D’un principi d’heretgia a un principi d’apostasia Aquest
principi d’heretgia, doncs, que fóra la reducció
de la fe en Jesús Senyor al Jesús gairebé sols humà,
cal combatre’l des de tots els fronts perquè porta
a moltes altres reduccions. El culte esdevé innecesari i
la moral es relativitza. Ens quedem sense els Deu
Manaments que són la base de la pau i l’ordre
socials, com va dir el Papa al Sinaí. I encara ens
assetja un altre perill més greu. Es podria passar d’un
principi d’heretgia a un principi d’apostasia,
la primera manifestació de la qual seria passar a creure
que totes les religions són bones igual. Aleshores,
pobre país, pobra Catalunya! La famosa frase que diu que
Catalunya serà cristiana o no serà, que els
nostres avantpassats van escolpir amb lletres de marbre a
l’atri del temple de la Moreneta de Montserrat, tal
com encara es pot veure avui, pesa com una espasa de
Damocles sobre el nostre secularitzat país que, amb les
noves generacions que han pujat sense a penes catecisme,
començarà a entrar en una via ràpida de
descristianització. Sí, hi va haver molta catequesi,
però sense catecisme. Els entesos saben el que vol dir
això. La distinció entre catequesi com a vivència o
pura litúrgia, i catecisme com a instrucció, quan a més
aquesta es donava per suposada, ha estat un error fatal.
Els pares d’avui que van passar per aquella
catequesi ja no hi portaran els fills perquè diran que
no hi van aprendre res.Tot ha d’anar plegat. Es
diria que els cristians ja no tenen veritats en què
creure ni deures per complir. Avui hi ha milions d’infants
i d’adolescents que ja no saben el parenostre, ni l’avemaria,
ni cap de les oracions del cristià. No saben el que són
els sagraments ni quants n’hi ha. A penes han sentit
parlar mai de pecat mortal ni pecat venial i, per
suposat, mai cap catequista ha gosat parlar-los de l’infern,
ni del purgatori, ni tampoc dels àngels, a pesar que
aquest tema ja hauria pogut ser més que suggestiu per
als nostres infants. No diguem ja de la Trinitat. La raó
profunda d’aquest desori tan infeliç és la
inexplicable crisi de fe que els anys 60 i 70 va colpejar
els esperits més selectes de l’Església. De cop i
volta, com a l’abbé Vicenç, a molts se’ls van
entelar els ulls de la fe i tots els grans llibres d’apologètica
fins aleshores prou lluminosos i que havien convertit
tanta gent, com Les confessions de sant
Agustí, els escrits de Jaume Balmes i tants d’altres,
van tancar les planes per a submergir-se en una nit fosca
i densa, i avui encara esperen la sortida del sol, cosa
que per a alguns d’aquests llibres ja sembla
despuntar. Què se’n va fer del Tihamér Tóth?
Quin bé no ens faria encara avui el seu llibre Crec
en la vida perdurable, tan ple de refulgències!
Els llibres nous de Michel Quoist i de Louis Évely,
aparentment prou ortodoxes, van envair totes les
llibreries de l’orbe catòlic i van alimentar aquell
entusiasme inenarrable que va seguir al Concili Vaticà
II, però aquells autors ben aviat es van afegir a les
grans fileres dels secularitzats d’aquells anys i
els seus llibres acabarien atrapats també per la nit
polar. Amb tanta foscúria, que contrastava amb aquell
entusiasme juvenil, a tots ens va semblar que ja no s’aguantava
dempeus cap ni un dels punts del catecisme tradicional de
la doctrina cristiana, que eren més de dos-cents, i per
això es va malmetre, menysprear i perdre una eina de
cristianització formidable i enormement barata, com era
el Catecisme de la doctrina cristiana en llengua
catalana, que tots els nens i nenes se sabien de cor.
Se’ns van obrir els ulls del món i se’ns van
aclucar els ulls de la fe. Ja començaria a ser hora que
recuperéssim aquella fe piadosa (al capdavall pietat
no vol dir resmés que tenir cor, ja que l’arrel
pi la trobem en pinya, el fruit del pi, la
forma més semblant possible al cor) de la infantesa i de
la primera joventut que donaven sentit a la vida i goig
al viure, ja que aquells punts del Catecisme de la
Doctrina Cristiana eren tan sòlids llavors com ho havien
estat sempre i com ho són avui i ho seran demà, llevat
d’aquells pocs que depenen del camp disciplinar de l’Església,
com el dejuni eucarístic per exemple, o fins i tot la
mateixa obligació greu d’anar a missa cada
diumenge, que el Papa podria modificar si ho cregués
convenient perquè els tràfecs i enrenous del món d’avui
no tenen res a veure amb els de fa quaranta anys. Una
cosa són les matèries disciplinars, susceptibles de ser
modificades, i una altra les veritats de la f e i els
deures morals, que no poden canviar amb el pas del temps.
