|
Història i
localització d'una "Ciutat Perduda" al centre
de Cataluña.
El llibre "ATHÁNAGIA", inclou dues recerques certament importants fonamentada en l'analisi dels topònims de dues comarques oblidades al bell mig de Cataluya:
La Numància catalana
"Athanàgia era una ciutat ibèrica de la Catalunya central que va ser assetjada i derruïda pels romans l'any 218 aC. Al llibre Els fets d'armes de Jaume I és recordada pel seu heroisme i pel seu cabdill Lleoner. Athanàgia, o Atanagrum, va entrar a la llegenda, però va restar il•localitzada. L'escriptor Jaume Clavé Cinca descobreix en questa obra que aquest indret correspon a Sanaüja (Segarra), i ens sorprèn amb les seves teories: >i>Els ibers ja parlaven català, l'origen del nom de Catalunya..."
La primera,i principal tasca de l'autor Jaume Clavè, fou ubicar
l’emplaçament exacte de l’antiga Athanàgia dels pobles
ilergets (pels romans nomenada
"Atanagrum"). La seva localització ha estat fins ara
una tasca
insuperable per la resta d'historiadors que no havien nascut en aquestes
zones
de la Catalunya central, i per tant poc avessats en el domini dels
topònims,
que són el pal de paller d'aquesta exahustiva recerca.
Això resta
ben demostrat als capitols del llibre que sintetitzarem envers la
"Ciutat
Perduda" dels ibers al centre de Cataluña. La segona, és establir la contrada bressol de l’origen del
nom de
Catalunya, i s'assoleix mitjançant el topònim Setelsis,
que fou l’antiga
capital dels lacetans. El llibre "ATHANÀGIA" a
més a
més, analitza molts altres topònims, petits o grans, que
aporten
informacions insospitades sobre el passat més llunyà del
nostre
país, com el convenciment que el català ja era la llengua
natural
de Catalunya molt abans de l’arribada dels romans.
L'autor Jaume Clavé, tal com es demostra a bastament,
identifica i ho presenta
al seu llibre, una important ciutat prerromana al centre de l'actual
Catalunya
que fou arrasada pels romans, la qual els historiadors en intentar ubicar-
la i
identificar-la, havien respectivament proposat Sanaüja, a l'igual que
molt
diverses altres poblacions, entre les quals: Manresa, Berga,
Tàrrega, Lleida,
Santa Coloma de Queralt, Sanaüja, Tornabous i fins i tot Ainsa,
Boltanya
i Pamplona.
El llibre, a més a més parla també dels antics
lacetans del
Solsonès, demostrant de passada que la seva capital Setelsis,
avui Solsona,
era també la principal capital catalana abans de l'arribada dels
romans,
posant de manifest que el nom Setelsis i lacetans va originar l'actual
nom de
Catalunya. Aquesta afirmació supera en escreix les donades fins ara i
que
l'autor coneix prou bé. Es més, es palesa que la resta de teoríes fins
l'actualitat romanen sense confirmar.
Aquesta afirmació supera en escreix les donades fins ara
i que l'autor coneix prou bé. És més, es palesa
que la resta
de teories fins a l'actualitat romanen sense confirmar.
Tot i així s'imposen els arguments que recolzen els avantatges
del Mons
Lacetanus ( Mt. Sant Bartomeu) actualment aïllat als afores (abans
"el
Vinyet" de Solsona). Al contrari del que s'ha informat darrerament,
la ciutat de Setelsis antiga no es trobava pas dalt de l'explanada del
serrat
del Castellvell de Solsona, recentment excavat,
sinó a la gran plataforma del serrat de Sant Bartomeu,
sinó a la gran plataforma del serrat de Sant
Bartomeu,
conegut en l’edat medieval com el Mons Lacetanus. Allí l’
extensió del solar
on s’alçava Setelsis era molt més gran que al
Castellvell, que
sens dubte era massa xic perquè hi capigués una capital
de
la importància
de Setelsis.
L'exércit d'Aníbal a
Athanàgia
Titus Livi diu que Anníbal,
després de passar l’Ebre per tres
punts diferents va subjectar, per aquest ordre, els ilergets (Lleida), els
bargusis
(Balaguer), els ausetans (Isona i no Vic, com se sol creure) i la
Lacetània,
que era la Catalunya Vella, i que ell descriu com “la regió
que s’arrefaixava a la falda dels Pirineus”. Fou el primer esment
històric del nom de
Catalunya, que aleshores es deia Laketània i que amb el pas del
temps es
trasmudaria en Katelània i Katalònia per acabar
esdevenint la Catalunya
actual.
La seva gran capital era Setelsis, avui Solsona, al bellmig del
país, aleshores
situada dalt les altures del serrat de Sant Bartomeu i que volia dir sita in
excelsis,
expressió aquesta que es dedueix del seu nom grec de Set-
elsis.
