OPINIONS

Tenim a les mans, com a signe d’esperança, la certesa que el futur, sigui com sigui, l’hem de fer nosaltres, les persones a qui pertoca de viure aquest temps i, per tant, no és cosa d’esperar ni apocalipsis de mal averany ni paradisos de somni infantil; tindrem, senzillament, el futur que haurem estat capaços de construir amb l’esforç de tothom, amb les eines de tothom, amb la saviesa de tothom.

Del Pregó de la Festa Major d’Esplugues de Llobregat  (20 de setembre de 1982)

Qui gosaria dubtar que un autor determinat, per més indiscutiblement genial que se’ns hagi revelat, hauria produït una obra radicalment diferent si hagués nascut en una altra regió del món, en un altre període històric, sota una altra organització política, si, en resum, hagués estat molt diferentment socialitzat?

 Del llibre  L’espai de la paraula, Dalmau editor, Barcelona 1989    

La societat del consum irracional ha començat a mostrar les seves mancances en forma de malbaratament suïcida dels recursos naturals del nostre planeta: la desaparició d’extenses zones forestals, l’extinció d’espècies animals, la contaminació creixent dels rius, dels llacs i dels mars. La societat del segle XXI haurà de fer, en aquest aspecte, un tomb considerable o bé s’haurà d’enfrontar a la destrucció irreversible de la terra.

 Del discurs a la Trobada Europea de dirigents  d’associacions UNESCO  (Estrasburg, 18 de desembre de 1990)

   Mitificada o injuriada, paradigma de totes les virtuts del lliure mercat, segons alguns, o síntesi dels  pitjors reflexos d’una societat deshumanitzada i hedonista, segons uns altres, el cert és que la publicitat conviu amb nosaltres en la pràctica totalitat de situacions. Ni tan sols aquells règims que li han negat el pa i la sal i han pretès bandejar-la completament de la vida quotidiana no han pogut --o no han sabut-- evitar d’utilitzar-la amb profusió per a l’adoctrinament ideològic o per a l’exalçament  del líder polític o religiós de torn.

De  l’article “La publicitat, una presència permanent”, Cultura, núm. 70  (setembre 1995)

Els qui, una hora o altra, han caigut en l’error de percebre la literatura com un exercici superflu, com una mena de joc per a desvagats, han ignorat el valor d’aspectes tan importants com la transmissió i l’extensió del lèxic, el perfil d’un temps i d’un lloc que podem rescatar a partir del retrat que un escriptor va fer-ne o, sobretot, la reflexió al voltant dels elements més universals i definitoris de la nostra condició intel.lectual i moral, aquells que temptegen per igual les nostres capacitats i els nostres límits.

Del pròleg al llibre de poemes Camí cap al somni, de Víctor Pallàs. Ed. Oikos-tau,  Vilassar de Mar 1996 

 De la mateixa manera que un país no pot avançar culturalment si no manté viu el record i el coneixement de la seva tradició, no és menys cert que un país que es tomba d’esquena als signes artístics que es van produint en cada època quedaria ancorat en una cultura antropològica i mancada d’expectatives de futur.

De “La música contemporània en el repertori dels cors catalans”, comunicació al II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. 1996

Jo no em sé imaginar una societat humana sense conflictes, però sí una societat capaç d’afrontar-los amb generositat, diàleg i respecte.

De la conferència “Presència de la UNESCO a Catalunya”, Universitat Catalana d’Estiu, Prada de Conflent, 20 d’agost de 1996

Parlar de l’atur des de la seguretat laboral, o de la fam després d’un àpat substanciós, o de la pobresa des del confort podria esdevenir fins i tot immoral si les nostres paraules no anessin acompanyades d’una voluntat decidida d’impregnar la consciència de la nostra societat i, sobretot, d’ajudar a construir un model alternatiu, basat en l’educació, en la solidaritat i en una relació més justa entre les persones i entre els pobles.

Del discurs a l’acte inaugural de les Jornades Internacionals per a l’Eradicació de la Pobresa (El Prat de Llobregat, 22 / 10 / 96)

 Un servei ampli de traducció simultània a les reunions d’abast internacional és un fet d’estricta justícia perquè, altrament, els privilegiats sempre són els mateixos i els discriminats, tots els altres. I que no se’m digui que és massa car, perquè a la nostra societat, de diners en costa tot, però quan hi ha voluntat, els recursos es troben. I, si no, sempre tenim la solució de l’esperanto, una mica romàntica, si es vol, però absolutament honesta; si més no, no és la llengua pròpia de ningú i, per tant, no discrimina els uns en benefici dels altres.

De la intervenció a les II Jornades de la FOCIR, Institut d’Estudis Catalans, desembre  de 1996

 Tant o més important que escriure poesia, ho és llegir-ne, conèixer-la i comprendre-la.

 De la  presentació del llibre Macumba, de    Josep  Colet  a l’Ateneu Barcelonès, 31 de gener de 1997

 La poesia, per a mi, és una eina per a explicar-se un mateix als altres i  per explicar-se a un mateix tot allò que l’envolta.

 De l’entrevista al programa “L’amic escriptor”  Canal Blau, 5 de juny de 1997

 Els matisos ens acosten a la veritat.

 De l’entrevista al programa “La nit dels ignorants”, Catalunya Ràdio, 30 de desembre de 1997                                

Entre els escriptors hi ha ben poques coses en comú. Potser cap,  llevat del fet mateix d’escriure.

