| |
Relat breu
19/03/2002
EL DIA DEL PARE
En un conte del teu primer llibre, dius: "A
l'escola hi havia qui presumia de pare diputat
o de mare escriptora". Tu també presumies, o
presumeixes, de pares? Jo presumeixo en privat.
I presumeixo de pares. Aquesta frase la vaig
posar al primer llibre i era una manera de deixar-ho
clar. Una manera de dir que no s'ha de presumir
dels càrrecs, de les professions dels teus pares.
Jo en presumeixo encara, però pel que fan, sinó
per com són. Els meus pares em cauen molt bé.
Entrevista a Sergi Pàmies, catalan
writer
Doncs això, com diria el Pàmies
aquest, els meus pares em cauen molt bé.
He tingut molta sort. No m'ha passat com els
pares del Salomó Garcia, un xicot de
la meua classe, amb els pares fotent tot el
dia amb que havia d'anar a aprendre a tocar
la guitarra. Així podràs anar
al programa del Bertin Osborne, deien. I
ell després de classe enlloc d'anar al
passeig del Calvari, com tots els xiquets, a
menjar-se el bocata Nocilla i jugar al futbol,
enfilava cap al Cristino (mestre de guitarra
i també de màquina d'escriure)
a ensenyar-se les puntetes i el sielito lindo.
I el Salomó que, quan va anar al programa
del Bertín, disfressat amb el gorro mexicà
i una guitarra tres pams més alt que
ell i va cantar allò de ese lunar
que tienes... tot el poble estava embadalit
cara a la tele. Després, l'alcalde i
la regidora de festes el van rebre emocionats,
i una pancarta va decorar el carrer major durant
totes les festes: Ánimo Salomón,
eres nuestro campeón. Quan va tornar
a classe tots li feien un lloc al seu costat,
ací ací, senta't amb mi. I el
Salomó vinga contar que si el Bertín
era molt alt (a les xiques), que si les hostesses
tenien els pits de dos pams (als xics), que
si havia estat a un hotel molt bo en el centre
de Madrid (als mestres). I tots voliem apuntar-nos
a guitarra i tenir uns pares com els del Salomó
que l'obligaven a lluir barret mexicà
en totes les festes i serenates del poble. I
ell primer amb cara de xiquet, després
amb cara de xiquet i bigot i finalment sense
cara de xiquet i amb més grans que bigot
vinga assassinar el sielito lindo. Després
no vam entendre que se'n anara voluntari a Melilla
i que tornara amb un amic el Mohamed
i obriren una teteria en la serra. Doncs això,
que és l'enveja del poble perquè
té una teteria que pega el tro i toca
la guitarra.
Crevillent, 19 de març
de 2002
|
