| La ciència allunya de Déu? | |
Diuen que "una mica" de ciència, allunya de Déu, és cert. Pots caure en el parany de pensar que l'home ho pot explicar tot amb aquesta eina, que a mesura que anem fent descobriments, podem anar arraconant Déu.
Però diuen també, que "molta" ciència ens acosta a Ell.
Per què?
Perquè quan més sabem, quan més ens endinsem en la meravella de la natura, en la seva constitució, i quan més ens preguntem qui o què som, més ens adonem que no té sentit tant d'atzar...
Hem descobert algunes de les lleis que regeixen l'univers, però no en tenim ni idea de perquè són així.
Podem explicar alguns fenòmens físics, reaccions químiques, relacions matemàtiques, però no sabem perquè tenen lloc.
Té un sentit tot plegat?
La mateixa intuïció que m'ajuda a resoldre una complicada equació de física quàntica, em diu ara que sí.
En la sessió que vàrem gaudir de la presència de'n David Jou, alguns dels seus poemes van ser magníficament recitats per la Carme Canet. Aquí en tenim una mostra:
|
No vaig contra raó Quan dic que crec no faig un salt en el buit: miro en mi mateix i em veig raó finita, cos mortal, sentiment inconstant, passió insaciable:el buit sóc jo quan manques Tu,Raó infinita, Amor etern, Perfecció saciada. Quan dic que crec dic que no crec en una absència de sentit, dic que no crec en l'absolut de l'univers ni del dolor ni de la mort ni de l'atzar ni de la ment,ni en una raó freda sense Amor,ni en un silenci glacial entre nosaltres i l'Amor. Quan dic que crec no només dic; em deixo omplir per una joia molt profunda,em deixo caure en la mirada que em fa ser,em dixo créixer en una veu de bona nova,miro l'infinit i no m'esglaia. Quan dic que crec en Déu no salto al buit: toco les arrels d'allò que sóc,em sento li·luminat -tant fosc com sóc!-de pietat, de gràcia i de misteri.
|
