I Yessessë ëanë Eru, i estana Ardaliënen Ilúvatar;
ar minya óneryë i Ainur, i nér híni ósanweryo,
ar termáre ara se, nó ma né ontana
Ar ten kwentes, ar ten selyanes lindali;
ar i Ainur lírentë yo së, ar Eru sananë ta né alkarinkwa.

TRADUCCIÓ I COMENTARIS

[Yessessë: format per Yessë més la terminació de locatiu singular. Tolkien deixà amb un interrogant el mot essë, principi, començament, però sembla que per motius d’eufonia amb este, esta, hi afegí una y, quedant finalment yessë. Evidentment, no he inclòs l’aclaració "l’Únic", ja que el mot Eru té exactament aquest significat. Quant a la oració següent, m’he valgut de la formació d’oracions passives. Només tenim un exemple de passiu: Túrin Turambar turún’ ambartanen, Túrin senyor del destí dominat pel destí. Sembla que la forma del passiu es fa a partir del verb en participi passat i el complement agent es posa en instrumental. Una altra traducció possible seria: "(...), yanna Ardalie estane Ilúvatar". A qui el poble d’Arda anomenava Ilúvatar. El mot Ardaliënen l’he extret per intuició. Recordem que la partícula -lie indica els integrants d’un poble. Alhora de formar l’instrumental, però, havia pensat d’eliminar la -e-, Ardalinen. Però aquesta contracció podia provocar malentesos; la partícula -li, en aquest cas, donaria la forma del plural partitiu: (...), que era anomenat Ilúvatar per les moltes Ardes(?).]

[minye, primer, de mine, un (numeral). Onta-, crear, presentava dues formes de passat. Per una banda tenim ontane-, la flexió que hom esperaria segons la terminació verbal corresponent. També existeix com a passat la forma óne. Segurament aquesta última forma és deguda a que s’ha considerat com a vocal principal la o-, afegint després la terminació de passat. He pres la segona opció per ser més fluïda i simple per afegir el pronom nominatiu infix que la seguia. La següent oració té algunes complicacions. Per al mot fill hi trobem diverses accepcions: hín, hína, hina, sén. D’entre totes elles, la primera, hín, és només aplicable per a designar a fills d’Ilúvatar, per la qual cosa ens va molt bé en el nostre context en concret. Ara tenim la declinació ósanwëry. Ósanwëryo és la paraula designada per a pensament. Si els Ainur són fruit d’aquest pensament, vol dir que tenen origen, és a dir, que són d’alguna manera creats pel pensament d’Ilúvatar. Això ens remet al genitiu partitivo-derivatiu, de terminació -o per al singular. A més, hem d’indicar a qui pertany el pensament. Podríem colocar el nom d’Ilúvatar en genitiu darrera del primer mot, la qual cosa donaria lloc a dos genitius consecutius. No és que sigui incorrecte, però he preferit insertar el sufix possessiu -rya + -o (terminació de genitiu) per major comoditat i certesa.]

[En la versió castellana tenim: y estuvieron con él antes de que se hiciera alguna otra cosa. El verb estar, té aquí un significat de "romandre", "restar"; en castellà "permanecer", que el kwenya tradueix per termar- (verb elemental dèbil, de passat termáre-). Noteu que no he afegit cap pronom al verb que actués com a subjecte. Això és perquè de fet, no es tracta d’una oració independent, sinó que prové d’una sentència completa més gran: y primer va fer als Ainur, que eren fills del seu pensament, y que van romandre amb ell (...). Veiem, doncs, que el subjecte Ainur pot actuar de comú denominador per als verb ser i romandre (els Ainur eren i van romandre). A romandre amb ell, no sembla que es tracti d’un instrumental, ja que ens indica més aviat companyia, i no instrument o mitjá. Amb això, he emprat ara, preposició equivalent a junt a, al costat de (junto a diria el castellà). També pot prendre la forma ar-, com a infix. Generalment les preposicions requereixen un acusatiu, de manera que he emprat el pronom d’acusatiu independent se, que sembla ideal per a les exigències pronominals. En la següent oració veiem la preposició nó, abans de. Equivalents d’aquest mot podrien ser mennai o epë. Seguidament, el mot ma, literalment una cosa, que podria adaptar-se a res, alguna cosa (recordem que res ve del llatí cosa, malgrat que el català l’utilitzi sovint de forma negativa). Amb això, ja tenim abans que res né ontana (de onta-, crear, procrear), formant el passiu reflex fos creat (és a dir fos fet o elaborat per algú). Alguns autors donarien ontaina, tot i que no es sap del cert quina de les dos possibilitats s’empra en la formació del participi passat dels verbs derivats (-na o -ina)]