De les declaracions al Diari de Terrassa, 22 d’abril de 1998                                          

Siguem o no amants del futbol, la nostra societat ens incita a mirar la vida amb els ulls del hooligan: una mirada opaca i superficial, maniquea i barroera. Com ell, tendim a refugiar-nos en la certesa enganyosa de quatre tòpics de traç gruixut, a cenyir la nostra capacitat d’il.lusió als plaers immediats, a passar de pressa per davant de tot sense aturar-nos mai a comprendre res. I quan prenem consciència del fracàs --com ell quan ha perdut el partit-- sempre trobem al voltant nostre algun àrbitre, en qualitat de boc expiatori, que ens permet allunyar la responsabilitat de nosaltres mateixos.

De l’article “La mirada del hooligan”, publicat a Avui el 23 / 6 / 98

 Un país amb bona salut ha de vetllar tots els nivells de la cultura: la façana i la rebotiga, l’aparador i el magatzem, la qualitat i la quantitat. Tan necessària és la investigació d’elit com ho són els ateneus i centres de cultura popular. I si cal, que es revisin alguns criteris en l’elaboració dels pressupostos; ben segur que hi trobarem partides menys prioritàries, encara que potser, aparentment, amb més rendibilitat política a curt termini.

De l’article “Inversions culturals o la baralla per les engrunes”, publicat a El 9 Nou, el 18 / 2 / 2000

 Sovint s’ha parlat de la poesia com una de les expressions artístiques que més directament entronca amb aquesta noció pregona de la cultura i n’acompleix els objectius, tant si prenem el concepte en la seva dimensió més àmplia, com si la concebem en el sentit estricte de gènere literari. En el primer cas es manifesta en tots aquells productes humans capaços de constituir-se en llenguatge alternatiu per expressar sentiments, commoure l'ànim i exaltar la fantasia, com un instrument d'interpretació de la natura i, com a tal, de coneixement. Es converteix així en un espai simbòlic que pot esdevenir intersecció de gèneres diversos o, si voleu, una fita de la cultura humana a la qual podem accedir des de propostes estètiques ben diferents.

De l’article “A favor d’una poètica del teatre”, publicat a Serra d’Or,  núm. 483, març de 2000

Hem de ser capaços de deixar als nostres fills una societat més justa que la que hem trobat i, en tot cas, que no ens puguin retreure que no ho hem intentat amb totes les nostres forces.

 De la presentació del llibre UNESCO. Història d’un somni.   Centre Excursionista de Catalunya, 19 /9/ 2000

En el punt just entre el realisme i la utopia es troba el camí que permet anar avançant. 

De l’entrevista al programa “Tots per tots”, COM Ràdio, 26/11/2000

Per evitar noves guerres, cal educar els pobles en la cultura de la pau.

De les declaracions a la revista SOM, núm. 206 (febrer 2001)

No és veritat que els joves, pel simple fet de ser-ho, siguin inconstants, superficials i insolidaris. Aquesta és la percepció esbiaixada dels qui no coneixen absolutament res dels joves, més enllà de veure’ls passar des de la finestra de casa o, el que és encara pitjor, és la percepció dels qui s’han envellit tant per dins que són incapaços de recordar-se ells mateixos quan eren joves.

Del llibre Breu història de l’AJELC, Edicions de la Vorera, Barcelona 2001

Si bé és cert que la major part dels textos que les editorials han anat publicant s’han continuat sotmetent a la mirada del corrector, aquest, en  alguns casos --potser perquè se li ha acabat inoculantt una certa mala consciència, o per estalviar-se llargues i enutjoses polèmiques amb l’autor-- fa els ulls grossos o bé es deixa endur pel criteri de l’adequació a la llengua viva, perfectament ortodox des de la teoria lingüística, però que, a la pràctica, es converteix en un forat immens per on s’esmuny un seguit de paraules i construccions espúries que un mínim de rigor faria inacceptables.

De l’article “En defensa dels correctors” , El 9 Nou, 2 de novembre de 2001

Practicar la cultura de la paraula equival a mantenir viu un dels trets més essencials i definitoris de la mateixa condició humana.

De l’article “La tertúlia, generadora de  cultura”,   Avui, 3 de maig de 2001                                       

Desactivar la violència és un objectiu absolutament lloable, però abans d’estigmatitzar l’esport com a camp de cultiu de conductes agressives, seria convenient recordar la competitivitat laboral, la banalitat cultural i les desigualtats econòmiques que primen en aquesta societat que anem fent entre tots, i potser per aquí començaríem a trobar respostes al problema.  Una altra cosa és que algú cregui que això és aprofundir massa i després d’aixecar una tanca en un estadi se’n vagi a dormir amb la sensació del deure acomplert.

De l’ article “Esport i violència”,  20 Minutos, 17 de juny de 2002                 

 La decisió de fer una guerra pot partir d’una sola persona, però mai no s’ha fet una guerra sense la complicitat de milers, o de milions, d’individus.

De l’article “Creure’s la pau”, El 9 Nou, 31 de març de 2003

L’art ens proporciona un llenguatge específic capaç d’aprofundir en la realitat d’una manera que no ho pot fer la ciència, ni la filosofia.

De l’entrevista a la Revista del Consell Català de la Música, núm. 19, gener de 2004