Era la vertadera capital de la Catalunya
antiga, coneguda
pels romans per Xelsa, d’igual significat: excelsa, enlairada dalt del
cel. Deixem que parli mossèn
Cinto Verdaguer, en el seu Passatge d’Hanníbal pels
Pirineus, del seu gran poema titulat
(Resenya bibliogràfica del setmanari Catalunya Cristiana, 25 de set. 2008).
Segons es demostra Athanàgia efectivament es correspon
històricament
y toponímicament parlant, amb l’actual poble de Sanaüja,
llindant
amb la comarca del Solsonés per ponent perquè
és comarca
de la Segarra. La ciutat de Guissona que li és propera
actualment ja està
demostrat que fou la seva gran capital en la Catalunya central. Identificar
altra
vegada Athanàgia a Sanaüja vol dir que calia haver donat
raó
als molts investigadors que en el passat també havien proposat
Sanaüja
a l'hora de ubicar la ciutat perduda dels ilergets, Athanàgia.
"CANIGÓ:
"És alt, ample d’espatlles, de colossal
figura,
un perpunt d’or abriga
son pit i sa cintura;
dels joves de Cartago té l’aire i l’
estatura;
té
dels lleons de l’Atlas l’atronador rugit
I tot un jorn vegeren per sota sa muralla
passar peons,
fonèvols i
carros de batalla,
arquers amb sa ballesta, dallaires amb sa
dalla.
Què hi ve a cercar a Europa de l’Àfrica el lleó?
Què hi ve a
cercar?,
ve a batre’s amb l’àliga romana.
La terra no és prou ampla per
dos rivals
tan forts;
va a treure de son trono del món la sobirana;
a
Roma o a
Cartago ve a obrir lo camp dels morts".
Anníbal, doncs, i
les seves tropes, tan ben descrites per un poeta que
veia el passat, s’esfumaven ribera amunt
d’Athanàgia, mentre ell s’emportava en la seva memòria prodigiosa la
imatge
d’una ciutat rica i acollidora. Era fama que Anníbal coneixia el nom de
tots
els seus soldats, que eren milers. I en doblar el camí cap a l’esquerra
a
l’alçada de la font de Ferro, dos corbs de pedres gegantines
contemplaven la
gran corrua d’aquell exèrcit que desfilava per les muralles d’Athanàgia.
Aquells corbs de pedra eren els guardians simbòlics de l’entrada i
sortida
d’Athanàgia.
Aníbal travessa els Pirineus
Anníbal, amb les forces més
lleugeres del seu exèrcit, que
eren uns 50.000 homes d’infanteria i uns 9.000 de cavalleria, va
emprendre el camí de la serralada pirinenca Per quines
gorges, congostos i ports
passaria? Doncs, segurament pels meus difícils perquè
tenia molta
por dels romans d’Empúries i, per això, per no topar-se amb ells i poder
arribar
amb les forces senceres a l’altre costat, tiraria decidit
pels ports més alts del Pirineu, com eren el Port de la Bonaigua i
el Port d’Envalira, tal com sembla deduir-se dels dos noms
geogràfics que
ens dona Polibi, quan diu que després de sotmetre els ilergets i
els bargusis,
va subjectar també els aerenosis i els andosins, que tothom
admet que havien
de ser els aranesos i els andorrans, malgrat donar-se l’
estranyíssima
circumstància que mai ningú no se li ha acudit de dir ni
imaginar
en somnis que Anníbal hagués travessat el Pirineu per
aquelles valls
situades al mig de la imponent serralada.
La batalla de Cissis
Ens anem acostant als fets d’Athanàgia, que
és el nucli
dur d’aquest llibre, si es pot dir així. Com es deia,
Anníbal ja
era al Rosselló, la comarca que mossèn Jaume Sarri
anomenava com
el rovell d’ou de
tot el món, i segurament no li mancava raó per la
bellesa incomparable del seu paisatge i la riquesa de la seva esplanada,
la
Catalunya del Canigó! No
No lluny dallí, a Marsella, a la desembocadura
del Roine, esperaven Anníbal per plantar-li cara ni més ni
menys
que dos generals romans de renom, ço és, els germans
Publi Escipió
i Gneu Corneli Scipió. Recordem que era a finals
d’estiu de l’any 218 aC. Per tant, fa moltíssims anys que tota
aquella gent ja fan malves.
El setge d’
Athanàgia.
Aleshores, la resta de cabdills i soldats van
córrer a retirar-se a Athanàgia
de bellnou amb Lleoner al capdavant, llevat d'Amusic que es va escapar
cap
a la seva ciutat d’Ausa, que era Isona. Escipió no va recular,
determinat
a perseguir-los fins a la fi, i es va presentar davant
d’Athanàgia
amb tota la seva maquinària de guerra. Com podem suposar, els
ilergets
tenien la por ficada al cos, però així i tot no es van rendir,
sinó
que, confiant en el carisma de Lleoner, es van preparar per a la
resistència.
