Potser els nostres pares diuen que els temps de decadència han quedat enrere, que d'ençà l'onze de setembre del 77 tot ha canviat, que vivim en un país democràtic i que no tenim motius per queixar-nos. Potser et diuen que ets idealista i que el temps ja et canviarà, que encara que sembli mentida ells ja ho han passat ...

Però centenars de joves acampats a la Plaça Espanya, varen mostrar amb un "espera'm assegut" el seu rebuig cap a l'exèrcit espanyol i cap a tota manifestació de violència en general. Amb aquesta resitència pacífica, però, més d'un va acabar amb la cara partida per porres policials (i sense tendes ni sacs de dormir, potser no podran anar a la muntanya aquest estiu ...).

El dret a manifestar-se fou altra vegada desaprovat pels carrers de Sants (potser era el dia dels Sants Ignocents ???), on es veu que era un gran delicte muntar-s'ho bé amb un esmorzar popular i una cercavila on, dançant diables i dolçainers, fins i tot l'anxaneta ens havia promès que ens baixaria la lluna -tot i que tan sols volíem la llibertat...-.

Però voler és poder, aquest cop no se'ns fondrà el somni: el General Prim ens protegí de la força de les armes tot omplint-se de flors i, amb un barret de paper de diari, com en General Bum-bum quan se'n va a la guerra, va desfilar amb el veritable exèrcit, l'exèrcit de l'esperança, el que el seu himne és per "no guanyar", sense saber què volien aquella gent que, de matinada, van desallotjar les tendes. Junt amb en Siset, va estirar l'estaca, amb l'esperança de deslligar-se'n ben aviat i, finalment, com una pedra de camí encisada per la llum de la lluna negra, es convertí en home ocell.

Alhora, es dibuixaven més de 45.000 somriures contra la guerra, per la pau i la solidaritat. La desfilada d'aquells vailets disfressats amb roba verda i un fusell, als quals els quedaren els ulls en blanc de soledat i impotència, fou només un mal son.

Per sort o per desgràcia, la premsa és lliure. Alguns diaris catalans reflectiren la realitat d'un poble volcat per la pau, una minoria militarista i unes forces policials amb actuacions agressives i violentes. Els diaris de Madrid, feren tan sols esment a què la desfilada evolucionava amb "total normalitat"; potser fins i tot asseguraren que vint manifestants agrediren salvatjament a quatre pobres policies que passaven per allà ...

Malgrat tot ... amics, no és inutil continuar, això es pot salvar, no n'hi ha prou amb ser català. Som d'un país, som del món, i del que ens queda i ens quedarà d'aquest país i d'aquest món en som, en bona part, els ciutadans actius amb cap i peus, els que hi podem fer quelcom; aquells que volem per demà, com els zapatistes van voler al seu moment, la nostra terra lliure. La flauta no sonarà per casualitat, només si la toques amb el cor.

I encara ens resten els nostres músics, els quals ja sigui amb gralles, tabals o guitarres elèctriques, demostren amb les seves melodies que, ja sigui amb brams desesperats, amb una sopa calenta, a base de llufes, amb pastilles laxans o amb pantans sauístics, cal seguir lluitant. Per la meva part només puc dir, jo vull pau.

LA VIDA ÉS BONICA, ROC

Tot i que les cabres de l'Empordà enguany no hi pasturaren, baixant del tren de mitja tarda hom cridava: "Roc, obre les portes !!!"

Aquesta vegada, les prades serenes eren a Montblanc. Havia passat el temps, havia canviat el paisatge, havien canviat les persones, tot retrobant-se entre multituds antics veïns de tenda, companys de concerts, germans de la terra d'aglans.

Piquetes, sacs, carmanyoles ... El cel lilós començava a escalfar els cors, guiats de la nit al dia. Malgrat la polseguera, la massa continuava saltant, amb mocadors per a , protegir-se'n, talment com berguedans -que trobàrem a faltar- enmig d'espurnes de Patum.

Allò nava bé; fou sorperesa per a tots la presència d'un misteriós polipoeta performista. Aquesta vegada, la font mallorquina pogué aterrar a temps, entre dolces besades d'estiu. Però fou en Carpanta que amb la manta s'espanta i canta, qui llençà al prat verd, com un instant fugaç, els cors joves ue esclataven d'emoció. La nit estelada i les quatre barres de bar ens obriren pas fins passades les cinc de la matinada, quan encara sonaven les gralles de les nostres comarques.

I el sol féu despertar un bon dia i, aquella nit, no es pondria. Igual que l'anxaneta posà totes les seves forces en alçar aquell castell, joves i no tan joves feren un esforç per obrir els ulls i seguir endavant.

Una ruixada acabà de revifar l'esperit en aquella tarda d'1 de juliol, on molts anaven de cul per tornar als vespres de concerts. Els manresans escalfaren l'ambient i les llengües, però de mica en mica hi hagué una metamorfosi en aquella selva canina. Des de Calonge arribà la festa, i des de ses Illes, enmig de la mar, com un mirall màgic, una veu potent i especial i un rostre encisador.

El foc de la festa estava a punt d'esclatar. Des de i en terres tarragonines sempre és millor embriagar-se amb fum d'avellanes, en un vespre tendre i emotiu com aquell. Els quinze anys són molt bonics i, alguns, des dels quinze, i ara a prop de la trentena, continuen fidels a les constants agrícoles.

Aquella darrera nit, alguns veiren sortir el sol, que contemplava el brut natural dels cossos cansats però plens, que acabaven d'endrapar-se entre guitarres les darreres reserves de fruits secs. Tornà aparèixer el tren de mitja nit.

