Selecció d’articles sobre l’autor
LLEGAT
DE CORATGE, per XAVIER
BORDANOVA
ENTRE
EL VITALISME I LA MITOLOGIA, per CARLES
DUARTE
LA NOVA NOVEL·LA CATALANA, per SANTIAGO CUCURELLA
LA UNESCO SOTA LA LUPA, per JOAN
JOSEP ISERN
UN
MADRIGAL BEN AFINAT, per CÈLIA
SÀNCHEZ-MÚSTICH
ELS ULLS CONTRA EL TEMPS, per TXEMA MARTÍNEZ INGLÉS
DES
DE LA MADURESA, per
XAVIER GUAL
LA FI DELS DIES LLARGS, per JORDI
MATA
EL
PAÍS DE LA NOVEL·LA, per JOAN
TUDELA
UN
NOM, UN MÓN: MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ, per XEVI
PLANAS
A influx del perigeu
Miquel-Lluís Muntané. Dalmau editor, Barcelona 1985
“Mai
les paraules poden arribar a copsar en tota la seva profunditat els sentiments
humans, igual que una traducció no pot arribar a reflectir exactament
l’original”. Això em comenta en Miquel-Lluís mentre intentem desxifrar
quin és el corrent de sentiments i de reflexions que ha generat la seva obra
literària i, particularment, el seu darrer recull de poemes, A
influx del perigeu.
XAVIER
BORDANOVA
El Noticiero universal, 6 de juliol de 1985
LA PENÚLTIMA ILLA O
LA RECERCA DEL SOMNI
LAURA SERRADELL
Serra d’Or, novembre de
1994
ENTRE EL VITALISME I
LA MITOLOGIA
Miquel-Lluís Muntané, El
foc i la frontera.
Rúbrica editorial, El Prat de Llobregat, 1997.
Muntané és un escriptor complet, que ha practicat gèneres
diversos i que és autor d’una obra extensa. Muntané és una figura d’una
gran dignitat dins el nostre panorama literari pel rigor i la maduresa que
caracteritza la seva producció.
El foc i la frontera
és un llibre coherent amb la seva sòlida trajectòria poètica, que fins ara
es componia dels poemaris L’esperança
del jonc (1980), Llegat de coratge
(1983), A influx del perigeu (1985) i L’altra
distància (1994).
A El foc i la
frontera, hi retrobem l’equilibri i la mesura en la forma, la cadència
que ens indueix a la introspecció, un acurat i minuciós treball de llenguatge,
cercant sempre la paraula justa, usant, quan s’escau, la rima i el joc formal,
i també aquella mirada intel·ligent i colpidorament humana, de la saviesa
adquirida per la lúcida manera d’examinar la pròpia experiència.
Dins El foc i la
frontera hi ha alguns dels millors poemes de Muntané. Em refereixo, si més
no, a “Carta de navegar” i a “Les hores fèrtils”, un text (per fer
bugada / del tedi sord que ens vincla l’espinada. / I, si no, per no res.”)
que resumeix i tanca d’una manera
esplèndida el poemari.
Però és a tot el llibre que Muntané se’ns mostra com
un veritable artista de la paraula, capaç de construir imatges bellíssimes
(“Al fons d’un cel de paper blau / va treure el cap una lluna molt
blanca”), i com un poeta d’una gran qualitat: als poemes més onírics i màgics
(“Arrecerat al llit / no veuràs l’alquimista reptant el centaure”), on
Muntané treballa d’una manera reeixida materials vitals i mitològics, fins
als poemes més personals, més amarats de tendresa (“Sortir al carrer com qui
refà una carta. / O, si ho vols dit amb un sol mot només, / estimar-te”).
El Muntané més corprenedor i potser el més actual és,
tanmateix, el poeta dels versos on domina una certa tristesa no exempta
d’escepticisme, però ben allunyada de l’agror o el ressentiment (“li
planta al cor un esqueix de tristesa”). És el Muntané, de vegades irònic,
que ens diu: “I em demanes de què et moriràs?”, o que, en uns versos
delicats, escriu: “Aixecà els ulls i no hi hagué sorpresa; / amants i còmplices,
ell i la tristesa / es feren nit tots dos.”
