EL CASTELL DE MONTSORIU


Es conta que en una ocasió els moros tenien assetjat el castell desde feia mesos i,comptant que els assetjats es rendirien a la fam. Passava el temps i un dia, aprofitant una treva, el senyor del castell convidà el cabdill dels moros a un àpat. El moro, que fou molt ben rebut,es meravellà de la bona salut dels assetjats. El dinar fou peix fresc i carn.L' home anava de la sorpresa al torbament.Ignorava que hi havia un tunel que, travessant les entranyes de la muntanya, comunicava amb la fortalessa d'Hostalric.

Un vassall del senyor de Montsoriu va casar-se amb una de les noies més precioses de la rodalia. Per satisfer el vell tribut de vassallatge,és a dir el dret de cuixa, celebrades les noces el nuvi va presentar la núvia al senyor. L'endemà l'espòs va fer via al castell per recuperar la seva esposa. Els guàrdies del castell reberen a l'home amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s'havia llevat i que hi tornés l'endemà. Amb males raons el feren passar tres dies.
El dia que feia quatre, el jove, encès d'ira, pujà al castell disposat a fer el que calgués. En caure el pont, el propi senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i escarnidores. El noi es tragué la daga i travessà el cor del senyor de Montsoriu sense que els seus servents ho poguessin evitar. Mentre al castell regnava la major confusió i desordre davant del succeït, els nuvis van fugir muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperava disposat a tirar-se al carrer en defensa de la raó del jove matrimoni.
D'aquell moviment de poble va néixer la guerra dels remences, en què els vassalls van alçar-se contra el poder abusiu dels nobles i senyors.

La llegenda diu que quan morí el senyor del castell la seva dona va quedar encantada, i que d'ença d'aleshores, per la nit se Sant Joan, al punt de les doze de la mitjanit apareixia entre les ruïnes del castell una dona abillada molt ricament,amb un fanal a la mà. Després sonava un corn, que se sentia de molt lluny, i llavors apareixia un caballer muntat a cavall, s'estava uns segons amb la dama i, en sentir-se l' última campanada, dama i cavaller desapareixen sense deixar rastre.

Conten els vells que tempestes furioses assolaven els camps d'aquestes contrades, i s'esfondraven humils cabanes. Aquests terrabastalls s'atribuîen a Donya Guillermina, dama il·lustre però gran pecadora, condemnada a viure entre les runes del castell de Montsoriu. Durant molt de temps, ningú no gosava pujar al cim de la muntanya, ja que els esperits infernals defensaven la solitud de l'ànima en pena, i no hi havia valent que s'arribés al cim de la muntanya. Esfereïdors bruels de tota mena d' animals, es confonien amb la cridòria terrorífica de les bruixes i d'ànimes en pena tan punt arribava el capvespre. A més, les boires s'escampaven arreu i envoltaven el castell que assolia, aleshores, un aspecte misteriós i espaventable. La gent de la contrada ja no sabia que fer. La seva vida esdevenia un seguit de desgràcies causades pels mals esperits de Montsoriu, fins que determinaren de fer quelcom per acabar amb aquell malviure. I provaren de resoldre el problema oposant al poder del diable la pregària al Totpoderós. Assabentat que fou el senyor Bisbe, s'adreçà ell també cap al faldar de la muntanya i conjurà els mals esperits, concedint-los un termini perquè abandonessin el recinte. A la vegada, assenyalà a Donya Guillermina i al seu seguici malastruc un cau a les profunditats del Gorg Negre.
Arribada la nit que finia el termini, es deixà sentir a la banda del castell un baladreig esglaiador, ensems que negres núvols es bellugaven pel damunt de Montsoriu, sense que aquesta vegada descarregués la tempesta. Era el moment que Donya Guillermina, obeint l'ordre del bisbe, va posar els peus damunt d'una roca,per esbaldragar-se amb més empenta, i hi deixà les petjades juntament amb les de tots els seus hostes. Aquesta roca avui se l'anomena "Roca Guillermina".