En aquesta societat electrònica, el poder també és electrònic: els diners són electrònics (és informació), les guerres utilitzen mecanismes electrònics de xarxa, la censura o les promocions també es fan utilitzant bytes.
El poder el posseïx qui té la informació o està en condicions d'administrar-la, i a més ocorre que els que tenen este poder utilitzen ordinadors (connectats a Internet) per a manejar-lo amb la màxima eficàcia. Per tot això és prou previsible que apareguen rebels i delinqüents electrònics que no estan conformes amb esta distribució d'aquest poder. I ocorre que alguns d'ells són prou hàbils, tant com per enfrontar-se al sistema sense necessitat d'utilitzar bombes, pistoles o navalles: només els cal disposar d'un ordinador connectat a la línia telefònica per a posar en escac a qualsevol govern, empresa o organització.
Es boten les barreres electròniques per realitzar accions com modificar les seues notes escolars, transferir diners als seus contes personals, robar arxius aliens, modificar el funcionament d'altres ordinadors, etc... o simplement per descobrir que en alguna part hi ha un forat de seguretat. Hi ha qui simplifica el problema dividint als hackers en dos grups: bons i roïns, blancs i negres, hackers i crakers.
La realitat és prou més complexa, i una prova d'això és que algunes persones consideren "bo" el que altres diuen que és "roín". Alguns hackers es limiten a buscar els forats de seguretat pel simple i pur plaer de trobar-los, sense donar cap altre pas més. D'altres utilitzen eixa informació per crear nous sistemes més segurs, per informar el responsable i/o per a divulgar aquest descobriment amb més o menys detalls.
En molts d'estos casos també es perseguix algun benefici propi (potser només prestigi) o també pot haver-hi un xantatge encara que potser no siga molt explícit. Per tant, posar a tots aquests individus en el mateix sac no és massa coherent.
La realitat és que quasi totes aquestes activitats resulten prou roïns per als afectats, i cal recordar que moltes vegades també ixen perjudicades terceres persones pel simple fet que l'ordinador assaltat conté dades d'eixes persones.
Però la justícia rarament aconseguix condemnar a estes persones, per diverses raons: freqüentment són capaços de realitzar les seues accions sense deixar rastres identificadors suficients que puguen incriminar-los; però a més ocorre que la legislació no sol tindre ben tipificats aquests delictes moderns i això permet que l'encausat puga escórrer-se per alguna dels clavilles legals
Finalment cal afegir que és prou habitual que aquestes accions siguen de tipus internacional: els hackers es beneficien que les xarxes siguen mundials, però no siguen igual de globals les legislacions i els altres sistemes de control.
En el costat oposat als hackers estan els que tenen el poder, i que freqüentment abusen de la seua posició perjudicant drets legítims d'altres ciutadans.
Per exemple, els governs d'alguns països avançats promouen mecanismes de control electrònic per a vigilar il·legalment les comunicacions de tots els ciutadans. La legislació d'EUA considera il·legal exportar un programari gratuït anomenat PGP que servix per a garantir la privacitat entre les comunicacions de dos internautes.
També la BSA utilitza estratègies faltades d'ètica per combatre la pirateria informàtica. Les operadores telefòniques seguixen enriquint-se en excés a costa d'imposar un sistema de tarifes totalment abusiu.
Els que inventen tecnologies de protecció als drets d'autor tracten de prohibir que en fòrums acadèmics es discutisca sobre els aspectes tècnics (suposadament secrets) de dites tecnologies, etc.
Aquests abusos, igualment intolerables, es convertixen en la justificació ideològica de molts hackers. Una de les claus del problema està en el sistema de patents i propietat intel·lectual. Segons argumenten alguns hackers, la informació general hauria de ser pública, i només hauria d'estar protegida la informació personal. Des d'aquesta perspectiva diuen que si el codi font de Windows no fora secret, qualsevol programador podria aprendre més i col·laborar en la millora d'aquest sistema, evitant que seguisca tenint tants errades. El fet que un sistema siga obert i transparent no decrementa la seguretat, sinó tot el contrari, com ja ha demostrat PGP. Clar que en eixe cas seria més difícil per a Microsoft seguir mantenint la seua posició de privilegi econòmic i tecnològic. És per tot açò que la majoria dels hackers utilitzen sistemes oberts i gratuïts com Linux.
