Criticant la “crítica històrica”

Per començar es podria dir que l’anomenada crítica històrica, com a teoria i mètode per a llegir els evangelis i en general tot el Nou Testament i fins l’Antic Testament, té un nom veritablement desafortunat. És que es pot parlar de “criticar” els evangelis? Per què Déu hauria posat tant costa amunt, de forma tan enrevessada, la missió d’evangelitzar el món, si abans ens cal aplicar-nos a fer la crítica dels evangelis? No ressona en aquest mètode el galop estremidor d’un altre cavall que va travessar el segle XX fent molt soroll, l’anomenada crítica marxista de la història? Qui ens destriarà allò que encara val d’allò que ja no serveix dels textos evangèlics? Qui o quins determinaran allò que s’ha de prendre al peu de la lletra i allò que ja és fruit tardà de la creativitat doctrinal dels cristians de tercera o quarta generació? No esperem pas que ho faci el Sant Pare parlant ex cathedra ni publicant alguna encíclica. Tot el més ho faran les comissions bíbliques pontifícies establint criteris generals d’acord amb la formació dels seus diversos membres, cosa que en certa manera ja han fet; però a l’hora d’assenyalar punts concrets no hi mancaran opinions diverses i de vegades contradictòries. No fóra més senzill seguir parlant d’investigació històrica dels evangelis per comptes d’utilitzar la teoria de la crítica històrica, la qual no ha deixat mai de tenir molts adversaris? La investigació històrica sobre els evangelis, oberta i franca, ha existit sempre, des de sant Jeroni i els sants pares fins als nostres dies, i fins es pot dir que ja va començar amb la redacció de l’evangeli de Sant Lluc, ja que l’autor del tercer evangeli dóna fe al seu “il.lustre Teòfil” (Lc 1, 3), que la seva obra ha estat fruit d’una llarga recerca d’anys i que ha consistit precisament en examinar molts dels materials escrits que ja corrien al seu temps. Sant Lluc dóna a entendre que ha cuidat molt les fonts del seu evangeli, procurant cenyir-se a fets vertaders i provats que es remuntaven a testimonis oculars. El seu relat de la infantesa de Jesús traspua força realisme. El més xocant o sorprenent podria ser el relat del naixement virginal de Jesús o l’anunci dels àngels als pastors. Pensem, però, que ens trobem davant la història més bonica del món. Si abracem de cor que Jesús va resssuscitar d’entre els morts, per què Déu no podia obrar meravelles en el naixement del seu Fill? Molts han pensat que sant Lluc podia haver rebut informació directa de llavis de la Verge Maria. La Mare de Jesús tindria una gran cultura religiosa. Sens dubte, sabria recitar de memòria els salms de David i potser cantar-los, i  dominaria la llengua hebrea com pocs, si és que de petita, com es creu, va ser instruïda en el Temple de Jerusalem. Estava emparentada amb el summe sacerdot Zacaries, pare de Joan Baptista, i formaria part d’aquell cercle d’israelites que esperaven amb ànsies i pregaven insistentment per la vinguda del Messies. Per altra part, tornant al cas de la concepció virginal, quan Jesús en alguna ocasió diu als seus deixebles que “per a Déu tot és possible” (Mt 19, 26), que és el cas del camell que ha de passar pel forat d’una agulla, no s’hi pot veure en aquesta expressió un ressò de les paraules de l’arcàngel Gabriel a la seva Mare, quan li diu també: “per a Déu no hi ha res impossible” (Lc 1, 37)?  No hauria sentit dir Jesús molt sovint aquesta expressió a la seva Mare, com una cosa per a ella demostrada per l’experiència i que havia meditat sovint al fons del seu cor? No ens entestem tant en voler ficar els ulls a les fosques, com seria el cas de la virginitat del naixement de Jesús. Ja va dir Pascal que “en tota foscor hi ha una claror; i en tota claror, una foscor”.

