Noam Chomsky (1970)
Apunts sobre l'anarquisme, el marxisme i esperances sobre el futur
Un escriptor francès, simpatitzant
anarquista, va escriure a la dècada de 1890 que l'anarquisme es
mou dins un espectre molt ampli: a l'igual que el paper, ho aguanta tot,
incloses -va indicar- coses que un enemic mortal de l'anarquisme no hauria
pogut fer millor.1 Hi ha hagut moltes línies de pensament i actuació
que han estat qualificades com anarquistes. Fóra inútil
tractar d'encabir totes aquestes tendències divergents dins el
marc d'una ideologia o teoria general. Fins i tot si procedírem
a extreure a partir de la història del pensament llibertari una
tradició viva, en evolució, tal com fa Daniel Guérin
en Anarchisme, segueix sent difícil formular les seues doctrines
en la forma d'una concreta i específica teoria de la societat i
dels canvis socials. L'historiador anarquista Rudolph Rocker, el qual
ens presenta una concepció sistemàtica del desenvolupament
del pensament anarquista cap a l'anarcosindicalisme, seguint una orientació
semblant a la de l'obra de Guérin, posa les coses al seu lloc quan
diu que l'anarquisme no és:
...un sistema social fix, tancat, sinó una tendència clara
del desenvolupament històric de la humanitat, la qual, a diferència
de la tutela intel·lectual de tota institució clerical o
governamental, aspira a que totes les forces individuals i socials es
desenvolupen lliurement en la vida. Ni tan sols la llibertat és
un concepte absolut, sinó únicament relatiu, donat que constantment
tracta d'eixamplar-se i afectar cercles més amplis, de les més
variades formes. Per als anarquistes, la llibertat no és un concepte
filosòfic abstracte, sinó la possibilitat concreta de que
tot ésser humà puga desenvolupar plenament en la vida les
facultats, capacitats i talents que la natura li ha atorgat, i posar-les
al servei de la societat. Quant menys es trobe influït aquest desenvolupament
natural de l'home per la tutela eclesiàstica o política,
més eficient i harmoniosa es tornarà la personalitat humana,
donant així bona mostra de la cultura intel·lectual de la
societat a la qual ha crescut.2
Hom podria preguntar-se quin interés pot tenir estudiar una tendència
clara en el desenvolupament històric de la humanitat que no dóna
lloc a una específica de teoria social. En efecte, molts comentaristes
menyspreen l'anarquisme per utòpic, informe, primitiu o, en tot
cas, incompatible amb les realitats d'una societat complexa. Tanmateix,
podria argumentar-se de manera força diferent: afirmant que en
cada estadi de la història hem de preocupar-nos per desmantellar
aquelles formes d'autoritat i opressió que han sobreviscut la seua
època i que, si bé aleshores podrien haver tingut una justificació
per motius de seguretat, supervivència o desenvolupament econòmic,
ara exageren més que alleugereixen la penúria material i
cultural. D'aquesta forma, no existirà cap doctrina del canvi social
fixa, vàlida pel present i pel futur; ni tan sols, com no podia
ser d'altra forma, una idea concreta i inalterable de les metes cap a
les quals els canvis socials deurien de tendir. Sense cap mena de dubte,
la nostra comprensió de la naturalesa de l'home o de la gamma de
formes variables de societat és tan rudimentària que qualsevol
doctrina amb pretensions de donar sentit a tot ha d'observar-se amb gran
escepticisme, el mateix que devem aplicar quan sentim que la naturalesa
humana o imperatius d'eficàcia o la complexitat de la vida moderna
exigeixen aquesta o aquella forma d'opressió i un comandament autocràtic.
Tanmateix, a cada època concreta hi ha sobrades raons per desenvolupar,
en la mesura que el nostre enteniment ho permet, una específica
realització, d'acord amb els reptes del moment, d'aquesta tendència
clara del desenvolupament històric de la humanitat. Per a Rocker,
el repte que se'ns presenta a la nostra època és l'alliberament
de l'home de la condemna de l'explotació i l'esclavització
política i social; i el mètode no és ni la conquesta
de l'estat i l'exercici del seu poder, ni el embadocador parlamentarisme,
sinó que pel contrari, consisteix en reconstruir la vida econòmica
dels pobles des de la base, edificant-la en l'esperit del socialisme.
Però, sols els productors mateixos poden dur a terme aquesta tasca,
ja que són l'únic factor de la societat creador de valor
a partir del qual pot sorgir un futur distint. Seua ha de ser la tasca
d'alliberar el treball de les cadenes amb les quals l'explotació
econòmica l'apresona, la tasca d'alliberar la societat de totes
les institucions i mecanismes del poder polític i d'obrir el camí
per l'aliança de grups d'homes i dones lliures, basats en el treball
cooperatiu i en una administració planificada de les coses en interès
de la comunitat. Preparar les masses treballadores del camp i la ciutat
per aquest gran objectiu i fer d'elles una força militant i unida
és l'objectiu únic de l'anarcosindicalisme modern; en ell
s'esgoten tots els seus propòsits.[p. 108]
Com a socialista, Rocker donaria per fet que l'autèntic, final
i complet alliberament dels treballadors sols és possible sota
una condició: l'apropiació del capital, això és,
de les matèries primeres i les ferramentes de treball, inclosa
la terra, pel conjunt dels treballadors.3 Com a anarcosindicalista, insisteix
a més en que, al període prerevolucionari, les organitzacions
dels treballadors creen no sols les idees, sinó també els
fets del futur, encarnant ells mateix l'estructura de la societat futura,
i aguarden esperançats la revolució social que acabarà
amb l'aparell de l'estat i expropiarà als expropiadors. El que
posem en lloc del govern és l'organització industrial.
