DONES D' AIGUA

Temps era temps que l' hereu de Can Blanch, al terme d'Arbúcies, feia un cop de cap a l'ombra d'una alzina,es despertà en sentir una bonica veu que deia:

Si l'aigua és plata,la mia amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l'aire és gebre, la mia amor,
la mia amor,menina,
la mia amor
no pas mon cor,
que tot és fosc.

Meravellat va apropar-se al gorg d'on provenia la veu i va veure una noia que és trobava a prop de l'aigua. S'hi va atençar i en va quedar encisat,fins el punt que li va proposar matrimoni. La jove s' hi avingué, però amb la condició que mai li demanés el nom, ni la procedència i que no l'anomenés dona d'aigua,perquè sinó succeiria una desgràcia. A canvi, ella duria felicitat i prosperitat al mas i a la família.
Així va ser durant anys varen ser molt feliços, van tenir dos fill, un nen i una nena i les collites, any rera any, eren cada vegada més abundoses. Però un mal dia, enmig d’una discussió, la ira va poder més que la prudència i ell li va dir les paraules fatals: la va anomenar dona d’aigua. La dona va sortir corrent fins arribar al Gorg Negre dins el qual es va llençar i va desaparèixer. Des d’aquell dia el mas va anar de mal en pitjor.Però succeïa una cosa estranya: cada mati la casa apareixia neta i els nens vestits i pentinats. Els nens li van explicar al pare que la mare venia cada dia abans de fer-se clar i se n’anava quan encara ningú s’havia llevat. Un matí, l’home va trobar entre els cabells de la nena dues perles: eren les llàgrimes de la dona d’aigua. Des de llavors i durant molt temps cada matí van aparèixer dues perles. I així va ser com la casa va recobrar la seva riquesa, però no pas a la dona d’aigua.
D' aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s'anomena «el saltant de la dona d'aigua», ja que hom diu que es va transformar en la cabellera del salt i que és possible veure-la certes nits.


És conta que a la riera de les Arenes conté or i on el rierol a creat un gorg en forma de petxina, a l'entorn, podem trobar-hi tot de cascuetes que nien. Precisament aquets ocells són ànimes o esperits de les dones d'aigua que, de nit, es tornen dones i es banyen al clar de la lluna. Una vegada foren descobertes per un xerric i una d'elles li tirà un ruixat d'aigua quedant convertit en pedra.
Temps era temps, un pastor, jove i fornit, que descansava una nit vora la fresca de la riera. Es va despertar de sobte i atret per unes veus dolcíssimes s’anava endinsant pel bosc fins que, sense fer cap mena de remor, va poder espiar un espectacle mai vist. Era la dansa d’unes dones d’aigua que seguien el compàs d’una música estranya i encisadora. El pastor va quedar prendat d’una d’elles i la següent nit de lluna plena va tornar a aquell indret i aconseguí materialitzar el seu amor amb la dona d’aigua que el tenia corprès. La fada va quedar prenyada i en el moment d’infantar, ni ella ni les seves companyes no sabien com fer-ho. Cridaven desesperades pel voltant del gorg quan una velleta les va sentir i va accedir a ajudar-les....... Llegenda de les dones d’aigua de Sant Iscle de Vallalta -