Aplicacions de les Telecomunicacions XI:

“ARBEIT MACHT FREI”

Fa molts anys –tants que encara no havia nascut el Fraga ni s’havien començat les obres del Campus Nord– les cartes s’enrotllaven i eren transportades per valents missatgers a cavall que complien diligentment amb la seva tasca, encara que això de cavalcar amunt i avall els omplís el cul de morenes fins que semblava que al bell mig hi tinguessin una rosa... Però vet aquí que es va inventar el ferrocarril i la societat va deixar de necessitar els seus serveis. Els trens van ser útils fins i tot per a ells (entre altres coses servien també per a transportar pomades antihemorroidals) però els van abocar a l’atur i això va ser una putada, doncs, sense ingressos, no es podien permetre ni bitllets de tren ni pomades ni res... I uns anys més tard va aparèixer telègraf i després la telefonia i després els ordinadors i el correu electrònic i després els móvils i els humils SMS... I cada invent d’aquests va significar una altra puntada de peu contra innocents treballadors que van haver de sacrificar la seva font d’ingressos en benefici de quelcom tan subtil com el progrés de la humanitat i la millora de la qualitat de vida.

Els interessats per l’arqueologia humana encara poden acostar-se a Correus i veure fòssils en moviment que tot el que desitgen és continuar classificant sobres i tamponant segells per poder mantenir les seves famílies... però els seus dies estan contats. Els científics, els enginyers, els tecnòcrates i els empresaris matxacarem aquests funcionaris igual que vam matxacar els missatgers a cavall i a tants d’altres.

Ladies and gentlemen, l’atur és una de les aplicacions de la ciència i la tecnologia més preocupants (arribant a extrems tan grotescos que ja fins i tot es pot sentir a dir que tenir feina és un privilegi).

Molt malament ha d’estar una societat perquè arribi a valorar el treball com una cosa positiva... (deixant de banda, és clar, els fills de puta encorbatats que presumeixen d’haver creat o de tenir intenció de crear tants i tants llocs de treball, com si estiguessin fent obres benèfiques enlloc de forrar-se a costa d’esforços aliens). El que passa és que la gent vol menjar i tenir cases pròpies, i segurament un percentatge elevat de persones apuntades a l’INEM fins i tot serien capaces de treballar per tal d’evitar que els passi de llarg el tren que porta les pomades antihemorroidals (aka: el Tren del Progrés, quedeu-vos amb la metàfora que més un plagui).

El Bertrand Russell –que és un filòsof anglès molt simpàtic– afirmava que treballar és una de les causes de la felicitat humana... Jo no sé d’on treia els diners aquest tio ni qui li passava la droga, però apostaria a que no va tenir mai un tracte directe amb una ETT o una subcontrata, ni va trobar-se mai atrapat en una gris oficina dilbertiana ni es va haver de posar mai l’humiliant uniforme groc d’una cadena d’entrepans industrials...

Els nazis van fer gravar aquestes tres paraules a les portes d’Auschwitch: “ARBEIT MACHT FREI” (uséase: “el treball us farà lliures”), mostrant una mala llet i un humor negre tan cínic i inhumà que ho he posat també de títol de l’article, amb la certesa que no són pocs els departaments de RRHH que es sentirien satisfets de tenir a en Goebbles entre les seves files!

Perquè, no ens deixem enganyar, treballar és de perdedors. Ho sabien els nazis quan construien els camps de concentració, ho saben els de RRHH, ho saben els peixos grossos... i ja va sent hora de que els currants també se n’adonin!

Si la prostitució que consisteix en fer l’amor per diners es considera poc digne (fins i tot papanates com el Sabina que estan sempre alabant les prostitutes preferirien que les seves mares es dediquessin a altres menesters...), doncs treballar a canvi de diners encara hauria de considerar-se més denigrant. O és que potser treballar és millor que follar?

Però quan trobes una feina i t’empresonen en una oficina de la que només surts per dormir se suposa que t’has de sentir satisfet perquè hi ha molta gent que voldria tenir l’honor d’ocupar el teu lloc.

Entranyables sindicalistes volen aturar aquesta bogeria i proposen limitar a 35 les hores setmanals que legalment s’haurien de treballar... Collons! A mi 35 hores em semblen moltes! Si som tanta gent en el mercat laboral i hi ha tan poca feina a fer, perquè no en fem tots només una miqueta i ens dediquem després a tocar-nos els ous?

El principal problema és que actualment se suposa que els treballadors fan unes 8 hores diàries i a l’hora de la veritat ja se’n solen fer moltes més... i es fan sense cobrar-les perquè és normal i perquè ningú protesta ni exigeix res, perquè cal quedar bé amb els superiors i mostrar una aparença dòcil per conservar la feina (i l’esperança d’ascendir dins l’empresa). És especialment important mostrar una actitud de submissió total si el teu contracte és un insult i l’acomiadament injustificat és una rutina...

I la tecnologia no només ens ha minvat la quantitat de llocs de treball, sinó també la seva qualitat: així com fa uns segles la mecanització va minimitzar els oficis de caire físic, la nova era computeritzada està acabant amb els treballs que requereixen tasques “intel·lectuals”. Per posar un exemple: abans els banquers eren una mena de comptables que sumaven, restaven, multiplicaven i calculaven percentatges, mentre que ara n’hi ha prou amb que sàpiguen teclejar xifres en un ordinador i la seva tasca principal és somriure i entabanar els clients.

Les poques feines que queden són aquelles en les que la carn humana encara resulta més barata i dúctil que no pas una màquina. Les tasques administratives, per exemple, encara aguanten, però no per gaire temps.

Feu una ullada als anuncis laborals dels diaris: el que les empreses busquen avui en dia és, sobretot, “comercials”... Alguns d’ells són comercials pobres, dels anomenats “a porta freda”: pobres xavals que es recorren els edificis molestant els veïns, intentant col·locar complicades tarifes telefòniques o enciclopèdies d’animals, i que no cobren res més que un trist percentatge de vendes... I alguns són comercials rics, amb corbata, cartera de clients i cotxe d’empresa: uns galifardeus que es diferencien dels treballadors productius en les mateixes coses que diferencien un professor d’Empreses d’un professor universitari normal (solen anar més ben vestits, solen tenir més verborrea, i la seva utilitat a la societat sol ser bastant més discutida)...

El panorama és trist, però sempre queda un raconet d’esperança: el fet de que amb prou feines es contracti gent per a dissenyar, fabricar o arreglar productes reals sinó només per vendre, vendre i vendre, potser significa que els robots i els ordinadors ja fan gairebé tota la feina que és realment útil a la humanitat i que, si algun dia ens organitzem una mica millor i acabem amb aquest capitalisme atontat i salvatge, potser ens podrem dedicar a descansar i a gaudir de la vida, a tenir caps de setmana de 5 dies i a ser feliços...

Mentrestant, voldria comentar que si per casualitat algun lector té interés en contractar un enginyer de telecomunicació dinàmic i responsable, amb poca experiència laboral però amb moltes ganes de treballar i d’aprendre, que m’ho faci saber i li enviaré el C.V.

Dr. Hackenbush

VOLS MÉS APLICACIONS ?

VOLS ANAR A LA GABRUDOS’ MAIN PAGE ?