V. I. Lenin (1913)

Tres fonts i tres parts integrants del marxisme
-------------

La doctrina de Marx suscita a tot el món civilitzat la més gran hostilitat i l'odi de tota la ciència burgesa (tant l'oficial com la liberal), que veu al marxisme com si fós una "secta perniciosa". I no cal esperar una altra actitud, ja que a una societat que té com a base la lluita de classes no hi pot existir una ciència social "imparcial". D'una o altra forma, tota la ciència oficial i liberal defensa l'esclavitut assalariada, mentre que el marxisme ha declarat una guerra implacable a aquesta esclavitut. Esperar que la ciència siga imparcial en una societat d'esclavitut assalariada, seria la mateixa absurda ingenuïtat que esperar imparcialitat per part dels fabricants respecte al problema de si es deuen augmentar els salaris dels obrers disminuint els beneficis del capital.

Encara hi ha més. La història de la filosofia i la història de la ciència social mostren amb diàfana claredat que al marxisme no hi ha res que s'assemble al "sectarisme", en el sentit de que siga una doctrina fanàtica, petrificada, sorgida al marge de la via principal que ha seguit el desenvolupament de la civilització mundial. Ans el contrari, allò genial en Marx és, precisament, que va donar resposta als problemes que el pensament d'avançada de la humanitat ja havia plantejat . La seua doctrina va sorgir com la continuació directa i immediata de les doctrines dels més grans representants de la filosofia, l'economia política i el socialisme.

La doctrina de Marx és omnipotent perque és vertadera. És completa i harmònica, i brinda als homes una concepció integral del món, intransigent amb tota superstició, amb tota reacció i amb tota defensa de l'opressió burgesa. El marxisme és l'hereu legítim del millor que la humanitat va crear al segle XIX: la filosofia alemanya, l'economia política anglesa i el socialisme francès.

Ens detindrem breument en aquestes tres fonts del marxisme, que constitueixen, alhora, les seues parts integrants.

I

La filosofia del marxisme és el materialisme. Al llarg de tota la història moderna de Europa, i especialment, a França cap a la fi del segle XVIII, on es va desenvolupar la batalla decissiva contra l'escoria medieval, contra el feudalisme a les institucions i a les idees, el materialisme es mostrà com a única filosofia conseqüent, fidel amb tot el que ensenyen les ciències naturals, hostil amb la superstició, amb la moixa hipocresia, etc. Per això, els enemics de la democràcia van invertir tots llurs esforços per tal de "refutar", minar, difamar el materialisme i van sortir en defensa de les diverses formes d'idealisme filosòfic, que sempre es redueix, d'una o altra forma, a la defensa o el recolçament envers la religió.

Marx i Engels van defensar de la forma més enèrgica el materialisme filosòfic i van explicar reiterades vegades la profunda errada que significava tota desviació d'aquesta base. A les obres d'Engels Ludwig Feuerbach i Anti-Dühring, que -tal com passa amb el Manifest Comunista- són llibres de capçalera de tot obrer amb consciència de classe, és on apareixen exposades amb gran claredat i detall les seues opinions.

Però Marx no es va aturar al materialisme del segle XVIII, sinó que va desenvolupar la filosofia aixecant-la duent-la fins un nivell superior. La va enriquir amb els assoliments de la filosofia clàssica alemanya, en especial amb el sistema de Hegel, el qual al seu torn, havia conduït al materialisme de Feuerbach. El principal d'aquestos assoliments va ésser la dialèctica, és a dir, la doctrina del desenvolupament en la seua forma més completa, profunda i lliure d'unilateralitat, la doctrina d'allò relatiu al coneixement humà, que ens dóna un reflexe de la matèria en perpetu desenvolupament. Els novíssims descobriments de les ciències naturals -el radi, els electrons, la transformació d'elements- són una admirable confirmació del materialisme dialèctic de Marx, tant si volen com si no les doctrines dels filòsofs burgesos, i els seus "nous" retorns al vell i decadent idealisme.