I d'aquesta prada serena, que ens en queda ??? Una vida bonica i un Roc que trepitja cada cop més fort.

Senglar 2000, 30 juny-1 juliol

CRÒNICA ARBÚCIES 2000: LLIURES PER 3 DIES

Benvinguts a la República de la Llibertat !!! Després d'un dijous tranuil, on els més fidels començaven a arribar, divendres al matí la canícula estival féu sortir de les tendes fins i tot a uells ue havien romàs fins a llargues hores de la matinada. La lona de les tendes convertia el seu interior en una autèntica sauna. Sort de les dutxes de la piscina del poble ue, com el nostre estimat Lluís d'Andorra, ruixaren les ments amb aigua fresca. Alguns, dissimulant, es revifaren amb un partit de bàsuet al poliesportiu.

Al llarg de la jornada, Ràdio Arbúcies es llençava dedicant cançons als assistents ue, a partir de mitja tarda, es multiplicaren. L¡acústic d'en Toni Nicolau -cantant d'Ocults-, l'homenatge al Tísner i les corrandes d'en Jaume Arnella, amenitzaren la tarda a l'envelat.Cap al vespre, els nouvinguts buscaven un espai per plantar i clavar -amb penes i treballs- les piuetes de les tendes; trobar una ombra, era ja gairebé un miracle.

Igual ue el públic, els representants de les diverses entitats buscaven també el seu lloc auella nit: els estudiants amb la CEPC, els correlingüístes amb la CAL i, fins i tot joves andalusos d'esuerres, per ui digui ue la independència no implica integració ...
Dr Calypso fou el plat fort d'auella nit, i els dos darrers grups deixaren bladats als més saltimbanuis.

Dissabte. Rere les muntanyes surt el sol. Un matí tranuil, colles tumbades al riu, tot escoltant la melodia de l'aigua ue, ben divergent a l'ska de la nit anterior, revifava els exhaurits cossos -però vives ànimes- per l'apoteòsica nit ue els esperava.

Mentre radiofonia restava enfeinada ideant les entrevistes per en Lluís Gavaldà i en Titot, en Josep Maria Cantimplora, guarnit amb tratge daurat i el rostre ocult, sorprengué als assistents a l'envelat, els uals es multiplicaren tan bon punt n'identificaren els brams: la Mariona, l'Espanya veïna i el rotolador Bic foren l'entremés d'una apoteòsica nit.

Des de Calonge s'obrí la festa, on mames, amors platònics i individus ridículs hi sortiren retratats. Cada vegada uedava menys espai habitasble al camp de futbol, i és ue auella nit els de Constantí repartiren avellanes, profilàctics, cervesa, nenes i rock als tendres vespres, als resplandents dies i a les melancòliues nits; i és ue uinze anys són uinze anys, i es mereixen una festa amb tratge i corbata. Pets, llufes i vents deixaren als assistents amb la llengua fora, però molt i molt emocionats davant d'auell espectacle multigeneracional.

La nit es tancà amb un clàssic d'Arbúcies, on tots, de bar en bar, hi brindàrem. I no gens sols, veiguérem sortir el sol, el darrer sol d'auell Arbúcies 2000, d'auella terra lliure, lliure per tres dies.

CORRE LA RUTLLA, CORRE LA LLENGUA

Un bon dia al mes de maig vàrem pensar ue la flama de la llengua havia de passar pel barri. El 15 de juny, es fundà, com a conseüència, la CAL-Guinardó. I després de més de tres mesos treballant, arribà el gran dia.

16 de setembre del 2000.Parc del Nen de la Rutlla. Pocs minuts abans de les onze del matí, diables, diableses i diablons eren ja presents al punt de trobada. Des d'un bon principi, una hora abans de l'inici oficial del primer Correllengua al Guinardó, petits i grans, amb ganes de gresca, feien sonar els tabals. Coordinadors i col.laboradors anaven arribant; els cotxes portaven les gegantines lletres d'un mosaic ue seria històric; onze diablons es brindaren a formar part d'auell rècord Guines, "TOT EN CATALÀ".

Mentre el Nen de la Rutlla despertava amb música de tabals, davant de la Biblioteca Mercè Rodoreda els escriptors del barri eren rebuts, tot esperant l'arribada de la cercavila. I, finalment, amb gairebé mitja hora de retard -per motius aliens a l'organització-, la Satànica iniciava el seu recorregut, amb la petita Sònia com a capdavantera portant la flama de la llengua.

A ritmes indis i rumbístics, els santandreuencs arribaren a les portes de la Biblioteca, on els diablons s'afanyaren en agafar les lletres per a confeccionar el mosaic: per uns instants, instants ue es perpetuaren per a tots nosaltres, l'esplanada del Parc de les Aigües es normalitzà, amb un "TOT EN CATALÀ" ben gran alçat pels més petits. A continuació, l'escriptor Carles Hac Mor llegí el manifest del Correllengua, escrit per a l'.... Vidal i Vidal per a tots els Països Catalans.
I arribà el torn exclusiu per als més menuts: les escriptores guinardorenues Alegria Julià -la ual ja havia participat a l'acte de presentació del Correllengua al barri- i Roser Ros -nevoda de l'escultor de l'emblemàtic Nen de la Rutlla-, explicaren contes per a infants i per a tots auells ui encara duen un infant dins seu. I amb el fantàstic Gran Creador, marxàrem tots a dinar. La jornada del matí havia estat complerta, no gaire multitudinària, però efectiva.