No ens penséssim pas que tots els savis i biblistes s’apunten a la crítica històrica, que es caracteritza bàsicament per defensar la redacció tardana dels quatre evangelis, la qual cosa implicaria examinar-los amb un cert ull crític per dilucidar allò que realment es remunta a uns fets històrics i allò que ha estat elaborat per la comunitat primitiva amb fins catequètics i doctrinals, encara que calgui entendre que tot això segons la teoria històrica no vulgui pas dir que s’hagin de refusar, sinó interpretar a la llum del context històric. D’acord amb aquesta teoria de la crítica històrica dels Evangelis, resultaria que l’evangeli de Sant Marc, tot i ser segons ells el més matiner, ja seria dels anys 70. Sant Mateu i Sant Lluc s’haurien escrit els anys 80 i Sant Joan ja prop de l’any 100. La crítica històrica té punts fluixos, com ja ho va demostrar un comentari agut que féu el professor del Nou Testament Theodor Zahn sobre el verset Mt 10, 23, ja l’any 1903!, que diu així: “Mateu no hauria pas escrit el verset 23 si la fugida dels cristians a la ciutat no jueva de Pellas ja hagués tingut lloc quan escrivia. Per tant, el nostre Evangeli s’escrigué abans de l’any 66”. En efecte, no és versemblant que Sant Mateu posés en llavis de Jesús una profecia que els anys 80 ja se sabia que, o bé, no era veritat, o bé, era molt ambigua, ja que Jesús diu: “en veritat us ho dic: no acabareu pas les poblacions d’Israel (tot fugint de la persecució), abans que no vingui el Fill de l’home”.  Els anys 80 els cristians ja no estaven pendents d’una vinguda pròxima de Jesús, que en tot cas ja s’havia d’haver produit i, en canvi, ja havien recorregut totes les ciutats d’Israel i fins havien arribat a altres de més lluny, com a la ciutat de Pellas a la Transjordània, on consta que hi van arribar l’any 66, i d’aquí el comentari que feia Theodor Zahn, segons es pot veure en el llibre que ha obtingut una gran divulgació Testimonio de Jesús, de Carsten Peter Thiede i Matthew d’Ancona (Editorial Planeta, Barcelona, 1997). Tal com diu aquest llibre, els resultats de la crítica històrica han transcendit al gran públic i fins és possible que la crítica històrica gaudeixi d’un cert predicament en altes esferes de l’Església. De vegades Nostre Senyor pot permetre que l’Església arribi a punt d’aprovar un error doctrinal, però no ha passat mai d’aquí. Fa poc temps Joan Pau II va dir que l’evolucionisme era una doctrina que ja semblava madura i que s’havia de reconèixer, però tenint cura de salvaguardar sempre la intervenció expressa de Déu en el pas de la creació de l’home a partir d’un animal. De fet, això ja ho havia dit molt abans Pius XII en la Humani generis. La premsa es va fer molt ressò de les paraules de Joan Pau II i, malgrat que no callava la condició del Papa respecte a aquest salt qualitatiu i substancial, la impressió general era que l’Església, com sempre, arribava tard a reconèixer els avenços de la ciència, en aquest cas, del darwinisme, i que un dia o altre també hauria de claudicar sobre l’evolució de l’home a partir d’un animal prehomínid amb salt qualitatiu i tot. Doncs, bé, avui dia la teoria de l’evolucionisme ho té molt peliagut davant el reguitzell de nous problemes que li planteja la mateixa ciència, com la descoberta del genoma humà que presuposa en l’home un factor no biològic, tal com l’ànima, si és que es vol donar una explicació coherent de l’enorme diferència entre un animal i l’home racional i que, no obstant, no queda reflectida en el nombre de gens, ja que el genoma humà no en té molts més que la famosa mosca del vinagre; també la segura possibilitat de trobar runes o restes de vida intel.ligent a Mart; igualment l’Eva africana que només tindria 60.000 anys; tanmateix, les contínues troballes d’ossos que ja no encaixen amb la teoria evolucionista, com els dels gegants, que els paleontòlegs sempre procuren ignorar, i un llarguíssim etcètera. Per als entesos ja fa temps que l’edifici de l’evolucionisme