NAT UN TRUC

Un matí serè el meu amic fuster, un Ulisses de ses Illes, es llençà a dir, com un poema planament esdrújol que conte una, dues o tres paraules i no vol restar en blanc com la neu de l'"hac", aquells ideals mots clars, breus i greus, rastres poètics de terra que tan havia esperat pronunciar, i que fins l'avui no havia esquitxat entre partículas i versos. A les palpentes, s'assegué damunt la catifa de la seva cambra, es preparà un plat de faves pesades, es menjà la figa, begué un licor de te i un parell de clares, féu un glop de vi i rom monosíl·lab, s'assegué i digué: "Em plau, prou, t'estenc un carpe diem, t'he somiat, vull viure mentre el tempus fugit tecum"; féu defugir l'anagrama marginal i tota la bromera que havia tingut al cap. Ell també volia viure en els pronoms i col·locar col·loquis en els prestatges de la retòrica per als editors, nedar en la quietud de la mar, les seves mans regalimaven tendresa, poemes palindròmics, la Pilarin li ho digué: "Hi ha gent que encara no ha fet allò que no s'ha de fer, el teu únic instrument és la mà, pren el llapis de colors, que ningú te'n privi, no et faci por". Fer fonedís l'esfereïdor amb la paraula no podia costar tant però, durament, les centúries recents no li ho havien pas demostrat, la plenitud havia esdevingut solitud; si fos drac, hagués tret foc pels queixals. Ho hagués volgut fer molt abans, però no tenia valor, havia perdut un verb -i qui sap si també un feliç atribut-, se li feia difícil pronunciar-lo. I el sentit de la pèrdua, l'havia dut a la pèrdua de sentit.

Una vegada pronunciats, talment com un manifest dadanista acompanyat de gralles, esdevingueren una mena de sidral poètic, de contrapet, de preparat efervescent que el deixà in albis. Ell també trobava versos, balls i colors, i és preguntava si era o no era la claror que l'enlluernava, allò que el féu, ajupit a l'herba sota una palmera entre roses als llavis, sentir aquella estranya sensació fresca. Si mai abans l'hagués pogut sentir …!!! Val més tancar a la "e" a bon temps, li deia un dia la Montserrat. Des de llavors ençà, arrodonia tots els seus dies, la vida li ballava, se sentia lliure, com una sirena serena enmig de la marsalada, com les ones a la platja, com un recer palindròmic, com la poesia mateixa. "Per aquest cel, tu ets com la xocolata !!!", cridà a l'hora baixa tot baixant les escales cap a la cala; "... tantes ments trencades, tants brams, i ara l'avui i l'ahir és monumental, he descobert el set del dau, he acaronat ta galta i he esdevingut clar mestre d'amor a l'aroma !!!"

Inventà poemes que hom no veia, interrogant amb bromera i remor, sense puntuació, exclamatius, afirmatius, amb música, aguts i, sobretot, a l'esquerra. Després d'aquell passeig d'hivern, s'assegué, i tot recordant velles i màgiques albades a Esponellà amb ses cosines xiques i sa trena el seu cor cremava i, a tall de brindis, considerà que tan sols escribint es podia salvar: "què puc dir???", es preguntà tot obrint la cortina, "per què sigui dit???", si la por sempre torna, i per por, se'n va; potser quelcom diferent, potser sucar un melindro amb palíndroms -sis, set o vuit vegades: finalment, després de posar-se el buf de gorra i menjar un préssec decidí, entre vibrants i líquides, eles geminades i ces trencades superiors, que aquell títol seria d'un poema, malgrat l'anterior fos incomplert i potser el següent seria un poc massa llarg; qui sap si deletrejat, per síl·labes, amb canvis vocàlics o consonàntics, esdevindria doble; o triple. Aquell dissabte la sala Becket li aportà un rudimentari aprenentatge. Féu una sextina a l'atzar tot menjant avellanes i pomes vocals doblegades com una coma, ja que també estimava un verb roig de qualsevol conjugació. Regalimaren unes gotes de llum d'oli damunt del seu boli, i arribà a la conclusió, que més endavant esdevingué consell que hi ha estones que si véns fugen i, si fos de tu, seria teu.

Un bon dia, tot rubinejant amb sa tortuga, mentre els castellers de Caldes amb el blau i discret mocador, inaguraven els segons amb cor nu i fort com un roc, el seu vuit de nou amb folre damunt la mirada desperta del públic, aquell tòtil li feu arribar un misteriós mapa a tall d'avís, de color púrpura -malgrat el recordava carbassa- que, entre un reguitzell d'enigmes amb eles que esdevenien pluja, erres que patinaven i esses que feien pensar, calia desxifrar; arreu, les paraules són com un vent que entra dins teu, dins de tu, què coi significava allò d'"Anche z neda" ??? Una endevinalla, potser??? No pensava esborrar-ne ni tan sols els punts suspensius... talment un poema interrogatiu, cagadubtes i agut, no semblava pas justificat. I sense ni tan sols una pista !!! Després d'aquell assassinat a l'Escardívol i la desaparició dels mil argonautes a l'FNAC durant el concert dels "Uaca uaca man", pensà que la neta de l'amo-si pogués, aquell mestre que rescriu la rescriptura, amb una bona conversa en conserva el podria ajudar a resoldre aquella mena de debat-robot. Decidiren fugir a la muntanya -malgrat que a aquella hora plovia a bots i barrals: el temps està com un llum- amb el seu amic Crut, però hi ha errors que tornen pàl.lid, i trobar-se una aranya enmig de la carmanyola d'arròs no fou l'ideal per a reconstruir aquell "collage". Al crit de "Mateu l'arbre !!!", decidiren aturar la ruta baixaren altra vegada a la ciutat pel camí amic -a tall de detall-, es trobaren l'Anna i en Llull -aquell parell que amb un roc allunyen la tenebra-, i després de tantes històries i histèries, i donat que estaven ben escurats, entraren al forn de la porta dels tres panys i, l'antiga argenteria, després de demanar un parell de vegades a la fornera que acabés la coca, li digueren convençuts: "qui la fa, la paga", i marxaren corrents cap a l'estació tot tancant-ne la "e".

Esdevingué cibernauta, bevia cava a la caravana confegint contrepets entre esguards vermells, matinava a l'Espai Mallorca a mercè de la mar, mentre caminava sextines a de l'himne a la joia amb ses teves mans, girava com un càlid raig. A la UAB copiava, ja no fotocopiava, no ho faria ni ho pretenia, ni tan sols amb aquella professora que, malgrat esperar-la, mai no venia a classe. Com pot??? I do, a l'estiu jugava a jocs no competitius mentre l'Ares resava, ja que, altrament dit, la vida havia esdevingut un crèdit variable sense puntuació, i no calia dar-li la paraula perquè fins ara, ja la tenia, era tot un terreny, talment com un comptable mag, com un magne organista: quants cants sonaven al seu voltant !!! Jesús Tuson és nat, martipolem les emocions!!! Sense fer cap pas en va, la nit esdevenia matina serena, i la mirada de la lluna esguardava a l'esquena."Veus, és cert, el que tu ets és ser matí", es digué, un truc de la vida a ritme de so net nat li salvà el destí , mentre el haikú del pas del temps que desitjo als vespres quan plou, quan esguarda un flamenc al riu tot beneïnt les teves mans, gira des del far i ,amb ta càlida veu pregones quan tot t'empaita, "Si tens fred, contra la grip, alegria". Com la vida mateixa.

"Continua visquent, versejant,contant.Darniuejant, guinardorejant.Cada dia a l'estació, surt el truc de mitjanit."

Entre mars i ones ...