A les cinc de la tarda, alhora ue els grups del concert anaven arribant al Centre Cívic, els Castellers de Sarrià s'anaven aplegant a la Ronda Guinardó. A les sis tocades, les pinyes es preparavan: dos pilars anaren pujant simultàniament fins a arribar a dalt, on les dues anxanetes, ue no ens prometeren la lluna però si la llibertat,desplegaren la pancarta "AMUNT AMB LA NORMALITZACIÓ". Però els sarrianencs no en tingueren prou, i continuaren fent castells i dances a ritme de gralles.

Després d'auesta actuació històrica, els nostres músics ja estaven fent proves de so. I arribà el gran moment. El concert, com a acte de cloenda, estava a punt de començar. Arribava el material de la paradeta; el guarda de seguretat restava a la porta, el tècnic de so s'acabava l'entrepà ue li havia de donar forces per tota la nit i ... les primeres notes de "Sóc d'un país" començaven a sonar.

El públic anava arribant i, tímidament, s'anava situant a les cadires. Auella nit del 16 de setembre, el cantautor Sergi Valero, convinant cançons dels berguedans Brams -pels uals en composa melodies i lletres- i temes propis, féu una gran estrena, "25 d'abril", cançó ideada per a tocar pel concert del 6 de maig a València, que finalment fou suspès per amenaces feixistes. Després de gairebé una hora de concert, el públic demanava més temes. Això sí, el més petit de tots fou el que més disfrutava, ballant com un autèntic rocker al ritme de els melodies del seu pare.

I els arribà el torn al duet de les Corts Like a gat, que des d'un bon principi feren aixecar al públic de les cadires per ballar com el petit Valero. Versions dels Pets, Lax'N Busto i Obrint Pas, convinades amb temes propis, animaren moltíssim als joves i no tan joves, i donaren a conèixer un grup que, amb membres de no més de divuit anys, prometia molt i molt, i ben aviat els hauríem de veure a la Plaça Major de Vic. Amb la ja coneguda "És hora de tornar a casa", en Joan i l'Oriol donaven pas als bagencs Ni idea.

Aquella nit al Centre Cívic del Guinardó hi sonaren estils ben variats: de la cançó acústica al pop-rock frec i festiu, a una treballada mescla celta, pop-rockera melodicoelectrònica, del tot innovadora. El so del violí obrí el cor de Catalunya, i al llarg de l'actuació els manresans i monistrolencs animaren al públic assistenttot fent-lo partícep de l'espectacle.

I amb un "no n'hi ha prou" de fons, s'obriren els llums. La lluna brillava al cel del Guinardó, i la flama cremava per a, l'endemà, continuar corrent fins a Noubarris.

Per la terra i la llengua, "tot està per fer, tot és possible"
Clàudia Viladrich i Torm

Enguany els guinardorencs han treballat de valent, i després de més de tres mesos feina, la flama de la llengua ha pogut passar pel barri. El 16 de setembre es va celebrar per primera vegada el Correllengua en aquest barri barceloní. Com a acte de cloenda, s'organitzà un concert al Centre Cívic del Guinardó on, petits i grans, poderen gaudir d'una gran varietat d'estils i descobrir músics joves i no tan joves que, de ben segur, ben aviat tindran un important renom arreu dels Països Catalans.

I arribà el gran moment. Les primeres notes de "Sóc d'un país" començaven a sonar a càrrec del cantautor Sergi Valero, el qual convinant cançons dels berguedans Brams -pels uals en composa melodies i lletres- i temes propis, féu una gran estrena, "25 d'abril", cançó ideada per a tocar pel concert del 6 de maig a València, que finalment fou suspès per amenaces feixistes. Després de gairebé una hora de concert, el públic demanava més temes. Això sí, el més petit de tots fou el que més disfrutava, ballant com un autèntic rocker al ritme de els melodies del seu pare.

I els arribà el torn al duet de les Corts Like a gat, que des d'un bon principi feren aixecar al públic de les cadires per ballar com el petit Valero. Versions dels Pets, Lax'N Busto i Obrint Pas, convinades amb temes propis, animaren moltíssim als joves i no tan joves, i donaren a conèixer un grup que, amb membres de no més de divuit anys, prometia molt i molt, i de ben segur els veuríem ben aviat a la Plaça Major de Vic. Amb la ja coneguda "És hora de tornar a casa", en Joan i l'Oriol donaven pas als bagencs Ni idea.

Aquella nit al Guinardó hi sonaren estils ben variats: de la cançó acústica, al pop-rock fresc i festiu, a una treballada mescla celta, pop-rockera melodicoelectrònica, del tot innovadora. El so del violí obrí el cor de Catalunya, i al llarg de l'actuació els manresans i monistrolencs animaren al públic assistent tot fent-lo partícep de l'espectacle.

I amb un "no n'hi ha prou" de fons, s'obriren els llums. La lluna brillava al cel del Guinardó, i la flama cremava per a, l'endemà, continuar corrent fins a Noubarris.

Per la terra i la llengua, "tot està per fer, tot és possible"

La CAL-Guinardó dóna les gràcies a Titot, a l'Umba i al Senglar per a proporcionar-nos el grups participants al concert.

DE L'ORIENT ... ESTEL BARRAT

Aquella nit els tres reis d'Orient arribaren a la ciutat comtal. La Sala Suton fou el seu destí.

