VIATGE ALS CAMPAMENTS- FEBRER 2003

Fa un temps, el nom de Tinduf era desconegut per mi. Tinduf és una trista ciutat al sud-oest d'Algèria, asseguda en l'immens desert com una gota d'aigua enmig de l'oceà. Des que conec els sahrauís, Tinduf esdevé un lloc proper, conegut, fins i tot sentir el seu nom em posa contenta. Perquè per anar fins a ells has d'anar a Tinduf.........Vam arribar la tarda del dissabte 15 de febrer després d'haver "dormit", bé, més ben dit descansar a Alger, doncs quan hi vaig, hi ha un mecanisme dins meu que fa que el son m'abandoni, suposo que sóc conscient que el temps és infinit pels sahrauís, però no per a mi, per això m'empasso el temps que estic amb ells sense donar treva al son.
En aterrar per quarta vegada ja, perds les pors de la primera i enfiles el camí de la duana amb una confiança que només es dóna gràcies a l'alegria de saber on et trobes. Es allí on d'algun racó de la terminal surt una veu desconeguda però familiar a l'hora que deixa anar la salutació que tantes ganes teníem d'escoltar: Salam alekom, alekom as salam, yek le bes, yek el jair,yek slama, hamdula, mashala, i així fins al final. Encara queda camí però ja hi som! Dajla m'espera a 140 km de tortuós camí.
Però primer anirem a Rabuni, on som rebuts els estrangers, a deixar el matèrial que portem. Després enfilarem el camí cap a l'Aaiun amb l'Ahmed, la Nuenna i els seus fills Lab i Abdu. No els havia vist mai, però en conèixer-los, vaig saber que els recordaria la resta de la meva vida. Ells són la família de les meves amigues i en veure com s'abraçaven en el retrobament no vaig poder deixar de pensar en com seria la trobada amb els meus. I en arribar a casa de l'Ahmed a Bucraa ho vaig saber, els ulls de l'amiga que espera, els braços que s'obren i es tanquen al voltant et fan sentir que ets amb els teus. L'Aicha no va dir res, jo no podia parlar, però després de deu mesos la meva amiga ja era amb mi.
Després de fer la feina que tenia encomanada a l'Aaiun, deixaria a les viatgeres amb els seus i marxaríem cap a Dajla amb un Land Rover que semblava tret de la pel·lícula "Mad Max", però un vehicle al cap i a la fi. Com em diria en Brahim dies després quan jo intentava infructuosament encaixar la porta del seu vehicle en el xassís: "la puerta no se cerrará más, es un coche en el Sàhara".
Quan vas a Dajla és important anar a prop d'un altre cotxe i així ho vam fer; els sahrauís saben que en aquest recorregut poden passar mil imprevistos, mes no vam ser nosaltres qui en vam tenir sinó l'altre vehicle amb el qual vam acordar anar junts: va punxar i no portava roda de recanvi va ser allí, a la anomenada "Tierra de la Luna", Ard ef Gamar, on nosaltres vam deixar de tenir roda de recanvi. Em vaig encomanar a Allah per no punxar. No va passar.
Començo a sentir com la sorra em va entrant per tots els racons, em sorprenc a mi mateixa contestant una pregunta de l'Aicha amb un afirmatiu "EHE", començo a reconèixer racons recordats, estimats, coneguts i quan sembla que el cos no pot amb més desert s'apareix davant nostre un petit far vermell enmig de la foscor: és el control de Dajla; al darrera les primeres cases i corrals de Cherefia, Argub després Umdraiga, més enllà Bojador, Gleibat Fula per acabar a AinBeida i Bin Nzaran.
Serà a Gleibat on baixaré del cotxe per abraçar l'Abida."Benvinguda filla" em dirà, el mateix que a la seva filla, l'Aicha. Voldries parar el temps per adonar-te de qui t'abraça i qui abraces. Hi són tots els que vaig deixar el darrer cop, a més d'en Buzeid, que no m'abraça ni em diu res. En Buzeid té tres mesos i em somriu. I serà llavors quan la Tueitu (Fatimetu) se m'enganxarà a la ma i ja no em deixarà anar. Serà una nit de lluna plena a Dajla, molt plena.