Que quedi clar: Muntané no és un poeta nostàlgic. És
un poeta plenament modern, que reflecteix i s’adreça a l’ésser humà que
ha viscut una transformació profunda dels seus coneixements i de la seva forma
de ser, per la influència creixent que hi exerceix el desenvolupament tecnològic,
que afecta directament les formes de comunicació, amb un clar reforçament de
la individualitat, de l’esperit crític, conscient, a cops d’una manera
desesperançada, dels propis límits. Davant d’això, Muntané no es refugia
en l’expressió melangiosa, sinó que se’ns manifesta com un veritable
humanista, compromès amb la nostra matèria essencial, amb la nostra mirada més
íntima, i també amb la cultura i la defensa dels valors cívics.
L’obra de Muntané és una reivindicació de
l’actitud, que enalteix la condició humana, d’assajar la comprensió d’un
mateix, que aspira a realitzar el seu propòsit: “S’afina la comesa: / enmig
la runa del fracàs previst, / trobar la saviesa.” El
foc i la frontera és un llibre valent, escrit honestament, una obra que
confirma el valor i la vigència de l’obra literària de Miquel-Lluís Muntané.
CARLES DUARTE
Avui,
5 de juny de 1997
Miquel-Lluís Muntané
Millor actriu secundària
Edi-Liber. Col·lecció de Tinta, 11
Barcelona, 1997.
Coneixíem la brillant activitat periodística de
Miquel-Lluís Muntané, bàsicament a través de la seva tasca al diari Avui, a
les revistes Cultura i Serra d’Or i a Saba Poètica, publicació de la qual va
ser director. És conegut també el seu compromís cívic a partir del seu
treball a la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, que presideix
des de 1995. I també com a autor teatral, tasca que sens dubte l’ha influït
força en la redacció d’aquesta primera novel·la que suara ressenyem.
Amb Millor actriu
secundària, Miquel-Lluís Muntané ens mostra la seva faceta –desconeguda
fins ara, però força reeixida—de novel·lista, un gènere al qual s’apropa
a través de la narrativa curta. És a dir, d’aquests llibres de lectura ràpida
que tan plaent ens fan una tarda de diumenge o un parell de viatges en tren de
rodalies, ja que ens permeten viure el principi i el final d’una història
sense els ensurts i la retòrica a què ens tenen acostumats algunes versions
aberrants de la narrativa que sovint no tenen cap altre destí que convertir-se
en guions per a sèries televisives.
Usant la tècnica dels capítols breus, Miquel-Lluís
Muntané ens passeja per un univers de situacions protagonitzades per gent
normal i corrent amb la qual el lector es pot sentir identificat. Protagonistes
de situacions perfectament versemblants, converteixen la Maria Rosa, una
escriptora que ja s’allunya dels anys de joventut, en el centre d’atenció
de l’obra en esdevenir la millor actriu secundària de la seva pròpia vida, a
través d’escenes entranyables construïdes amb un llenguatge acurat que
Muntané usa magistralment per descriure situacions i interioritats que, per la
seva credibilitat, li donen a la
novel·la un toc de realisme que s’agraeix.
Som davant d’una novel·la urbana –tal com ara es
porta en la narrativa catalana— però allunyada de les vulgaritats pròpies
del gènere conegut com a novel·les de
bar, ambientades en la decadència deconstructiva que sembla que ens ha
deixat en herència la postmodernitat.
Tant de bo no sigui aquesta una flor d’estiu i l’obra
narrativa de Muntané tingui continuïtat. La novel·la catalana necessita
urgentment un relleu generacional, i Muntané es troba en perfectes condicions
per a encapçalar-lo, a fi de poder-nos alliberar de les patums de sempre que
viuen de saber rendibilitzar hàbilment cops de sort, glòries passades o –per
què no dir-ho?— mecenatges impagables en els moments més oportuns.