[Al verb dir, parlar, kwet- (passat kwentë) afegim la terminació pronominal reduïda -s (al no haver pronom infix d’acusatiu no es produeix ambigüetat). La marca ten és el pronom de datiu de tercera persona del plural (a ells). El verb dir o parlar exigeix complement indirecte amb aquell a qui ens dirigim (recordem que en la substitució pronominal nosaltres diríem li parlo i no el parlo); són casos especials que també es produeixen en català i que hem de recordar. ar ten selyanes lindeli, que ens remet a selya-, neologisme aparegut no fa gaire que porta per significat proposar, pretendre, proposar-se. Altra cop veiem el pronom de datiu, ja que l'acusatiu és ocupat pel complement directe lindali (el plural de lindale, o músiques). Pel context i la sonoritat de la traducció, he optat per donar músiques enlloc de temes de música, per l'aire més poètic que connota. Tanmateix, es podria buscar una expressió per a la segona opció. Potser lammar lindalëo, sons de música o sons musicals encaixaria bé en aquest context.]

[Sense massa problemes. Tenim nan, conjunció que seignifica però, tot i això, emperò. Andavë, literalment llargament, s'extreu a partir de la formació d'adverbis per anda, llarg. El verb cantar, que ja ha aparegut, segueix el mateix esquema, sempre provinent de l'arrel lir-. El subjecte apareix com ilkwë, mot que s'adiu a dessignar tots els integrants d'un grup en concret. Aquí podríem fer-lo equivaldre a cadascun [dels Ainur]. Finalment ens queda el mot sols, que és el plural de er, sol. No es tenen exemples de plurals d'adjectius acabats en consonant, però certs indicicis assenyalen que s'hauria d'afegir la terminació -i a aquests adjectius. Hem procedit exactament per obtenir eri]

[Aquí ens trobem amb una complicació. No tenim els quantitatius molts, pocs. Tampoc es coneix el connector mentres, ni la construcció la resta [d'Ainur]. En falta d'això he començat amb var, la conjunció o, seguit de ara, junt a (podríem repetir yo -vegeu el vers 6è-) i he afegit pitya nóte, un nombre petit [d'ells]. És, de moment, la opció més adient que he trobat. Finalment, en vista de la problemàtica de la següent frase, m'he vist obligat a posar punt i coma (per falta de mentres, que serviria d'unió entre les dues proposicions), i he donat ar alta nóte lastanë, i un gran nombre [d'ells] escoltaven, (amb la conjunció i sembla que la unió entre les dues oracions per la coma és dèbil i poc matisada) interpretant el gran nombre com la resta dels que no cantaven junts. Com que ja hem parlat dels membres que integren el grup (no sabem quins però sabem que hi ha un grup concret) amb ilkwë (vegeu vers anterior), és més comprensible que aquest gran número formi part del grup. Una altra paraula per a gran nombre, amb connotacions potser massa quantitatives i determinades, existeix hosta, El Gran Nombre (el 144).]

[Veiem nan, perquè, ja que altre cop. També ilkwe ha sortit en el vers 6è. Hanyanë l'extraiem del verb hanya-, entendre, comprendre, dominar quelcom, desenrotllar-se bé amb quelcom. El mot que l'acompanya, eressë, és molt inestable. Pot prendre significats diferents. En aquest cas la intenció l'enfoca en només. Tanmateix, no és un mot totalment imprescindible, de manera que podem suprimir-lo de la oració si ens resulta insegura o inadequada. Més del mateix trobem a i ósanwë Ilúvataro, literalment els pensaments d'Ilúvatar. Per començar he volgut enfatizar que es tractava únicament dels pensaments d'Ilúvatar, fet que reflexo amb la inserció de i, article que no es fa servir amb tanta regularitrat com en el català. Com ja hem vist anteriorment (vers 3r), el mot ósanwë correspon a pensament (també és acceptada la forma sanwë), i forma el plural canviant -e per -i. Per altra banda, Ilúvataro és el genitiu partitivo-derivatiu (Ilúvatar + -o) de osanwë, perquè, de fet, els pensaments d'Ilúvatar tenen origen, és a dir, són creats d'alguna manera per ell mateix. Noteu, emperò, que la traducció dóna una part de la ment d'Ilúvatar. No tenim una construcció semblant en kwenya, però la sentència que s'ha emprat és prou acceptable en termes de context i significat.]