Eren gent catalana, que parlaven el mateix idioma que nosaltres,
només
amb la lògica diferència que suposa el fet que era el
català
que es parlava vint-i-dos segles enrere. Som a la tardor ben entrada
de l’any 218 aC i deixem, tanmateix, que sigui Titus Livi qui ens relati
breument el setge d’Athanàgia amb les seves pròpies
paraules, encara que traduïdes
del llatí: Escipió posa setge a
Ausa (Isona)
Vençuda i ja pacificada
Athanàgia, i amb ella tot
l’extens territori ilerget, Escipió no es va donar pas per satisfet. Ens
ho
diu també Joan Baptista Xuriguera en el seu poema èpic ja referit:
“Després,
tornant ses forces, un altre camp abraça On crema contra Roma el
foc dels
ausetans. Fills de l’heroica Ibèria, els lliga a tots la raça I els mou a la
venjança la sang de llurs germans”.
Escipió estava ben assabentat de tot i sabia que el cabdill
Amusic o
Amusit, segons Jeroni Pujades, era a la seva ciutat d’Ausa, que era
Isona i
no pas Vic, tal com hem demostrat al seu lloc. No ens ha de saber
greu que
es tregui una glòria d’una ciutat i es doni a una altra perquè en el
nostre
cas tot es queda a casa. La ciutat dels sants, com s’anomena Vic,
està
sobrada de mèrits.
Escipió, doncs, va encaminar els seus passos cap a la capital
dels
ausetans "prope Iberum", de prop de l’Ebre, tal com diu Livi, després
de
deixar una guarnició de soldats a la ciutat d’Athanàgia, encara
banyada de
sang i amb algunes runes que fumejaven.
Aquesta vegada no volia pas retirar-se a Empúries per tornar a
baixar de
seguida una quarta vegada, tot i que ja feia fred i les primeres neus ja
havien aparegut a les altes muntanyes del Pirineu. Volia deixar les
coses
ben enllestides, i ja el veiem marxar en perfecta columna cap a Ponts,
que
distava uns 12 kms d’Athanàgia, tot seguint l’antic camí que passa
per
Ribelles, cap a Vilanova de l’Aguda i Ponts i que ha arribat fins als
nostres dies, si bé ja pràcticament en desús.
Sens dubte es fixaria en el cim de Rocabandera,
on onejava la bandera catalana
dels lacetans al cap de la serra de les Agudes i potser manaria a alguns
dels
seus homes que l'anessin a sostreure, si bé és
més probable
que això no es produís fins que lImperi
Romà no estigués
més consolidat a les nostres terres. No sabem si en aquells
moments els
romans ja tenien intenció de quedar-se a Espanya, o bé,
si només
volien defensar-se d’Anníbal.
Quan arriben a Ponts, es troben amb una sorpresa. El pont de
pedra d'uns
quants ulls damunt el Segre estava enderrocat i el riu en aquella
època
amb les primeres pluges de la tardor ja baixava força gros. Els
ausetans
havien sacrificat el pont i foragitar aquells soldats ausetans, que van
córrer a perdre’s per aquelles
garrotxes.
Identificació
d'Athanàgia amb Sanaüja.
La jovenalla de Sanaüja, en aquells
anys 50, sabíem o havíem
sentit dir que Sanaüja abans es deia Athanàgia. Formava
part dels
coneixements locals que posseïen alguns intel.lectuals del poble i
que ho
havien llegit en algun llibre, com per exemple en
lenciclopèdia Espasa,
en el diccionari geogràfic de Madoz o en algun llibre
dhistòria
de Catalunya.
El nom d'Athanàgia, o
Atanagrum amb Sanaüja.
Athana, ae:
Plinio: Ciudad de la Arabia feliz; Petronio: En el dialecto dorio vale lo
mismo que Minerva. Athanàgia, ae: Livio: Ciudad de la Tarraconense:
"Escipió, al capdavant dun
exèrcit formidable, es llença
a latac dels ilergets, que havien estat abandonats pels mateixos
que els
havien mogut a rebel.lar-se. Obligats a prendre la retirada, es van
recloure dins
la ciutat dAtanagrum, la qual sesqueia a la
capçalera (caput)
del país ilerget, i allí els posà setge. Al cap de
pocs dies,
eren obligats a donar a Escipió més ostatges que la
primera vegada
i també una contribució en diners, i van quedar sotmesos
i doblegats"
(Ab urbe condita, XXI,61,6).".
A Sanaüja hi havia dhaver tradició cultural per
força,
ja que havia estat un lloc de residència dels bisbes dUrgell
des
dels primers segles de ledat medieval. Diuen que a Sanaüja
hi va haver
la primera impremta dEspanya, feta portar pel bisbe
dUrgell Andreu
Capella (1588-1609), des dAlemanya per editar alguns dels seus
llibres dalt
el castell-palau de Sanaüja. Aquí els bisbes dUrgell
shi
trobaven molt bé, dalt del seu alt castell, perquè hi havia
millor
clima que no pas a la Seu i perquè Sanaüja aleshores es
podia considerar
com el centre geogràfic del gran bisbat dUrgell, en aquells
segles
en què encara no shavia creat el bisbat de Solsona (1591).
