GISELA.-
Olga...
OLGA.-
(Aixecant la vista.) Sí...?
GISELA.-
Em deixes que et faci una pregunta?
OLGA.-
És clar...
GISELA.-
Què t’ha dit el teu pare de mi?
OLGA.-
(Amb falsa sorpresa.) De tu? Quan?
GISELA.-
Bé, quan sigui... quan n’hàgiu parlat... Fa un moment m’has dit que
estaves al corrent de tot...
OLGA.-
Doncs... no ho sé... Suposo que en alguna carta em va comentar que us vèieu
i... en fi, què vols que et digui? Tampoc no m’ha dit gran cosa...
GISELA.-
No t’ha dit gran cosa?
OLGA.-
No. Què m’havia d’haver dit?
GISELA.-
Doncs, per exemple, t’hauria pogut explicar que fa més d’un any que
sortim... o que tenim el projecte de viure junts... bé, potser no són coses
gaire importants, però tenint en compte que ets la seva filla, tampoc no
hauria estat balder que un moment o altre t’ho comentés...
OLGA.-
Ah, és això... Sí, ja et dic que alguna referència m’havia fet sobre el
tema, però pensa que jo he passat gairebé dos anys a l’estranger... i,
d’altra banda, el meu pare és un home de món... vull dir que té moltes
amistats, moltes relacions amb dones... bé, ja m’entens... ell ja és prou grandet
i no m’ha de donar explicacions dels seus actes...
GISELA.-
(Després de quedar-se mirant Olga
durant uns instants.) Sempre ets tan simpàtica o els dijous són
especials?
OLGA.-
Què vols dir?
GISELA.-
Vull dir unes quantes coses. Primera; en Vicenç pot tenir moltes amistats,
fins i tot... fins i tot relacions amb dones, com tu dius. Però jo no sóc
una més de les seves amigues, sóc la seva parella. Segona; em jugo una mà
que tu això ho saps perfectament i només has fet aquest comentari per provar
de molestar-me. I tercera; sàpigues que no m’ha passat per alt aquesta mena
d’enamorament que sents pel teu pare i em sembla francament grotesc.
OLGA.-
(Amb calma.) Que et passa alguna
cosa?
GISELA.-
Com?
OLGA.-
Dic que si et passa res... no ho sé, et veig molt nerviosa, i no entenc totes
aquestes coses que m’has dit...
GISELA.-
Ja pots abocar-hi tot el cinisme que vulguis, que a mi no em prendràs el pèl.
A tu t’ha molestat des del primer moment la meva relació amb el teu pare.
Me n’adono perfectament. No sóc estúpida.
OLGA.-
Si no ets estúpida ho dissimules molt bé.
(Les
dues noies es miren fixament als ulls durant uns instants. D’una revolada, Gisela
agafa el got mig ple en què havia estat bevent Olga i li
llança l’aigua a la cara. Olga acusa
per un moment la sorpresa, però immediatament recobra el domini. S’eixuga
la cara amb una mà, sense deixar de mirar Gisela.)
OLGA.-
El meu pare detesta les dones histèriques.
GISELA.-
Quina llàstima que no detesti també els escurçons, perquè aleshores tu no
viuries aquí.
Fragment
de LA PENÚLTIMA ILLA, Ed.Millà.
Col.lecció Catalunya teatral, 266.
Barcelona, 1992