SANTIAGO CUCURELLA
El 9 Nou, 14 de març de 1998
Miquel-Lluís Muntané.
UNESCO. Història
d’un somni.
Rúbrica Editorial. El Prat de Llobregat, 2000
A part de la seva faceta d’activista cultural i de
promotor de múltiples iniciatives col·lectives, a poc a poc l’escriptor
Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) va aplegant una bibliografia cada
vegada més àmplia en què podem trobar gèneres tan diversos com l’assaig,
el periodisme, la biografia, el teatre, la narrativa o la poesia. Ara acaba
d’arribar a les llibreries la seva darrera producció, la que fa el número
tretze. Un assaig dedicat a una entitat que l’autor coneix de ben a prop: la
UNESCO.
Amb la seva experiència de president durant uns quants
anys de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO, poques persones millor
que Miquel-Lluís Muntané podrien fer un retrat més fiable i complet
d’aquesta entitat fundada el 1946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial.
Un retrat, doncs, que l’autor escriu a partir de la vivència però també la
reflexió i en el qual no està exempta la crítica. Perquè només allò que es
coneix pot ser estimat. I només el que s’estima pot ser criticat amb eficàcia
i coneixement de causa.
Un llibre complet
Malgrat la seva brevetat, UNESCO. Història d’un somni és un llibre complet que té la rara
virtut de la mesura justa. Comença fent un repàs del context històric en què
es va fundar l’entitat, continua amb un capítol dedicat a la Declaració
Universal dels Drets Humans i de seguida entra a analitzar les relacions de
Catalunya amb la UNESCO. Unes relacions que s’inicien a través del Club
d’Amics de la UNESCO de Barcelona (1960), del Centre UNESCO de Catalunya
(1984) i de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO.
Dedica també un important nombre de pàgines a retratar
la situació de l’entitat avui, tant pel que fa a les àrees d’actuació en
funcionament com al que l’autor qualifica de desafiaments pendents. Uns
desafiaments relacionats amb cinc assumptes molt concrets: la denominada
“societat planetària”, la sostenibilitat del desenvolupament, els nous
aspectes del treball i del lleure, la cultura de la pau i la sempre pendent
lluita pels drets humans.
Hi ha dos capítols especialment destacables a UNESCO.
Història d’un somni. El primer
és el dedicat al reconeixement exterior oficial de les entitats UNESCO de
Catalunya en col·lisió amb les entitats espanyoles. Una assignatura pendent
que Miquel-Lluís Muntané qualifica de “repte permanent” i de la lectura
del qual es desprèn –per dir-ho delicadament—que no sempre a Catalunya li
toquen els millors companys de viatge. El segon és el capítol que clou el
llibre en el qual, sota l’epígraf De cara al futur, l’autor formula un
parell de suggeriments en clau crítica. El primer suggeriment incideix en la línia
de millorar la representació de les cultures que no tenen darrere seu la influència
i el suport polític que atorga un estat. El segon és una crida a la UNESCO
perquè contribueixi a facilitar als ciutadans elements que els ajudin a
descodificar l’allau ingent d’informació que reben cada dia per tal que
puguin fer-ne una interpretació vàlida i esdevenir, d’aquesta manera,
persones més capaces d’analitzar i de criticar.
Amb la contundència de la raó i amb la delicadesa de
l’home avesat a escriure poesia Miquel-Lluís Muntané, home apassionat per
les paraules però compromès amb els fets, ens introdueix en la història de la
UNESCO. Aquest somni que ell coneix i estima amb la confiança posada en un
futur de solidaritat, de civisme i de pau que entre tots hem de maldar per fer
possible.