Marx va aprofundir i va desenvolupar totalment elmaterialisme filosòfic, i el va fer extensiu el coneixement de la natura al coneixement de la societat humana. El materialisme històric de Marx és una enorme conquesta del pensament científic. El caos i la arbitrarietat que regeixen fins llavors als punts de vista sobre història i política, són succeïts per una teoria científica asombrosament completa i harmònica, que mostra com, en virtut al desenvolupament de les forces productives, de un sistema de vida social sorgeix un altre de més elevat; del feudalisme, per exemple, neix el capitalisme.

Així com el coneixement de l'home reflexa la natura (és a dir, la matèria en desenvolupament), que existeix independentment d'ell, així el coneixement social de l'home (és a dir, les diverses concepcions i doctrines filosòfiques, religioses, polítiques, etc.), reflexa el règim econòmic de la societat. Les institucions polítiques són la superestructura que s'aixeca per sobre la base econòmica. Així veiem, per exemple, que les diverses formes polítiques dels estats europeus moderns serveixen per reforçar la dominació de la burgesia sobre el proletariat.

La filosofia de Marx és un materialisme filosòfic elaborat, que ha proporcionat a la humanitat, i sobre tot a la classe obrera, la poderosa arma del saber.

II

Després d'haver comprés que el règim econòmic és la base sobre la qual s'erigeix la superestructura política, Marx es va entregar a l'estudi atent d'aquest sistema econòmic. L'obra principal de Marx, El Capital, està consagrada a l'estudi del règim econòmic de la societat moderna, és a dir, el capitalista.

A l'economia política clàssica anterior a Marx va sorgir a Anglaterra, el país capitalista més desenvolupat. Adam Smith i David Ricardo, a les seues investigacions del règim econòmic, van assentar les bases de la teoria del valor per el treball. Marx va continuar la seua obra; va demostrar estrictament aquesta teoria i la va desenvolupar conseqüentment; va mostrar que el valor de qualsevol mercaderia és determinat per la quantitat de temps de treball socialment necessari invertit en la seua producció.

Allà on els economistes burgesos veien relacions entre objectes (canvi d'una mercaderia per una altra), Marx va descobrir relacions entre persones. El canvi de mercaderies expressa el vincle establert a través del mercat entre els productors aïllats. Els diners, en unir indissolublement en un tot únic la vida econòmica íntegra dels productors aïllats, significa que aquest vincle esdevé cada cop més estret. El capital significa un desenvolupament posterior d'aquest vincle: la força de treball de l'home es transforma en mercaderia. L'obrer assalariat ven la seua força de treball al propietari de la terra, les fàbriques, dels instruments de treball. L'obrer empra una part de la jornada en cobrir el cost del seu manteniment i el de la seua família (salari); durant l'altra part de la jornada treballa de franc, creant per al capitalista la plus-vàlua, font de guanys, font de la riquesa de la classe capitalista.

La teoria de la plus-vàlua és la pedra angular de la teoria econòmica de Marx.

El capital, creat pel treball de l'obrer, oprimeix l'obrer, arruïna els petits propietaris i crea un exèrcit de desocupats. En la indústria, el triomf de la gran producció s'adverteix de seguida, però també en l'agricultura s'observa el mateix fenomen, on la superioritat de la gran agricultura capitalista és accentuada, augmenta l'ús de maquinària, i l'economia del camperol, atrapada pel capital monetari, es deteriora i s'arruïna sota el pes de la seua tècnica endarrerida. En l'agricultura, la decadència de la petita producció assumeix altres formes, però és un fet indiscutible.

En assotar la petita producció, el capital du al augment de la productivitat del treball i a la creació d'una situació de monopoli per als consorcis de grans capitalistes. La pròpia producció va adquirint cada cop més un caràcter social -centenars de milers i milions d'obrers lligats entre si en un organisme econòmic sistemàtic-, mentre que un grapat de capitalistes s'apropia del producte d'aquest treball col·lectiu. S'intensifiquen l'anarquia de la producció, les crisis, la carrera desesperada a la recerca de mercats, i es torna més insegura la vida de les masses de població.