Els anarcosindicalistes tenen la convicció de que un ordre econòmic
socialista no pot crear-se a través dels decrets i lleis d'un govern,
sinó únicament mitjançant la col·laboració
solidària dels treballadors que amb les seues mans i la seua intel·ligència
operen a cada ram particular de la producció; això és,
mitjançant l'assumpció de la direcció de totes les
plantes pels treballadors mateixos, de forma que els diferents grups,
plantes i rams de la indústria siguen membres independents de l'organisme
econòmic general i s'encarreguen sistemàticament de la producció
i distribució dels béns en interès de la comunitat,
basant-se en lliures acords mutus.[p. 94]
Rocker va escriure això en l'emocionant moment en el qual aquestes
idees havien estat dutes a la pràctica en la Revolució Espanyola.
Just abans de l'esclat de la revolució, l'economista anarcosindicalista
Diego Abad de Santillán havia escrit:
... a l'afrontar el problema de la transformació social, la revolució
no pot considerar l'estat com un mitjà, sinó que ha de recolzar-se
en l'organització dels productors.
Nosaltres hem seguit aquesta norma i no veiem cap necessitat de que, amb
la finalitat d'establir un nou ordre de les coses, hàgim de suposar
l'existència d'un poder superior al treball organitzat. Agrairíem
que se'ns indiqués quina funció, si de cas en tingués
alguna, podria assolir l'estat en una organització econòmica
en la qual la propietat privada ha estat abolida i a la qual no hi ha
lloc per al parasitisme i els privilegis especials. La supressió
de l'estat no es pot produir esperant el seu llanguiment; deu ser una
tasca de la revolució acabar amb l'estat. O bé la revolució
posa la riquesa en mans dels productors, els qual s'organitzen per sí
mateixos amb vista a la distribució col·lectiva, o bé
la revolució posa la riquesa social en mans dels productors, en
el qual cas la revolució ha estat un engany i l'estat continua
existint.
El nostre consell federal d'economia no és un poder polític,
sinó un poder regulador econòmic i administratiu. La seua
orientació ve determinada des de baix i opera d'acord amb les resolucions
de les assemblees regionals i nacionals. És un òrgan d'enllaç
i res més.4
Engels, en una carta escrita en 1883, expressava el seu desacord amb aquesta
idea de la següent manera:
Els anarquistes plantegen les coses a l'inrevés. Afirmen que la
revolució proletària deu començar enderrocant l'organització
política de l'estat (...) Però, destruir-la en aquest moment
significaria de l'únic òrgan mitjançant el qual el
proletariat victoriós pot assentar el seu poder recentment conquerit,
mantenir a ratlla els seus adversaris capitalistes i dur a terme la revolució
econòmica de la societat, sense la qual aquesta victòria
acabarà inevitablement en una nova derrota i una masacre dels treballadors,
tal i com va ocórrer amb la Comuna de París.5
Per contra, els anarquistes -i amb especial eloqüència, Bakunin-
van advertir del perill de la burocràcia roja, que es mostraria
com la mentida més vil i terrible que ha estat bastida al nostre
segle.6 L'anarcosindicalista Fernand Pelloutier es preguntava: Potser
que l'estat transitori al qual hem de sotmetre'ns ha de ser necessàriament
i fatal una presó col·lectivista? No pot consistir en una
organització lliure, limitada exclusivament per les necessitats
de la producció i el consum, una vegada desaparegudes totes les
institucions polítiques?7
No pretenc conèixer la resposta a aquesta pregunta. Però
sembla clar que, a menys que d'alguna manera la resposta siga afirmativa,
les oportunitats per a una revolució vertaderament democràtica
no són moltes. Martin Buber va exposar el problema de forma succinta
quan va escriure: Ningú no pot raonablement esperar que un arbre,
una vegada transformat en un pal de golf, continue traient fulles.8 La
qüestió de la conquesta o destrucció de l'estat era
per a Bakunin l'assumpte primordial que el separava de Marx.9 De una forma
o una altra, des de llavors el problema ha sorgit repetides vegades al
llarg del segle, dividint als socialistes entre llibertaris i autoritaris.
Tot i les advertències de Bakunin sobre la burocràcia roja,
i el seu acompliment durant la dictadura de Stalin, obviament cometríem
un gran error si interpretàssem els debats de fa un segle com si
tinguessen el seu origen en les reivindicacions dels actuals moviments
socials. Concretament, és pervers observar el bolxevisme com a
marxisme en la pràctica. Pel contrari, és molt més
acurada la crítica d'esquerres al bolxevisme que pren en consideració
les circumstàncies històriques que envoltaren la Revolució
Russa.10
El moviment obrer d'esquerres antibolxevic s'oposà als leninistes
per que no van aprofitar suficientment els aixecaments que van tenir lloc
a Rússia, amb la finalitat de perseguir objectius estrictament
proletaris. Van quedar presoners del seu entorn i van fer servir el moviment
radical internacional per satisfer necessitats específicament russes,
que prompte es van identificar amb el Partit-Estat Bolxevic. Els aspectes
burgesos de la Revolució Russa quedaven ara descoberts en el bolxevisme
mateix: el leninisme era considerat part de la socialdemocràcia
internacional, distingint-se d'aquesta únicament per qüestions
tàctiques.11
Si tractéssim de buscar una sola idea rectora dins la tradició
anarquista, la trobaríem, al meu judici, en allò que expressà
Bakunin quan, fent referència a la Comuna de París, es va
identificar a sí mateix d'aquesta forma:
Sóc un amant fanàtic de la llibertat, considere que és
l'única condició sota la qual la intel·ligència,
la dignitat i la felicitat humana poden desenvolupar-se i créixer,
no la llibertat purament formal concedida, delimitada i regulada per l'estat,
un etern engany que en realitat no representa altra cosa que el privilegi
d'alguns fonamentat en l'esclavitud de la resta; no la llibertat individualista,
egoista, mesquina i fictícia enaltida per l'escola de J. J. Rousseau
i altres escoles del liberalisme burgès, que entén que l'estat,
limitant els drets de cadascú, representa la condició de
possibilitat dels drets de tothom, una idea que per necessitat condueix
a la reducció dels drets de cadascú a zero. No, jo em referisc
a l'única classe de llibertat que mereix aquest nom, la llibertat
que consisteix en el complet desenvolupament de totes les capacitats materials,
intel·lectuals i morals que romanen latents a cada persona; llibertat
que no coneix més restriccions que aquelles que venen determinades
per les lleis de la nostra pròpia naturalesa individual, i que
no poden ser considerades pròpiament com a restriccions, car no
es tracta de lleis imposades per un legislador extern, ja es trobe al
mateix nivell o per sobre nostre, sinó que són immanents
i inherents a nosaltres mateix, constituint la pròpia base del
nostre ésser material, intel·lectual i moral: no ens limiten
sinó que són les condicions reals i immediates de la nostra
lliberat.12
Aquestes idees tenen el seu origen a la Il·lustració; les
seues arrels es troben al Discurs sobre la desigualtat de Rousseau, en
les Idees per un intent de determinar els límits de l'acció
de l'estat d'Humboldt, en la insistència de Kant, en defensar la
Revolució Francesa, en que la llibertat és condició
prèvia per adquirir maduresa en relació a la llibertat,
i no un regal que s'obté una vegada s'ha assolit aquesta maduresa.
Amb el desenvolupament del capitalisme industrial, aquest nou i imprevist
sistema d'injustícia, és el socialisme llibertari el que
ha preservat i difós el missatge humanista radical de la Il·lustració
i les idees liberals clàssiques, més endavant pervertides
per servir com a sustent d'una ideologia destinada a mantenir l'ordre
social emergent. En realitat, partint dels mateixos supòsits que
van portar el liberalisme clàssic a oposar-se a la intervenció
de l'estat a la vida social, les relacions socials capitalistes són
igualment intolerables. Això és fa palès, per exemple,
a la clàssica obra d'Humboldt Idees per un intent de determinar
els límits de l'acció de l'estat, precursora de Mill, al
qual tal vegada va servir d'inspiració. Aquesta obra clàssica
del pensament liberal, acabada en 1792, és en essència,
encara que de forma prematura, profundament anticapitalista. Les seues
idees van haver de ser suavitzades, fins no conèixer-les, amb la
finalitat de transmutar-les en una ideologia del capitalisme industrial.
La visió d'Humboldt d'una societat en la qual els lligams socials
són substituïdes per vincles socials i el treball és
assumit lliurement, ens recorda al jove Marx i les seues reflexions sobre
l'alienació del treball quan aquest és exterior al treballador
(...) no és part de la seua naturalesa (...) [de forma que] no
es realitza al seu treball, sinó que es nega a ell mateix (...)
s'esgota físicament i es degrada mentalment, treball alienat que
a uns treballadors els fa tornar a un tipus de treball bàrbar i
a d'altres els converteix en màquines, despullant a l'home de quelcom
característic de la seua espècie com és l'activitat
conscient i lliure i la vida productiva. Igualment, Marx concep una nova
classe d'ésser humà que necessita dels seus congèneres.
[l'associació dels treballadors ve a ser] l'esforç real
i constructiu de crear un teixit social de les futures relacions humanes.13
No es pot negar que el pensament liberal clàssic, com a conseqüència
de premisses de gran calat sobre la necessitat humana de llibertat, diversitat
i lliure associació, s'oposa a la intervenció de l'estat
a la vida social. Sota aquestes mateixes premisses, les relacions de producció
capitalistes, el treball assalariat, la competitivitat, la ideologia de
l'individualisme possessiu, etc., s'han d'observar com a fonamentalment
inhumanes. El socialisme llibertari ha d'estar considerat amb tota propietat
l'hereu de les idees liberals de la Il·lustració.
Rudolph Rocker descriu l'anarquisme modern com la confluència dels
dos grans corrents que durant i des de la Revolució Francesa han
trobat expressió molt característica en la vida intel·lectual
de Europa: socialisme i liberalisme. Els ideals liberals clàssics,
afirma Rocker, se'n van anar en orris sota el pes de la realitat de les
formes de l'economia capitalista. L'anarquisme és necessàriament
anticapitalista ja que rebutja l'explotació de l'home per l'home.
Però, l'anarquisme també rebutja la dominació de
l'home sobre l'home. Insisteix en que el socialisme serà lliure
o no serà de cap manera. En el reconeixement d'això és
on es troba la genuïna i profunda justificació de l'anarquisme.14
Des d'aquest punt de vista, es pot dir que l'anarquisme és la branca
llibertària del socialisme. Aquesta és la perspectiva de
Daniel Guérin a l'hora d'abordar l'estudi en Anarchisme i en altres
obres.15 Guérin cita a Adolph Fischer, que deia que tot anarquista
és socialista, però no tot socialista és necessàriament
anarquista. De la mateixa forma, Bakunin al seu Manifest anarquista de
1865, el programa de la seua projectada fraternitat revolucionària
internacional, va assentar el principi de que tot membre ha de ser, en
primer lloc, socialista.
Un marxista conseqüent ha d'oposar-se a la propietat privada dels
mitjans de producció i a l'esclavatge assalariat, pròpies
d'aquest sistema, com incompatibles amb el principi de que el treball
deu assumir-se lliurement i romandre sota el control del productor. Com
Marx explica, els socialistes persegueixen una societat a la qual el treball
siga no sols un mitjà de vida, sinó també la major
necessitat vital ,16 impossible si el treballador és dirigit per
una autoritat exterior o precisa alguna cosa més que el seu impuls:
cap forma de treball assalariat, encara que n'hi ha de menys odioses que
altra, pot acabar amb la misèria del treball assalariat mateix.17
Un anarquista conseqüent s'oposarà no únicament al
treball assalariat sinó també a l'embrutidora especialització
del treball que té lloc quan els mitjans per desenvolupar la producció
mutilen el treballador convertint-lo en un fragment d'ésser humà,
el degraden fent d'ell un apèndix de la màquina, aniquilen
amb la penositat del treball el sentit d'aquest, arrabassen al treballador
les potencialitats intel·lectuals del procés de treball
en la mesura en la qual a aquest li és incorporada la ciència
com a potencialitat independent...18
Marx no va pensar que això fos quelcom inevitable unit a la industrialització,
sinó una característica de les relacions capitalistes de
producció. La societat del futur deu d'ocupar-se de reemplaçar
el treballador d'avui (...) reduït a un simple fragment d'ésser
humà, per l'individu completament desenvolupat, apte per a una
diversitat de treballs (...), per al qual les diferents funcions socials
(...) no són sinó diverses formes de deixar anar les seues
pròpies capacitats naturals.19 Per això, és un requisit
previ l'abolició de les categories socials de capital i treball
assalariat (per no esmentar dels exèrcits industrials dels estats
obrers o les distintes formes de totalitarisme des de l'aparició
del capitalisme). La reducció de l'home a un apèndix de
la màquina , una ferramenta especialitzada de la producció,
podria en principi superar-se, en lloc d'agreujar-se, mitjançant
un adequat desenvolupament i ús de la tecnologia, però no
sota les condicions d'un control autocràtic de la producció
per part d'aquells que fan de l'home un instrument al servei de les seues
finalitats particulars, prescindint -per emprar l'expressió d'Humboldt-
dels objectius individuals d'aquest.
Els anarcosindicalistes aspiraven a crear, àdhuc dins el capitalisme,
associacions lliures de productors lliures que s'impliquessin en la lluita
militant i es preparessin per assumir l'organització de la producció
sobre bases democràtiques. Aquestes associacions servirien com
a escola pràctica de l'anarquisme.20 Si la propietat privada dels
mitjans de producció no és més que, emprant la frase
de Proudhon tantes vegades citada una forma de robatori- l'explotació
del feble pel més fort-21-, el control de la producció per
una burocràcia estatal, per bones que siguen les seues intencions,
tampoc no crea les condicions per a que el treball -manual i intel·lectual-
puga convertir-se en la major necessitat vital. Per tant, ambdues han
de ser superades.
En el seu atac contra el dret al control privat o burocràtic dels
mitjans de producció, l'anarquista es col·loca junt a aquells
que lluiten per assolir la tercera i última fase emancipatòria
de la història: la primera va fer dels esclaus serfs, la segona
va fer dels serfs gent que guanya un salari, la tercera aboleix el proletariat
en un acte últim d'alliberament que posa el control de la economia
en mans d'associacions lliures i voluntàries de productors (Fourier,
1848).22 El perill imminent per a la civilització va ser advertit,
també en 1848, per Tocqueville:
Mentre el dret de propietat va ser l'origen i fonament de molts altres
drets, era fàcil defensar-lo, o, per a ser més exactes,
no patia cap atac; aleshores era la ciutadella de la societat, mentre
que els altres drets eren la seua fortificació: no s'emportava
la pitjor part als atacs i, en realitat, no es produïen intents seriosos
d'assalt. Però avui dia, quan es veu en el dret a la propietat
l'última resta encara no enderrocada del món aristocràtic,
quan sols queda ell en peu, quan és l'únic privilegi en
una societat els membres de la qual són en tot allò de més
iguals; la cosa canvia. Penseu el que sentiran les classes treballadores,
encara que s'admet que segueixen tan calmades com abans. És cert
que es troben menys inflamades que abans per passions polítiques
pròpiament dites; però, no veieu que les seues passions,
lluny de ser polítiques, han esdevingut en socials? No veieu que
poc a poc s'estenen entre ells opinions i idees que apunten no a la derogació
de aquestes o aquelles lleis, de tal ministeri o tal govern, sinó
a la dissolució dels fonaments mateixos de la pròpia societat?
23
Els treballadors de la Comuna de París, en 1871, van trencar el
silenci i van procedir a abolir la propietat, base de tota la civilització.
Sí, cavallers, la Comuna pretenia abolir aquesta propietat de classe
que converteix el treball de molts en riquesa de uns pocs. La Comuna aspirava
a l'expropiació dels expropiadors. Volia convertir la propietat
individual en una realitat, transformant els mitjans de producció
-la terra i el capital- que avui són fonamental mitjans d'esclavatge
i d'explotació del treball, en simples instruments de treball lliure
i associat.24
La Comuna, per suposat, va ser ofegada en un bany de sang. La vertadera
naturalesa de la civilització que els treballadors de París
van tractar de superar amb el seu atac contra els fonaments mateixos de
la pròpia societat es va mostrar, un cop més, quan les tropes
del govern de Versalles reconqueriren París arrabassant-l'hi al
poble. Tal com Marx va escriure, amb tanta amargor com encert:
La civilització i la justícia de l'ordre burgès apareixen
amb tot el seu sinistre esplendor allà on els esclaus i els pàries
d'aquest ordre gosen rebel·lar-s'hi contra els seus senyors. N
aquells moments, aquesta civilització i aquesta justícia
es mostren com allò que són: salvatgisme descarat i revenja
sense llei (...) les proeses infernals dels soldats reflecteixen l'esperit
innat d'aquesta civilització, de la qual és el braç
vengador i mercenari (...) La burgesia del món sencer, que mira
satisfeta la matança en massa després de la lluita, s'esgarrifa
davant la profanació del rajola i l'argamassa! [Ibid., pp. 95,
96 y 99]
Tot i la violenta destrucció de la Comuna, Bakunin va escriure
que París obria una nova època, la de la definitiva i completa
emancipació de les masses populars i la seua futura autèntica
solidaritat per damunt i malgrat dels lligams de l'estat. La propera revolució,
internacionalment solidària, serà la resurrecció
de París, una revolució que el món encara espera.
Així doncs, l'anarquista conseqüent deu de ser socialista,
però socialista d'una classe particular. No sols s'oposarà
al treball alienat i especialitzat i aspirarà a l'apropiació
del capital per part del conjunt dels treballadors, sinó que insistirà,
a més, en que aquesta apropiació siga directa i no exercida
per una elit que actue en nom del proletariat. S'oposarà, en suma,
a:
L'organització del treball pels governants. Això significa
socialisme d'estat, el govern dels funcionaris de l'estat sobre la producció
i el govern dels científics, directius, i funcionaris sobre el
comerç (...) L'objectiu de la classe treballadora és el
seu alliberament de l'explotació. Aquest objectiu no s'assoleix
ni pot ser assolit per una nova classe dirigent que es pose a ella mateixa
en el lloc que abans ocupava la burgesia. Únicament ho faran realitat
els treballadors, fent-se càrrec ells mateixos de la producció.
Aquestes observacions estan preses de Cinc tesis sobre la lluita de classes,
del marxista Anton Pannekoek, un dels teòrics més destacats
del moviment per un comunisme organitzat mitjançant consells obrers
(council communist movement). I és que, de fet, el marxisme radical
es fon amb els corrents anarquistes.
Com a il·lustració addicional, considerem la següent
caracterització del socialisme revolucionari.
El socialista revolucionari rebutja que la propietat de l'estat puga acabar
en alguna cosa distinta al despotisme burocràtic. Hem vist per
què l'estat no pot controlar democràticament la indústria.
La indústria sols pot ser democràticament posseïda
i controlada per els treballadors quan aquestos trien directament els
comitès administratius industrials entre les seues pròpies
files. El socialisme serà, fonamentalment, un sistema industrial;
la seua estructuració tindrà un caràcter industrial.
Així, aquells que es facen càrrec de les activitats socials
i industrials de la societat tindran representació directa als
consells locals i centrals de l'administració. D'aquesta forma,
el poder d'aquestos delegats emanarà d'aquells qui duen a terme
el treball i romandrà atent a les necessitats de la comunitat.
Quan el comitè administratiu industrial es reuneix, representa
a cada sector de l'activitat social. Per tant, l'estat -polític
o geogràfic- capitalista serà substituït pel comitè
administratiu industrial socialista. La transició d'un sistema
social a l'altre serà la revolució social. Al llarg de la
història l'estat polític ha significat el govern dels homes
per les classes dirigents; la República Socialista serà
el govern de la indústria administrada per tota la comunitat. El
primer significava la submissió política i econòmica
de la majoria; aquesta última significarà la llibertat econòmica
de tothom i serà, aleshores, una vertadera democràcia.
Aquesta declaració programàtica apareix a l'obra de William
Paul L'estat. El seu origen i funcions, escrita a començaments
de 1917 -poc abans de L'estat i la revolució, de Lenin- i que és
tal vegada la seua obra més llibertària. Paul va ser membre
del Partit Laborista Socialista Marxista-De Leonista, i més endavant,
un dels fundadors del Partit Comunista Britànic.25 La seua crítica
al socialisme se sembla a la doctrina llibertària dels anarquistes
en el seu principi, i donat que la propietat i direcció de l'estat
conduiria a un despotisme burocràtic, la revolució social
el deu reemplaçar per l'organització industrial de la societat
sota control directe dels treballadors. Podríem citar una munió
d'afirmacions similars.
Però allò més important d'aquestes idees han estat
ja portades a la pràctica en l'acció revolucionària
espontània; per exemple, en Alemanya i Itàlia després
de la Primera Guerra Mundial, i a l'Estat Espanyol -no sols al camp, sinó
també en la Barcelona industrial- en 1936. Ben bé es podria
dir que una mena de comunisme organitzat mitjançant consells obrers
és la forma natural de socialisme revolucionari en una societat
industrial. Ací es fa palès que la democràcia es
troba molt limitada quan el sistema industrial és controlat per
alguna forma d'elit burocràtica, ja es tracte de propietaris, directius
i tecnòcrates, un partit d'avantguarda o una burocràcia
estatal. Sota aquestes condicions de dominació autoritària,
els ideals llibertaris clàssics, desenvolupats per Marx, Bakunin
i altres autèntics revolucionaris, no poden fer-se realitat: l'home
no serà lliure per desenvolupar al màxim totes les seues
potencialitats, i el productor continuarà sent un fragment d'ésser
humà, un ésser degradat, una ferramenta d'un procés
productiu dirigit de dalt.
L'expressió acció revolucionària espontània
pot dur-nos a confusió. Almenys els anarcosindicalistes prenen
bona nota de l'observació de Bakunin de que les organitzacions
dels treballadors deuen crear en el període prerevolucionari no
sols les idees, sinó també els fets del futur. Les fites
de la revolució popular, a l'Estat Espanyol en particular, es van
fonamentar en un treball pacient d'anys d'organització i educació.
Elements d'una llarga tradició de compromís i militància.
Les resolucions dels congressos de Madrid, en juliol de 1931, i Saragossa,
en maig de 1936, van configurar de diverses maneres els actes de la revolució,
així com va succeir també amb les idees, un poc diferents,
esbossades per Abad de Santillán (v. Nota 4) a la seua puntual
descripció de l'organització social i econòmica que
hauria d'instaurar la revolució. Guérin escriu que la Revolució
Espanyola havia assolit cert grau de maduresa tant a les ments dels pensadors
llibertaris com a la consciència popular. I quan, amb el cop del
general Franco, l'agitació de començaments de 1936 va dur
a l'esclat de la revolució social, les organitzacions de treballadors
comptaven amb l'estructura, l'experiència i la consciència
per emprendre la tasca de la reconstrucció social. En la seua introducció
a una recopilació de documents sobre la col·lectivització
a l'Estat Espanyol, l'anarquista Augustin Souchy escriu:
Durant molts anys els anarquistes i sindicalistes a l'Estat Espanyol van
considerar que la seua feina suprema era la transformació social
de la societat. A les seues assemblees de sindicats i grups, als seus
diaris, als pamflets i llibres, el problema de las revolució social
era discutit sense pausa i de forma sistemàtica.26
Tot això es troba després de les fites espontànies
i l'obra constructiva de la Revolució Espanyola.
Les idees del socialisme llibertari, en el sentit descrit, han quedat
arraconades en les societats industrials del passat mig segle. Les ideologies
dominants han estat el socialisme d'estat o el capitalisme d'estat (aquest
amb un caràcter cada cop més militaritzat als Estats Units,
per raons òbvies).27 Però l'interès per l'anarquisme
s'ha revifat en aquests últims anys. Les tesis d'Anton Pannekoek
abans citades estan preses d'un pamflet recent d'un grup de treballadors
radicals francesos (Informations Correspondance Ouvrière). Les
observacions de William Paul en torn al socialisme revolucionari van ser
citades per Walter Kendall en un discurs pronunciat al Congrés
Nacional sobre el Control Obrer, en Sheffield, Anglaterra, en març
de 1969. A Anglaterra, el moviment que lluita pel control obrer ha anat
adquirint una força significativa als darrers anys. Ha organitzat
diversos congressos, ha produït una considerable de pamflets i compta
amb el recolzament actiu d'alguns dels sindicats més importants.
La Amalgamated Engineering and Foundryworkers' Union, per exemple, ha
adoptat com a política oficial el programa de nacionalització
de les indústries bàsiques sota el control dels treballadors
a tots els nivells.28 Al continent hi ha hagut progressos similars. Maig
del 68, per descomptat, va accelerar a Alemanya i a França el creixent
interès pel comunisme organitzat mitjançant consells obrers
i per idees que segueixen la mateixa línia, tal i com va succeir
a Anglaterra.
Donat el caràcter molt conservador d'aquesta molt ideologitzada
societat, no sorprèn massa que els Estats Units hagen quedat relativament
al marge d'aquesta evolució. Però això també
pot canviar. L'erosió de la mitologia que envoltava la guerra freda
permet almenys suscitar la discussió sobre aquestes qüestions
en cercles bastant amplis. Si aconseguírem posar fre l'actual onada
de repressió, si l'esquerra fóra capaç de superar
les seues tendències suïcides i construir sobre allò
que s'ha aconseguit a la dècada passada, llavors el problema de
com organitzar la societat sobre bases vertaderament democràtiques,
amb un control democràtic al lloc de treball i a la comunitat,
es convertiria en el principal tema de reflexió per a tots aquells
que són sensibles als problemes de la societat contemporània,
i, en la mesura en que s'anés desenvolupant un moviment de masses
en favor del socialisme llibertari, la reflexió hauria de cedir
pas a l'acció.
Al seu manifest de 1865, Bakunin va predir que un element de la revolució
social seria aquesta intel·ligent i vertaderament noble part del
jovent que, tot i pertànyer per naixença a les classes privilegiades,
es portada per generoses conviccions i ardents anhels a fer seua la causa
del poble. Tal vegada al resorgiment del moviment estudiantil dels 60
puga observar-se algun pas cap al compliment d'aquesta profecia.
Daniel Guérin ha emprès allò que ell ha descrit com
un procés de rehabilitació de l'anarquisme. Argumenta -convincentment,
al meu judici- que les enriquidores idees de l'anarquisme mantenen la
seua vitalitat i que, examinades i garbellades, podrien ser de gran utilitat
per a que el pensament socialista contemporani prengués un altre
rumb... [i] per contribuir a enriquir el marxisme. 29 D'aquest ampli espectre
de l'anarquisme ell ha seleccionat per ser examinades més atentament
aquelles idees i accions que poden qualificar-se de socialistes llibertàries.
És allò natural i apropiat. Dins aquest marc s'enquadren
els més importants portaveus de l'anarquisme així com els
moviments populars que han estat inspirats per sentiments i ideals anarquistes.
Guérin s'ocupa no únicament del pensament anarquista, sinó
també de les accions espontànies de la lluita revolucionària
popular. S'ocupa tant de la creativitat social com de la intel·lectual.
Amés a més, a partir de les realitzacions constructives
del passat tracta d'extreure lliçons per enriquir la teoria de
l'alliberament social. Per aquells que desitgen no sols comprendre el
món sinó també canviar-lo, aquesta és la forma
apropiada d'abordar l'estudi de l'anarquisme.
Guérin descriu l'anarquisme del segle XIX com eminentment doctrinal,
mentre que al segle XX, per als anarquistes, ha estat una època
de pràctica revolucionària.30 En Anarchisme reflexa aquesta
opinió. Arthur Rosenberg va apuntar en una ocasió que les
revolucions populars es caracteritzen per tractar de substituir una autoritat
feudal o centralitzada que governa perla força per alguna mena
de sistema comunal que implique la destrucció i desaparició
de l'antiga forma d'estat. Aquest sistema serà o bé socialista,
o bé una forma extrema de democràcia...[la qual és]
condició prèvia per al socialisme, doncs el socialisme sols
pot fer-se realitat en un món al qual l'individu gaudeix de la
màxima llibertat possible. Aquest ideal, observa, era comú
a Marx i als anarquistes.31 Aquesta lluita natural per l'alliberament
va en sentit oposat a la predominant tendència de la vida política
i econòmica a la centralització.
Fa un segle que Marx va escriure que els treballadors de París
van comprendre que no hi havia més alternativa que la Comuna o
l'imperi, no importava el nom sota el qual aquest tornés a aparèixer.
L'imperi els havia arruïnat econòmicament amb la seua malversació
de la riquesa pública, amb les grans estafes que va fomentar i
amb el recolzament donat a la concentració artificialment accelerada
el capital, la qual suposava l'expropiació de molts dels seus components.
Els havia oprimit políticament, i els havia irritat moralment amb
la seua disbauxa; havia ferit el seu volteranisme en confiar l'educació
dels seus fills als frères ignoratins, i havia revoltat el seu
sentiment nacional de francesos en llençar-los precipitadament
a una guerra que només va oferir una compensació per aquells
desastres que havia causat: la caiguda de l'imperi.32
El miserable Segon Imperi era l'única forma de govern possible
en una època en la qual la burgesia havia estat ja derrotada i
la classe treballadora encara no havia adquirit capacitat per governar
la nació.
No resultaria massa difícil parafrasejant aquestes observacions
per adequar-les als sistemes imperials de 1970. El problema de l'alliberament
de l'home de la condemna de l'explotació econòmica i l'esclavatge
polític i social és també avui dia el problema del
nostre temps. I mentre així siga, les doctrines i la pràctica
revolucionària del socialisme llibertari ens serviran d'inspiració
i guia.
Noam Chomsky, 1970
Publicat en For Reasons of State (1973)
Notes
Aquest assaig és una versió revisada de la introducció
a Anarquisme. De la teoria a la pràctica, de Daniel Guérin.
Una versió un poc diferent fou publicada en la New York Review
of Books, el 21 de maig de 1970.
1 Octave Mirbeau, citat en James Joll, The Anarchists, pp. 145-6.
2 Rudolf Rocker, Anarchosyndicalism, p. 31.
3 Citat per Rocker, ibid., p. 77. Aquesta cita i la de la frase següent
són de M. Bakunin, "El programa de l'Aliança",
en Sam Dolgoff, ed. i trad., Bakunin on Anarchy, p. 255.
4 Diego Abad de Santillan, After the Revolution, p. 86. [El text que ací
presentem és una traducció de la prèvia traducció
anglesa , doncs no hem estat capaços de trobar l'original (n. del
T.)] Al darrer capítol, escrit mesos després del començament
de la revolució, expressa el seu disgust per el poc que s'havia
aconseguit fins al moment. Sobre les fites de la revolució social
a l'Estat Espanyol, es pot consultar el meu American Power and the New
Mandarins, cap. 1, i les referències allà citades; l'important
estudi de Broué i Témine ha estat mentre traduït a
l'anglès. Des de llavors han estat publicats altres estudis importants,
en particular: Frank Mintz, L'Autogestion dans l'Espagne révolutionaire(Paris:
Editions Bélibaste, 1971); César M. Lorenzo, Les Anarchistes
espagnols et le pouvoir, 1868-1969 (Paris: Editions du Seuil, 1969); Gaston
Leval, Espagne libertaire, 1936-1939: L'Oeuvre constructive de la Révolution
espagnole (Paris: Editions du Cercle, 1971). També: Vernon Richards,
Lessons of the Spanish Revolution, edició ampliada de 1972.
5 Citat per Robert C. Tucker, The Marxian Revolutionary Idea, a l'ocupar-se
del marxisme y anarquisme.
6 Bakunin, en una carta a Herzen y Ogareff, 1866. Citat per Daniel Guérin,
Jeunesse du socialisme libertaire, p. 119.
7 Fernand Pelloutier, citat en Joll, Anarchistes. La font és "L'Anarchisme
et les syndicats ouvriers," Les Temps nouveaux, 1895. El text íntegre
apareix en Daniel Guérin, ed., Ni Dieu, ni Maître, una excelent
antologia històrica de l'anarquisme.
8 Martin Buber, Paths in Utopia, p. 127.
9 Cap estat, bé siga democràtic, va escriure Bakunin, bé
siga la república més roja mai no podrà proporcionar
al poble allò que ell realment vol, és a dir, la lliure
autoorganització i administració dels seus afers, de baix
cap a dalt, sense interferències o violències provinents
de dalt. Doncs tot estat, inclòs l'estat pseudopopular inventat
pel Sr. Marx, no és en essència més que una maquinària
per tal que les masses siguen governades des de dalt per una minoria privilegiada
d'intel·lectuals presumptuosos que creuen saber millor que el propi
poble allò que el poble necessita i desitja... Però el poble
no se sentirà millor si el fuet amb el qual és colpejat
du el rètol de 'fuet del poble'. (Statism and Anarchy [1873], en
Dolgoff, Bakunin on Anarchy, p. 338). El 'fuet del poble' és ací
la república democràtica.
Marx, per suposat, veia les coses de manera diferent.
Per un examen més profund de l'impacte de la Comuna de París
en aquesta disputa, veieu els comentaris de Daniel Guérin en Ni
Dieu, ni Maître; aquests apareixen de forma més extensa,
al seu Pour un marxisme libertaire. Veieu també la nota 24.
10 Sobre la desviació intel·lectual de Lenin cap a l'esquerra
durant 1917, veieu Robert Vincent Daniels, "The State and Revolution:
a Case Study in the Genesis and Transformation of Communist Ideology,"
American Slavic and East European Review, vol. 12, no. 1 (1953).
11 Paul Mattick, Marx and Keynes, p. 295.
12 Michael Bakunin, "La Commune de Paris et la notion de l'état,"
reeditat en Guérin, Ni Dieu, ni Maître. L'observació
final de Bakunin sobre les lleis de la naturalesa individual com a condició
de la llibertat són comparables al pensament creatiu desenvolupat
per les tradicions racionalista i romàntica. Veieu el meu Cartesian
Linguistics and Language and Mind.
13 Shlomo Avineri, The Social and Political Thought of Karl Marx, p. 142,
fent referència a alguns comentaris que apareixen a La Sagrada
Família. Avineri sosté que dins el moviment socialista sols
el kibbutzim israelià s'hi ha adonat que les formes i maneres de
l'organització social actual determinaran l'estructura de la societat
futura. De totes formes, tal i com s'ha apuntat més amunt, aquesta
és una tesi típica de l'anarcosindicalisme.
15 Veieu les obres de Guérin citades més amunt.
16 Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms.
17 Karl Marx, Grundrisse der Kritik der Politischen Ökonomie, citat
per Mattick, Marx and Keynes, p. 306. Veieu també Mattick, "Workers'
Control," en Priscilla Long, ed., The New Left; i Avineri, Social
and Political Thought of Marx.
18 Karl Marx, El Capital; citat per Robert Tucker, que encertadament resalta
que Marx veu el revolucionari més com un productor frustrat que
como un consumidor insatisfet (The Marxian Revolutionary Idea). Aquesta
més radical crítica de les relacions capitalistes de producció
és una conseqüència directa del pensament llibertari
de la Il·lustració.
[Aquesta cita l'hem traduït ací directament de l'edició
alemanya de les obres completes de Marx i Engels, publicada per la Dietz
Verlag, Berlín/RDA 1968. Aquest text apareix, concretament, al
capítol 23, Das allgemeine Gesetz der kapitalistischen Akkumulation,
del primer tom de Der Kapital. (N. del T.)]
19 Marx, El Capital, citat per Avineri, Social and Political Thought of
Marx, p. 83.
20 Pelloutier, L'Anarchisme.
21 Qu'est-ce que la propriété? La frase la propietat és
un robatori va desagradar Marx, que va veure un problema lògic,
al creure que el robatori pressuposaria l'existència legítima
de la propietat. V. Avineri, Social and Political Thought of Marx.
22 Citat en l'obra de Buber, Paths in Utopia, p. 19.
23 Citat en J. Hampden Jackson, Marx, Proudhon and European Socialism,p.
60.
24 Karl Marx, La Guerra Civil a França, p. 77. Avineri observa
que aquest ialtres comentaris de Marx sobre la Comuna parlen explícitament
d'intencions i plans. Com Marx deixà clar en un altre lloc, la
seua opinió, més meditada, era més crítica
que l'expressada en aquesta frase. [El text ha estat pres de l'edició
de David Romagnolo per a internet, accesible a http://gate.cruzio.com/~marx2mao/M2M(SP)/M&E(SP)/CWF71s.html
(N. del T.)]
25 Per un examen més detallat, veieu Walter Kendall, The Revolutionary
Movement in Britain.
26 Collectivisations: L'Oeuvre constructive de la Révolution espagnole,
p. 8.
27 Per una discussió d'aquesta qüestió, veieu Mattick,
Marx and Keynes, y Michael Kidron, Western Capitalism Since the War. veieu
també la discussió i referències citades al meu At
War With Asia, cap. 1, pp. 23-6.
28 Veieu Hugh Scanlon, The Way Forward for Workers' Control. Scanlon és
el president de l'AEF, un dels sindicats britànics més importants.
L'institut es va establir com a resultat de la sisena Conferència
sobre Control Obrer, en març de 1968, i serveix de centre per la
difusió d'informació i per estimular la investigació.
29 Guérin, Ni Dieu, ni Maître, introducció.
30 Ibid.
31 Arthur Rosenberg, A History of Bolshevism, p. 88.
32 Marx, La Guerra Civil a França, pp. 79-80. [Frères ignorantins
és el malnom amb el qual s'anomenava a l'ordre religiosa apareguda
a Reims en 1680. Els seus membres es dedicaven a l'educació de
xiquets pobres. A les escoles fundades per l'Ordre els alumnes rebien
principalment educació religiosa i molt poc en altres camps del
saber. Marx va emprar aquesta expressión per al·ludir el
baix nivell i el caràcter clerical de l'educació elemental
a la França burgesa. (Nota de l'editor de la traducció dalt
esmentada)]
Bibliografia
Avineri, Shlomo. The Social and Political Thought of Karl Marx.London:
Cambridge University Press, 1968.
Bakunin, Michael. Bakunin on Anarchy. Editada i tarduïda per Sam
Dolgoff. New York: Alfred A. Knopf, 1972.
Buber, Martin. Paths in Utopia. Boston: Beacon Press, 1958.
Chomsky, Noam. Cartesian Linguistics. New York: Harper & Row, 1966.
------. American Power and the New Mandarins. New York: Pantheon Books,
1969.
------. At War with Asia. New York: Pantheon Books, 1970.
Collectivisations: L'Oeuvre constructive de la Révolution espagnole.
2nd ed. Toulouse: Editions C.N.T., 1965. primera edició, Barcelona,
1937.
Daniels, Robert Vincent. "The State and Revolution: a Case Study
in the Genesis and Transformation of Communist Ideology." American
Slavic and East European Review, vol. 12, no. 1 (1953).
Guérin, Daniel. Jeunesse du socialisme libertaire. Paris: Librairie
Marcel Rivière, 1959.
------. Anarchism: From Theory to Practice, traduïda per Mary Klopper.
New York: Monthly Review Press, 1970.
------. Pour un marxisme libertaire. Paris: Robert Laffont, 1969.
------, ed. Ni Dieu, ni Maître. Lausanne: La Cité Editeur,
n.d.
Jackson, J. Hampden. Marx, Proudhon and European Socialism. New York:
Collier Books, 1962.
Joll, James. The Anarchists. Boston: Little, Brown & Co., 1964.
Kendall, Walter. The Revolutionary Movement in Britain 1900--1921. London:
Weidenfeld & Nicolson, 1969.
Kidron, Michael Western Capitalism Since the War. London: Weidenfeld &
Nicolson, 1968.
Mattick, Paul. Marx and Keynes: The Limits of Mixed Economy.Extending
Horizons Series. Boston: Porter Sargent, 1969.
------. "Workers' Control." In The New Left: A Collection of
Essays, editada per Priscilla Long. Boston: Porter Sargent, 1969.
Marx, Karl. The Civil War in France, 1871. New York: International Publishers,
1941.
Pelloutier, Fernand. "L'Anarchisme et les syndicats ouvriers."
Les Temps nouveaux, 1895. Reprinted in Ni Dieu, ni Maître, editada
per Daniel Guérin. Lausanne: La Cité Editeur, n.d.
Richards, Vernon. Lessons of the Spanish Revolution (1936--1939). Ampliada
ed. London: Freedom Press, 1972.
Rocker, Rudolf. Anarchosyndicalism. London: Secker & Warburg, 1938.
Rosenberg, Arthur. A History of Bolshevism from Marx to the First Five
Years' Plan. Traduïda per Ian F. Morrow. New York: Russell &
Russell, 1965.
Santillan, Diego Abad de. After the Revolution. New York: Greenberg Publishers,
1937.
Scanlon, Hugh. The Way Forward for Workers' Control. Institute for Workers'
Control Pamphlet Series, no. 1, Nottingham, England, 1968.
Tucker, Robert C. The Marxian Revolutionary Idea. New York: W. W. Norton
& Co., 1969.
Títol original: Notes on Anarchism,
marxism and hope in the future
Z Net, Chomsky Archive
Traduït al castellà per Javier Fdez. Retenaga i revisat per
Alfred Sola, setembre de 2000. Versió catalana a càrrec
d'Ausiàs Ferrer, juliol de 2001
|
|