D'altra banda, hi ha indústries empenyorades a promocionar caixes negres, i a més els molesta quan algú aconseguix posar una �pedreta� dins: ser l'únic que coneix una tecnologia també és font de poder, i els hackers estan contra d'aquest tipus de control, amb tota raó. Els legisladors i governs tenen l'obligació de crear sistemes de control prou eficaç com per a garantir el respecte mutu, i per ara estan incomplint eixa tasca.
Els administradors de sistemes informàtics deurien entendre que ells són els primers responsables de garantir la seguretat dels ordinadors que custodien; cobren per fer eixe treball, i si no ho fan bé caldria exigir-los responsabilitats o inclús prohibir-los l'exercici d'eixa professió.
Tampoc és raonable que els fabricants de programari cobren per utilitzar uns productes però no es responsabilitzen sobre el funcionament d'eixos programes plens de forats.
Estem en una guerra pel coneixement i l'administració d'informació, en la que quasi tots estan cometent abusos o permetent que altres les cometen, i això està perjudicant les nostres relacions electròniques i el progrés de la nostra civilització.
El punt de partida d'aquesta guerra podria situar-se en 1980, quan s'establix l'aliança entre les telecomunicacions i la informàtica, que permet crear grans sistemes d'informació fins a arribar a Internet. Des d'aleshores, en l'espai virtual abunden episodis que responen a les definicions d'esta guerra, encara que no ha de perdre's de vista que es tracta d'un terreny també propici per a la paranoia. En altres paraules, es corre el risc d'atribuir a tercers tot virus que infecte a una xarxa d'organismes de defensa, sistemes financers o governs i magnificar suposades vulnerabilitats, la qual cosa portarà a la resposta no desitjable d'extremar controls i censures .
Hi ha tres nivells d'infoguerra , sent el més elemental el dels hackers, que és també el de més complexa delimitació, perquè allí és fàcil confondre una simple jugada amb una agressió.
El segon nivell és el de la ciberguerra , amb accions que no diferixen majorment de les dels hackers, pel que fa a invadir sistemes per inutilitzar-los o corrompre'ls amb la introducció de virus o dades errades, o simplement robar informació. Però en la ciberguerra, els atacs no són actes aïllats com els dels hackers i es realitzen amb un objectiu precís: interferir o destruir els sistemes d'informació d'un enemic, que pot ser un país o una corporació.
El tercer i definitiu nivell, de netwar o guerra de xarxes, i tindria com a propòsit atacar a tota una nació, no sols afectant els sistemes d'informació, sinó també a la població que habita en eixe territori. Es buscaria "la interrupció de servicis i la disseminació de missatges destinats a confondre a l'opinió pública, canalitzant tones de propaganda".
Activistes polítics i socials usen ferramentes �hacker' par tal de protestar en Internet. Aquest moviment ha sigut més explícit a Estats Units: el professor Wray, forma parte de un grupo, anomenat Electronic Disturbance Theatre , que des de fa temps es dedica a convocar manifestacions virtuals a favor de la lluita zapatista. Algunes d'aquestes manifestacions han sigut ir anar a la pàgina del govern mexicà i fer un "reload" (carregar-la) repetides vegades per tal de colapsar-la, per exemple. Però aquestes protestes eren massa complicades i no sempre sorgia efecte.
De manera que per tal de fer les futures protestes més fàcils, el grup s'inventà una aplicació de Java, anomenada FloodNet , que fa els "reloads" automàticament, i la va posar a disposició dels cibernautes en la pàgina de Wray.
