Joan Fuster (1979)
Països Catalans: entre el problema i el programa
D'uns anys ençà, el concepte de "Països Catalans", i -de retop- les seves implicacions polítiques, han estat objecte de polèmica i de reticències sense precedents. En la història de les nostres reivindicacions nacionals, l'aspiració unitària només havia obtingut, fins ara, un lloc secundari, més aviat teòric: figurava, sens deubte, en un racó o altre de les declaracions de "principis" -Prat de la Riba, Alomar, Rovira i Virgili- o fins i tot venia explícitament acceptada com a "tradició" en alguns papers doctrinals solemnes -Torras i Bages, posem per cas típic-; però res més. Mai no passà als "programes", almenys amb una mica de sinceritat ni de confiança. El décalage entre els moviments "nacionalistes" en cada una de les regions, intens, prou que ho feia inevitable, d'entrada. I, de més a més, ho imposava l'estratègia immediata dels partits, que havia d'ajustar-se a les coordenades concretes de cada àmbit regional. La situació ja no és la mateixa, i el reflex "ideològic" tampoc no pot ser-ho.
El "catalanisme" per antonomàsia, el del Principat, un cop la burgesia industrial va assumir-lo, es veia constret per les "quatre províncies", i encara no cobria tota l'àrea. Al País Valencià i a les Illes, mentrestant, no hi havia una burgesia equivalent, per que les respectives estructures de la societat eren distintes, i mal podria haver-s'hi produït l'aglutinació de classe oportuna. Rèplica al "catalanisme burgès" del Principat, i determinat per aquest, van ser els altres "catalanismes", ja que s'hi havien d'enfrontar d'una manera directa. La dialèctica dels fets em sembla clara. L'expectativa d'uns "Països Catalans", aleshores resultava una simple innovació retòrica, benintencionada però merament formulària. I ni tan sols en deien "Països Catalans", per cert. De la banda del País Valencià i de les Illes -deliberadament esquivo ací la peripècia, més complexa, del Rosselló o Catalunya Nord-, la resposta "nacionalista" era tan feble, que tampoc no se'n podia esperar sinó afirmacions radicals minoritàries.
Els nous factors en joc, generats sota el Franquisme, han alterat notablement el vell esquema. D'una banda, la "resistència" culturalista, al País Valencià i a les Illes, en la seva càndida clandestinitat, hagué de ser més "catalanesca" que mai no havien estat els predecessors lletraferits. D'una altra, l'ambient provincià perpetuat per la Dictadura -perpetuat i agreujat- acabà provocant, paradoxalment, una represa de vocacions i voluntats que adoptaven un signe "nacionalista" resolut, ja sense contaminacions dels vells prejudicis "catalanòfobs". Eren, tot plegat, iniciatives esporàdiques aïllades, i d'escassa projecció polpular: "intel·lectualoïdes", si es vol. Però també, simultàniament, el País Valencià i les Illes es "modernitzaven", i les arcaiques oligarquies rurals o mercantils experimentaven la competència dels neoburgesos de l'estraperlo i de la industrialització i l'impacte del turisme. Les "classes populars" n'havien d'acusar el canvi. I, encara, hi havia l'evidència de l' "enemic comú": el Franquisme.
En la mòdica, sorda i despistada lluita contra el Règim, el País Valencià -i ara em limito a allò que he conegut de prop-, apareixia amb una innocent evidència el fet que "totes les llibertats són solidàries", i entre elles, la "nacional". Poc o molt, el "problema nacional" dels valencians impregnà totes les tendències d'inspiració democràtica. I no és gens desdenyable que, avui, siguin acusats de "catalanistes" per la ultradreta impertèrrita els homes i els partits que senzillament s'alineaven en l'esforç per traure el poble valencià de la multisecular inòpia col·lectiva. Quan escric aquestes ratlles, veig als diaris la resenya d'un discurs de Blas Piñar, l'1 d'octubre de 1978, a València: resumeixen en toc d'alarma feixista, i espanyolista davant un panorama que insinua l'efervescència de les masses respecte a la seva postergació com a "poble" individuat. Per desgràcia, encara hi ha molt de camí a fer. La cosa indiscutible és que, a hores d'ara, no són pocs els valencians que han pres consciència de ser-ho, i que demanen per la seva "identitat"... ¿Països Catalans?
* * *
Des de l'angle valencià, l'embolic és terrible. L'any 62 ja vaig publicar un llibre, Nosaltres els valencians, que pretenia denunciar-lo: s'hi apinyen, amb els clàssics i permanents antagonismes de classe, d'altres antagonismes d'idioma, de cultura, d'opció nacional. Les indecisions, les perplexitats -som un "país perplex", com diu exactament Josep Vicent Marqués-, es palpen al carrer cada dia. Fa poc, des de les planes d'un diari municipal, algú ens convocava a ser "valencianos i sólo valencianos". Per descomptat, el "sólo valencianos" anava dirigit als "catalanistes", als oprobiosos, nefands i merdosos "catalanistes". Però ara, al Païs Valencià, ¿qui és només "valencià"? No ens enganyem: no hi ha cap valencià que sigui exclusivament valencià. Ser valencià és alguna cosa més que valencià; és ser dels "Para ofrendar nuevas glorias a España", o és ser un "catalanista". Es tracta d'una tria "nacional". Naturalment, el senyor que ens comminava a ser "sólo valencianos", comença per no ser "sólo valenciano". Ell és un "espanyolista" en el mal sentit de la paraula. ¿Serà tan liberal que, als altres, ens faci el favor de continuar sent valencians, tan valencians com ell o com qualsevol altre, i al mateix temps "catalanistes" en el mal sentit -també- de la paraula? L'anècdota és ridícula, però il·lustrativa.
El fet és que ser "sólo valencianos", fora del folclore alienant i diàfanament ultra, no ho és ningú. Tant els valencians com els mallorquins, per unes rèmores ancestrals que no seria difícil explicar, hem de decidir-nos "nacionalment" per l'un cantó o per l'altre, i de l'opció, quan sigui possible de ser raonable i sospesada, sorgirà, un dia, un "País Valencià" decantat per ser ell mateix o per continuar sent la genuflexió provinciana i fiscalment colonial. I més que fiscalment. No tot consisteix a pagar la contribució. De moment, al País Valencià, proliferen els "catalanistes": vull dir, augmenta el nombre dels valencians que nacionalment es desalienen. I, sense pecar d'optimisme, així serà. Així serà si les forces populars aconsegueixen alliberar-se de la llosa funeral que l'oligarquia financera "valenciana" ens promet. Quan don Santiago Carrillo es va permetre la frivolitat de dir que això dels "Països Catalans" era una trampa bancària de Barcelona, no solament va demostrar que no havia entès el problema -mai no l'entendrà-, sinó que ja havia abdicat la consigna de l'anàlisi concreta de la realitat concreta. Demano perdó si això sona a massa "leninista". Personalment, crec que el "problema nacional" dels valencians, en la seva complexitat, és un problema de classes: de lluita de classes.
Deixo en l'aire, ja ho sé, moltes coses. La postulació dels "Països Catalans", en definitiva, molesta a Barcelona i a València: a les dues hipotètiques "pre-autonomies" fascinades pel Poder Central. Però els "Països Catalans" -i és una manera de dir-ho, tan convencional com es vulgui- es veuran forçats, a la llarga, a "identificar-se". No té cap importància que l'honorable Tarradellas n'estiga en contra, o que n'estiga en contra el -¿per què no "honorable"? president Albiñana. Les "polítiques" a curt termini són decissives; però, ben mirat, només arribaran a ser eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una "emancipació nacional". Si no és així, tot es diluirà en pura descentralització. Jo sempre he cregut que la descentralització pot ser pitjor que el centralisme.
Hi afegiré una altra remarca. Ningú, ni el més "separatista", no postula una "Països Catalans" políticament articulats "ara mateix". Potser en un míting, l'emoció rapsòdica indueixi a certes exclamacions. No, no, tampoc no és això. Ara com ara, els "Països Catalans", entesos políticament -¿i no hi ha mil maneres d'entendre'ls en un terreny preparatori a la "política"?- són una pura il·lusió de l'esperit. La imminent Constitució que totcristo votarà "sí", prohibirà la federació de "comunidades autonómicas". Catalunya serà una "comunidad autonómica" de seguida. Però ¿i les Illes, i el País Valencià?¿I què ve a ser una "autonomia", segons els càlculs del consenso?... Tant se val. Si els "Països Catalans" no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són. I no per això deixaran de ser el que haurien de ser. Quan un dia arribin a sentir-se igualment "catalans" un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d'Elx i de Manacor, de Lleida i d'Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes "condicions objectives" perquè així sigui, hi són.
Destinat (sobretot) a valencians, València, E. Climent, 1979, pp. 166-174
Joan Fuster i Ortells
[ALTRES TEXTOS]
>>"Nosaltres els valencians" (1962)