La pensió

 

Sense caure en cap trobadoresca metàfora, es podia afirmar que la cara d’aquella dona il.luminava la sala. D’aquell rostre, més aviat blanc però amb els pòmuls, arrodonits, decorats amb un toc rosa, en sortia llum. Els ulls, petits, envoltats per algunes arrugues tot just esbossades i amagats rere un serrell de cabells blancs o rossos fins com teranyines, miraven cap a la sala fosca, on uns quants parells d’ulls d’home retornaven la mirada. Una veu, d’un poc precís origen, n’esmentava alguns descriptors, com ara el nom complet, l’alçada, el pes, i es va deturar abans de girar full. Van canviar la diapositiva. En la següent, la dona apareixia entrant en una petita casa de fusta tota carregada de bosses del supermercat. La veu poc clara recitava ara ciutat, adreça i entreteniments habituals. Van seguir encara altres diapositives: en un hospital, en un parc, de prop, de lluny, corrents, llegint un llibre, conduint... Amb una darrera imatge fixa, portant un cartell en una manifestació, va retornar la llum a la sala de sostre baix. Hi havia dos homes amb rigorós vestit i corbata negres a banda i banda de la pantalla. Els espectadors, tres homes asseguts, dos d’ells amb les mans lligades darrere l’esquena, parpellejaven per aclimatar la vista als fluorescents ara encesos. Darrere hi havia tres policies d’uniforme garratibats que semblaven no ser-hi.

L’home a la dreta de la pantalla va demanar:

-Quina edat dirien que té?

-Uns quaranta ben portats –era un dels homes que seien amb les mans lligades.

Cap reacció per part dels que preguntaven.

-No pot ser –va refusar l’home del seu costat. És força més gran: mira’t les arrugues del voltant dels ulls –i amb les mans lliures assenyalava els ulls de la dona a la pantalla i un dels seus propis ulls. Aquesta dona en té, com a mínim, cinquanta. Potser fins i tot seixanta.

-Ni idea –ara intervenia l’altre home que seia. Jo, amb les dones, sempre he estat un desastre. Si em dieu que en té vint, us crec. Si em dieu que en té setanta-set, doncs també. Amb les dones no se sap mai.

Va riure però no el va acompanyar ningú. L’home que havia preguntat va respondre:

-No es deixin enganyar. Aquí on la veuen té cent quaranta-tres anys.

 

Conservat en origen

 

L’invent de la màquina del temps va suposar una revolució. La va crear un aficionat a la ciència per un atzar afortunat quan intentava fabricar un armari que conservés la roba sense naftalina. Un dia, en ficar-s’hi a dins, es va trobar en plena Setmana Tràgica. Quan un capellà amb la sotana arromangada era a punt de carregar-se’l d’un tret de trabuc, va aconseguir tornar a la tranquil.litat del seu estudi.

Sense arribar al fons de tot, va descobrir la mecànica del seu propi invent. Només calia enganxar-hi amb esparadrap (o per qualsevol altre mitjà) alguna referència a l’època i el lloc desitjats. En el cas del seu anterior viatge, s’havia produït per un retall de diari de l’època que el vent havia dut sobre la porta. Per tornar del punt passat en l’espai temps només calia llançar-se a terra.

Per a aquell home, jubilat com a noi de la neteja d’una sala de billars, el seu invent va ser el millor que li podia succeir. Va visitar tot el que el seu amor a la ciència li va inspirar: Milet en el 580 a. C., l’any 105 a Xina, Itàlia el 1580, França el 1690, els Estats Units el 1879. Un parell de vegades va intentar anar al futur (sobretot per mirar de fer quatre duros a la loteria), però l’invent fallava i no l’enviava enlloc. Un cop el va projectar a l’altre costat de l’habitació i es va decidir a no provar-ho mai més. Tampoc no va intentar trobar-se amb si mateix.

El bon home no parava en els seus viatges. Al cap d’uns mesos era tal la cara de felicitat que feia que els veïns el van denunciar. A la policia i a les autoritats sanitàries. Sis agents de policia, dos infermers cepats i un psiquiatre el van venir a detenir. Tot just sortia de l’armari i del 1659 (amb un somriure desmesurat) quan el van lligar, empaquetar i arrestar.

 

Diuen que el món s'acaba

 

De cop, en horari de màxima audiència, es va interrompre l’emissió. La neu i les ondes sinuoses típiques de sintonitzar el canal van precedir a l’aparició d’una cara en primer pla que no tenia res a veure amb el programa anterior. Era un cap en forma d’ou enganxat a un cos d’home vestit amb bata blanca, de manera que l’ou semblava eixir del coll de la bata. La falta total de cabell i els ulls bastant sortits li conferien un cert aspecte batraci. De fons, objectes i aparells disposats com per gairebé fer pensar en un laboratori.

L’home va parlar, a poc a poc per deixar temps a la traducció simultània a onze idiomes mitjançant veu superposada però no sincronitzada amb els moviments dels llavis. De fet, les emissions de televisió s’havien interromput a tot el món en aquell precís moment. Part dels espectadors ja s’havien llevat i la resta encara no dormien. Per sota transcorrien els subtítols, en anglès i japonès, de les paraules d’aquell home:

-Bon dia o bona nit, segons a quin lloc del món visqueu. No cal que em presenti perquè com em digui o em deixi de dir jo no ve al cas. Sí heu de saber que sóc físic. Sóc doctor en Físiques, màster en Químiques i llicenciat en Econòmiques. Sóc autor de més de 100 patents que, encara que no m’ho heu agraït mai, han fet millor la vostra vida. He treballat per als principals governs d’aquest planeta i m’he cansat de tots ells. Ara, al final de la meva carrera, he decidit que només em queda una coseta per aconseguir.

Aquí va riure. No gaire. En superposició es va veure el globus terraqui vist, com a mínim, des de la Lluna.

-Destruir la Terra.