Es pot dir que no hi ha ningú al món capaç de rebatre
amb prou èxit un sol punt del Catecisme d’aquells
que són doctrinals, perquè tenen la garantia de l’assistència
de Déu a la seva Església en matèria de fe i moral.
Avui l’espectacle és surrealista. Mai hi havia
hagut a Catalunya tants milers de catequistes com
aquestes darreres dècades, potser uns trenta mil; però
mai hi havia hagut a Catalunya tanta ignorància
religiosa en els nostres infants i joves com avui, amb un
resultat molt pitjor que el tan retret fracàs escolar
que se sol atribuir al govern de torn. Molts ja no estan
batejats, ni van a missa, ni demanen la confirmació,
decebuts sense saber-ho d’una catequesi buida de
continguts forts, que els sembla avorrida i reiterativa.
No tenim fe en la eficàcia “ex opere operato”
del sagrament de la Confirmació (un sagrament per
anar a la “guerra”, que per altra part se sol
administrar després dels bombardejos de l’aviació
i de l’artilleria i d’aquí que a penes si
queden soldats per a rebre’l) i la veritat és que,
a la vista dels resultats, n’hi ha per no tenir-n’hi
i d’aquí ve que s’intenti solucionar-ho amb
compromisos semipelagians, però una de les condicions
necessàries per a rebre amb eficàcia un sagrament és
fer-ho amb fe, i llavors ja es veuria el que passaria ja
que en teoria un sagrament de Crist ha de ser necessàriament
eficaç. Estem en un cercle viciós. No hi ha eficàcia
perquè manca fe, i no hi ha fe perquè no se’n veu
l’eficàcia. La fe és inversament proporcional a l’edat
dels adolescents. Comencen amb fe i la perden. No van a
missa perquè fa 40 anys que no se’ls explica el que
és. Noi o noia cristiana, no tens res per agrair a Déu,
tan pobre ets? Doncs, ves a missa i lloaràs Déu més
que mai. Noi o noia cristiana, no tens pecats lleus que
enlletgeixin la teva ànima? Doncs, ves a missa i quedaràs
neta. Noi o noia que has rebut el baptisme, no necessites
res d’ordre material, moral, espiritual..., que
escapa a les teves forces? Doncs, ves a missa amb devoció
i Jesucrist t’ho obtindrà del Pare Etern per mitjà
de la seva Passió i Mort que es renoven damunt l’Altar.
Has perdut algun ser estimat? Ofereix-li una missa i t’ho
agrairà eternament. Si la missa no és això, hem trigat
vint segles a descobrir l’engany, encara que no
tants els protestants; però, si resulta que ho continua
essent, aleshores la seva cotització no pot fer més que
tornar a pujar quan es torni a saber el que val una
missa, com ho sabien els sants i místics que de vegades
en la celebració eucarística perdien el món de vista
per a ser arrabassats a un “tercer cel”,
com sant Pau, com el Rector d’Ars i com el P. Pius
de Pietrelcina. Tant costa
ensenyar al jovent d’avui que no poden tenir un
mateix destí etern un Herodes viciós que un auster home
de Déu com Joan Baptista? A Joan Baptista el va fer
decapitar Herodes per a complaure els desitjos de venjança
de la seva amistançada Herodies. Cal creure que a l’altra
vida Herodes i Herodies van sortir impunes i triomfadors,
malgrat el seu crim? Tant costa dir, com la cosa més lògica
del món, que Déu premia els bons i castiga els dolents?
No és més senzill i pràctic ensenyar la doctrina
segons els manuals i els catecismes tradicionals? Fa més
de trenta anys, per exemple, que no es gosa parlar del
purgatori, ni de l’infern, ni a penes del cel.
Aquest silenci sistemàtic tan perllongat resulta
asfixiant per al poble fidel i buida les esglésies cada
dia que passa. I aviat se’n ressentiran greument les
col.lectes per al Tercer Món, que no tot és
espiritualisme. Aquest silenci persistent sobre les
veritats bàsiques de la fe aboca el país cap a l’apostasia.