I hauré d'esperar el dia següent per tornar a veure la Hadija arribar de l'escola corrents perquè ha sentit que ja he arribat, encara sense melfa, encara una nena, la petita de casa, encara massa petita per anar a Alger a estudiar, em diu la Mkeyli, la seva mare. I tampoc es desenganxarà de la ma que em queda lliure en els propers dies. Dies en que compartiran amb mi el poc que hi ha, el no res, perquè no els he donat opció a preparar-se. Anar sense avisar és dur per ells, que et poden oferir? també es dur per a mi, així és cada dia en les seves vides? Però es refan ràpid, has tornat amb ells i això és l'important, i jo em refaig una mica perquè torno a estar amb ells i això és allò que importa.
I s'apropa el moment de retrobar el petit tros del meu cor que batega a quasi 3.000 km lluny meu. No tinc més mans perquè se m'hi enganxi, però tant se val, ells sap que aquell trosset de cor és només seu .Trobo el Banahi a casa, no ha anat al col·legi i només veure'm aparèixer em diu: "estoy malalt". Té febre i deu pensar que veu una visió. I llavor se m'acosta i arrauleix el seu cap sota el meu braç i em demana: "cuantos dias et quedes?". L'Ama, l'àvia, no te res per fer-li baixar la febre, però ho solucionem ràpidament amb una mica de paracetamol i a la !/2 hora ja balla l'Asereje com si encara fóssim a la festa major.
A partir d'aquest moment el gegantesc rellotge de sorra comença a córrer, a vegades pausadament, a vegades més ràpid del que jo voldria, i ens prendrem infinitat de Tais amb l'infinitat de coneguts que retrobaré, i conversarem hores i hores, sobre allò que és bo, i si jo ho desitjo, sobre allò no tant bo. Perquèels sahrauís són així, et diran sempre que "estan bien", però jo sé que no és així, que les coses "no estan nada bien". Els seus ulls ho diuen tot, i de vegades, quan el moment es propici i les ganes d'explicar com es senten realment poden amb el seu pragmatisme, es produeixen moments irrepetibles durant els quals no pots articular paraula, i l'únic que fas es escoltar i agrair que tot allò t'ho estiguin dient a tu, com si fossis una més d'ells.
I jugaré inacabables partides de dominó, i al "Chanchaleta" i al Visi-visi i qualsevol joc enginyós que ells m'ensenyaran, perquè en saben molts de jocs, perquè quelcom han de fer a la Hammada, i jugar et manté viu.
I de cop els dies es dilueixen com la henna que em van fer a l'Aaiun, tan fosca el primer dia i tan taronjada ara. Aquest viatge a la consciència arriba a la fi, i ells es quedaran aquí. Fins quan?.
Banahi em pregunta: "vindràs en el mes cuatro?". Jo em pregunto: vindràs tu al estiu? Ningú no ho sap, però jo t'espero.I he d'aprendre d'ell a empassar-me els sanglots, com fa ell, que és un home i no plora.
Però la Hadi no en sap d'empassar-se sanglots, com jo, i la mare la consola quan me'n vaig. El meu desconsol no té sol·lució perquè el comiat és el de sempre: "¿volverás pronto?". Tornar vol dir que ells encara són allí.
Ara me'n vaig impregnada d'una essència que és la seva .I ara em toca explicar-ho a tothom.
Deixar Dajla al darrera costa. El camí al inrevés es torna més tortuós. L'Aicha no diu res, no cal, tant sols em posa la seva ma damunt la meva espatlla i em deixa en silenci. A Rabuni retrobaré les companyes i allí es quedaran el fantàstic Land Rover i els seus tres fantàstics tripulants, però la Nuenna, l'Ahmed, la Lab, l'Abdu i l'Aicha vindran amb nosaltres fins a Tinduf .Quan arriba el moment de passar pel control dels passaports, ens abracem tots, però l'Aicha i jo ho retardem i ens agafem de la ma fins que només quedo jo per passar .I se'n ha d'anar. Allò que ens vam dir no és important, sempre queden tantes coses per dir...Ah! Ara ho recordo .Va dir-me: "No me olvides".
Com podria.

Mercè




1