Athanàgia, vas ser gran! Quan Atena ací plantava
Tos grans murs cantant alçaven
Amb el sol de bon matí
Atena, patrona sàvia,
A la plaça del mercat
Grans ramats del poble euskal
A l’esvoranc de la serra
Unint el pla i la muntanya
Quan Anníbal va passar
De la Plana de Sió,
Comença aviat la guerra:
Des de dalt Cantaperdiu
Escipió des del Reial,
Una fletxa amb mala traça
Amb Lleoner ferit i mort,
Com les filles de Lleoner
Sols posa per condició
Emperò, passat ja algun jorn,
I el primer que se’ls acut
Escipió amb gran furor
Dalt Rocabandera oneja
Cinc dies de sang tenyida Vila heroica i sobirana, I un jorn per complir ton fat
vull cantar a ta llaor,
puig
els segles mostraran
ta bravesa i punt d’honor.
ametllers, ceps i olivers,
pare Aitor ja
ens donava
noves terres i roquers.
a llevant i a ponent
i
Cantaperdiu
tallaven
que en sortí la sang bullent.
ja els veus amb l’aixada al camp
i quan tornin pel camí
serà l’hora del descans.
de la guerra gran mestresa,
ensenya als fills de la pàtria
l’art del saber i la destresa.
gran bullici sempre hi ha,
bascos, grecs i gent de pas
compren oli, vi i pa.
s’abeuren a ta ribera
sempre verda i frescal,
de pas cap a la pradera.
hi ha dos corbs de pedra dura
que et preserven de la guerra
i de qualsevol malura.
durant segles vas estar.
Des d’Ilerda a la Cerdanya
eres la ciutat de pas.
cap a Roma fent camí,
barretines per ací
i senyeres per allà.
carregat d’or i d’argent,
desfila amb sa legió
el general més fulgent.
Athanàgia no és romana!
per això Escipió l’encercla
per la muntanya i la plana.
les legions llencen foc
i també de part del riu,
però Athanàgia aguanta el xoc.
diu: Lleoner, rendeix-te ja!
mes Athanàgia planta cara
a la Roma imperial.
solca el cel de la ciutat
i travessa la cuirassa
de son cabdill més sagrat.
la moral es fa malbé.
A pactar, doncs, la dissort
el poble ja s’hi avé.
són boniques i eixerides,
Escipió es porta bé
i se salven moltes vides.
que se’n durà uns quants esclaus
i diners per sa legió,
que amb això ja fa les paus.
de la guerra torna el corn,
puig la ciutat d’Atena
no admet jou ni cadena.
és apunyalar la guarda
que el cònsul no s’ha endut.
Ai, quina nit de basarda!
la legió pren al punt:
Aquest cop no hi ha perdó,
les runes faran un munt.
encara al vent la senyera,
però a baix al pla fumeja
en runa Athanàgia entera.
la ribera va baixar
i tota la rodalia
amargament et plorà.
amb tes mares i mainada
occits per larma romana
jeuràs molts segles soterrada.
de salvar la dolça pàtria
alçaràs de nou el cap,
oh indòmita Athanàgia!.
La importància cabdal
d’Athanàgia,
la ciutat ibèrica perduda que cal desenterrar.
Penso que cada cop es parlarà més d’Athanàgia, la ciutat
ibèrica desapareguda que aviat hauria de reaparèixer. Queda clar que es
trobava a Sanaüja en un indret que encara està nu d’edificis. El que oculta
podria ser imponent, transcendental i sorprenent per molts aspectes. A l’haver
estat una ciutat culta, s’hi podrien trobar moltes inscripcions ibèriques i en
altres llengües, com el grec, que farien possible a la fi el desxiframent tan
anhelat de l’idioma iber, que és el gran problema que impedeix conèixer les
arrels fondes del nostre país i adonar-nos que el català ja existia com a
llengua pròpia en aquells segles anteriors a la invasió romana, com no pot ser
de cap més manera.
Els ilergets eren la principal tribu de Catalunya, junt amb
els lacetans del Solsonès i de tota la falda pirinenca. I no sols això, també
ho eren de la tota la Península. Abans de Crist no hi havia cap gran ciutat:
Madrid, Tarragona, Barcelona, Saragossa... eren petits poblats de no res.
Calculen que Numància tenia només uns 3000 habitants. Doncs, bé, Athanàgia era
la principal capital dels ilergets, que en tenien dues. Una era Ilerda, avui
Lleida, capital dels ILER-detes, i l’altra era Athanàgia, capital dels
suposats athana-GETS. De la confederació d’aquelles dues ciutats es formà un
sol poble poderós, amb aquest epònim: ILER-GET, que abraçava tot el sud de
Catalunya, la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella, que
corresponia a la Lacetània pirinenca, confederada amb els ausetans i altres.
