El diumenge al mati em despertaren uns crits esgarrifosos, que no vaig saber d’on provenien. Pocs segons desprès, aparegué al meu castell, en Gripau el Gran conseller de defensa, amb un soldat recolzat a la seva espatlla, que sagnant, cridava i plorava.

Aquest sols pogué vocalitzar dues paraules... Alguer... Elac... Després caigué, mort, exhaust del llarg camí que havia fet, tot i està ferit de mort.

Així en Gripau, que ja se’n havia assabentat abans, m’explicà el què succeïa. No podia creure-m’ho! L’Elac, líder de l’Alguer, havia sigut assassinat i el seu castell, frontera de l’Alguer, destruït. Un immens exèrcit provinent de diverses comarques havia atacat per sorpresa la famosa fortalesa del noble guerrer Elac, i l’havia deixa’t feta miques.

De seguida vaig desplaçar-me cap al lloc dels fets, amb nombrosa escolta.

Des del vaixell, podia veure com les terres del meu company Elac cremaven encara, mentre els cadàvers dels valents defensors, eren penjats amb troncs talats dels famosos fruiters d’aquella illa. Arreu la sang i el foc eren presents. Unes llàgrimes d’odi em queien galtes avall, mentre impotent observava l’escena...

Vam tornar ràpidament i vaig convocar una reunió d’urgència en la qual, el Govern de Icònium, va decidir donar el suport que calgués a la nostra aliada Alguer, encara que això signifiques posar en perill la comarca sencera i exposar-la a una possible invasió.

Decidirem així preparar-nos per la guerra, i es mobilitzà l’exèrcit a expenses del que passes amb els nostres Aliats.

LA GUERRA CONTRA SIRACUSA

Passava el temps, i l’aliança encara no tenia una estratègia d’atac contra els invasors de l’Alguer. Sense líder a l’Alguer només disposàvem de 4 atacs del aliats (Quios, Trapena, Atenes i nosaltres). En aquestes condicions obri una comarca era impossible, gairebé impossible.

Ja eren quasi les 12 al meu castell, quan vaig sentir un genet, que creuava el pati central al galop. Era un missatger que venia de part de un misteriós noble.

Ens convidava a tots els líders a tenir una nova reunió. No creia que aquella reunió aportes res de nou jo vaig assistir. Quina va ser la meva sorpresa en saber què volia aquell noble. I és que no era un noble qualsevol era; Gilles de Rais ~Mariscal Oscuro~ WILLIE.

Willie, havia observat que cap comarca, tenia un noble capaç de sortir de Roger de flor al dia següent. El que més faneques tenia ja era Roger, i el segon era ni més ni menys que el líder de Siracusa. La idea era genial atacar al Roger per què baixes de faneques de forma que el líder de Siracusa passés a ser Roger de flor i Siracusa quedes sense líder i per tant oberta als nostres atacs. Era gairebé una carambola, si es donaven conte l’operació s’anava, si una comarca tenia algú sota protecció amb moltes faneques, l’operació també fracassaria.

Així és va donar llum verda a l’operació militar.

A Icònium tot era corredisses. Les tropes es preparaven per marxar.

Darrera venien cavallers i mercenaris pagats per el nostre Banc per via de Lady Blacky. El castell del líder, estava ple de espases i escuts de guerrers, que cantaven i cridaven al voltant de les fogueres, reclamant batalla i sang enemiga. El meu estàndard i l’ocell blanc-roig de Icònium, tornaven a estar amb peu de guerra.

A les 5:30, arribà el missatge de que l’Exèrcit de Icònium, 20 vegades més gran que el que s’enfrontà amb Malta, es posés de camí.

Cinc banderes es reuniren altre cop per atacar a un enemic comú: Quios, Atenes, Tràpena, Icònium i Adrianòpolis, en comtes de l’Alguer.

A l’albada, milers de cavallers i màquines de setge s’agrupaven al voltant del Castell del Roger de Flor. El silenci sols era trencat per les ordres dels sitiats que organitzaven la defensa al castell objectiu.

Situats a un flanc, 20.000 cavallers amb les insígnies roges i blanques de Icònium, esperaven el seu moment de glòria o mort.

La boira cobria bona part del terreny. El baf de la respiració dels cavalls era continuo, i un ambient tens regnava sobre aquells camps, que ara eren escenaris de guerra.

L’assalt començà, amb un carrega de les comarques aliades amb força i contundéncia, que aconseguiren entrar després de un dur combat i no poques pèrdues al castell del Roger de Flor.

Des del turó, els comandants dels exèrcit dirigien la batalla amb suma intel·ligència i coordinació.

A la ordre de càrrega, l’exèrcit de Icònium entrà al castell amb facilitat, força danyat per els nostres aliats, aconseguint que Assot, líder de Siracusa passés a ser Roger de flor, Siracusa estava oberta.

Ara era el moment de atacar als bancs de Siracusa per obtenir el or. Però els enemics estaven al guait i van passar l’or d’un lloc a l’altre sense que pugéssim atacar-los i quan ens despistaven eren atacats per comarques amigues de Siracusa on anava a para l’or.

Vàrem fer atacs a un banc sense massa èxit. Les tropes estaven cansades de tant de moviment, vam decidir posposar el atac a la tarda d’aquell mateix dia.

Quan el sol començava a decaure, les tropes de Icònium assaltaren per sorpresa el Castell de l’Assot, robant-li 15 milions de monedes d’or, però en aquest assalt es va perdre tot l’exèrcit ofensiu, morint un rera l’altre sense mai abandonar l’espasa ni la posició. Cada cop que l’estàndard de Icònium queia, un altre portador sorgia de darrera i l’aixecava de nou avançant al costat de molts cavallers i soldats.

Ja al castell, la represàlia fou temible. Vam ser assaltats contínuament per molts líders, de les altres comarques enemigues, sense pietat, deixant-me aprop de la mort.

No obstant amb un altre enviament d’or vaig poder rearmar-me.

I malgrat la intenció de tornar a atacar, per problemes tècnics i estratègics, no es reanudà la guerra molt a pesar de les tropes iconines.

Per Conte de l’Emprunyà com a testimoni i Avalot Roig com a Cronista oficial de Icònium .