Quan el Pentàgon es va vore atacat amb Java, va contraatacar creant un altra aplicació anomenada Hostile Applet , que anul·la el FloodNet i penja el navegador de qui l'està emprant, en una espècie de guerra de las cibergalàxies.
Las manifestacions de l' Electronic Disturbance Theatre , que agrupa a hackers i artistes europeus i nord-americans, formen part del hacktivisme, és a dir, crear tecnologia per tal d'aconseguir un objectiu polític o social.
Fins ara, el hacker era per norma un personatge apolític, que només lluitava pels seus companys, per la llibertat de la informació o per ell mateix. Els portuguesos van ser els primers en canviar aquesta imatge: hackejaren la web del govern indonesi per denunciar els seus abusos contra els drets humans. Després va haver l'atac als ordinadors del laboratori d'investigació atòmica de la Índia, en protesta per les proves nuclears en aquell país. Més tard, Hispahack! sabotejava la web del congrés espanyol, etc.
Però la vella escola no ho aprova, ja que ho considera poc ètic i un abús dels recursos de la red. Però el hacktivisme, segons els seus entusiastes, s'ha de vore com un mètode lleu d'infoguerra i, per tant, no s'ha de criminalitzar, sinó ser considerat una forma legítima de protesta. Per aquest motiu l'anomenen també Desobediència Civil Electrònica.
Dels teòrics d'aquesta nova forma de lluita (des dels anys 80) destaca el grup Critical Art Ensemble, amb el llibre "Electronic Civil Disobedience", en el que constaten que el poder ha migrat dels carrers al ciberespai i, per tant, també les protestes s'han de traslladar allí, siguent les mateixes tàctique que gavien guiat la Desobediència Civil en el món real: "Ofendre i bloquejar".
Però el �hacktivisme' ha trencat una frontera: l'ús de ciber-branques, com el FloodNet. Per als hackers ortodoxos, és bo posar la tecnologia a l'abast de la gent, sempre que no danye a ningú: enviar cartes de protesta als representants polítics, muntar pàgines d'informació, distribuir butlletins, posar a grups pareguts en contacte... Però els �hacktivistes' van més enllà i juguen a l'atac. No són ni hackers �bons� ni crakers �roïns�, sinó que cal inventar una nova ètica per a aquest híbrid.
Un nou tipus de llicències per al programari de codi obert exigeix als usuaris respectar els drets humans. Qui no ho duga a terme podrà ser demandat en els Estats Units. El document Hacktivisme Enhanced-Source Programari Licence Agreement , ha sigut elaborat pel grup Hacktivisme en associació amb juristes experts del bufet CyberBrief.
Fins fa poc, els d'Hacktivisme han sigut semblants als altres acords d'ús de programari de codi obert, quant a modificacions i distribució. El nou són les disposicions relacionades amb el respecte pels drets humans.
L'acord prohibix als usuaris incorporar al codi funcions d'espionatge, vigilància o semblants, al mateix temps que compromet a organitzacions estatals a respectar la Declaració Universal de Nacions Unides sobre els Drets Humans i altres pactes internacionals sobre la matèria. La forma en què està redactat l'acord de llicència obri la possibilitat que qualsevol individu o organització puga presentar querelles contra els usuaris del programa que hagen infringit els seus termes.
És a dir, si les autoritats estatals d'un país, o els seus representants, violen els drets humans, qui ho crega convenient podrà demandar-los davant de tribunals nord-americans.
Hacktivisme i CyberBrief asseguren que el text de la llicència obliga als tribunals a acollir les demandes presentades contra governs estrangers. Llavors, si les autoritats d'un règim totalitari opten per usar el programari de codi obert de Hacktivisme, els activistes estaran preparats per a querellar-se en el seu contra per les seues violacions dels drets humans.
És un fet que un grup d'adolescents van posar en ridícul al govern �més poderós� del planeta a través de la Internet. El Federal Bureau of Investigation (FBI) porta una lluita contínua envers alguns dels anomenats "script-kiddies" (joves que usen programes aliens per a practicar "hacking"), Aquests reaccionaven amb ira penetrant i deixant pintades en desenes de pàgines en la web i especialment tirant baix els servidors del FBI i el National Infrastructure Protection Center (NIPC), que van estar inaccessibles durant un temps.