Aquesta doble divisió entre nord i sud, Nova i Vella, ja existia en aquells
temps, de manera que Catalunya era més gran que no pas avui, ja que els
ilergets arribaven fins al riu Cinca. No és casual, doncs, que a la Franja de
Ponent encara avui s’hi parli el català. De fet, eren iler-gets, de parla
catalana. El riu Cinca no volia dir res més que la riva Cinquena, perquè feia
el nombre cinc; a saber, el Segre, com a riu central; la Noguera Pallaresa, de
riva parella, el segon riu; l’Èssera, la riva Tercera o Tèrcera; la
Noguera Rivagorçana, la riva Quartana, de quatre, pronunciat
kôtre encara avui en alguns indrets; el Cinca, la Cinquena, i encara
l’Isàvena, que seria la riva Sisena. Aquests sis noms fluvials, purs
hidrònims, tan arcaics, més o menys transformats pel pas dels segles, no poden
ser evidentment de dates posteriors a l’Imperi romà, sinó moltíssim més
antics. Corresponen a un català arcaic, fossilitzat en aquests hidrònims,
però, al cap i a la fi, català. Són prerromans i, no obstant això, catalans
del tot.
Athanàgia -o Atanagrum, Atanagria, Atanàgia o fins i tot
Athanaugia, que també així la trobarem escrita en un document perdut dels
arxius de Madrid, segons es pot comprovar a Internet, i que ens demostra que
la ciutat ibèrica tants segles perduda corresponia al peu de la lletra a
l’actual Sanaüja-, Athanàgia, doncs, la capital del Llobregós era molt més
important que la del Segre, aleshores. Ho digué un historiador italià, Nicola
Feliciani, l’any 1907, en un estudi de la Batalla de Cisis, o sigui, la
Battaglia di Cisis, on ens diu:
Les ciutats del poble ilerget, segons les
taules geogràfiques de Ptolomeu, eren aquestes: Ilerda, avui Lleida; Bergusia,
l’actual Balaguer, que constituïa la tribu dels bergusis dins dels ilergets;
Celsa, a Velilla, prop de Saragossa; Erga, possiblement Agramunt; Osca,
Gallica Flavia, avui Fraga; Orgia, avui la Seu d’Urgell, i Aeso, que era
Isona. Una ruta històrica: Empúries-Ilerda
Per tant, l’antiga Athanàgia es trobava al bellmig
d’aquella ruta mil.lenària i havia vist passar molta gent estrangera amunt i
avall que, més que res, venien a vendre i a intercanviar les seves
mercaderies. Portaven productes manufacturats, com plats de ceràmica i
ornaments femenins, i s’enduien cereals i vi, i també or i plata ja que tot
Espanya era una gran proveïdora dels cobdiciats metalls. En temps antics.
El nom de Torà vindria del fet històric que era l’indret on
s’aplegaven totes les pletes dels ramats de la vall del Riubregós. S’hi
aplegaven tots els ramats de l’entorn. En aquest sentit, Torà ens recorda el
francès entourage i de passada ens aclareix un tema tan controvertit entre els
biblistes com és el significat etimològic de la Torà, el llibre de l’Antic
Testament, que voldrà dir simplement el rotllo o lligall, que contenia la
paraula de Déu al poble d’Israel, ja que en l’antigor els llibres eren
pergamins enrotllats.
Els ibers, els sicans i els celtes
Ara bé, els habitants antics de la vall del Riubregós que
parlaven hebreu o tal volta arameu, no podien ser altres que els ibers perquè,
de fet, no hi va gaire diferència de dir hebreu a dir iber, que bé es podria
escriure també hiber, com es feia alguna hora. Parlant de la Bíblia, es
llegeix que després del Diluvi la gent:(van emigrar cap a l'0rient",Gen.
11:2). Això tan
mateix és
el que van
fer els ibers de les nostres contrades segons conten el nostres antics
historiadors,...diuen
que. grans bandades d'ibers van marxar cap a Itàlia per
raons diverses.
... Per altra part, Tucídides, historiador grec, afirmà que
els
primers pobladors de Sicília van ser els sicans i que aquests
provenien
de les ribes d'un riu pirinenc del qual prenien el nom. Els historiadors
creuen
que es referia al riu Segre, l'antic Sícoris, o als habitants de la
Segarra,
la Sicàrria. En tot cas diu que: els sicans van donar el nom
de Sicania
a l'illa que després, amb l'arribada del sículs
procendents de
Grècia, va passar a nomenar-se Sicília..
Un mosaic de tribus catalanes
Ptolomeu, Pel que fa als lacetans, hi posa
aquestes deu
ciutats: Marededéus del Pla de
Sanaüja i Fonts
d’Ivorra.
Pel que fa al culte antic a la deessa Atena, o
Athana, que com cal suposar es
tributava en la població dAthanàgia va ser
substituït
pel culte cristià a la Mare de Déu en produir-se la
cristianització
de les nostres terres, que pel que fa a Sanaüja li podia arribar
força
aviat, degut precisament a que es trobava en una ruta molt transitada,
com acabem
de veure.