Tal volta es pot dir que obeeix a raons de prudència
pastoral. L’home modern i postmodern, com diuen ara,
no toleraria parlar d’aquestes coses; però el
ministre de Crist té l’obligació de predicar la
doctrina sencera de la seva Església, encara que per
alguna raó comprensible no l’acabi de veure prou
clara. És de suposar que Crist sap pagar bé els seus
ministres i que beneeix les seves paraules per pobres que
siguin, quan s’ajusten a la seva doctrina. El
silenci sobre la realitat del purgatori és paradoxal i
demostratiu de l’ofuscació doctrinal en què estem
immersos de forma completament injusta, absurda i
injustificada des del punt de vista de la raó. No s’hi
creu i, no obstant això, poques veritats teològiques són
tan fàcils de demostrar com aquesta. Si no se’n
parla a l’Evangeli –cosa que caldria veure-,
vol dir que tampoc es nega, ja que la creença en un lloc
o estat de purificació després de la mort estava ben
establerta en temps de Jesús. Al Temple de Jerusalem
cada dia es feien ofrenes per als difunts, com sabem que
va manar fer aquell cabdill dels Macabeus anomenat Judas,
que féu una col.lecta entre els seus soldats i la destinà
a pagar un sacrifici al Temple de Jerusalem a favor d’uns
caiguts en la batalla, que se sabia que havien comès una
malifeta i perquè així Déu no els privés de la seva
glòria (2Mac 12, 43-46). També en tot l’Imperi romà
es feien grans funerals i s’oferien exvots per als
difunts, com es pot veure pels sarcòfags, cosa que va
corroborar i assumir el cristianisme amb la pràctica d’oferir
l’Eucaristia per a aquells que havien deixat aquest
món i que els calia presentar-se totalment purificats
davant de Déu. És un dogma heretat per totes les
cultures del món, encara que incompatible naturalment
amb la creença (que és pura creença) que l’home
vingui del micus. Els arqueòlegs no tenen cap prova més
convincent que es troben davant unes restes d’home i
no pas d’un pur animal, que quan hi troben també
gerros o vasos oferts per a l’etern descans de les
seves ànimes. “Lex orandi, lex credendi”,
diu un antic adagi eclesiàstic, que es pot traduir:
“Si l’Església ha tingut per norma pregar per
una cosa, cal creure en aquesta cosa”. Doncs, bé, l’Església
sempre ha pregat pels difunts. Per tant, senyal és que
les ànimes ho necessiten i que el purgatori existeix. En
fi, res més normal que la fe en el purgatori. Cal ser
molt nen per a pensar que ens podem presentar directament
davant Déu en sortir d’aquest món. El més normal
és pensar que tots tindrem alguna cosa per purgar. Ja
diu santa Caterina de Gènova en el seu famós i
breu Tractat del Purgatori, que es pot
llegir tot sencer a Internet (www.gratisdate.org/purgatori), que una
ànima, amb la clarividència que Déu li dóna després
de la mort, despullada del cos opac, només que es vegés
amb una petita taca, per minsa que fós, primer s’abocaria
“a mil inferns” abans que gosar
presentar-se indigna davant Déu. Caldrà anar-hi ben
vestits, i això potser sí que ja ho va dir Jesucrist. Tampoc
resulta tan difícil com això demostrar l’existència
de l’infern. Resulta molt més difícil i enrevessat
intentar negar-la ja que es tracta d’una creença
universal, continguda en moltes religions, la qual cosa
demostra que l’autoria d’aquest dogma provenia
d’una instància superior a la mera humanitat. Cap
home per llest que hagués estat, no hauria estat capaç
d’imposar una creença tan antipàtica com aquesta
als demés sense aixecar contradictors. Només
modernament i en certs moments històrics de crisi
eclesial hi ha hagut persones que han gosat negar l’existència
de l’infern, però per brillant que pugui ser la
seva argumentació, no faran que l’infern no
existeixi pas si és que objectivament existeix. La seva
opinió s’estavellarà contra el corrent universal i
s’esvairà com una ona enmig del mar. Es tracta d’una
creença massa arrelada i mai ningú no tindrà prou
autoritat per a fer creure tothom que l’infern no
existeix pas. Només Crist hauria pogut “desautoritzar”
una aital creença i no ho va fer. La paràbola del ric
Epuló i del pobre Llàtzer, entre altres passatges evangèlics,
resulta massa il.lustrativa al respecte (Lc 16,19-31).
Jesús hauria pogut donar la raó als saduceus, que
negaven l’existència dels àngels i la resurrecció
del morts, però no ho va fer. No ens pensem que Jesús
fos esclau del pensar del seu temps, que ja llavors hi
havia de tot. Fàcilment pensem que Déu és massa bo per
a condemnar algú a l’infern, ja que ni els homes no
ho faríem, i ja diu mossèn Ballarin que ell no hi
ficaria ni el Hitler; però resulta que “sabem”,
teològicament parlant, que l’infern ja fa temps que
existeix perquè Déu hi va destinar els àngels rebels,
tot i ser tan bo i a pesar que es tractava d’unes
criatures seves, intel.ligents i lliures com els homes.