JOAN
JOSEP ISERN
Avui, 16 de novembre de 2000
Com que l’amor ha de ser una cadena, i per a un
escriptor o escriptora l’anella de la cadena pot materialitzar-se en el fet de
parlar del llibre d’algú altre, em permeto la llibertat de parlar-vos d’un
llibre que m’ha colpit. La meva és una intervenció puntual, perquè ja hi ha
persones –algunes de benvolgudes i admirades per mi—que en parlen, de
llibres, en aquest diari. Com a justificació “afegida”, diré que l’autor
va posar a una filla seva el nom de Vinyet, la qual cosa no deixa de ser xocant
tractant-se d’un escriptor barceloní que no té res a veure amb Sitges llevat
d’una cosa –potser la més petita i alhora significativa-: que de tota la
vida n’ha estat seduït. I de coses petites i significatives va la literatura
d’en Miquel-Lluís Muntané. He gaudit d’un llibre gratificant on les
aparences enganyen, o més ben dit, la manca d’aparença, perquè els contes
de Madrigal han desfilat sota els meus ulls com els aparadors de botigues
discretes sense llums de neó ni reclams publicitaris ni profusió de colors que
atreguin el vianant. Botigues, però, en les quals s’hi pot trobar un amplíssim
ventall de productes: reflexions sobre l’amor, la desconfiança, el fracàs,
la sensualitat, la recança, la il·lusió, la incomunicació, el dubte...
Reflexions extretes de la realitat però amb lent d’augment i des dels topants
més íntims i “aparentment irrellevants” de l’ésser humà. Són contes
el final dels quals no t’arrenca un gest de sorpresa sinó l’esbós d’un
somriure còmplice. Contes amb una trama senzilla que, més que trama, és una
alenada que condueix sentiments, que ens interroga amb valentia i esquivant
l’obvietat.
En Miquel-Lluís ha construït els contes parant atenció
no només als replecs més ocults de la sensibilitat humana sinó també als de
les situacions més quotidianes, i confiant que sempre hi haurà un lector que
llegeixi aquestes històries amb la lent d’augment que ell ha emprat per
escriure-les. ¿Com aconsegueix, l’autor, amb arguments tot just insinuats
–i dic “insinuats” no pas com a mancança, sinó com a opció literària—
parlar de tantes coses que ens són properes a tantes persones? No ho sé pas,
però sens dubte té una capacitat especial de copsar aquestes coses i
traslladar-les a una veu molt personal, sòbria i fidel a si mateixa, i una elegància
narrativa integrada en l’esperit de les històries que explica. Aquest recull
m’ha atrapat, i un cop comprovada l’alta qualitat narrativa del conjunt de
relats, reconec que n’hi ha hagut que m’han deixat un rastre estel·lar, com
és el cas de Sílvia i els amants, on una adolescent escolta la crida del cos per primera
vegada a través d’una anècdota de perfils subtilíssims; L’opció de Ioannis Garavoulis,
que planteja el dilema intel·ligent d’un escriptor, amb una intencionada
ingenuïtat; Una cita a les deu, on es
constata amb un punt d’amargor que en el joc de les desconfiances còmodes
tots els jugadors hi perden. I, sobretot, Una
mena de fracàs, que posa en evidència, amb una magistral simplicitat,
l’arrel de certes vergonyes socials.
En resum, una composició entre irònica i poètica, un
madrigal “cantat” impecablement pels seus personatges, i baixet, a cau
d’orella, que és com més costa d’afinar.
CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH
L’Eco de Sitges, 18 de maig de 2002
Miquel-Lluís Muntané
Migdia a l’obrador
Pagès Editors, Lleida 2003
A la meitat del camí, en ple migdia enlluernador sobre
totes les coses, Miquel-Lluís Muntané fa una parada tècnica des
de l’obrador on es cou el nostre pa de cada dia, el pa de la vida i la poesia,
l’art... “per provar d’explicar-ho”. És aquest un llibre de
constatacions, una indagació en el pas del temps, un joc amb les busques del
rellotge, tant les aturades com les que van endarrere i endavant. Però
qualsevol mirada, que és com una aigua que es dóna a beure –diria Andrade--,
té el perill de la nostàlgia, de les falses esperances, de la negror que busca
infructuosament la llum del demà i de l’ahir: Muntané, poeta savi en la
forma i en el fons, coneix de sobres els perills que les mentides de la poesia
ens ofereixen, ens els posa a l’abast de la mà, i per això gira el seu
discurs cap a una òptica vitalista i revitalitzadora dels ulls del lector i de
la realitat mateixa. És un poeta, a la manera d‘un cert Guillén i del color
llunyania de l’Ungaretti menys religiós, que explota i fa esclatar la mirada
intensa i detallada, com si ens digués, a mig camí del crit i el xiuxiueig
(vull dir produint un efecte de pèndol entre aquests dos pols sagrats), que
valen la pena les coses més petites perquè hi reposa la grandesa que només
podem conformar-nos a intuir. La vida és en si mateixa una revelació, i la
poesia, la manera d’explicar aquesta revelació.
En sis parts, Migdia
a l’obrador dóna fe de l’ordre del temps i de la seva caòtica i
tanmateix i finalment ordenada disposició. Hi trobarem, doncs, d’un mode suau
i elegant però altament traïdor i incisiu, rere una copa de celebració amb el
just contrapès de conflicte moral irremissible, la recuperació dels instants
perduts (“Contrallum”, “Final d’estiu”), les preguntes sense resposta
o amb la justa resposta que voldríem defugir (brillants reflexions sobre la
condició de l’ésser com ara “Cronos”, “Consciència de l’aigua” o
“Adagio”, un poema pel qual sento debilitat), la descripció bella i
tendenciosa per analògica (“L’heura obstinada”, un gran poema, o “Lluna
d’octubre”) o els correlats, vida objectivada a través d’altres
personatges (com l’esplèndid “La solitud del capità”, que tanca el
llibre). I tot amanit amb un to deliberadament senzill i directe, bressolat per
una música, una oïda, com n’hi ha poques, ritmes decasíl·labs a tall
d’espases lluents contra el vespre.
Poeta de celebració de la vida, poeta amorós i intel·ligent,
poeta de constatació més que d’indagació, Miquel-Lluís Muntané ens ha fet
a mans un llibre de contrallums on podem perdre’ns i retrobar-nos. I això ha
de ser també la poesia: una pèrdua primer, una supervivència després.
TXEMA MARTÍNEZ INGLÉS
Caràcters, octubre 2003
Miquel-Lluís Muntané
Migdia a l’obrador
Pagès editors, Lleida, 2003
Al seu nou llibre de poemes, Miquel-Lluís Muntané
repassa les emocions viscudes en el passat i les analitza pel sedàs de
l’escepticisme, des del present, i com a modus
vivendi del que queda per fer a l’obrador.
Ens trobem davant un llibre de poesia que ens transporta
al punt en què l’experiència ens fa ser una mica savis i, alhora, escèptics
amb la realitat que ens envolta. Quan ens trobem “al mig del camí de la
nostra vida”, ja hem deixat enrere moltes de les antigues ingenuïtats i
tendim a aplicar a tot un punt d’ironia que ens permeti avançar amb serenor
fins al crepuscle. Aquest és el punt de partida de Migdia
a l’obrador, en què Muntané, analític i expert en la tria dels mots, fa
un repàs als anys de joventut per, tot seguit, girar la vista cap a un futur de
maduresa i distància davant els atzucacs que comporta el pas per la pròpia
vida.