Una festiva senzillesa encengué el foc d'aquell somni nocturn. Mentre el tercet de ses Illes i les terres del Bages es preguntava el destí de l'estel d'Orient, un xuclet solitari enyorava la companyia en vespres de desembre. Uns ulls d'un color indescriptible pregonaven que la pau i la solidaritat no fos una qüestió puntual, tot i que el punt de la nit sorgí orfe de sota una col.

Poc abans de tocar les dotze, una plàcida melodia provinent de terres gironines deixà el públic inmers d'un naixement celestial, i la veu femenina de les nostres contrades despertà la hivernal nevada. I d'un carreró estant, les fidels guitarres manresanes encisaraven el públic amb un conte a quatre veus.

Sembrats foranis anhelaven els dotze grans de raïm que mai tindrien. Des del Vendrell, la pau s'estenia sense fronteres, alhora que un alternatiu i esbogerrat mesclat entrava de ple a la rauxa d'aquelles dates.

Finalment, s'esdevingué el naixement d'un somriure de raigs constants enmig de la vall dels mots, amb fortuna de pam a pam tot xuclant al.lots d'ulls glaucs entre senzilles catximbes canines. Ja m'ho deia l'avi, que en els petits poblets, després de sembrar l'era i cagar el tió, no anava bé anar de cul.

I s'il.luminà la pantalla, imatges nadalenques entre gairebé tots els músics que ens havien acompanyat, captivaven des de les nines més joves fins als més ganàpies. Els tres Reis havien dut aquella nit un present per l'estel d'Orient: quatre melodies que s'estenien com un cometa barrat.

CANTIMPLORES PER SOPAR

Dissabte 10 de febrer, deu del vespre. El Tio Canya està més ple de l'habitual. I no és pas d'estranyar, un íntim col.lega d'en Titot ha d'arribar, i es veu que tenia entrades per anar-lo a veure al teatre.

Onze de la nit. Entra en Titot, es pren unes birres, ha de recuperar energia abans de l'espectacle del seu amic i company de lluita.

Si l'Uri Güeller se n'anava a la muntanya amb xiruques per treure's el carnet de monitor, el nostre homenatjat es penja la cantimplora a la motxilla i es tapa el rostre amb un buf negre, no fos cas que les autoritats s'assaventessin que fou ell l'autor de les lletres que posteriorment foren alterades i, l'estiu passat, recuperades.

El Tio Canya està a petar, però tot i així els més tardaners s'espavilen per trobar un racó entre la multitud que guaita esperant per a escoltar les autèntiques versions d'unes melodies per a tots conegudes, però que un bon -o mal- dia, foren desvirtuades.

La Mariona juga amb el seu encenedor, el seu objectiu és acabar amb l'explotació laboral i la desigualtat social, alhora que envia un dolç petó, una flor, un t'estimo,una moxaina i un adéu a aquell qui un bon dia arribà a casa nostra per adherir-se a una dreta disfrressada, al costat d'un parit anomenat popular -que ve de poble, diuen !!!-. I des del cor de les Guilleries, Rupit s'alça de valent enmig de masies amb aviram esvalotat, anhelant ruralment una terra com el mar, la terra que volem, la terra lliure.

MON SENGLAR

El dijous 5 de juliol, el Casal Montblanquí ajuntà un improbable grup de músics provinent d'arreu dels Països Catalans que, malgrat la seva utòpica existència, a les muntanyes de Prades es féu realitat. Enmig d'un meravellós xàfec d'acords, les primeres tendes s'inundaven de ritmes humits.

I després de la tempesta, surt del sol, enguany sense els de Constantí. Malgrat la seva absència, els grups més novells pogueren deixar respirar les seves melodies al SONA 9. Un pregó de benvinguda donà pas a un cap de setmana sonat.

Enmig d'un mesclat de veus, percusions, vents i estils, amb lletres reivindicatives amanint melodies tradicionals, el public vibrà de valent. L'única formació a l'escena musical catalana que abarca de Fraga Maó i de Salses a Guardamar, féu córrer la llengua i encengué la flama dels nouvinguts al Senglar d'enguany. Una cercavila amb gegants, gralles i tabals acomiadà la nova fusió i donà pas per començar a un quartet que hi ha qui diu que mai toquen junts. Però sembla que els dies a Montblanc tot queda enrere i fan color de vida els seus versos lliures, inmersos en un paradís prohibit, deixant-se anar fins on els duu el cor.

Seguiren un riu de formacions, algunes amb un cop de rock radical, on hi tregueren el cap fins i tot els dracs de Banyoles. I tot contemplant una pradenca posta de sol, els manresans deixaren veure les seves cares altra vegada, abm gran aprovació del públic després del seu viatge. Lluny dels impossibles, l'escenari Senglar esdevingué un club nocturn on tu, jo i fins i tot la Pilar vàrem presenciar. Ben aviat vàrem veure que com al Vallès no hi ha res, en Pere Gallarí ja ho deia, d'ençà que la pomada li lliscà gola avall tot ballant la rumba amb la princesa de la vainilla.

Passada la mitjanit, el primer plat fort veterà surtí en escena. Diuen que faran nous camins i alhora ens recorden nits a l'estació de França passejant torrats per carrers de l'Empordà, on mítics princeps blaus apareixen en hores bruixes. Ningú vol prendre el nord, ningú sap si tornarà, potser després de la pluja sortirà el sol.

OSONA SONA

Dijous 13, 13 escenaris, 13a edició del MMVV. Amb aquests tres tretzes consecutius, s'obria el passat setembre el Mercat de Música Viva de Vic. Aquells quatre dies, Osona sonà de valent. Amb un elevat percentatge de grups dels Països Catalans, cal destacar com és de costum les actuacions de la Plaça Major. La nit de divendres, caracteritzada per la fusió amb Dr Calyso i Dusminguet, es pogué compaginar amb gran èxit amb els dos escenaris d'El Sucre, on Antònia Font, animada des d'un principi pel novell FAAF (Fans i Amics d'Antònia Font), arrancar des del seu poètic A Rússia els motors dels assitents, que pogueren compaginar el pop mallorquí amb la nova formació Mesclat a ritme del Correllengua, amb els garrotins de Pomada, i amb una multitudinària actuació dels berguedans Brams, tot fent costat als viguetans amb la Plataforma Ràdio Vic en Català amb la seva Aldea Global. La nit de dissabte fou però la més sonada. Els reusencs Whiskin's, amb el seu pop lleuger, donaren tot el seu alè i estrenaren un tema del seu nou treball Lluny, a punt de sortir al mercat. Després de setze anys, Els Pets continuen triomfant arreu amb un públic multigeneracional. A la Plaça Major hi volaven més de vint-i-cint estels barrats, on grans i xics, respirant serenament el rock agrícola de Constantí, cantaren, saltaren, ballaren i rigueren estúpidament feliços. Tretze setembres viguetans han omplert ja la Plaça Major de la capital d'Osona d'una pogressiva normalitat a l'escena musical catalana. Diumenge al matí la ja mítica zona d'acampada plegava piquetes, guitarres i sacs fins el 2002.

LA FLAMA RUTLLA

Dissabte 6 d'octubre del 2001. Quatre de la tarda. Els membres de la CAL-Guinardó junt amb veïns del barri es disposen a fer el seu segon Correllengua, la paret de la Plaça Frederica Montseny n'és l'escollida. Sota el lema "Que et rutlli la llengua", la silueta dels Països Catalans esguarda damunt de la crida d'un poble que lluita, i l'emblemàtic Nen de la Rutlla ho guaita de reüll. El primer mural de la CAL-Guinardó ja és un fet, i BTV s'interessa per la nova. Pugen els Banyetes d'Horta, i els més xics pinten de roig el nostre infant. Les gralleres del Clot arriben. El cercavila és a punt de començar, l'obren els petits tabalers i el tanquen les joves gralleres, i amb el seu so el veïnat surt als balcons i s'afegeix a la festa.

A les sis de la tarda arribem a toc de gralla a la Plaça del Guinardó. I mai més ben dit, els nens i nenes de l'esplai La Gralla ens esperen amb delit. La Tresca i la Verdesca és a punt de començar, amb un tres i no res ja s'han format dos trens que giravolten tot dansant per la plaça seguint les consignes dels animadors. Els vagons salten, ballen, corren, s'ajunten i formen un alegre tren de mitja tarda que es converteix en cercle, on tot aquell qui duu un infant dins seu hi té cabuda. Piquem de mans, fem un petó d'esquimal, mitja volta i endavant. La Tresca fa saltar i ballar a la canalla fins a quarts de vuit del vespre, i per a .... energies, la xocolatada i els xurros ens esperen. Una llarga cua de nanos i no tan nanos, mares, pares, avis, àvies, monitors i membres de la CAL endolceix la festa. Les gralleres del Clot tornen a animar la plaça, als més menuts no els manquen pas ganes de gresca i tabola.

Un cuet, dos cuets, tres cuets ... botzines, carabana de cotxes i ... la flama de la llengua ens arriba de la Vila de Gràcia, i amb el cant de la senyera a càrrec dels vilanovins Músics del Pont, corre cap al Guinardó. Dues nenes amb gran anhel i entusiasme s'encarreguen d'aguantar-la, mentre en Gerard Pla, membre dels esmentats músics i bateria del grup de pop No 'nem bé llegeix el manifest, enguany escrit per Herve Pi, membre dels castellers del Riberal.

Són poc menys de les nou del vespre, els músics acaben de fer les proves de so. Després de l'èxit de la tarda amb tota la aminada , la nit de concerts promet molt i molt. Tots els grups són novells, alguns d'ells amb joveníssims membres, però amb un gran futur per endavant. Poc més tard de les nou del vespre, els manresans Esporàdics inicien la vetllada amb els seu rock acústic, amb clares influències dels també bagencs Gossos. Amb versions i temes propis, veus, guitarres i violí sorprenen el nou públic i fan cantar a la gran quantitat de manresans que han vingut fins al Guinardó; per als tres últims temes fan pujar un vell amic convertint el tercet amb un quartet, i li dediquen un tema que ell mateix un dia els va composar. I del cor del Principat, tornem a casa nostra. Els guinardorencs Catarsi porten el seu folk-rock al Correllengua d'enguany, amb una veu femenina potent i encisadora. A continuació, arriba el toc d'originalitat de la nit, amb un estil "diferent" -com ells afirmen-: els lleidetans Encara farem salat ens sorprenen a tots plegats. En un temps on encara abunden les samarretes de màniga curta, quan tots tenim encara l'estiu al cor, apareixen un dimoni, dos pastorets "menuts" i dos àngels. Temes tradicionals arranjats amb un ritme rocker sonen amb gran alegria, el públic s'anima i balla engrescat: molinets, polkes, rotllanes, cuques... apareixen espontàniament entre els més esbojarrats, ja sigui al so de La Masovera, de La Font del Gat o dels Tres Tambors. I és que a les terres de ponent de festa i ganes de gresca no els en falten pas, i després d'aquest salat espectacle, on fins i tot a l'àvia del balcó li dediquen un tema i la fan saludar, els garriguencs Tse-Tse tanquen la nit de concerts. Presentant ja la seva maqueta Menjant pipes per sopar, reivindiquen a ritme d'ska que volen acabar amb la sequera de les terres, fan ballar el públic amb més energies -duem ja quatres hores dansant ... i tota la tarda en acció- amb el Ron del funcioanri, expliquen la història de l'Amiga i d'en Petito Flores ... Diuen que són d'una comarca tranquila, però si no fos perquè hi ha una hora límit, seguirien tocant fins que sortís el sol.

Quarts de dues de la matinada a la Plaça del Guinardó, on al llarg de la festa hi han passat prop d'un miler de persones, dels més xics als més ganàpies. Alguns membres de la CAL organitzen un espontani servei de neteja, una rotllana dels més tronaires resta davant de l'escenari; tots cansats, però plens de joia i satisfets de la feina feta. La lluna i els estels han vist arribar i cremar la flama, que seguirà al cor de tots els guinardorencs. Com una espelma amb cera eterna, aquest segon Correllengua al nostre barri serà recordat per sempre tan pels membres de la CAL com pel públic i convidats que han vingut. Des de les cinc de la tarda ens hem unit per la llengua quatre barris barcelonins, el Bages i les terres de Ponent. La unió fa la força i la flama uneix la llengua als Països Catalans.

ANTÒNIA FONT D'EN CARRÓS

La tercera edició del Carrascar començà enguany amb una pluja que ho banyà tot. Però una primera nit al poliesportiu municipal de Gandia fou suficient perquè el dissabte 30 de març, els mallorquins Antònia Font poguessin presentar-hi el seu segon treball, A Rússia, enmig d'un solàrium d'estrelles.

A diferencia de les acampades d'estiu, aquella nit feia una rasca insuperable, però els quinze sostres de roba que duia inialment el públic vingut d'arreu dels Països Catalans, s'anà reduïnt amb les fresques i mediterrànies melodies. Pau Debon inicià la festa amb un triple salt inmortal, amb un Canta que féu vibrar als mallorquins, valencians i principatins. Des d'un bon començament, els joves components d'Skaregae feren notar la seva presència amb la cantarella "Som mallorquins i no mos deixen tocar", que es convertí gairebé en un himne del Carrascar 2002. El quintet encengué tots els motors, especialment els dels membres del FAAF -Fans i Amics d'Antònia Font- allà presents, quan els donà les gràcies per la creació del web i per la seva fidelitat en tot moment. Després d'un repàs força exhaustiu de l' A Rússia, al llarg del concert no hi faltaren tampoc temes del seu primer treball, Antonia Font, amb ritmes rumbístics com a Sa meva clientela, o l'emblèmatic Dolça besada, on ja amb les primeres notes, el públic s'embriaga d'energia tot rememorant els inicis del grup. L'espectacle esdevingué un autèntic carnaval, amb Tornar a sa terra, el públic de les primeres files es convertí en pilot de la festa, seguint fidel les lletres tot gesticulant la poesia inminent que contenen sempre les cançons d'aquests mallorquins tan especials. No hem d'oblidar que pels volts de Sant Jordi sortirà al mercat el poemari del guitarra i lletrista Joan Miquel Oliver.

I és que Antonia Font és més que un grup, és la vida mateixa. Qui dels assistents a l'acampada no se li acabaren els "companys" -moneda oficial durant aquells quatre dies- i feren la pensada de robar es paper higiènic, potser no de sa biblioteca de l'Ajuntament, però si dels lavabos químics ??? Qui no visqué sa primavera d'un dia que plou ??? Qui no se congelà però s'aguntà ??? Qui no observà ses estrelles del cel enmig de clovelles de pistatxos ??? Qui no superà sa son i s'arrebossà d'en Carrós??? Qui no estimà cada matí ??? I qui no veigué despertar carrers d'abril assolellatsts ??? I és que s'univers del Carrascar, és una festa.

El concert no s'allargà més d'una hora, el públic no en tenia prou, i de ben seguir que el quintet protagonista tampoc, però obrir la nit significava també donar pas als altres grups. Molts hi trobaren a faltar aquell En s'estiu que els donà a conèixer ara farà dos anys. Però potser no haurem d'esperar gaire, la calor i les síndries arribaran, i hi ha qui diu que per les terres d'Arbúcies s'hi deixaran caure. Ara, només ens queda esperar el 20 d'abril i escoltar el seu tercer treball.

TRES ANYS EN FLAMA

Dissabte 19 d’octubre del 2002, Plaça del Guinardó. Per primer any, els actes del Correllengua comencen de bon matí. Des d’abans de les nou els organitzadors ja estan en acció. A les onze comença la primera Mostra d’Entitats del barri organitzada per la CAL Guinardó-Sagrada Família: Amics de Diakha Medina (Senegal), Plataforma contra el Trasvassament de l’Ebre, La Forca, Diguem no al Túnic d’Horta, ERC, JNC, JAE, són algunes de les entitats que hi fan presència. A dos quarts de dotze, s’inicia la xerrada-col·loqui “El català al barri” , a càrrec de tres ponents representatius de les diferents generacions: des de la jovenísima estudiant de Batxillerat de disset anys, Marta Vidal, fins als senyors Josep Busquets, de la Cooperativa Cultural Rocaguinarda i el bancari Joan Capdevila. Mentre, la plaça es va omplint, arriben els Castellers de Sagrada Família i aprofiten per agafar forces al piscolabis popular, a ritme de Mesclat, Obrint Pas, Lax’N Busto, Els Pets ... que animen la diada, tot esperant l’arribada de la flama.

