pagina principal

índice

Què no s´ ha dit del nostre inoblidable tren de Flaçà a Palamós. Hem fet morir de riure mitja humanitat. Des de l´ intel·lectual més delicat fins al viatjant més imprudent, tothom que s´ hi ha embarcat hi ha dit la seva amb una deliciosa espontaneïtat. Les dimensions menudes de les màquines i dels vagons han estat comparades a les dels éssers microbians. Hi ha hagut persones que han arribat a Flaçà  i davant del reguitzell de capses de cerilles en forma de tren que se´ls presentava al davant s´ han negat a seguir marxant. En els fons s´ han pensat que no cabrien als vagons, que les portes serien massa estretes i que la màquina no els podria tirar. A més de quatre persones el xoc de la primera visió els ha fet suposar que arribaven a un país d´ homes i dones de quatre pams. Si els bitllets d´ aquest tren no tinguessin les mides que tenen tots els bitllets, molts viatger se n, haurien tornat...
Que pensaríeu, però, si us digués que aquest tren m´ entendreix. És veritat. No s tracta pas d´ un refinament de col·leccionista de sensacions. És simplement un impuls de comarcalisme filial. Segons tinc entès, el tren fou construït amb diner de la comarca. L´ explotació del negoci era una cosa molt primitiva. Els cotxes eren els petits d´ ara. La gent, a les estacions, s´ havia de carregar ella mateixa els baguls i les maletes. Els lligaven com podien al sostre i darrere els vagons. Quan tothom estava llest, el tren marxava, i avall. A l´ estiu a l´ època dels banys, hi havia un servei entre la Bisbal i Palamós. Segons la llegenda, la Penya, o sia el Casino del senyors d la Bisbal, tenia dret a fer aturar el tren davant el domicili social, que era a les Voltes. La gent  una mica distingida solia prendre´l al Casino, i no marxava fins que els viatgers coneguts havien pres el seu cafè, encès el cigar i fet el remenet. De vegades a darrera hora compareixia la minyona a dir que esperessin el seu senyoret, per què tenia un nen refredat.

Tothom es feia càrrec  de les coses i el tren s´ esperava amb una paciència perfectament amical. Parlo de l´ època anterior als xiulets. És per això que quan el tren entrava en una població el maquinista es traslladava a un relleix que fan els davants de la màquina, es posava una magnífica trompeta groga a la mà i bufava sense parar. Tothom es coneixia i solia respectar la trompeta, prudent. Si alguna criatura feia rebec, el maquinista l´ espantava, cridava la mare i li demanava que fes anar el noi al llit sense sopar. Això té un cert sabor. És natural que una reminiscència d´ aquestes coses, en el dia d´ avui, seria desastrosa. Però en aquella època la gent tenia més calma. En tot cas, el tren era el màxim progrés que hom hagués pogut somiar. El simple fet d, haver-lo construït i de fer-lo marxar denota un gust i un amor per aquest país molt gran. Si els nostre avis no haguessin fet el que feren, tot aquest racó de món hauria viscut molts anys en un isolament absolut. Haurà fet la generació d´ ara, en algun altre aspecte, un esforç proporcional. Catalunya té massa poques obres públiques i les té massa pobres per a menysprear una cosa que per el seu temps fou quelcom d´ important.
Més ençà el tren ha evolucionat. L´ evolució continua, però és molt lenta. Corren encara les màquines amb les quals el tren fou estrenat. Les més petites són les més rabioses són com un bitxo coent i esperitat. Són per a nosaltres uns fòtils perfectament familiars. Pel número sabem que aquesta és la que es tirà a baix d´ un pont, que, l´ altra, un aiguat de Palamós se l´ emportà, i que la de més enllà ha estat la que ha cremat mes barrets i pantalons, i que aquesta, encara, sembla especialitzada a xafar carros i cavalls. No ha canviat res. Només el temps ha passat. El meu avi degué quedar part davant d´ aquestes fòtils de ferro que passen per la carretera traient foc i fum i vapor blanc Seria exagerat d´ esperar dels nets una estranyesa semblant. Tot aquest ferro vell un matí desapareixerà, i en quatre dies tot quedarà oblidat. Però, Déu meu, les nostres coses tan modernes i tan indispensables també s´ oblidaran...

 Josep Pla