Sembla ser, que un diumenge, allà en temps
llunyans, la plaça d'Arbúcies bullia de gent, de nois i noies que a altes hores de la nit ballaven la sardana al so del tamborí i del flabiol.
De sobte varen començar a tocar les campanes de l'esglèsia i les portes d'aquesta s'obriren per a donar pas al viàtic
que hom portava a un moribund, que creua en processó per un extrem, de la plaça. La gent, que estava en el millor de la dansa no varen adonar-se del fet. Els músics seguien tocant i els balladors, absorts pel plaer de la dansa, s'entregaven a ella infatigablement, quan de
sobte, s'esfondrà el terra, obrint les seves entranyes per a
engolir als dansaires que desaparegueren en l'abisme.| Cansada estic, cansada, cansada de ballar.. I tinc que ballar sempre fins que el món finirà! |