A la una del migdia, les dues anxanetes presideixen el seguici amb lla flamaa, vinguda de Cornellà de Llobregat, on se celebrà el Correllengua el divendres 18, acompanyades de la resta de catellers . A dalt de l’escenari, el jove músic manresà invident Ricart Canals es prepara per llegir el manifest, transcrit a Braille per a primera vegada a la història del la CAL i del Correllengua, gràcies a la col·laboració de la institució Joan Amades. Amb gran afany i empenta, Ricard Canals fa la lectura del manifest, fent memoria al valencià Joan Fuster amb el seu “o ara o mai, o lluitem o serem destruïts coma poble”, prosseguit pel pilar dels Castellers de Sagrada Família. La primera jornada matinal del Correllengua al Guinardó es clausura amb gran èxit, havent passat per la plaça públic intergeneracional.

I arriba el torn als més menuts. Poc abans de les cinc de la tarda els nens i nenes de l’esplai La Gralla arriben alegres a la festa. Al ritme de les cançons i dances del tercet igualadí La Teca i la Meula, els infants donen color i alegria amb els seus rogles, rotllanes i jocs dançats. El berenar popular aconseguí despertar als més tímids, que guaitaven l’espectacle des del damunt del turó triangular que havien conquerit aquella tarda.

Ja a quarts de sis comença a arribar algun músic ja veterà al nostre concert, hi ha qui diu que mai és tard si s’arriba d’hora. A quarts de vuit ja podem sentir les proves de so de La Caixa Fosca i poc abans de dos quarts de deu, el macroconcert de cloenda del Correllengua, el qual ha esdevingut ja un referent al nostre nucli, comença.

Com s’ha convertit igualment en tradició al Guinardó ja des dels seus inicis, no hi pot faltar representació bagenca. El duet manresà composat pels joves Ricard Canals i Jordi Torrasobra pas a la festa noctura. La potent veu d’en Ricard i l’acústica d’en Torras, ens fan rememorar especialment temes d’en Pep Sala i dels desapareguts Sau, tals com No he nascut per militar o La força de les armes, de Gossos, Lax’N Busto, així com també un bon ventall de temes propis, com Mirall transparent o No et sabré valorar, i tres temes nous, tals com Moments, amb privilegiada estrena al nostre barri. Els prossegueixen des de Torredembarra Els Tres, que al pujar a l’escenari més d’un se sorprèn dient: “Si sou dos !!!”, nom que dóna titol a seu primer treball. Malgrat tot, ningú en queda desconcertat. Després d’un relaxat i melòdic acústic, el públic s’alça a ballar amb També per tu –poema musicat de Martí i Pol- i Un sol poble, composat pel duet especialment pel Correllengua, reflexant la realitat lingüística del català i d’aquesta diada als pobles i cituats on se celebra. Acabat el concert dels torredembarencs, en Ricard Canals ens sorprengué amb un nou tema molt especial, captant l’atenció de tot el públic amb un contundent final. I és que els manresans sempre tenen tots els punts per a tornar !!! I arriba el torn al sextet mallorquí Espiral d’Embulls, tenint amb ells per primera vegada al barri respresentació de les illes. La seva rica i complexa fusió de cançó-folk i pop-rock, encisa a tots els presents a la plaça, podent gaudir de la màgia de la poesia de Màrius Torres, Ramon Llull , Vicent Andrés Estallés, etc. musicada amb temes tals com Llibre d’Amic e Amat, amb cançons d’un pop més ballable, com Tothom, amb temes nous, amb poètiques lletres d’aquests joves membres del grup, com Syphosis, per alguns presents a la plaça molt més que una cançó, tot un himne d’amor i amistat. La nit es tanca amb els barcelonins La Caixa Fosca. Des del barri de Sants, ens ofereixen el seu pop urbà fent ballar al públic d’allò més, on no hi poden faltar temes tals com Quan el boig tingui mestre o Cel Vermell que, a quarts de tres de la matinada, després de més de setze hores de cultura, lluita, gresca i festa, dona un màgic fi al tercer Correllengua omplint la Plaça del Guinardó de bombolles de sabó.

El 20 d’octubre, de bon matí, arriba la flama de la mà dels guinardorencs a Sagrada Família, nucli que celebra per primer any el Correllengua i triomfa amb tota mena d’activitats des de bon matí fins a la nit, on els lleidetans Encara Farem Salat relleven també la flama del Guinardó, on fa poc més d’un any s’estrenaren i es conformaren com a grup.

Abans d’aquestes diades, la nit del divendres 18, ben a prop del Parc de les Aigües, els guinardorencs pintaven el seu segon i tercer mural: CATALÀ, LLENGUA D’EUROPA, lema del Correllengua d’enguany; i E/AL GUINARDÓ PARLA CATALÀ, amb el doble article que en duplica el signifcat i la capgirada “A” brossiana com a representació del barri. I és que per un català europeu, cal unir mans i esforços.

Clàudia Viladrich i Torm

UNA FLAMA EN UN PAÍS D'OMBRES

11 d'octubre del 2003. Una data provocativa, potser ??? En tot cas, reivindicativa. El matí es despertà serè i enigmístic al Guinardó. Enguany, els jocs ludolingüístics d'en Miquel Sesé obriren la jornada, acompanyats d'un magne trencaclosques dels Països Catalans. Els nens i nenes més matiners del barri donaren vida a la Plaça, i sense tractar-se d'una classe magistral de llengua catalana o Coneixement del Medi, els més xics tractaren aquestes àrees d'una manera ben propera i divertida, el joc. I és que la pedagogia lingüística i del país s'ha de viure des de tots els àmbits, i el Correllengua és una eina al nostre abast per a treballar de manera transversal, i a mode de racons, el sentiment d'identitat, la capacitat d'expressar-se i expressar d'una manera normal, amb la nostra llengua. Al nostre barri quedà demostrat que, davant la massiva arribada de població inmigrant, el que cal és ajudar-los a integrar des de ben petits i, d'aquesta manera, els nens i nenes de totes races, provinents d'arreu del món, però residents al nostre país, esdevindran ciutadants catalans competents el dia demà.

Cap a la una del migdia, la flama arribà d'Horta acompanyada dels grallers del Clot. La lectura del manifest, enguany del cantautor mallorquí Biel Majoral, fou a càrrec del poeta guinardorenc Daniel Ruiz-Trillo, i anà precedida d'un piscolabis per a tothom.

A les cinc de la tarda, els bangencs Pa amb xocolata ens començaren a animar amb les seves dances, cançons i jocs dançats. Enguany, fou l'Esplai Torxa que arribà amb una munió de canalla que omplí la Plaça de gom a gom. Dançant damunt d'un paper de diari cada vegada més xic, ballant amb globus, i construïnt la primera diagonal d'infants al nostre barri, travessant la Plaça del Guinardó de dalt a baix. I després del pa amb xocolata dançat, berenar popular per a recuperar energies.

Cap a quarts de vuit del vespre, ja podíem sentir les primeres proves de so del concert de la nit, el qual, igual que l'animació infantil, fou el més massiu en tota la història del Correllengua al Guinardó.

A les nou tocades, els Aqstics, formació de rock acústic, tal com indica el seu nom, provinent d'Argentona, donaven entrada a una llarga i jove nit de música. Amb ja un llarga durada al mercat, Imagina, temes melòdics com Calaix de somnis i Però serà, embriagaren de música i color la ja tradicional plaça guinardorenca. I, amb Una flama en un país d'ombres, finalitzaren la seva actuació. I és que al Guinardó s'ha demostrat que ja fa quatre anys que la flama resta encesa i, malgrat les opressions patides ja ben entrat el segon mileni, ella té més força que no pas el feixisme que darrerament hem vicut, en la seva lluita cap a la total normalització de la llengua d'una nació sense estat.

Els barcelonins Like a Gat, grup que participà al primer Correllengua celebrat al barri, repetí la seva actuació amb un format molt més ampli i amb un munt de joveníssims seguidors i seguidores saltant i cantant les seves cançons davant de l'escenari. Fenòmen mai viscut fins aleshores al nostre Correllengua. I és que el primer grup que repeteix espectacle, amb un grapat de nous temes i una maqueta editada, demostrà el seu poder d'arrossegar masses. Amb temes com Esquenes, , Ja no tinc por i Quasi bé, així com amb noves cançons que estrenaren per l'ocasió, fans del grup de pop-rock provinents d'arreu de Barcelona, així com els seus cinc membres, feren bullir el barri.

Els prosseguiren els manresans Uf..!! I és que s'ha convertit ja en un clàssic l'agermanament guinardorenc-manresà a totes les edicions del Correllengua. Amb dues maquetes al mercat, presentaren el seu últim treball, Sense mirar enrere. El ja clàssic Ràdio Pastura creà un dels moments més àlgics al concert. Començant pel Rock'N Reis al Vell Congost i amb actuacions amb petit format a La Fresca de Manresa, enguany el pop dels Uf..!! ha fet un gran salt endavant i ha debutat a sales barcelonines com Razzmatazz, Bikini i Luz de Gas. I és que cal Un crit de llibertat arreu del país.

Els encarregats de cloure la nit foren enguany la formació barcelonina de patxaga Kumbes del Mambo. Iniciaren el seu espectacle amb un tema molt especial, l'estrena de l'himne del Correllengua al Guinardó, Rutlla la llengua, amb lletra i part de música de Clàudia Viladrich i tornada rumbera del músic manresà Jordi Torras, incondicional a la Plaça del Guinardó pel Correllengua. El tema fou dedicat a Daniel Ruiz-Trillo, coordinador general del nucli, pels seus quatre anys de lluita al barri, els quals sense ell no haguessin estat possible. Després de l'alegre i emotiu tema, els Kumbes encengueren la Plaça amb els seu aire festiu, la seva versió dels Segadors, La Palmera, balls de parella... I és que la festa, gresca i xauxa amb els Kumbes està assegurada, i ho demostraren una múnio de joves que ompliren la Plaça com mai havia estat. Tan sols calia veure un simpàtic xicot japonès ballant enèrgicament. Cap a les dues de la matinada, el públic aclamava un "no n'hi ha prou", que aconseguí allargar l'acte fins a quarts de tres de la matinada

I és que enguany, els guinardorencs hem aconseguit que presenciessin el nostre Correllengua a la vora d'un miler de persones. Nens i nenes, pares i mares, adolescents, joves i adults gaudiren de la diada durant més de quinze hores. Una diada que finalitzà a la matinada d'un 12 d'octubre, per a aclamar amb la flama encara encesa, que els catalans volem, primer de tot, viure, viure sense atacs feixistes, en un país plenament lliure amb una llengua normalitzada.

Clàudia Viladrich i Torm

Més fotos !!! Tot i més !!!

Fotos cedides per: Sílvia Miranda i Sànchez