En augmentar la dependència dels obrers devers el capital, el sistema capitalista crea la gran força del treball conjunt.

Marx segueix el desenvolupament del capitalisme des dels primers gèrmens de l'economia mercantil, des del simple intercanvi, fins les seues formes més elevades, fins la gran producció.

L'experiència de tots els països capitalistes, vells i nous, així ho demostra clarament, any rere any, a un nombre cada volta major d'obrers, la veracitat d'aquesta doctrina de Marx.

El capitalisme ha triomfat al món sencer, però aquest triomf no és més que el preludi del triomf del treball sobre el capital.

III

Quan va ésser enderrocat el feudalisme i va sorgir al món la "lliure" societat capitalista, de seguida es va posar de manifest que aquesta llibertat representava un nou sistema d'opressió i explotació del poble treballador. Com a reflexe d'aquesta opressió y com a protesta contra ella, van aparéixer immediatament diverses doctrines socialistes. Tanmateix, el socialisme primitiu era un socialisme utòpic. Criticava la societat capitalista, la condemnava, la maleïa, somniava amb la seua destrucció, imaginava un règim superior, i s'esforçava per fer que els rics es convencessen de la immoralitat de l'explotació.

Però, el socialisme utòpic no podia indicar una solució real. No podia explicar la vertadera naturalesa de l'esclavitut assalariada sota el capitalisme, no podia descobrir les lleis del desenvolupament capitalista, ni assenyalar quina força social estava en condicions de convertir-se en creadora d'una nova societat.

Mentre, les tempestes revolucionàries que en tota Europa, i especialment a França, acompanyaven la caiguda del feudalisme, a càrrec dels serfs, revelava en formes cada vegada més palpables, que la base de tot desenvolupament i la seua força motriu era la lluita de classes.

Ni una única victòria de la llibertat política sobre la classe feudal es va aconseguir sense una desesperada resistència. Ni un sol país capitalista es va formar sobre una base més o menys lliure o democràtica, sense una lluita a mort entre les distintes classes de la societat capitalista.

El geni de Marx consisteix en haver estat el primer en deduir la conclussió que ensenya la història del món i en aplicar conseqüentment aquestes lliçons. La conclussió a la que va arribar és la de la lluita de classes.

Els homes han estat sempre, en política, víctimes ingènues de l'engany aliè i propi, i ho seguiran estant mentre no aprenguen a descobrir darrere totes les frases, declaracions i promeses morals, religioses, polítiques i socials, els interessos d'una o altra classe. Els que es decanten per reformes i millores es veuran sempre burlats pels defensors d'allò vell mentre no conprenguen que tota institució vella, per bàrbara i florida que hi semble, se sosté per la força de determinades classes dominants. I per véncer la resistència d'aquestes classes, sols hi ha una manera: trobar en la mateixa societat que ens envolta, les forces que poden -i, per la seua situació social, deuen- constituir la força capaç de escombrar allò vell y crear quelcom nou, i educar i educar aquestes forces per a la lluita.

Sols el materialisme filosòfic de Marx va assenyalar al proletariat la sortida de l'esclavitut espiritual en la qual s'han estat consumint fins avui dia totes les classes oprimides. Sols la teoria econòmica de Marx va explicar la situació real del proletariat al si del règim general del capitalisme.

Al món sencer, des de Nord-Amèrica fins el Japó i des de Suècia fins Sud-Àfrica, es multipliquen organitzacions independents proletàries. El proletariat s'instrueix i educa al lliurar la seua lluita de classe, es despulla dels prejudicis de la societat burgesa, està adquirint una cohesió cada vegada major i aprenent a mesurar l'abast dels seus èxits, templa les seues forces i avança irresistiblement.

V. I. LENIN
març del 1913