Aquest
article, encara que tracti sobre uns aparells en aparença tan innocents com els
telèfons mòbils, va aparèixer en el nº de Distorsió d’octubre del 2001, que va
ser un “Especial Sexe” (a la portada no ho posava, que fos especial,
però ho era...)
Aplicacions de les
telecomunicacions V:
MÒBILS, CÀNCER I PLAER ANAL
Això dels telèfons mòbils pot resultar una mica
emprenyador quan estàs parlant amb algú i de cop i volta comença a sonar una
mel·lodia tan entranyable com “Mayonesa” o “In the Navy” en
versió instrumental Pi-pu-pip! Pi-pu-pip! Pi-pu-pi-po-piiiiip!
més desagradable que un despertador en diumenge; però no negaré que la
telefonia cel·lular ha estat un gran invent que ha fet la vida més fàcil a
tothom.
Per exemple: jo abans, quan estava pel carrer i
havia de fer una trucada, buscava una cabina, feia cua fins que arribava el meu
torn i trucava; però ara, gràcies als telèfons mòbils, puc anar a la cabina i
trucar directament, sense cues.
A més, els mòbils promouen la cultura: Quants
pre-adolescents aprenen a llegir i fins i tot a escriure gracies a l’SMS? I els
seus textos no són precissament banals: solen ser subtils exemples de poesia
minimalista amb molts nivells de lectura, com ara “Hl kr qdm pzz xxl ptc-tpm
d9! bst x1000” (sublim, no?).
Però utilitzar un mòbil pot ser mooolt perillós. I
no em refereixo al perill de quedar-se sense amics degut a que la gent
s’avorreix quan estàs amb ells però et passes la puta nit parlant amb algú
altre (o de quedar-se sense parella, si ets d’aquells subnormals que no el
desconnecten ni per xingar). Ni em refereixo tampoc al perill de que algú et
parteixi la cara si fas pitar el mòbil quan estàs al cinema...
No, amics, us estic parlant del més xungo dels
signes zodiacals: el temible càncer!
Resulta que els mòbils disparen uns rajos mortals
anomenats ones electromagnètiques que t’afecten irreparablement el
cervell, i encara més si a sobre de casa t’hi possen una malèfica antena
repetidora! (El fet de que tinguis un cervell subdesenvolupat i infrautilitzat
i que siguis incapaç de distingir una ona electromagnètica d’una amanida de
kiwi no et salvarà d’una mort lenta i dolorosa... i segurament merescuda, per
tocar els nassos amb el pi-pu-pi!).
Molts investigadors seriosos sostenen que aquestes
alarmants teories tenen tant fonament científic com l’Expediente X, els Mundos
de Yupi o el cristianisme; però què collons saben els científics?
Qui tindrà raó: uns ridículs empollons que només
surten del laboratori per anar a la biblioteca, o una anònima però aparentment
rigorosa carta-cadena que m’ha enviat el meu cosinet per e-mail? (I diu
que hi havia un senyor que no creia en la maledicció dels mòbils i li va sortir
un tumor de la mida d’un piano!).
(Però el pitjor del cas és que els científics en
realitat ho saben i ho amaguen per motius econòmics, igual que fan amb la
vacuna contra la SIDA, el fenòmen de les abduccions extraterrestres, o el
fantasma de l’Elvis Presley!)
I una bona conversa paranoide sobre perills
imaginaris encara pot ser més irònica del normal si es manté amb un Malbolo als
llavis, un cubata a una mà i una hamburguesa MacMerda a l’altre, o prenent el
saludable sol del migdia, directament vingut des del forat de l’ozó. (Si això
de que la llum solar també és una ona electromagnètica de demostrat
efecte cancerígen és un mite! Com allò del tall de digestió!).
Però, sense contar càncers reals i/o imaginaris, els
mòbils són perillosos (i ara ho dic molt seriosament). Podeu confirmar-ho
preguntant als metges d’urgències de qualsevol hospital. Aquests senyors ja
estaven farts d’extreure tota mena d’objectes dels més inesperats orificis de
l’anatomia humana abans de la revolució cel·lular, però sembla ser que ara les
modes han canviat i el producte estrella per entaforar-se’l al cul ja no és una
ampolleta de cacacola sinó un telèfon mòbil. (1)
Us explicaré en que consisteix el joc per si no el
coneixeu i esteu interesats en experimentar noves sensacions: només cal
baixar-se els pantalons, untar (opcionalment) el mòbil amb una mica de mantega
o similar, connectar-lo a mode vibrador, introduir-lo al recte, agafar un altre
telèfon, marcar... i a vibrraaaaarrrrrrrr!!
Ho practiquen tant nois com noies, de totes les
edats, sols o amb parella. I les noies jo crec que poden trobar llocs millors
on ficar-se’l, però dels que també resulta més fàcil extreure’l i per tant es
perdrien la part més divertida i apassionant del joc: intentar ficar-se la mà
pel cul per recuperar l’aparell! En els abundants casos en que el trasto no
surt ni cagant-lo (jo ho anomeno “efecte supositori” o “One Way Only”),
és quan més et pots divertir:
Vas cap a urgències, t’acostes a la infermera amb
cara de ser la més comprensiva, procures no mirar-la als ulls, i dius allò tan
entranyable de “me senté encima accidentalmente...”.
Deixant de banda les titoles autèntiques, hom es
pot preguntar quin encant té un telèfon mòbil que no tingui un clàssic vibrador
dissenyat per donar plaer enlloc de per comunicar-se. I jo tinc la resposta:
els vibradors cal comprar-los a sex-shops i a les sex-shops només
hi van els pervertits, els depravats, els gays i les meuques, mentre que un
mòbil és quelcom tope de cool i tope de fashion, és lo més in,
ho anuncien per la tele i té carcasses de colors!
Doncs bé, només us vull donar 4 savis consells a
mode de conclusions:
a) desconnecteu el mòbil
quan entreu al cine;
b) no prengueu el sol sense
crema protectora;
c) supereu la vergonya i
entreu a un sex-shop a comprar tots els artilugis que us puguin divertir i fer
pessigolletes allí on més us plagui;
i d) si sou noies i necessiteu una
bona polla de veritat, no dubteu a trucar-me.
Fins aviat,
Dr.
Hackenbush
(1) Molts lectors s’han cregut que m’ho inventava...
Ni parlar-ne! Jo em documento! De veritat! Pregunteu a qualsevol metge
d’urgències!
VOLS MÉS
APLICACIONS ?
VOLS ANAR A LA PÀGINA PRINCIPAL DELS GABRUTS ?