Roma i Cartago: Guerres
Púniques
Tots els rius navegables tenien el seu indret
en què les embarcacions
feien rom i daquell punt decisiu sen diria la roma del riu
per bé
que només la ciutat eterna hauria pres el nom a partir
daquesta
circumstància comuna a tots els rius navegables. El nom de
Roma, considerat
per algun investigador com a impossible de resoldre, troba la seva
explicació
fàcil i senzilla en la llengua catalana, com passa amb molts
altres indrets
europeus importants.
El Riubregós, o
Llobregós
És un fet
incontrovertible que en català hi ha molt verbs que
acaben en –car o –gar, que vindria a ser la mateixa arrel.
Aquesta
arrel implica en tots els casos una idea de tallar i, si no, una
acció
similar com rompre, masegar, desfer... Per exemple: mancar, tenir la
mà
tallada; solcar, tallar el sol, la terra; trencar, rompre; corcar, rascar,
enroscar,
pescar, pegar, esporgar, furgar, amagar i molts altres. Aquest verb car,
que
actua de compost, perquè en català no existeix en estat
pur, apareix
com a segona arrel al final de molts verbs i de vegades a
l’endemig, com en el cas d’escarpar, prou significatiu. En canvi, sí que
es
troba en l’hebreu i fins i tot en l’anglès to cut, que vol dir literalment
tallar.
Per tant, per aquesta via ja sabem que el Gat del Pedraforca ha
de significar
el tallat del Pedraforca, la qual cosa li escau de ple perquè es
tracta
dun gran cingle, amb mirador inclòs perquè la
gent puguem
admirar la formosa vall de Gresolet, que samaga rera la
màgica
muntanya.
Localització de
lantiga Athanàgia
Després de reivindicar la titularitat de lantiga
Athanàgia
o Atanagrum a favor de la vila de Sanaüja des de diferents punts
de vista
(la identitat del nom, la tradició dels historiadors fins al s. XIX,
la concordància dels fets amb lindret de la
població, com
la ruta mil.lenària dEmpúries a Ilerda, la seva
posició
de capçalera del poble ilerget, la batalla de Cissis a les Sitges
de
Florejacs i el setge dAusa a Isona), seria hora de preguntar-nos
on són,
doncs, les runes dAthanàgia, si és que en resta
cap. Aquest
seria largument definitiu, que en darrer terme hauria de passar a
mans
dels arqueòlegs, que són els qui hi entenen i els qui les
haurien
de verificar. Un epígon: Numància
Ja que el subtítol d’aquest llibre sobre
Athanàgia
resa: La petita Numància catalana, bé
caldrà dir alguna cosa
també de Numància, la famosa ciutat de la
Celtibèria que
uns anys més tard va seguir els passos de la petita
Athanàgia
per convertir-se en el malson dels romans, durant els vint anys que van
trigar
a vèncer-la i aixafar-la del tot, des de lany 153 fins al 133
abans
de Crist..
El paral.lelisme entre les dues ciutats és només relatiu. La
resistència
d’Athanàgia va ser molt curta i la de Numància molt llarga, però totes
dues
van ser heroiques i van pagar la seva gosadia amb la destrucció i la
desaparició. La caiguda d’Athanàgia va suposar la submissió de la
Catalunya
interior a Roma, almenys per un temps, no molt perquè hi van haver
més
revoltes que el general Cató va haver de sufocar l’any 195 abans de
Crist
amb la presa de la capital lacetana, que era Setelsis, avui Solsona.
Per
altra part, la presa de Numància va suposar la consolidació de les
conquestes romanes a la Hispània interior, o sigui, a la Celtibèria.
Índex d’
etimologies:
Algerri, Alpicat, Alps
(els), Andorra,
Arboló (Mare de Déu d’), Atanagrum, Athanàgia, Ausa, Balaguer,
Barcelona,
Berga, Biscarri, Cantó (el), Castella. Els ATLANTS: les Gesses,
Rocabandera
i la font de Biscarri
Així que pugem cap al Pirineu, quan el clima es capgira, quan es
torna
més humit, aleshores, la terra s’arrenca del costat obac i s’aboca al
costat
de solell. Allí interessava molt més el sol que no pas la pluja. Això ja
passa a la ribera de Lavansa d’una manera manifesta i arriba al
paroxisme a
la Cerdanya. Allí tot el Cadí va quedar pelat com un esquelet per tal de
formar les terres òptimes del pla de la Cerdanya i de tot el vessant
dret
del Segre.
