Joan Fuster (1962)Pocs valencians hi deu haver -valencians amb un mínim de consciència d'ésser-ho- que no s'ho hagin plantejat alguna vegada: què som i per què som com som. Una crispació econòmica, una polèmica de cultura, una enyorança, un projecte polític, un reajustament social, molts fets i moltes inquietuds de la nostra vida diària, importants o anecdòtics, convergeixen a suggerir-nos aquell interrogant. Cada circumstància "crítica", per mediocre que sigui, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ningú no tindria cor d'autoenganyar-se. Si hi ha res que tothom veu a la clara, és això: que "fallem" com en tant que poble normal. Ni el més optimista dels indígenes no sabria fer-se il·lusions sobre el particular. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat. No es tracta, ara, de mesurar la "normalitat" d'un poble pel grau de concrecció institucional a part, jurídica i administrativa, en què viu: es tracta de dèficits més profunds.'Nosaltres els valencians' (Introducció)
No caldrà que faci jo ressenya, ací, de les manifestacions habituals d'aquest desballestament. Són un trist teixit d'abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social. Indiferents o mistificats, els valencians -els valencians en bloc- vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res. Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per sota dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continau afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa: són aquests nexes els que, entre nosaltres, van relaxant-se de mica en mica, es debiliten, s'esvaeixen. Encara el gentilici "valencians" vol dir alguna cosa, naturalment, i més que no sembla a primera vista: però la seva força vinculatòria i estimulant queda rebaixada, restringida, quasi ineficaç.
Tot això, considerat en abstracte, podria induir a conclusions desoladores: podria interpretar-se com un senyal precursor, si no com una dada irrefragable, de la nostra total i definitiva despersonalització. Davant un observador foraster, fins i tot als ulls desatents d'algun autòcton, faríem l'efecte d'un poble a punt d'extingir-se, dimitit. La veritat és que la contrapartida d'aquell desistiment diguem-ne moral resulta prou menys tètrica.
El nostre gentilici encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d'ésser una gent enèrgicament diferenciada, i l'atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives. L'aparença d'estar passant per una etapa d'assimilació a certes vagues superestructures estranyes es veu desmentida per les realitats més sòlides i vistents: els condicionaments materials estrictes del país i la sedimentació històrica que ens afaiçona en són la millor prova. I la mateixa -tan relativa com vulgueu- vitalitat econmòmica que hem demostrat al llarg dels últims cent anys, sense comptar-hi de moments d'altres vitalitats no tan reditícies però igualment exuberants, ja revelen que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit.
El contrast entre les dues facetes que acabo de subratllar és massa voluminós per què no ens sorprengui a nosaltres mateixos, en el més ràpid instant de reflexió. Ens sorprèn, i ens torba -bon símptoma, al cap i a la fi-: ens torba de comprovar la distància o el desfasament que hi ha entre "allò que som" i "allò que hauríem d'ésser". L' "allò que som" hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l'aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i l'enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L' "allò que hauríem d'ésser" se'ns perfila més aviat d'una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana "hauria d'ésser" qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és. La comparació, doncs, té la seva vigència. No importa que, a vegades, la desvirtuï algun apassionament transitori. En el seu esquema, simplista i fàcil a les excitacions de l'amor propi local, s'inscriu la imatge completa d'una incomoditat -passeu-me el mot- o d'una insatisfacció col·lectives, que els valencians han de confessar-se ben sovint.
En general, aquestes reaccions prenen la forma trivial i primària de l'anticentralisme, i en això s'esgoten. Són rèplica improvisada a alguna inèpcia burocràtica o al desdeny agressiu d'algun visitant carpetovetònic. La seva ingenuïtat és evident. Té, en canvi, una correlació més vidriosa, que anomenaria -per entendre'ns- moral o espiritual, i que ens porta a un altre ordre de constatacions. El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba "incert": present que no és carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un "nacionalisne valencià" seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pintorescos. No obstant això, tampoc la perspectiva integradora en què venim inserits des de fa -almenys- dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-nos del tot en una nova categoria global. D'aquí el "marginalisme" permanent dels valencians, en el pla de la consciència col·lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d'eludir aquesta sensació d'ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment -si ho cregués no escriuria aquest llibre: fóra perdre el temps-; però cal reconèixer que constituirà una rèmora greu per al futur del país, en una etapa pròxima.
Joan Fuster
(Nosaltres els valencians, 1962)