[Yallo és el pronom de relatiu equivalent a des de qui, des de (la/el) què en anglès from whom, from which. El verb tul-, venir, provenir, afegeix una -l- en la formació del passat. Vist això, ens queda la oració completa: perquè cadascun només comprenia la part de la ment d'Ilúvatar de la que [ell mateix] provenia, és a dir, des de la que cadascun provenia. La oració següent l'he traduïa com segueix: ar i handenta lindalion onóron, i la seva comprensió dels cants dels seus germans. Veiem aquí que, després del nom hande (comprensió, idea) + nta (terminació de possessiu de tercera persona del plural), ens trobem amb dos genitius consecutius: per una banda lindalion, de les cançons, dels cants (ve de lindale + -ion); el següent genitiu està modificant el primer genitiu, i no el mot inicial. Es tracta de onórontaron, dels seus germans. El mot inicial, onóro, germà, presenta les variants otorno i toron. De per si ja és un substantiu irregular; al afegir la terminació de genitiu p-d del plural ens quedaria onóroron, que per la enrebessada eufonia que presenta és possible que quedés simplificat a onóron. Però onóron podria en alguns casos presentar ambigüetats, ja que -n és la terminació de singular del cas de datiu. És possible que la simplificació esmentada fos acceptada en els casos en els que no hi havia error de significància, i que en els casos en els que es solapés amb els datiu s'hagués d'emprar la forma completa o una simplificació diferent. De tota manera, en aquest text la inclusió de l'infix de possessiu de tercera persona -nta ens ha tret de dubtes. Finalment, né úlinde, fent referència al subjecte anterior: (la seva comprensió dels cants dels seus germans) era lenta. Ja s'ha vist en moltes ocasions el pretèrit né, irregular de ná-, mentres que úlinde té connotacions oposades. Veiem linde, ràpid, fugaç, amb la terminació de negatiu ú-, no, in-, que ens dóna no ràpida (la comprensió), i, per tant, lenta.]

[Nan, conjunció ja apareguda, porta el significat de però, mes, emperò. El següent mot, íre, pronom de relatiu que potser hauria caigut en desús en el kwenya definitiu. Equivaldria al quan de relatiu en català. Entë lastanë; probablement alguns preferirien lastanentë, perquè no és sabut si el pronom independent entë s'escau en el kwenya definitiu. Tanmateix, sabem que dóna un èmfasi subjectiu a la oració. Per tant, i quan ells escoltaven, prendria connotacions místiques (Ells, els Ainur). Tullentë, ara si, utilitzo normalment el pronom infix, antumna handenna. Aturem-nos aquí. Que assolien una comprensió més profunda, vol dir que, a mesura que escoltaven, ergo, comprenien; això és, que la comprensió màxima, total i completa era la meta, la finalitat d'escoltar. Això es tradueix per arribaven fins a una comprensió més profunda, que és la traducció literal de la oració kwenya. De tul- (arribar), doncs, obtenim tullentë (recordem que el passat dobla la -l-), arrivaven, handenna, fins a una comprensió (obtingut a partir de hande, comprensió, i la terminació d'alatiu -nna. Recordem que l'alatiu indica, entre d'altres coses, el punt final o la meta d'un moviment o d'un canvi); i ara, poetitzant el significat amb una posició prenominal, tenim antumna, mot format per tumna, profund, i el prefix an-, emprat en els superlatius (l'únic exemple disponible el trobem a ankalima, el/la més brillant -vegeu Les dues torres-), però que, segons Tolkien, també té una acció intensiva (és possible, malgrat encara desconegut, que el superlatiu i el comparatiu kwenya es formin de manera pràcticament igual).]