El treball fet a “l’obrador” el configura un total
de trenta-sis poemes dividits en sis parts de sis poemes cada una. En el seu camí
topem amb un “Cronos” que ens marca l’inexorable i tirànic pas del temps,
nombrosos moments plens de sensualitat en què també se’ns permet conèixer
“La solitud del capità”, que un dia, arraulit vora el foc, recorda els
instants viscuts. Són records concrets, petits, però que reapareixen en el
temps amb un toc de melangia i plaer contingut. Miquel-Lluís Muntané salta de
puntetes per històries llunyanes, com a “Contrallum”, “Els rius d’Àfrica”
o “Carnet de ruta”. En d’altres, més narratius, hi afegeix uns certs
elements de misteri, com a “Prêt-à-porter”, “Tres a la foto” o,
especialment, a l’impactant “John & Carol’s blues”. L’autor també
juga amb la nostra complicitat, com és el cas d”Analogies”: “Les vides són
com les ciutats: / hi ha zones amb jardins, per presumir-ne, / per mostrar als
forasters. (...) El gran repte és trobar / els camins amagats / que porten fins
al cim de la muntanya.” A “Retrat robot” planteja dubtes que obtenen
resposta, en part, a “Inventari”, on el poeta conclou que ens cal
“La poesia per provar d’explicar-ho”.
XAVIER GUAL
El
Temps, 20-26 d’abril de 2004
Autor: Miquel-Lluís Muntané
Editorial: La Busca Edicions, maig 2005
Pàgines: 156
Els llibres al voltant de personatges adolescents o joves
que busquen una identitat o un lloc al món han esdevingut, com tant d’altres
gèneres, la còpia d’un format tronat o la transposició de films nord-americans
amb protagonistes empaitats per algun trauma. Sortosament, La fi dels dies llargs
s’escapa del clixé i beu en els orígens dels relats estructurats sobre el
tema del viatge iniciàtic i els trasbalsos que comporta en la persona tot gran
canvi. Víctor, un noi veneçolà descendent de catalans, visita la terra dels
pares i altres indrets de la Mediterrània i hi descobreix un seguit de
sensacions humanes i culturals que faran de la seva aventura catalana un episodi
curiós, perillós i amb un punt kafkià. Muntané desmunta amb senzillesa uns
quants tòpics sobre la visió plàcida d’un país sovint venut com a
mercaderia turística, i basteix una trama subtil i eficaç que obliga a
rellegir amb cura allò que en una lectura superficial podia semblar descriptiu
i prou. Intriga i delicadesa, doncs, en una història realista, agraïda i no
exempta de sorpreses.
JORDI MATA
El Triangle, 13 de juny de 2005
El país de la novel·la és el país on tots els
personatges tenen el dret a ser compresos. És, també, el país on explorem com
a humans totes les possibilitats de l’existència. Terra de ficció? Sí. I què?
Només la ficció és veritat. El país de la novel·la és, doncs, un escenari
seriós –en el més bon sentit de la paraula— i n’hem de parlar
seriosament. Més encara si ens trobem com a lectors davant d’una novel·la
rodona.
El francès, amb el sentit de la precisió que el
caracteritza, diferencia entre roman (novel·la
llarga) i nouvelle (novel·la curta). La
fi dels dies llargs és, pel que fa a l’extensió, una nouvelle.
És, també, una novel·la epistolar.
És sabut que la novel·la és un gènere narratiu europeu
que té precedents notables que arriben fins al segle XVI, es desenvolupa durant
els segles XVII i XVIII i arriba a la plenitud en el segle XIX; després, durant
el segle XX –i també durant els primers anys del segle XXI— esclata i es
dedica a explorar els seus propis límits. Miquel-Lluís Muntané, a La fi dels dies llargs,
explora els límits de la novel·la epistolar. No ens presenta cartes encreuades
entre dos o més personatges. Tampoc no ens mostra un recull de cartes d’un únic
autor. Tota la novel·la és una sola carta que el protagonista principal, que
anem coneixent més i més a mesura que avança el relat, adreça a una dona la
identitat de la qual no sabrem fins a les últimes ratlles.