Si ens volem carregar l’infern, l’avern o l’hades
no ens toca més remei que haver de negar l’existència
dels dimonis, cosa realment difícil i enrevessada perquè
ens obliga a fer fora també els àngels i un “invent”
tan genial i útil com l’Àngel Custodi que tots
tenim, per més que sigui l’amic més oblidat de
tots. Al mateix temps ens obliga a crear una comissió d’especialistes
que es faci càrrec de reinterpretar -i suprimir en el
seu cas- tots els passatges bíblics on es parli d’aparicions
angèliques, a més de l’infern. Ens arribarem a
carregar la Resurrecció de Jesús i haurem de titllar
tots els grans sants i santes de persones neuròtiques
i visionàries. Més val no moure’ns de lloc i
seguir creient amb el Catecisme de l’Església Catòlica
a les mans que l’infern existeix, malgrat que no
sapiguem com és, que tot això no ens farà cap mal,
perquè encara que només consistís en tenir un mal de
queixals per a tota l’eternitat, ja valdria la pena
de posar tots els medis per a esquivar-lo. Val a dir
que l’existència de l’ànima és un dels
coneixements més segurs i certs que ha adquirit mai el
ser humà fins al punt que, com diu l’Enciclopedia
Cattolica italiana, el concepte de l’ànima
no apareix mai qüestionat en els temps antics. Això és
degut a que forma part d’aquell llegat que la
humanitat va rebre en començar la seva singladura per l’espai
i, tanmateix, això queda demostrat per l’etimologia
de la paraula catalana ànima, homòloga de la
llatina. No ve del grec anemos, com creu tothom i
que llavors només significaria vent, sinó que està
composta de la doble arrel àn-ima, on la primera
vol dir envoltar, rodejar..., com en el mot anell
(que envolta el dit), i on la segona, -ima, és l’arrel
primària del mot imatge, en llatí imago.
Es tracta d’un mot fet exprès, i no pas manllevat
al vent, per a designar la realitat més íntima de l’home,
creat per Déu a la seva semblança. Un ésser que té la
imatge de Déu envoltada o embolcallada per
un cos material: àn-ima. Res més senzill de
demostrar que l’existència de l’ànima, res més
difícil d’escatir que conèixer-ne l’essència
i dir-ne alguna cosa ben dita, ja va dir sant Tomàs d’Aquino.
L’ànima és com la imatge lluminosa que el nostre
cos reflecteix dins l’aigua cristal.lina d’un
riu bellugadís d’alta muntanya, quelcom espiritual
i inassequible, vivent i etern, per sempre més
indestructible. Sí, tanmateix podem estar ben segurs que
tenim ànima. I això ho canvia tot, a tots nivells, a
nivell teològic, a nivell filosòfic, a nivell d’educació
i a nivell d’apostolat, i per això continua sent vàlida
la gran definició del Catecisme de Tercer Grau sobre l’home,
que deia així i que molts encara recordaran de memòria:
L’home és un ser racional i lliure, compost d’ànima
i cos, que Déu va crear a la seva imatge i semblança.
Ja Pascal deia en un dels seus Pensées que
no hi ha res tan fonamental en filosofia com tenir clar
el concepte d’ànima: “Dans la distinction
de l’âme et du corps est toute la philosophie,
comme ils l’on dit, et plus encore qu’ils ne l’ont
pensé” . Alguns es pensen que l’ànima és
una reacció electroquímica del cervell. Doncs, no, això
és un pobre concepte que no va enlloc. Els antics van
saber per revelació que tenien ànima. Nosaltres ho
sabem per fidelitat a aquella tradició i també perquè
tenim un cap per pensar amb una certa lògica. Quan veiem
un cos acabat de morir comprenem que alguna cosa s’ha
esfumat d’allí dintre. Quan es produeix alguna
resurrecció d’un cos, com passa en alguns casos
miraculosos, és perquè l’esperit o l’ànima
retorna dintre d’aquell cos. El P. Pius de
Pietrelcina en va ressuscitar més d’un, i quan
Jesucrist va ressuscitar la filla única d’aquell
cap de sinagoga que es deia Jaire, ens diu l’evangelista
Sant Lluc que “reversus est spiritus ejus” (Lc
8,55); és a dir, que “l’ànima va retornar
al seu cos”. No és veritat la pèssima idea que
ens van vendre a les facultats teològiques dels anys 60
i 70 que a la Bíblia no es parla de l’ànima. N’hi
ha molts altres exemples. És l’ànima la que dóna
vida al cos. Aquest per si mateix és matèria inerta,
incapaç de moure’s des de dintre i més encara d’elaborar
un pensament i de formular-se la gran pregunta
transcendental sobre si mateix: qui sóc jo? El
qui es fa aquesta pregunta es topa de cara amb l’ànima
i no pas amb la matèria, encara que sigui biològica. El
que passa és que hi ha una certa coincidència. Quan
manca algun òrgan vital del cos, perquè s’envelleix
o es fa malbé, aleshores l’ànima ja no pot
comunicar la vida al cos i es retira, com d’un
traste espatllat, de la mateixa manera que el corrent elèctric
no pot fer anar un motor si li falta algun engranatge.
