EL MOLÍ VELL

 

En Joseph Farrès, el propietari del molí escriu: "En la citada ribera ay un molino de arma que muele a balssadas, pero con escasés por falta de agua. Se fabricó el año de 1735. A más de esto se enqúentran bestigios de otro que ha hexistido en tienpos entiquísimos". Segurament, és la seva família qui va construir el molí. El que sabem amb seguretat es que al 1762 ja era el propietari.
 
Transcribim el seguent article sobre el molí, que aparege a la revista L'INFORMATIU TORRELLENC (MAIG-JUNY 2000), pel seu interes i valor com a font d'historia oral:
EL AIGUA D'EL MOLÍ I REGS
No n'estic segur de quant es va construir, però com a mínim uns quants segles enrera. Quan l'àvia va néixer (1921) ja havia canviat d'amos degut a l'interès per l'aigua que hí arribava per a moldre part del blat de la comarca.
 
Mª Pilar Galofré, una viuda sense fills que vivia a Barcelona, se'l va vendre perquè ja era molt gran. Ella era la mestressa antiga de Can Guey que recorda l'àvia. La Pilar li va vendre a Don Joan Puig Marcó finca i concessió d'aigües. Les aigües que entraven a la mola venien per dos recs: Hi ha un rec que ve de sota can Balasch de Dalt (bosc de les sureres) agafant l'aigua d'una resclosa. L'altre rec comença al darrera de la clota, al cantó de Can Mas, hi havia un pou "d'aigua bona" que en èpoques de sequera s'extreia d'allí per al poble, dons a la dreta, prop de la vinya de "simonet" estaba l'altra resclosa que, pel rec l'aigua arribava al molí.
L'aigua que es feia servir per a beure era la de Can Balasch de Dalt, ja que el rec era situat més alt abocant l'aigua en frans basses on una part anava fins a la cuina per una canal i l'altra a la mola. El rec de Can Mas anava més baix i ja es dirigia a la resclosa del molí. A Can Guey no usaven els recs, extreien l'aigua de la riera amb un "ariet" que feia pujar l'aigua.
El molí era una construcció de 6 plantes, i parets de 6 pams; ja es construïa amb més vista perquè es recorda que la riera va arribar a tres o quarte pams per sobre del segon pis. Allí la riera és molt ampla i semblava el riu Llobregat.
Els últims masovers, els meus Besavis Josep Casas Farreres (1895) i Sibina Deu Mut (1896) hi van viure fins l'enderroc al novembre de 1971.
La finca va pasar per Mª Pilar Galofré, després Don Joan Puig Marcó i després de bastants anys per Pérez i Salaia (anys 60) que són els que van fer l'urbanització; que recordí l'àvia.
Redacció de: Boi Roig Roig
Documentació historica i fotografies de: Pepita Casas Deu

 

Tornar a la pàgina inicial