“GAUDEIX DEL TRAJECTE”

 

per Tutatis

 

 

 

Feia tant de temps que l’X tenia el nas tapat que, el dia que va tastar el nou xarop, un nou món de sensacions va aparèixer d’entremig dels últims mocs. El succedani de cafè, per exemple, el va sorprendre amb un aroma i una dolçor que gairebé li van recordar els veritables cafès de la seva infància. Però també la pudor del dormitori va resultar ser més intensa del que havia cregut fins aleshores. Ara bé, l’autèntic cop de puny a l’estómac el va rebre en baixar els graons de les escales mecàniques espatllades, perquè de les profunditats del submón pujava una bafarada de metà que gairebé el va fer enyorar l’aïllament que els mocs li havien proporcionat durant tant de temps...

Va introduir la targeta a la ranura oxidada, però la barrera va romandre impassible, negant-li el pas. La ranura, en canvi, va començar a fumejar. Això ja li havia passat altres vegades, però no recordava haver experimentat mai el penetrant tuf a plàstic cremat que va sorgir del sistema de pagament. I algú el va insultar entre dents com si ell fos el culpable de l’avaria, però l’X va fer veure que no ho havia sentit, perquè, com cada matí, anava amb el temps just i no podia entretenir-se amb una baralla.

Va assegurar-se de que la càmera de seguretat també estigués espatllada i es va arrossegar humilment per sota la barrera. No només això era il·legal sinó que també s’acomiadava així de qualsevol esperança de recuperar la seva targeta; però sabia que si tornava a arribar tard tindria problemes molt més greus.

Va haver de córrer per agafar el tren subterrani, però no es va posar a tossir com altres vegades. A més, va trobar un seient lliure, i la satisfacció que això li va proporcionar gairebé el va fer oblidar totes les pudors del món.

De totes formes, va intentar no somriure per no guanyar-se l’antipatia dels seus companys de vagó –n’hi hauria cada vegada més, i la majoria haurien de  romandre alçats–, i va obrir un llibre d’il·lustracions per no haver de mirar-se’ls. Les il·lustracions representaven plantes i animalons de colors llampants, en violent contrast amb el món real, gris i boirós.

Per cada finestra entrava un raig de negra foscor i la màxima variació cromàtica dins del vagó provenia de les pells humanes que no estaven cobertes pels grisos uniformes: pells blanques, grogues i amarronades, amb llavis i ulls petits i rosats.

Sempre li havia semblat que els rostres que l’envoltaven cada matí, introspectius i totalment mancats d’esperança, tenien quelcom que recordava la mort, però va ser aleshores quan –espantat i víctima d’una lucidesa que es temia que li hagués provocat el mateix xarop– es va adonar de que alguns d’ells estaven realment morts. Era estrany que no ho hagués notat abans, perquè no es tractava de cadàvers recents; i no se’ls reconeixia només per la olor, sinó que alguns d’ells fins i tot tenien les conques dels ulls buides; i de les orelles de la senyora que estava asseguda al seu costat en sortien i entraven grises fileres de larves.

Va intentar tornar a concentrar-se en el llibre (refugiar-se en la ficció de colors) però ja era massa tard. Una nàusea sartriana li oprimia l’esperit, i el seu truc per sobreviure quan això li passava era inclinar-se i vomitar.

Després de buidar tot el neguit no es va atrevir a aixecar el cap, i es va quedar mirant la pasta de color gris groguenc que, indecisa, regalimava cap endavant quan el vagó frenava i cap enrera quan aquest accelerava, durant minuts que semblaren hores.

I així va ser com va aconseguir arribar a l’estació en la que havia de realitzar el transbordament, i, com que s’havia distret amb els vòmits, va haver de saltar fora del vagó just en el moment més arriscat; però la sort el va acompanyar i les afilades portes no li van amputar cap extremitat (els braços i cames que s’amuntegaven a cada andana recordaven als ciutadans que no s’hauria d’entrar ni sortir dels vagons després de sentir el gong)... I es va fondre amb el ramat de gent que caminava des de la línia gris clar cap a la línia gris fosc.

La gent del ramat estava viva, això segur, com a mínim en el sentit literal del terme, però també tenien mal aspecte i també pudien. Pudien a suor i presses i son, a carn i a tendons. I caminaven colze a colze, seguint tots ells el mateix ritme exacte, pas a pas, doncs eren una multitud tan densa que l’única manera d’avançar conjuntament era aprofitar l’espai que deixava lliure el peu de la persona que tenies al davant per posar-hi el teu: si fallaves i una altra persona ocupava aquell espai abans que tu, estaves fotut, doncs era molt probable que la massa et forcés a avançar sense haver pogut recolzar aquella cama a terra, i aleshores... bé, hi havia gent que havia aconseguit arribar al final de túnel fent saltirons amb un sol peu, però el més probable és que perdessis l’equilibri i caiguessis i et trepitgessin milions de soles anònimes fins a convertir-te en poc més que un xiclet gris vermellós. Però l’X recorria aquell túnel cada dia, i no tenia cap problema per a seguir el pas: de fet el seguia com el seguiria un somnàmbul o un autòmata, es deixava portar per la massa i passava a formar part d’ella... I això aquell dia el va angoixar.

Ell sabia que la massa estava formada bàsicament per persones humanes que tot el que volien era viure i menjar i dormir, gent innocent que no tenia pas més malícia que la que devia tenir ell mateix, però de sobte s’adonava –potser també degut al maleït xarop?– de que odiava i temia les multituds. El ramat se li havia aparegut de cop i volta com un monstre sense ànima, capaç de tot el mal imaginable.

Però era important no distraure’s en pànics abstractes, perquè s’acostava el moment amb més perill real de tot el trajecte: l’espera del tren subterrani a l’andana de la línia gris fosc, que estava tan plena de gent que hom hauria jutjat impossible que no deixessin d’arribar ramats procedents de totes les altres línies... “COMPTE! COMPTE! COMPTE! COMPTE!”, deien els cartells amb la redundància típica del món de la publicitat.

Però l’X ja coneixia tots els trucs de supervivència... El més important de tot era saber escollir un bon lloc: ni massa lluny de la via (doncs aleshores difícilment podria accedir al vagó i moriria d’inanició abans de ni tan sols haver-s’hi acostat) ni massa lluny de la paret (doncs aleshores correria el ric de que la pressió de la multitud l’expulsés fatalment de l’andana abans d’hora). Va passar empenyent cossos fins al que ell creia que era el lloc ideal, i allí va esperar l’arribada del següent tren subterrani, respirant aixelles peludes i escoltant els crits de les persones que s’anaven precipitant a l’abisme. Havia sentit a dir que les rates els devoraven tan ràpid que ni tan sols notaven el dolor de les mossegades, però ell no s’ho creia ni tenia cap interès en comprovar-ho.

Quan el tren ja arribava, l’X es va sorprendre pensant que volia respirar algun gas que contingués oxigen i que volia escapar per sempre d’aquell malson, si bé mai fins aleshores havia considerat que la seva rutina fos un malson. Volia fer mitja volta i córrer en direcció oposada a la que les seves responsabilitats l’instigaven. Volia transitar per l’altra banda de l’escorça terrestre com els cabrons privilegiats que havien nascut abans de l’Embús Definitiu...

Volia moltes coses, però la multitud ja l’empenyia cap a dins del vagó i es va deixar portar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

GABRUDOS’ MAIN PAGE