es tambaleja i, encara que alguns el vulguin apuntalar, qualsevol dia caurà de cop. Ja el mateix Darwin reconeixia que era impensable que la matèria hagués pogut fer mai tota sola una cosa tant complexa com l’ull. Si avui sabem que fins el plàtan i el gos han estat creacions genètiques de l’home primitiu (o dels déus, segons alguns), què no haurà estat, doncs, la creació de l’home i de la dona? Avui dia la teoria creacionista ho torna a tenir tot a favor seu. Fins i tot la distinció entre la creació dels animals ferèstecs i els animals domèstics, que ens semblava tan ingènua i infantil, ara es va imposant com un fet que deuria ser real. No es fàcil crear un animal domèstic, si no es manipula genèticament. Qui va fer uns animals tan utilíssims per a la humanitat com la gallina, el porc o el ruc? I a l’hora de la veritat, no importa pas gaire que ho fes Déu mateix directament o que ho fes fer per altres, com pels àngels i arcàngels, i que després, en paraules bíbliques, “vegés que tot estava bé”. I tot al servei de l’home, creatura estimadíssima que faria a imatge i semblança seva, amb una ànima sobrenatural i immortal. Alguns creients s’empenyen en fer  compatible la teoria de l’evolució amb la fe, però és un esforç inútil, mossèn Nicolau! La veritat no es podrà conciliar mai amb l’error i si alguns creuen malgrat la teoria de l’evolució, és perquè el seu credo descansa sobre altres bases més fermes que indueixen a la fe, com poden ser els miracles, la bondat de la doctrina cristiana, el testimoni de tants creients, la vida de pregària, l’aspiració del ser humà vers la transcendència, etc. Si som lògics i francs, hem d’admetre que l’evolucionisme resulta molest i incòmode per a l’home de fe i per això el millor que li pot passar a aquesta teoria és que sigui falsa, cosa que gràcies a Deú ja ho és. El sol fet que els llibres que tracten sobre l’evolucionisme, des d’un punt de vista pretesament científic, esdevinguin endarrerits al cap de pocs anys –cosa molt estranya, si eren científics- fins al punt que s’han de rectificar contínuament les seves tesis i les seves afirmacions anteriors, ens hauria de fer sospitar d’una doctrina tan variable i tan poc fiable, que l’única virtut que ha tingut ha estat la de refredar o impedir la fe de molts que haurien volgut creure en un Déu creador, savi i bondadós, capaç de fer les coses ben fetes des d’un principi i sense necessitat de passar per l’home geperut de tan grollera i miserable figura. Si bé es mira, l’home més que no pas evolucionar, biològicament parlant, el que ha fet és retrocedir. Avui ens assetgen infinitat de malalties degeneratives abans desconegudes, som obesos i vivim molts menys anys que abans del Diluvi Universal, que no és cap llegenda. En plena disbauxa moral abans del Diluvi, Déu digué: “I serà la vida de l’home de cent vint anys” (Gn 6,3). Hem seguit baixant.

Fet aquest incís contra l’evolucionisme sembrador d’incredulitat en el segle XX, tan ben rebut pels cercles ateus d’alguna hora i per alguns governs d’ideologia materialista, diguem que no és desitjable, que no és mica convenient per a l’evangelització del món que la crítica històrica tingui raó. I probablement no la té pas. Vegem el que diuen els dos seglars autors de Testimonio de Jesús: “De hecho, no hay límites a lo que se ha intentado con el fin de descartar fechas tempranas para los Evangelios. Sin embargo, historiadores i filólogos clásicos, así como un número creciente de especialistas del Nuevo Testamento, han mostrado repetidamente que ninguno de estos argumentos es inexpugnable” (pág. 30). Segons els autors d’aquest llibre bestseller, fins i tot l’exbisbe anglicà John A. T. Robinson, que a finals dels anys 60 va fer tanta farrolla amb el seu llibre Honest to God, en català Sincers envers Déu -el qual va contribuir no pas poc a la desbandada postconciliar-, tots els llibres del Nou Testament es van escriure abans de l’any 70 i fins i tot l’evangeli de Sant Joan, que ja és dir.