A causa de la publicitat que havien aconseguit amb els mitjans durant uns mesos, els grups de "script-kiddies" nord-americans sofreixen batudes atemptant contra ells. Una de les més importants és la batuda a la transmesa en directe pel seu mitjà de comunicació favorit "AntiAntionline".
Global Hell, segons "AntiAntionline", conta entre els seus "alts hacks" el de la Casa Blanca. www.MacWeek.com, www.arab.net o www.summercon.org. LoU i Milw0rn combinen l'obsessió pel "hack" de web amb un profund hacktivisme que va portar a LoU a declarar la ciberguerra contra Xina i Iraq, que va ser respost amb un comunicat d'amonestació per part de grups de "hackers respectables" de tot el món.
Els "script-kiddie" sol ser sinònim d'irresponsables informàtics. Adolescents que usen programes que troben en la xarxa per a portar a terme les seues accions: tombar servidors i canviar pàgines en la web, si és possible en massa, amb "grafits" escrits en llenguatge "elit" (combinació de lletres i números). Se'ls nomena amb desdenye i donant a entendre que són hordes, com Alan Paller, de SANS (System Administration, Networking and Security), qui després de les detencions comentava a News.com que "La majoria són adolescents, no tenen edat ni per conduir".
Un altra visió molt diferent és contemplar aquestes accions amb curiositat: "allò que és nou és que hi ha gent jove en tot el món que ara pot mostrar les seues opinions polítiques explotant una errada coneguda en qualsevol ordinador segur".
És cert que principals bancs i institucions financeres dels Estats Units han creat una oficina especial per combatre el terrorisme cibernètic que puga afectar a l'economia nord-americana, els seus mercats financers i al sector bancari. Els bancs i les firmes borsàries que operen en Wall Street controlen el funcionament d'aquest Centre de Seguiment i Anàlisi de la Indústria Financera, que estarà encarregat d'informar dels atacs soferts per les institucions financeres privades nord-americanes per a coordinar una resposta conjunta amb el FBI i altres forces policials del govern encarregades de combatre el terrorisme a través de la xarxa.
La iniciativa ve a sumar-se a un altre projecte nord-americà, FIDNET, que tracta de vigilar les entrades il·legals en els sistemes informàtics del Govern Federal. En l'actualitat, l'Administració nord-americana té diversos centres d'alerta per a coordinar les amenaces contra la indústria militar, el departament d'Energia, encarregat de l'arsenal nuclear, i el departament d'Estat.
La Casa Blanca pretén cada vegada més augmentar la seua col·laboració amb la indústria privada per a combatre les amenaces d'aquest tipus d'atacs a través de les xarxes informàtiques contra companyies d'altres sectors, com les empreses elèctriques i químiques, les companyies aèries i les firmes de la indústria de components informàtics.
Hackers, Crackers i cyberpunks: mateixos motius? Medis de comunicació i confusions
En aquest escenari techno-cultural, les figures de l'hacker , el craker i el ciberpunk cobren forma com els nous adalils de la contracultura informàtica. Però què és un hacker ? Què el diferencia d'un cracker o d'un ciberpunk ? Existix ja una cultura de l'hacker ? Són herois, genis de la programació, pirates informàtics, terroristes digitals o tot l'anterior? Creadors de virus informàtics, desafiadors de sistemes, iconoclastes de l'orde en les noves fronteres digitals.
Els hackers poden ser definits com aquells individus que han pres com propi el repte de penetrar i alterar els sistemes d'informació establits per a imposar les seues normes i intencions més enllà de qualsevol restricció o legislació. Són genis addictes als números computables, a l'electrònica avançada, inclús de les matemàtiques i l'astrofísica. En una accepció molt simple podíem considerar al hacker com un programador molt hàbil, que s'imposa el repte d'obrir programes, desprotegir sistemes o entrar a una xarxa restringida com un desafiament per a vore qui és més llest, el que va programar la protecció o ell.