Es va fer amb el Cadí, que va quedar erm, sense vegetació, però
no es va
fer amb el Moixeró, que ve de moix i vol dir per contrast segurament
terra
tova i bona, plena de vegetació. Qui més podia fer una cosa així sinó
els
gegants, dels quals parlen les tradicions de tots els pobles, dient-los
gegants, titans, moros o el nom que sigui? Justament la Cerdanya és
una
comarca que està plena de misterioses tradicions sobre els gegants,
...entenent que ho foren mercès a l'inimaginable poder de les
técniques que
dominaven. RESUM GENERAL DEL LLIBRE: L any 218 abans de Crist, quan els romans van iniciar la conquesta de Catalunya
amb lexcusa de tallar el pas dAnníbal es van fer els amos del
nostre país, però no va ser un passeig triomfal. A la costa van
trobar poca resistència, però a linterior de Catalunya hi
havia dos pobles aleshores molt poderosos: els ilergets (Ilerda i Athanàgia,
básicament) i els lacetans amb capital a Setelsis, avui Solsona. Aquestes
poblacions, que tenien molts més habitants llavors que no pas avui, van
veure desfilar vers els Pirineus el gran Annibal, que amb la seva quarantena delefants
indis i 90.000 soldats es dirigia a la conquesta de Roma. Quan ja era als Alps,
el general romà Gneu Escipió va venir a Catalunya per tallar la
reraguarda dAnníbal, però es va topar amb la resistència
heroica dels ilergets, els quals es van refugiar a Athanàgia, l'actual
Sanaüja, comandats pel poc conegut cabdill Lleoner daquella plaça,
i també pels famosos cabdills ilergets Indíbil i Mandoni, disposats
a defensar la sobirania del país. Després duns dies dassetjament
es van haver de rendir i van signar la pau de mala gana, mort el cabdill Lleoner.
Tot seguit Gneu Escipió va córrer a conquistar la plaça dAusa,
lactual Isona i no Vic, com safirma. Allí es féu fort
Amusic, un altre cabdill de la nostra terra, i el setge romà fou de 30
dies, amb dos pams de neu. Al final també es van rendir, però Athanàgia
(també coneguda per Atanagrum) va apunyalar la guàrdia romana i
es va tornar a revoltar. Aleshores Gneu Escipió, que es trobava a Tarragona,
va acudir-hi de pressa per venjar-se i va arrasar Athanàgia fins als fonaments.
La sort de lAthanàgia catalana va ser semblant a la que correria
la Numància castellana uns vuitanta anys més tard. Les dues van
ser esborrades del mapa i de la memòria històrica. LImperi
romà no les va mencionar mai més i els historiadors no sabien on
localitzar-les. Les runes de Numància van ser descobertes a finals del
XIX, però les dAthanàgia encara signoren. Amb aquest
llibre, Athanàgia, història i localització de la Numància
catalana, es por assegurar que són a Sanaüja, on encara es pot presenciar
un tros portentós de lantiga muralla assetjada pels romans. Tot jeu
amagat sota terra en uns camps pròxims a la població des de fa 22
segles. En aquell temps les cases eren de tàpia (terra) i en ser ensorrades
(de sorra) els fonaments, que eren de pedra, i totes les coses quedaven colgades
i el terreny es convertia en conreu. Els historiadors catalans de tots els segles
han situat lheroica ciutat dAthanàgia o Atanagrum a: Manresa,
Berga, Lleida, Tàrrega, Santa Coloma de Queralt, Aïnsa, Boltanya i
fins i tot a Pamplona, encara que molts ja donaven per cert que es tractava de
lactual Sanaüja, degut a la semblança del nom. Actualment es
defensa, com a lloc, el poblat del Molí dEspígol de Tornabous,
però lopinió oficial és que encara no se sap on era
Athanàgia i així seguirem molts anys més perquè la
ciència acadèmica no reconeix els que no són del seu gremi.
Ens quedarem sense exacavacions, que podrien revelar coses meravelloses sobre
el passat de Catalunya, i es destinaran diners a qualsevol tros de muralla medieval
dalguna casa enrunada sense major interés.
Aquella gent nostra parlaven ja la llengua catalana i van lluitar per preservar
la identitat del país. Així es constata a través de la toponímia,
com per exemple, amb el topònim del pic de Rocabandera de Sanaüja
(veure mapa). Encara té el forat on es plantava la senyera. És un
topònim arcaic, no és de fa quatre dies. Avui no interessa el coneixement
de les arrels llunyanes de Catalunya, encara que sembli mentida, i aquest llibre
ho demostrarà. Ens volen fer creure que la gent vivia en coves i que així
va ser durant milers danys. El llibre també ens diu que Setelsis,
la capital dels lacetans, era una gran urbs situada a lenorme esplanada
del serrat de Sant Bartomeu, coneguda pel Serrat Alt, don va ser obligada
a marxar pel general romà Cató lany 190 aC i ser reedificada
al pla per evitar revoltes posteriors. És un llibre per desfer molts tòpics
i donar molta feina als que de veritat volen conèixer la història
i els orígens antics de Catalunya i que , a més, disposen dels coneixements
i títols que lautor daquest llibre sincerament no posseeix.
Res millor que vulguin prendre ells la torxa.