La fi dels dies
llargs és, també,
l’aventura d’un viatge. Quina novel·la no ho és? Ja els precedents més il·lustres
de la novel·la són l’aventura d’un viatge: L’Odissea d’Homer, L’Eneida
de Virgili, La Divina Comèdia de Dante i El
Quixot de Cervantes (considerat per Kundera l’obra fundacional de la novel·la
moderna); tots quatre són llibres de viatges. La fi dels dies llargs és,
també, la història d’un viatge. Un viatge físic: Víctor Vidal, el
protagonista, nascut a Caracas de pares catalans, que exerceix a Veneçuela la
seva professió de fotògraf, als vint-i-vuit anys decideix visitar la terra
dels pares. També un viatge a través del temps: el temps fet biografia dels
personatges i el temps viscut en present en una determinada època de l’any,
la que precedeix l’arribada de la fi dels dies llargs. Però, sobretot, un
viatge interior, que canviarà l’ànima del protagonista: l’ànima humana és
sempre el tema de fons d’una novel·la.
La veu literària de Miquel-Lluís Muntané ve de lluny.
Com a novel·lista, és autor d’una altra nouvelle,
Millor actriu secundària. I com a
poeta té una producció d’un altíssim nivell, que va fer el cim al seu últim
poemari, Migdia a l’obrador. També
és notable la seva obra com a dramaturg, assagista i articulista. I no ho diríem
tot si no hi afegíssim que Miquel-Lluís Muntané és un gran activista
cultural, que ha impulsat amb èxit tot d’iniciatives en el món de
l’associacionisme cultural i dels premis literaris.
I és, també, un home que fa política.
Però, com a bon novel·lista que és, Miquel-Lluís
Muntané no cau en cap maniqueisme, ni tampoc en cap ideologisme. Ell sap, com
sabem nosaltres,
Sud
núm. 8. Hivern 2005
UN NOM, UN MÓN:
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Henry Miller, que estimava la descoberta de nous indrets i
vivia molt obert a interioritzar les experiències dels viatges, va sentenciar:
“Els humans portem al fons dels ulls algun reflex de tots els paisatges que
hem vist.” Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) cita aquesta frase en l’última
pàgina de La seducció dels rius, que
acaba de publicar Abadia Editors. El subtítol, Diari
d’un barceloní a Girona, deixa ben clar a quin gènere s’adscriu aquest
llibre. Després d’haver escrit una quinzena d’obres de poesia, teatre,
narrativa breu i novel·la, Muntané ha provat sort en la literatura del jo.
L’estiu passat es va instal·lar trenta-quatre dies a Girona amb la seva família.
Empès pel desig que la memòria de les imatges de Girona l’acompanyés en el
temps amb la penetració apuntada per Miller, va prendre nota dels estímuls que
li proporcionava cada dia la ciutat. El resultat d’aquest exercici és La
seducció dels rius, un diari breu i modest, que projecta sobre Girona una
mirada que transcendeix la del visitant i s’acosta a la del resident, malgrat
que en trenta-quatre dies d’estiu no és fàcil fer-se una idea de com és la
ciutat els dotze mesos de l’any. La perspectiva de no gironí concedeix a
Muntané una distància per valorar la ciutat que li permet mirar-se-la amb uns
ulls no contaminats per l’habituació. De fet, l’estigma del costum amb què
cadascú es mira el lloc on viu només es deu poder salvar si passa una llarga
temporada lluny del seu domicili i hi torna amb la capacitat de contemplar
aquell paisatge amb ulls de foraster.
Més enllà de les impressions que li causa la ciutat dels
quatre rius, Muntané incorpora també al seu diari reflexions sobre les
propostes culturals que més l’atrauen i pensaments que li suggereix
l’efecte de l’atzar en la vida quotidiana. En una passejada, una de les
seves filles perd un ninot de plàstic que duia a la mà: “Hem refet un tram
del camí, però no l’hem trobat. Un dels aprenentatges que la vida ens obliga
a fer, ja des de petits, és el de la pèrdua. Aprendre a perdre.”
XEVI PLANAS
Presència, 12 al 18 de maig de
2006
Si teniu interès a llegir més articles sobre l’autor,
us recomanem: