Joan Fuster (1962)

Qüestió de noms

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. "Pàtria llemosina", havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fòrmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar "llemosina" la llengua dels catalanoparlants, dir "pàtria llemosina" esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme "pàtria llemosina" quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un "cognom" a la "pàtria", els homes de la Renaixença triassen el se la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del "llemosinisme" era irremeiable tornar a la paraula vidriosa:"català". Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes Balears i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n "pancatalanisme". Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir "Catalunya" del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que que la paraula "Catalunya" oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, a La seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va a "València" o al "regne de València" sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als "serrans"-, i els recorda que viuen "entre Castella e Catalunya". Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici "catalans" havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma "Catalunya" no havia pogut competir mai amb les de "regne de València" o "regne de Mallorca". Hi faltava tradició, per tant, amb vistes a una reintroducció del nom de "Catalunya" amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. "Catalunya" és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" al conjunt de territoris de llengua catalana. "Catalunya" era el Principat; la "Catalunya Gran" era la totalitat dels pobles catalans.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament "Catalunya", per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia, siga ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics perjudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les formes escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en el temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumesca la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugne, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitze. El que interessa, ara com ara, és preveure els recursos escaients, a fi que tot puga acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.

Més apta que la forma de Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor, la de "Països Catalans", que tant s'estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seua viabilitat. "Països Catalans" té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull la persistència dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins de la nostra "radical unitat de poble", no existeixen uns matissos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un "caràcter" local lleugerament distint. La "unitat" que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflectesca aquesta "pluralitat" alhora que afirme i aferme la nostra unitat. Per això "Països Catalans" és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit, que no sols és el més oportú; crec que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

"Països Catalans". I després "Principat", "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra": És probable que hi haja puristes que, en nom de la història i de les seues enyorances personals, miren amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes Balears" i no "regne de Mallorca"?¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"?¿Per què "Rosselló" si el Rosselló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"?¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Direé només que són, tot ben sopesat, les solucions més útils, tant des del cantó local com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçarel sentir integrador. Opine que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.

Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm "Principat" en comptes de "Catalunya": tanmateix, ¿Com distingirem els "catalans" del Principat dels "catalans" de tots els Països Catalans? És un problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-ho. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d' "inventar" un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós "bacavès", "cabarovès" o "rosalbacavès". No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que siga imprescindible parlar de "catalans" per distingir-los dels "valencians", dels "mallorquins" i els "rossellonesos", la dificultat subsistirè. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senta a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalització" del terme "català", ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tenim dret a esperar -per molt lluny que se'ns presente aquesta esperança- que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble única, i agregar-hi una precisió comarcal per a localitzar la cosa o persona de què es tracte. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seua transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribe a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Joan Fuster

[ALTRES TEXTOS]

>>"Nosaltres els valencians" (introducció, 1962)