La ciutat d’Ilerda apareix escrita com a Iltirta en les monedes
ibèriques, que abunden, i aquest era el seu nom més primitiu abans de
llatinitzar-se en Ilerda. Il-tir-ta conté el mot tir que vol dir tres, com en
Tírvia, el poble dels tres camins, tir-via, perquè està enturonat damunt una
cruïlla on conflueixen tres valls: la Vall Ferrera, la Ribera de Cardós i la
Coma de Burg. Com que el terme ibèric Il- significa ciutat o fortalesa, segons
tots els estudiosos, Il-tir-ta ha de significar la ciutat dels tres castells o
ciutadelles, ja que la ciutat de Lleida es caracteritza per tenir tres turons:
el castell de Gardeny, el turó de la Suda, tots ells antigues fortaleses.
Pel que fa a
l’or, no s’extreia pas de les mines o dels jaciments, sinó dels dipòsits de
sorra de la llera dels rius aurífers, ja molts milers d’anys abans de Crist i
molt abans certament de l’era moderna en què es va desvetllar també la febre
de l’or al Far West i a les terres siberianes, amb el mateix sistema de
recerca que a la remota antiguitat, és a dir, mitjançant una palangana, que
era un gran plat de metall que s’omplia d’aigua i de sorra del riu.
Llissa, Udura, Ascerris, Setelsis, Telobis, Ceressus,
Bacasis, Iespus, Annabis i Cinna.
Gairebé
són totes de localització, llevat Setelsis, que era
Solsona i que els romans van
traduir per Xelsa (si és que aleshores ja no era aquest el nom
indígena de la ciutat).
Quant a les altres: Llissa, s’ha
atribuït
al Lluçanés,
Telobis, a Martorell,
Ceressus,
a Santa
Coloma de Queralt,
Bacasis, a Manresa per la
semblança amb Bages
(si bé alguns prefereixen Bagà).
Més dubtós resulta atribuir:
Iespus
a Igualada, Annabis a Tàrrega; i no tant Cinna a
Guissona,
com han fet alguns, si bé s’han intentat moltes altres assignacions i
es un
dels temes a esclarir en aquest llibre a mida que vagin sortint en
l’escenari).
Pels coneixedors de la teoria geològica sobre els gegants no
cal dir
que el nom del Gat del Pedraforca ens suggereix que va ser una tallada
realitzada
a propòsit per aquells titans quan van donar al Pedraforca la
forma actual,
que tanta admiració ens causa, sobretot si tenim present que el
sol es
pon per la seva enforcadura vers el 10 de setembre i que aquest
fenomen totalment
precalculat pels creadors del Pedraforca es deuria verificar a
lequinocci
de tardor, o sigui, el 23 de setembre, en el temps contemporani de la
gesta
geològica, que podria fer a hores dara de 6000 a 7000
anys.
No cal dir que passava el mateix en el mes de març en
lequinocci
de primavera, i aquest cúmul de casualitats, com
lorientació
perfecta est-oest entre els 180º graus possibles, ens parla
clarament del
caràcter artificial de la muntanya única del Pedraforca.
Si Sanaüja, per comptes de ser una població petitona,
hagués
estat més gran, ja faria temps que algú shauria
adonat de
la ferma muralla dAthanàgia que encara avui es pot veure
i admirar
per bé que, això sí, a laltre costat de la
ribera
don es troba avui la vila.
La destrucció final dAthanàgia.
La prova que Athanàgia va sofrir la destrucció final i la
desaparició
total, com a càstig per haver-se rebel.lat i per haver defensat la
seva
independència, es troba en el fet evident que ni la
història ni
la geografia no en parlaran més durant tot el temps que havia de
durar
lImperi Romà, a pesar de la importància que
Athanàgia
havia assolit als primers anys de la conquesta romana, i tal com es
desprèn
de la sàvia observació de mossèn Miquel
Cortés i
López sobre Athanàgia, quan escriu:
Tienen las ciudades sus épocas y
vicisitudes, lo mismo que los
hombres; y las que en un tiempo son de consideración y fama,
en otro
ni aun ocupan por un momento la atención de los escritores. En
tiempo
de la república romana Athanàgia se hizo una
nombradía,
y en tiempo del imperio ni Plinio ni Tolomeo la tomaron debajo de sus
plumas.
Distribucions NORDEST
LINKS a altres webs de l'AUTOR JAUME CLAVÉ CINCA, i altres webs recomanades:
http://www.oocities.org/es/jaumeclavecinca/martepidioayuda.html
BLOG DE L’AUTOR SOBRE ATHANAGIA IBÉRICA: http://www.toponimiacatalunya.blogspot.com
ALTERNATIVA:http://www.oocities.org/es/jaumeclavecinca
REFERENT A LA CIUTAT DE SOLSONA, http://www.oocities.org/es/ramonet_riu/marededeudelclaustre.html
i LA SEVA PATRONA LA "MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE":
Webmaster (text, fotos i manteniment): Ramón Ramonet Riu.
http://www.oocities.org/es/ramonet_riu/links2009.html
Search Engine
Optimization and SEO Tools