Cessarà la respiració i serà la mort, que en el cas de
l’home pel fet de tenir ànima serà una separació
passatgera, d’acord amb una antiga revelació, com
veurem. Aquesta teoria és tan vàlida com una altra i té
l’avantatge que encaixa amb la fe cristiana, la
teologia catòlica i la tradició més antiga, que
diuen que l’home és un ser compost d’ànima i
cos. Un corolari que es desprèn d’aquesta teoria és
que ens fa adonar que avui dia segurament pequem de donar
massa importància a la salut del cos i massa poca a la
salut de l’ànima. Si ens despreocupéssim més del
cos i invertíssim els termes probablement hi sortiríem
guanyant pel que fa a la felicitat, tan desitjada de
tothom. Un altre corolari a tenir en compte és que es
pot seguir parlant sense por de la salvació de les ànimes,
una expressió neotestamentària que trobem en la primera
carta de Sant Pere (1Pe 1,9), de la qual està amarada
tota la Litúrgia i que és necessària per a entendre’ns
no sols entre nosaltres, sinó també amb el món
protestant tradicional i majoritari i no cal dir amb l’Església
ortodoxa. Una enquesta recent al jovent europeu (European
Values Survey) ha revelat que cada dia hi ha més
joves (encara que no en la secularitzada Espanya) que
creuen en la possibilitat d’un cel i d’un
infern, i això a pesar d’una catequesi absurda que
s’ha passat 40 anys sense parlar del gran tema del més
enllà. El jovent no és babau i saben o intueixen que si
una religió no parla del més enllà, no és religio ni
és res. Es converteix en una ONG tan digna com una altra.
Com diria mossèn Josep M. Ballarin, en perfecte català,
una fe cristiana que no parla del més enllà és una
carallotada. Tanmateix,
hi ha un altre mot que, com ànima, sembla haver
estat encunyat expressament per a indicar una realitat
transcendent. És el verb ressuscitar, que respon
a “ser citat (citar) de nou (re-) a
sobre (sus)”. D’on ha sortit
aquest verb català-castellà-francès-italià que no
existeix en la llengua llatina? En llatí, es diu resurgere,
ser redreçat o posat dret una altra vegada, el qual ha
proporcionat el substantiu resurrecció, que era
necessari, ja que no existeix pas cap substantiu derivat
de ressuscitar, com seria ressuscitació. D’on
ha sortit un verb d’un significat tan exclusiu, com
és res-sus-citar, que només podia servir per a
designar una realitat que en teoria s’havia de
considerar impossible: que un dia els morts seran citats
damunt la terra per a ser jutjats? Tot això ens porta a
pensar que una cultura antiga de la nostra àrea europea
ja creia, perquè algú que els mereixia prou confiança
els ho hauria dit, que els homes a la fi dels temps
seríem citats a un judici, la qual cosa Jesús no faria
més que repetir i corroborar en els Evangelis. Era una
creença molt estesa, present també en el poble d’Israel,
i d’aquí aquelles paraules de Maria, la germana de
Llàtzer, replicant Jesús: “Ja sé, li fa Maria,
que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia”
(Jo 11,24). Voleu un esperò millor per a construir
un món més just que aquest que ens proporciona la fe
religiosa, consistent en que tindrem un judici particular
després de la mort i encara un altre d’universal a
la fi dels temps? Si ho tinguéssim prou present, el món
seria una bassa d’oli perquè ningú no gosaria fer
el mal. L’home ha estat dissenyat per a creure en l’altra
vida i per a actuar pensant que serà jutjat sobre les
seves obres en arribar a aquella vida, rebent a canvi el
reconeixement que li correspongui en bé o en mal.
Aquesta fe ve a ser el millor “scaton”, allò
que manté la vida de l’home en “tensió”
vers un final digne. Una bona solució contra tanta
depresió de l’ànima, com es detecta arreu. Aquesta
fe és el veritable motor de la felicitat que fa que l’home
religiós no tingui pas gaire por d’afrontar la
mort, aquest gran tabú de la vida moderna, i que els
capellans, com a bons mecànics, han de mirar d’arreglar
quan s’espatlla avivant en els cors l’esperança
ferma en el cel que Déu ens té preparats per a una
eternitat feliç, la qual d’alguna manera ja clava
les seves arrels en aquesta vida present. Assetjat i
acomplexat per un món immers en la increença, l’estament
eclesial també se n’ha vist afectat i no gosa
parlar de les veritats de sempre, i per això resultarà
molt difícil retornar al senzill Catecisme de preguntes
i respostes dels nostres avantpassats, a pesar dels
magres resultats de la catequesi actual i malgrat que,
com es deia, aquella increença està totalment
injustificada. Avui dia la nostra canalla està àvida de
misteris i s’empassa moltes coses més difícils de
creure que no pas la transsubstanciació del pa i del vi
en el Cos i la Sang de Jesucrist. Aquest misteri està
avalat per la Paraula de Déu, pels esmentats miracles
eucarístics de tots els temps i per la tradició dels
sants i grans místics que han trobat en l’Eucaristia
una font d’amor incommensurable envers Déu i envers
els germans. Cent anys abans que Teresa de Calcuta, l’home
més cèlebre, més popular i més admirat en els mitjans
de comunicació de finals del s. XIX, inclús en el món
protestant, era el P. Damià de Molokai (1840-1889),
avui beat, que va acceptar de passar la seva vida, tot
sol, enmig dels leprosos a l’illa de Molokai fins
que va morir del contagi de la malaltia als 49 anys amb
el cos ben desfigurat. Doncs, bé, en les seves cartes
confessava al seu germà religiós que sense el consol i
la companyia del Sagrari no hauria pas pogut aguantar
tants anys a Molokai i que, en canvi, s’hi havia
sentit feliç. D’aquí a cent anys més, si hi torna
a haver algun sant o santa que descolli pel seu amor als
més desgraciats de la Terra, com el beat Damià de
Veuster o la Teresa de Calcuta, no cal dir que també serà
un cor enamorat de l’hoste solitari del Sagrari.
Aquest argument no canviarà amb el temps. No hi ha res més
gran en l’Església catòlica que el Sagrari, com no
hi havia res més gran en el poble d’Israel que la
perduda Arca de l’Aliança, en la qual Jahvé Déu
es feia misteriosament present enmig del seu poble. Els
cristians no hauríem de parar fins a tornar tenir devoció
al Sagrari perquè d’això en depèn segurament la
solució de tots els problemes, si més no morals i
eclesials, que ens afligeixen. Sens dubte,
és un error, a l’ensems que una injustícia, privar
els nostres infants d’una explicació completa dels
misteris cristians perquè ells no tenen cap problema per
creure’ls. Per això, la seva pregària gaudeix d’una
eficàcia tot especial davant el Senyor, que de vegades s’ha
complagut en concedir-los fins i tot molts miracles
inesperats, que han quedat atestats en la memòria del
poble cristià i que es podrien trobar explicats en
moltes publicacions del present i del passat, a Lourdes i
a molts llocs de l’orbe catòlic. Ja n’hem vist
un exemple emocionant. L’home
necessita un centre espiritual de gravetat, així com el
sol és el centre de gravetat dels planetes. Un referent
superior vers el qual tots convergim. I això ho dóna la
fe i la creença religiosa en general. Aquell centre de
gravetat, si no l’ocupa Déu, és possible que l’ocupi
un altre, com podria ser el diable, a no ser que aquest
no existeixi. Llavors podríem estar més tranquils,
perquè també és veritat que tots els homes tenim un
fons de bondat i potser podríem arribar a posar-nos d’acord
per a viure en pau. Però, la pregunta és persistent.
Existeix el diable, com a personificació del mal que
busca soplantar Déu o no existeix pas? Existeix aquest
tercer element de discòrdia entre els homes o no
existeix pas? Per a alguns serà un mite, però els
cristians, amb la Bíblia a les mans, no en podem pas
dubtar i sabem com defensar-nos-en. Per això, encara som
molts els que no hem perdut el sant costum de senyar-nos
cada dia, cosa que ja no saben fer els nostres nens de la
catequesi per una ironia de la vida, i que d’aquesta
manera es trobaran més indefensos que mai en un món tan
ple de perills per al cos i per a l’ànima, com l’actual. Es va pensar
i creure molt erròniament que predicant l’amor als
altres ja n’hi havia prou i que això tenia l’avantatge
de no necessitar cap demostració, al contrari de les
preguntes del Catecisme. I així podrà ser per un temps,
mentre durin les reserves i mentre encara hi hagi prou fe
en la persona d’Aquell que ens va posar aquell deure
i que al final de la vida ens jutjarà de l’amor
–i ens premiarà de l’amor-; però aquest lema
té data de caducitat si no va avalat per una instància
superior als homes. Quina? Jesucrist? Doncs, sí, però
en la mesura que sigui Déu perquè si fos un home com
els altres, encara que excel.lent, no n’hi hauria
pas prou perquè la majoria l’acceptessin i
aleshores tard o d’hora s’imposaria entre els
homes la llei del més fort i l’antiga i abolida
esclavitud tornaria a fer acte de presència entre
nosaltres. El lema de l’amor dels uns envers els
altres no podria ser cap manament ja que cap home no pot
pretendre ser el jutje d’un altre home sobre el
compliment o no d’aquell precepte en el més enllà
ni en el més ençà. Imposar el compliment dels drets
humans per conveni és un gran objectiu a perseguir, però
es presenta molt difícil si al mateix temps no es busca
l’ajut i el concurs de les religions, que prediquen
els deures, en el ben entès que aquestes només han de
buscar la llibertat d’ensenyar i de viure la seva fe
i no la de dominar en un terreny polític que ja té la
seva autonomia, com bé va dir un evangelitzador d’Europa
com sant Pau (Rm 13,1-7). Algú prou
clarivident havia de saber que el resultat matemàtic de
tant esforç catequètic en tot Europa al capdavall seria
zero, perquè la trista realitat és que els infants ja
no s’acosten més a l’Eucaristia després de la
primera comunió. Què ha passat? El canonge francès Joan
Bautista Chautard, l’autor que es féu tan famós
escrivint L’ànima de tot apostolat i
que avui dia es reedita després d’haver estat
arraconat, ens tornaria a dir allò que no es cansava de
repetir: ha mancat esperit sobrenatural i han sobrat
mitjans humans. Al mateix
temps, amb l’abandó del catecisme tradicional en
llengua catalana, es va perdre també una gran eina de
catalanització i de cohesió del país. Podem veure
perfectament que per aquí s’ha anat acomplint al
peu de la lletra el gran assert: Catalunya serà
cristiana o no serà. Tant si la va dir com no el
doctor Josep Torras i Bages, avui servent de Déu camí
dels altars, no cal dubtar gens que aquesta sentència l’hauria
signada ben convençut perquè és la tesi que es desprèn
de la lectura de la seva obra magna La tradició
catalana. Sí, pobra Catalunya, si de bell nou no
esdevé cristiana! El panorama que s’insinua és
desolador: famílies que es desfan (arbres genealògics,
adéusiau!), ignorància religiosa, eucaristies buides,
retorn de la blasfèmia, culte al dimoni, sectes
diverses, alcoholisme juvenil, drogues, algun suïcidi,
avortaments, natalitat baixíssima, nudisme, pornografia,
accidents per la carretera d’un jovent que ha perdut
el nord de la vida, etc., etc. Catalunya, com un altre
petit país d’Europa, que és Holanda, ha passat de
ser una vinya ufanosa de l’Església, “el
jardí de Maria” segons el famós llibre del P.
Camós, a ser un camp ermat capaç de donar fruits
agres. La petita Holanda corre el perill de desaparèixer,
enduta a nivell institucional per un deliri esbojarrat d’anti-vida.
Ho ha dit mons. Javier Lozano Barragán, president del
Pontifici Consell per a la Pastoral de la Salut del Vaticà:
“Holanda serà un país castigat... Allí tot està
abocat a la mort! És, doncs, un país destinat a desaparèixer.
En el pecat hi ha inclosa la penitència.” (La
Vanguardia, La Contra 18-5-01). És que s’ha
acomplert una vegada més l’antic adagi: “corruptio
optimi pessima”, “allò més bo s’ha
tornat el pitjor”. Els que vivim ja no ens
sentim prou capaços per a fer-la tornar cristiana i la
clerecia, envellida, ja no té forces per a sortir d’un
malson que fa temps que dura. Sort que potser ens hi
ajudaran els que ja ens van deixar, com el sant bisbe de
Vic, a més d’una munió immensa de generacions que
van viure i morir en aquest país que tant estimaven,
portant la fe en Jesucrist nostre Senyor i en la Mare de
Déu al fons del seu cor, plantant-la als cims de les
muntanyes i escolpint-la a les pedres perennes, i que no
és possible que ens abandonin en aquesta hora tèrbola i
incerta que sembla acostar-se per a aquest dolç país i
altres de l’entorn des del punt de vista de la fe.
Només un miracle pot fer que Catalunya torni a ser
majoritàriament cristiana i que no sigui lliurada al
paganisme, però encara faria falta un miracle més gran
perquè pogués sobreviure sense ser cristiana, de manera
que, mirem-s’ho com vulguem, el futur de Catalunya
depèn d’un miracle, i això vol dir que depèn de
la pregària, puig com digué el nostre poeta més
insigne “qui aixeca o enfonsa els pobles és Déu
qui els ha creat” (mossèn Cinto Verdaguer).
Una Catalunya que es veu obligada a posar certes màquines
expenedores als instituts, com a mal menor, és una
Catalunya que difícilment podrà crear res que valgui la
pena en l’ordre de l’esperit. La Jerarquia prou
orienta, però no arrossega. Els països occidentals han
decidit viure d’esquena a Jesús i a l’Església
i no volen sentir parlar de valors com la castedat. És
normal. La castedat no és cap manament dels homes, és
un manament de Déu -encara que beneficiós per a l’individu
i per a la societat-, i voler parlar de castedat al
jovent sense parlar-los del sisè manament de la Llei de
Déu i que transgredir-lo suposa una ofensa a Déu, és
un circumloqui perfectament inútil. Per tant, ja tenim
una Catalunya i un Occident descristianitzats. I això no
fa presagiar res de bo, no sigui que ens passi com a
Pompeia i ens esclatin volcans per tot arreu de més alta
o més baixa intensitat, com la delinqüència juvenil
que els francesos no es poden treure del damunt.
Malauradament el “boom” econòmic i polític
que hem tingut aquests anys no ha anat acompanyat d’un
“boom” religiós semblant, sinó tot el
contrari, amb la consegüent enfonsada d’uns valors
morals necessaris per a la bona marxa de la societat.
Encara que tothom sense excepció desitgi una major
estima dels valors humans per part del jovent, no tothom
veuria amb bons ulls un desvetllament espiritual ni l’autorització
d’un canal religiós de TV com el de Sor Angèlica,
perquè no tot allò que és eficaç està considerat com
a “correcte”. Passa una cosa semblant com amb
els tallafocs que, a pesar que eren molt eficaços per a
apagar els incendis forestals, estaven prohibits per la
llei. Finalment,
cal dir que un daltabaix moral tan gran com el que hi ha
hagut a l’Església i a les nacions més catòliques
després del Concili Vaticà II, no és comprèn sense l’acció
soterrada del serpent infernal, que per altra part Déu,
en la seva manera misteriosa de dur el món, li ha permès
de realitzar. Fins a on encara? Ja es veurà. Al diable,
doncs, la culpa; però no anem de pressa a disculpar-nos
perquè en el paradís Adam va donar la culpa a Eva i
aquesta a la serpent. Déu, però, va castigar tots tres.Un
bon coneixedor de l’estratègia del diable, com és
el P. Gabrielle Amorth (30 Giorno,
agost 2001), exorcista oficial del Vaticà,
diu que la clau de l’èxit del dimoni en els temps
actuals rau en haver fet creure que no existeix pas i
assegura que coneix bisbes i cardenals que no creuen en l’existència
del dimoni, ja que per a ells això seria cosa “de
temps passats”. Doncs, que li expliquin a ell
com s’ho fan els posessos que ell tracta per a
aguantar-se enlaire en contra de les lleis de la gravetat
o, bé, que li diguin d’on treuen la seva força
descomunal ja que de vegades necessita tres o quatre
homes per a subjectar els posessos i d’on surten
tants altres fenòmens inexplicables que els acompanyen,
com el d’aquell pagès italià, analfabet, que li
parlava en anglès i que per a tractar-lo va necessitar
un intèrpret. Es queixa el P. Amorth per experiència pròpia
que les oracions dels exorcismes reformats que s’han
fet després del Vaticà II resulten totalment ineficaces
i això ho atribueix a que les haurien desprovist de
determinats elements importants referents al dimoni. Ja
ho havia dit l’alemany Mathias Scheeben molt temps
enrera: “La fórmula transmesa de culte és
intangible; canviar-la significaria un afebliment de la
seva força activa. Han restat sense traduir paraules
importants emprades en les oracions, com amén, al.lelúia,
Kyrie... Els exorcismes també poden ser fets per incrèduls
‘en el nom de Jesús’, perquè el que importa
és el nom.” (El Espíritu Santo,
Verbo Divino, Estella, 1973, p. 37). També l’etimologia
de la paraula litúrgia abona aquesta tesi ja que
significa això: la força sobrenatural que s’atribueix
a les paraules consagrades pel culte. El mot en qüestió
presenta l’arrel pelada del llatí líttera,
és a dir, lit-, que vol dir lletra i no poble,
del grec leitos, com se sol dir. Per altra part,
la segona arrel de litúrgia, que és –úrgia,
significa “poder misteriós, força
sobrenatural”, tal com es pot deduir de paraules
com taumatúrgia, poder miracler, teúrgia,
poder diví, i demiürg, ésser de poders
sobrenaturals. Les paraules metal.lúrgia i siderúrgia
són de creació moderna. Per tant, la paraula litúrgia
primordialment evoca aquell poder i força sobrenaturals (úrgia)
que té la lletra escrita (líttera) en
aquelles oracions establertes per escrit i consagrades
pel culte, i no pas una cosa tan indefinida com seria allò
que ens havien dit: l’obra (úrgia) del poble
(leitos). Les etimologies, quan són vertaderes,
solen portar el dring de la veritat, que tothom pot reconèixer,
igual com passava abans amb les monedes d’or o
plata, que pel seu so es coneixia si eren vertaderes o
falses. |