“GAUDEIX
DEL TRAJECTE”
per
Tutatis
Feia
tant de temps que l’X tenia el nas tapat que, el dia que va tastar el nou
xarop, un nou món de sensacions va aparèixer d’entremig dels últims mocs. El succedani
de cafè, per exemple, el va sorprendre amb un aroma i una dolçor que gairebé li
van recordar els veritables cafès de la seva infància. Però també la pudor del
dormitori va resultar ser més intensa del que havia cregut fins aleshores. Ara
bé, l’autèntic cop de puny a l’estómac el va rebre en baixar els graons de les
escales mecàniques espatllades, perquè de les profunditats del submón pujava
una bafarada de metà que gairebé el va fer enyorar l’aïllament que els mocs li
havien proporcionat durant tant de temps...
Va
introduir la targeta a la ranura oxidada, però la barrera va romandre
impassible, negant-li el pas. La ranura, en canvi, va començar a fumejar. Això
ja li havia passat altres vegades, però no recordava haver experimentat mai el
penetrant tuf a plàstic cremat que va sorgir del sistema de pagament. I algú el
va insultar entre dents com si ell fos el culpable de l’avaria, però l’X va fer
veure que no ho havia sentit, perquè, com cada matí, anava amb el temps just i
no podia entretenir-se amb una baralla.
Va
assegurar-se de que la càmera de seguretat també estigués espatllada i es va
arrossegar humilment per sota la barrera. No només això era il·legal sinó que
també s’acomiadava així de qualsevol esperança de recuperar la seva targeta;
però sabia que si tornava a arribar tard tindria problemes molt més greus.
Va
haver de córrer per agafar el tren subterrani, però no es va posar a tossir com
altres vegades. A més, va trobar un seient lliure, i la satisfacció que això li
va proporcionar gairebé el va fer oblidar totes les pudors del món.
De
totes formes, va intentar no somriure per no guanyar-se l’antipatia dels seus
companys de vagó –n’hi hauria cada vegada més, i la majoria haurien de romandre alçats–, i va obrir un llibre
d’il·lustracions per no haver de mirar-se’ls. Les il·lustracions representaven
plantes i animalons de colors llampants, en violent contrast amb el món real,
gris i boirós.
Per
cada finestra entrava un raig de negra foscor i la màxima variació cromàtica
dins del vagó provenia de les pells humanes que no estaven cobertes pels grisos
uniformes: pells blanques, grogues i amarronades, amb llavis i ulls petits i
rosats.
Sempre
li havia semblat que els rostres que l’envoltaven cada matí, introspectius i
totalment mancats d’esperança, tenien quelcom que recordava la mort, però va
ser aleshores quan –espantat i víctima d’una lucidesa que es temia que li
hagués provocat el mateix xarop– es va adonar de que alguns d’ells estaven realment
morts. Era estrany que no ho hagués notat abans, perquè no es tractava de
cadàvers recents; i no se’ls reconeixia només per la olor, sinó que alguns
d’ells fins i tot tenien les conques dels ulls buides; i de les orelles de la
senyora que estava asseguda al seu costat en sortien i entraven grises fileres de
larves.
Va
intentar tornar a concentrar-se en el llibre (refugiar-se en la ficció de
colors) però ja era massa tard. Una nàusea sartriana li oprimia l’esperit, i el
seu truc per sobreviure quan això li passava era inclinar-se i vomitar.
Després
de buidar tot el neguit no es va atrevir a aixecar el cap, i es va quedar
mirant la pasta de color gris groguenc que, indecisa, regalimava cap endavant
quan el vagó frenava i cap enrera quan aquest accelerava, durant minuts que
semblaren hores.
I
així va ser com va aconseguir arribar a l’estació en la que havia de realitzar
el transbordament, i, com que s’havia distret amb els vòmits, va haver de
saltar fora del vagó just en el moment més arriscat; però la sort el va
acompanyar i les afilades portes no li van amputar cap extremitat (els braços i
cames que s’amuntegaven a cada andana recordaven als ciutadans que no s’hauria
d’entrar ni sortir dels vagons després de sentir el gong)... I es va fondre amb
el ramat de gent que caminava des de la línia gris clar cap a la línia gris
fosc.
La
gent del ramat estava viva, això segur, com a mínim en el sentit literal del
terme, però també tenien mal aspecte i també pudien. Pudien a suor i presses i
son, a carn i a tendons. I caminaven colze a colze, seguint tots ells el mateix
ritme exacte, pas a pas, doncs eren una multitud tan densa que l’única manera
d’avançar conjuntament era aprofitar l’espai que deixava lliure el peu de la
persona que tenies al davant per posar-hi el teu: si fallaves i una altra
persona ocupava aquell espai abans que tu, estaves fotut, doncs era molt
probable que la massa et forcés a avançar sense haver pogut recolzar aquella
cama a terra, i aleshores... bé, hi havia gent que havia aconseguit arribar al
final de túnel fent saltirons amb un sol peu, però el més probable és que
perdessis l’equilibri i caiguessis i et trepitgessin milions de soles anònimes
fins a convertir-te en poc més que un xiclet gris vermellós. Però l’X recorria
aquell túnel cada dia, i no tenia cap problema per a seguir el pas: de fet el seguia
com el seguiria un somnàmbul o un autòmata, es deixava portar per la massa i
passava a formar part d’ella... I això aquell dia el va angoixar.
Ell
sabia que la massa estava formada bàsicament per persones humanes que tot el
que volien era viure i menjar i dormir, gent innocent que no tenia pas més
malícia que la que devia tenir ell mateix, però de sobte s’adonava –potser
també degut al maleït xarop?– de que odiava i temia les multituds. El ramat se
li havia aparegut de cop i volta com un monstre sense ànima, capaç de tot el
mal imaginable.
Però
era important no distraure’s en pànics abstractes, perquè s’acostava el moment
amb més perill real de tot el trajecte: l’espera del tren subterrani a l’andana
de la línia gris fosc, que estava tan plena de gent que hom hauria jutjat
impossible que no deixessin d’arribar ramats procedents de totes les altres
línies... “COMPTE! COMPTE! COMPTE! COMPTE!”, deien els cartells amb la
redundància típica del món de la publicitat.
Però
l’X ja coneixia tots els trucs de supervivència... El més important de tot era
saber escollir un bon lloc: ni massa lluny de la via (doncs aleshores
difícilment podria accedir al vagó i moriria d’inanició abans de ni tan sols
haver-s’hi acostat) ni massa lluny de la paret (doncs aleshores correria el ric
de que la pressió de la multitud l’expulsés fatalment de l’andana abans
d’hora). Va passar empenyent cossos fins al que ell creia que era el lloc
ideal, i allí va esperar l’arribada del següent tren subterrani, respirant
aixelles peludes i escoltant els crits de les persones que s’anaven precipitant
a l’abisme. Havia sentit a dir que les rates els devoraven tan ràpid que ni tan
sols notaven el dolor de les mossegades, però ell no s’ho creia ni tenia cap
interès en comprovar-ho.
Quan
el tren ja arribava, l’X es va sorprendre pensant que volia respirar algun gas
que contingués oxigen i que volia escapar per sempre d’aquell malson, si bé mai
fins aleshores havia considerat que la seva rutina fos un malson. Volia fer
mitja volta i córrer en direcció oposada a la que les seves responsabilitats
l’instigaven. Volia transitar per l’altra banda de l’escorça terrestre com els
cabrons privilegiats que havien nascut abans de l’Embús Definitiu...
Volia
moltes coses, però la multitud ja l’empenyia cap a dins del vagó i es va deixar
portar.