Són professionals i seguixen un codi d'ètica, arriben a la informació però no la corrompen, sinó que la milloren.
En el cas del cracker , a banda d'imposar-se un repte semblant, també es dedica al disseny de virus que poden danyar un sistema, per a fer canvis en ell amb fins que poden ser defraudació, burla o terrorisme, coses totalment intencionals. El cracker és la versió negativa de l'hacker . Actuen a través del disseny de virus destructius, en el sabotatge de sistemes públics i privats, en delictes informàtics i en actes que atempten contra la seguretat de l'Estat.
Dins dels crackers, els pirates informàtics roben informació per a la seua comercialització il·legal, repliquen programari i desencripten informació per al seu benefici econòmic.
El ciberpunk és una figura més contestatària, des de del punt de vista intel·lectual o literari, contra la sistematització accelerada dels nostres organismes socials. Es destaca per incorporar als seus arguments l'ús de la tecnologia de les xarxes de computadores. El cas del ciberpunk és particular, perquè igual que l'hiperciència que li dóna nom, es tracta d'una literatura híbrida, com va succeir al nou periodisme de la dècada dels 60, mitat crònica, mitat ficció.
Els hackers entren en un sistema i es conformen de deixar un arxiu o una nota de "ací vaig estar" sense causar més danys, deixant només la seua empremta digital, sempre que açò s'use amb fins educatius o lúdics. El problema és que el terme hacker ja forma part de la nostra vida quotidiana en el ciberespai, i hi ha una generalitzada tendència errònia a associar-lo amb pretensions negatives, i per tant, s'enemisten col·lectius de manera incoherent.
Al contrari, el craking o el crackejar es pot definir com les tècniques per a desprotegir programes que són usades de forma il·legal, sense pagar llicències; apoderar-se de coneixements, amb fins de lucre o amb dany intencional a través de l'ús de virus informàtics. En el cas dels famosos virus, aquests són capaços d'activar-se d'acord amb certa programació i causar danys al disc dur, als arxius o instruccions d'un programa o multiplicar-se a través del correu electrònic d'un usuari invadit.
També s'ha arribat a manejar la versió que estos són creats específicament per les companyies fabricants de programari a fi de "castigar" a tots aquells usuaris de còpies pirates. Raó per la qual els fabricants fan antivirus per a incrementar la demanda dels seus servicis. Així, els virus informàtics són un conjunt d'instruccions que romanen ocultes fins que s'activen i causen dany.
D'esta manera els hackers són també utilitzats per la indústria per a combatre estos virus i els seus creadors: els crackers. No comparteixen els mateixos fins, i a més, podríem esmentar alguns principis que regeixen les actuacions dels hackers, com ara:
· L'accés a les computadores o qualsevol cosa que t'ensenye com funciona el món ha de ser total i il·limitat.
· Apel·lar sempre a l'imperatiu de mà a l'obra.
· Tota informació ha de ser lliure i gratuïta.
· Cal desconfiar de l'autoritat i promoure la descentralització de la informació.
· Els hackers hauran de ser jutjats pels seus hackejos i no per falsos criteris com a títols, raça o posició.
· En un ordinador es pot crear art i bellesa.
· Els ordinadors poden canviar la vida per a millorar.
Malgrat açò, no s'han fet moltes investigacions sociològiques sobre els hackers i la seua cultura. La perspectiva d'una societat de classe dual, on la població és separada en rics-informats i els pobres-mal informats, en les noves fronteres i infofeudos digitals, és ja una realitat en la "societat de la informació". La comunitat d'hackers i l'important paper que esta subcultura juga en la nova societat ha de ser estudiat amb igual atenció.
A més, com ocorre amb qualsevol subcultura revolucionària, el moviment hacker és desacreditat i perseguit pels mitjans de comunicació i la cultura corporativa com juvenil i criminal, i tot el temps és malinterpretada.