Comença una nova etapa que no deixa de tenir un cert simbolisme. L’estiu del 1999, en plenes vacances, suprimeixen el seu programa a Onda Cero i enguany la tardor li arriba amb un nou projecte d’abast estatal sota el braç. Se sent una mica com fra Luis de León quan tornà a les aules després de cinc anys de repressió per part de la Inquisició i va dir aquell famós “decíamos ayer”, com aquell qui diu, aquí no ha passat res?

Doncs fa dos dies pensava si aquestes paraules de fra Luis de León serien una bona manera de començar el nou programa, després de tants anys de no ser a TVE. És recollir una mica la filosofia que inclou aquesta frase: aquí no ha passat res, o ha passat molt, però tornem a ser-hi. És una manera de no explicar res, de no fer cap declaració d’intencions, però de deixar clar que “anem a sac”.

Torno a la cadena on vaig començar, i des del mateix lloc, Catalunya. No sé per què la gent creu que quan es parla en castellà es fa tot des de Madrid. Vull recordar, i reivindicar, que jo sempre he fet televisió des de la ciutat de Barcelona: Tres per quatre, La ronda, La lluna es feien al carrer Muntaner, al Poblenou... I també quan he fet ràdio. Quantes vegades no m’han dit “Haces un programa demasiado catalán!” Que és una afirmació que m’inquieta perquè no sé ben bé què volen dir.

"Per a mi la feina és important, però només es feina. També vull temps per viure, per a la meva filla... i això s’ha de reivindicar"

En qualsevol cas, ara bufen altres vents... És un canvi fruit del canvi polític?

Això és el que sembla, és evident, però haig de dir en honor a la veritat que el director de Televisió Espanyola, Juan Menor, que ho era també a l’època del Partit Popular, ja va intentar que m’incorporés a TVE fa uns anys, quan el PP tenia majoria absoluta. Ara bé, no sé si en aquelles condicions hauria acceptat. Jo em crec el missatge que dóna Carmen Caffarel d’independència, de treballar en llibertat i sense pressions, i el primer any de la legislatura és un bon moment perquè això passi. Quan s’acosten les eleccions, l’experiència em diu que a les empreses públiques la gent es posa molt nerviosa.

En qualsevol cas, quan jo vaig començar La columna l’any passat ja vaig comunicar a TV3 que no en faria una altra edició. Són quatre temporades, gairebé 800 programes, i vaig considerar que el recorregut que podia fer a la tarda a TV3 ja estava fet. Els canvis sempre generen interrogants. És molt més fàcil deixar-se arrossegar per les coses, més quan vénen de cara i no hi ha onades, i anar fent, però també m’agrada molt marcar jo els ritmes, prendre jo la decisió de marxar en un moment en què l’audiència encara m’acompanya i no esperar que l’audiència mostri signes d’esgotament.

Compaginarà el nou programa a TVE amb una feina a TV3?

Jo crec que puc fer alguna cosa a TV3. De fet, hi ha professionals que ja ho han fet, això de compaginar; no seria la primera. Hi ha molta gent que té una mica un peu aquí, un peu allà. Però al començament de segur que no ho faré. No es poden arrencar dos projectes alhora.

Per a mi la feina és important, però només és feina; també vull temps per viure, per dedicar a la meva filla… i això és una cosa que s’ha de reivindicar públicament. Les dones feministes hem fet un camí que crec que és d’anada i tornada. Hem passat una època en què ens feia vergonya acceptar públicament que ens importen certes coses de la vida domèstica perquè pensàvem que havíem de fer veure que hi estàvem per damunt. Jo reivindico un feminisme que tingui en compte aquestes coses i que a més les “exploti”. Crec que en una reunió, davant d’un jefe, no has de dissimular que has de marxar perquè el teu fill fa la funció de fi de curs. En tot cas, és ell qui s’ha d’avergonyir de no tenir mai pressa per tornar a casa per veure els seus fills. Els homes no han hagut de “feminitzar” ni els seus horaris ni les seves preocupacions, i en canvi les dones sí que han hagut de “masculinitzar” en certa manera la seva visió del món, perquè si vas a la selva has d’assumir la llei de la jungla. Crec que és el moment de començar a canviar les coses.

Albert Om. Periodista

Mentre duraven, diguem-ne, “Los aires difíciles”, amb permís de la seva amiga Almudena Grandes, va alçar una Columna molt sòlida i personal, capaç de captar l’audiència tot i ser tan diferent dels altres programes de la mateixa franja horària. Què s’emportarà de La columna al nou programa? Hi veurem algun dels trets a què ens tenia acostumats o ens sorprendrà del tot?

Sobre el paper, els programes s’assemblen tots bastant. Depèn de com s’expliquin les coses. Si comparo un McDonald’s amb el que hi ha a casa de Ferran Adrià, deuen tenir llet tots dos, patates i oli, però de segur que després el resultat és molt diferent. La primera matèria de la comunicació és gent que parla, explica o fa coses. Jo no he inventat la pólvora i en el nou projecte intentaré fer el que m’agrada: parlar amb gent de la qual pugui aprendre alguna cosa. Entrevistar, que és un gènere que m’agrada i crec que és molt difícil, sempre és un repte. Hi ha un petit enfrontament entre dues persones, una que vol protegir-se i l’altra que vol arribar tan lluny com pugui. I faré el programa pensant sempre d’arribar a un públic universal. Treballant a la televisió no tens més alternativa que pensar en molta gent i molt diversa. L’èxit en televisió només té lloc quan gent molt heterogènia et tria.

Us puc dir que serà un programa amb una visió crítica, amb un punt de mordacitat, amb sentit de l’humor, capaç de transgredir en certa manera, de canviar una mica l’aire que té TVE en aquests moments, que no és el més modern ni atrevit.

Li prenem la paraula, protegeixi’s, volem arribar més lluny: hi ha cap possibilitat, per petita que sigui, que ens desvetlli alguna cosa més del seu nou projecte?

M’agradaria, i estic segura que no serà fàcil, per no dir impossible, començar-lo entrevistant el senyor Aznar, per exemple. És una persona que ha dirigit un país durant vuit anys. M’interessa l’ésser humà que hi ha al darrere d’aquest home d’aspecte brusc, poc simpàtic. Crec que no pot acomiadar-se del “gran públic” amb una entrevista informativa com la que es va fer al final de maig a Tele 5. Quan estava a l’oposició anava a tots els programes; en el poder va triar els programes on volia anar, que eren aquells on hi havia comoditat assegurada, en el to i en el discurs. Crec que un president de govern està obligat a comparèixer als mitjans públics, siguin més o menys proclius. Per això dubto que ara, que ja no té responsabilitats, vulgui concedir una entrevista. Però jo ho intentaré.

En qualsevol cas, continuarà en la línia d’una aposta per la innovació?

Fa molts anys que en el prime time a la nit no es fa res semblant al que intentarem nosaltres. I no es fa perquè, en teoria, no ha de funcionar. Jo mateixa no tinc cap garantia que funcioni, tinc tots els interrogants i totes les angoixes possibles. Les nits a la televisió s’han infantilitzat perquè els nens i els adolescents tenen el poder del comandament a distància. Per tant, hi ha la tendència a fer programes molt banals, o de ficció.

Sé que si en un canal hi ha una pel·lícula de Hollywood de 20.000 milions de pessetes, és impossible que jo la pugui guanyar parlant amb quatre persones, per molt importants que siguin. Espero que sigui veritat quan diuen que l’audiència no és l’únic ni el més important. Una televisió pública ha de tenir un espai on la gent que escriu, fa política, pinta, actua, canta... pugui anar a explicar-se. A La columna teníem cua de gent per sortir perquè hi ha molt pocs espais per parlar. La televisió pública s’ha de permetre tenir un programa d’aquestes característiques. Això sí, buscant l’entreteniment, perquè la primera obligació del comunicador és no avorrir. Nosaltres només som tele, un mitjà més semblant al circ que no pas al món acadèmic. Com a molt podem pretendre que gent que no té accés a determinades persones les pugui escoltar i treure’n alguna conclusió o aprendre’n alguna cosa.

De vostè s’han dit moltes coses: “una veu femenina entre els grans”, “la més bella comunicadora”, “la noia de la tele”, “la veu silenciada”... fins i tot “la verge perversa”!

Això darrer era al començament, ara saben que sóc perversa, però per descomptat tenen clar que no sóc verge (riu). Bé, les persones són com semblen? Acaben sent el que semblen? O semblen el que són? És molt complicat, i jo m’he protegit molt. Crec que en el fons no dono gaires pistes de mi. Sóc una noia normal, una de tantes.

El “pelopincho” i el poder de la tele

Per a mi, la Júlia representa la capacitat d’influència de la televisió en les pautes de la vida quotidiana: recordeu el seu debut televisiu, que va fer famós el pentinat “pelopincho”? Anaves pel carrer i a cada cantonada trobaves una rèplica de la Júlia Otero! Per a mi, aquell cas pilós és la transparent metàfora del poder de la tele, de la seva influència estètica –formal– en primera instància, i de tot un seguit de valors i actituds en successives instàncies ja més subtils...

Júlia Otero té un do, i és el de connectar amb el sentiment del gruix central dels teleespectadors, amb la centralitat social. Fruit de l’esforç i de la tàctica o bé d’una emanació espontània, natural i inconscient? Què sé jo. Però és així (començant pel gènere femení: ella és “la dona de la multitud” –Poe–, o la dona que la multitud vol ser). Júlia Otero, en fi, sap parlar a la càmera de tal manera que l’espectador se sent personalment interpel·lat. És un do, un do que ella té.

Copso en la Júlia Otero una constant dinàmica de maduració. Algunes de les seves opinions “editorials” a La columna m’han pogut semblar de vegades un pèl simplistes, però alhora és ben palmari el seu esforç per anar més enllà d’ella mateixa i voler fer sentir opinions diverses i contràries a les pròpies. Aquesta postura –més enllà del seu reeixit rampell, d’una espontaneïtat que sempre li funciona– és un signe superior de maduresa intel·lectual i emocional.

Si vostè ha estat una bona columna...

Qui seria un bon totxo?
Gari Kaspàrov, quan el vaig entrevistar, estava massa pendent de demostrar la seva intel·ligència... una creu!

Qui podria fer el paper de contrafort?
Per a la gent d’esquerres, Saramago, per exemple.

I el de bulldozer?
Veient algunes de les seves declaracions, José María Aznar.

A qui faria pujar al terrat?
A Manuel Vázquez Montalbán, perquè ell ho veia tot més bé que ningú i al terrat és on la perspectiva és millor.

A qui enviaria al soterrani?
Al trio de les Açores, per no dir-ne “el trio calavera”.

Qui faria bon paper com a traster?
La memòria de qualsevol. Carmen Martín Gaite li deia “el cuarto de atrás”.

A qui li faria una “capelleta”?
A la meva nena, l’únic ésser que adoro.

Qui seria una casa a la Cerdanya?
El Síndic de Greuges, Rafael Ribó.

Qui faria goig al mig d’un amfiteatre?
Jordi Pujol i Felipe González explicant junts història contemporània.

Qui seria un pis amb aluminosi?
PP i CiU: quan es perd el poder, surten tots els problemes interns.

L’obra de la Sagrada Família?
El govern tripartit. Està costant molt de fer!, no?

I, per acabar, qui seria equiparable al Taj Mahal?
No soc mitòmana. El Taj Mahal és massa gros, fins i tot com a metàfora.

Una Sherazade

M’agrada de proposar petits exercicis de comunicació i un d’aquests pot consistir a deixar sense veu un televisor mentre la Júlia Otero hi realitza una activitat comunicativa, tant si és una presentació com conduir una escena d’interacció. Una atenta observació ens permet de detectar detalls fascinants i de constatar en la seqüència d’imatges la presència de tots els signes no verbals que ara mateix em ve de gust d’anomenar indicadors d’excel·lència comunicativa. Si, a poc a poc, obrim els finestrals del so, la riquesa de les qualitats de la seva veu ens ajuda a entendre, per sota del llindar de la consciència, tot un tresor emotiu subjacent a les complexes estructures de la seva expressió no verbal, com també una rara habilitat per desplegar la gramàtica de les distàncies que, al cap i a la fi, té la funció d’emmarcar i definir les situacions comunicatives. Si encara hi afegim la dimensió del seu vocabulari, la precisió i el gust de la seva sintaxi, els refinaments lògics de les seves argumentacions i el seu domini de les convencions narratives naturals a l’art de contar històries, estarem d’acord que som davant d’una persona, la Júlia Otero, amb una competència comunicativa que fa goig d’observar. Veig l’amiga Júlia com una persona que harmonitza perfectament el bo i millor de les qualitats de l’atractiu: la creativitat i l’eloqüència, la intel·ligència, la saviesa i la bellesa. La puc imaginar com una excel·lent representació del mític model de Sherazade.

No deixa de ser curiós que als seus programes, quan dóna opinió, sigui tan contundent i fins i tot utilitzi un toc d’agressivitat, i, en canvi, a les entrevistes mantingui un to amable, jugui fins i tot amb la coqueteria. És una estratègia calculada?

A les entrevistes no em surt el to agressiu. D’entrada, quan hi ha algú que s’ha assegut davant teu perquè l’entrevistis hi ha un punt d’agraïment, sigui qui sigui. Ja que és aquí, tractem-lo amb el màxim respecte possible. La llengua és prou rica, i el llenguatge no verbal prou eloqüent, per manifestar desacords, ser punyent, incisiu, sense que les formes siguin les de l’agressivitat. Cortesament pots tenir també mala llet, encara que potser passa més inadvertit.

El que sí és cert és que cada vegada sóc més incapaç de dissimular. Si m’emprenya molt una cosa que diuen, que escolto, noto que cada cop sóc més transparent, que opino més i em mullo més.

No li ve d’ara! Ja en Una història particular (TVE, a mitjan anys vuitanta), quan encara era desconeguda pel gran públic, no dubtava a rebatre les opinions dels tertulians... Vaja, que vostè d’opinar no se n’està.

Em ve de petita. Segons els meus pares, he tingut la virtut de protestar molt i de dir les coses que penso. En general, sóc molt poc diplomàtica. En la vida quotidiana, sóc capaç de quedar malament de manera innecessària, fins i tot. Però no ho puc evitar. Jo quan nedo no guardo la roba. Forma una mica part de la bèstia.

És “propietària” de tres Ondas, però... és conscient que un “càstig”, com ara el d’Onda Cero, pot acabar donant més rèdits, i fins i tot més crèdit, que el millor dels premis?

No ho compararia amb els premis, però estic profundament agraïda a Telefónica. Entre altres coses perquè crec que quatre dies més tard hauria marxat jo. Va esclatar el tema de les stock options, que em sembla un escàndol molt gros al qual no s’ha dedicat prou atenció. De manera que si no m’arriben a fer fora m’hauria trobat en el dilema de perdre la meva credibilitat o deixar la meva feina.

Era un moment molt perillós, perquè quan els polítics ensumen que poden usar un fet en benefici propi, encara que sigui legítim i molt ben intencionat, sempre hi ha el perill que després quedis “adscrita” o “deutora” per sempre més a algunes persones. En aquell moment era molt fàcil començar a parlar, però vaig optar per la prudència. Altres van parlar per mi. Vaig tenir la sort que gent que admiro, estimo i respecto profundament, com Juan José Millás, Vázquez Montalbán, Almudena Grandes, Manuel Rivas... escrivissin el que jo no vaig haver de dir. També m’hauria pogut precipitar acceptant ofertes de feina poc elaborades. En aquell moment vaig pensar que era millor esperar i escollir bé. La gestió de la crisi era complicada; em vaig deixar portar per la prudència i no em vaig equivocar. (S’atura, reflexiona i afegeix:) Fa pocs mesos Onda Cero va voler recuperar-me per a la programació de tarda. Potser d’això se’n diu justícia divina. Jo, que sóc agnòstica, potser hauria de dir-ne “justícia poètica”.