Per Daniel Ruiz-Trillo

Un bon dia, del balcó de casa estant, pensava que no tornaries, que s'havia acabat, que ja no et tornaria a veure dormir. Què em quedava ? Sabia que passaria el temps i que el món sempre em faria por.
Pel carrer tot era fred, estava sol i desesperat, justament per això necessitava anar a casa teva i quedar-m'hi per sempre. Hi vaig fer cap. De sobte, vaig girar cua, tenia la llufera fluixa i no en tenia prou de maleir aquell cony de temps i la buidor mental que em consumia, talment un cercle viciós. Em sentia com un animal ferit amb una fiblada.
Estava plovent, era tard i tot just tornava del pub (on havia sentit una balada genial) dels jaios aquells que, malgrat donar la tabarra, em feien riure, especialment aquell que era tan poc dissimulat amb la seva barroeria domesticada (de què anava?). No en volia dir res a ningú, però em sentia deprimit, tot i que no era dissabte, sinó que era un dimecres qualsevol al vespre, a l'hora de tornar a casa, quan em vaig adonar que tenia tantes coses a fer sense tenir-ne ganes (i el més calent era a l'aigüera) que vaig decidir d'anar a Tarragona a passar el cap de setmana menjant avellanes, bevent cervesa entre converses de cafè, ballant rock i anant amb nenes de vidre que s'han fet grans i que han canviat, d'aquella classe de noies que porten pantalons curts, que se senten massa joves i que tenen els ulls de color mel i els peus petits.
Volia muntar-m'ho bé: era la solució; volia ser el rei i, tant si fos pecat com si no, ho pensava fer al vàter tancat mentre el cos aguantés, per la qual cosa, però, necessitava més profilàctics, perquè només en tenia 17 i no anava pas per milionari, al contrari: tenia la mà com un forat. Me n'havia de comprar a Can Sebastià, aquella farmàcia de Sitges la dependenta de la qual -que tot just acabava les pràctiques a l'Hospital del Mar- és pitjor que el gos d'en Martí de Constantí, sort que jo no li feia ni cas. I si no me'n comprava havia begut oli (detall important el de la protecció venèria per evitar mosquits a l'aixeta). Estava perdut !! M'envaïa un silenci criminal.
Tanmateix, no en feia un gra massa, perquè sabia que la vida és bonica, sobretot si et quedes amb mi durant una estona de cel i em dius que m'estimes mentre jo et dic bona nit, estúpidament feliç.

El teu amic

CARTA A CUBA

Per Clàudia Viladrich

Pensa en els dies en què per les terres del Bages fins i tot ta mare m'havia vist rere teu, en la fosca nit que vam comprendre que allò era amor. Aquell estiu, tu eres el meu follet particular, el rei del sol. I, ara, ho veus ???

Cap al tard, sortíem del Rio, on en Manolo, aquell "tiu" que no sabém ben bé si estava enrotllat amb la Isabel o amb la Pilar, em va dir: "No tinguis por i fixa't què passa", em picà l'ullet cap a tu i ens va punxar l'"Only you"; fou llavors quan les nostres mirades es creuaren. Aquell dia, quan el sol es pongué, estirats al Parc del Castell, guaitarem embriacs la pluja d'estels,descobríerem tots els recons de les nostres cares, i vàrem sentir un màgic arquet, un so que venia del més enllà, semblava talment una altra realitat; el meu vestit de flors es convertí en dolça melmelada, una veritable metamorfosi. Fills de l'abundància,vam viatjar fins a la càlida selva negra, tan sols un gos solitari va veure'ns.

Ara, sola, de tant en tant, mirant el mar, penso que potser estic esperant en va, que potser estem condemnats a no veure sortir mai més junts el sol solet; en aquests moments, és quan em sento de marbre, és quan el present s'esbaeix, no hi sóc, i tot el que puc fer és agafar una ploma i escriure't perquè, això sí, mai et diré adéu, perquè sempre has estat i seràs, d'ençà que tu i jo ens vam conèixer, el meu amic.

Viuré per sempre esperant que passi l'ocell que ens pinti un somriure, i potser tornarà a aparèixer de lluny aquell vell follet solsonenc del Club Tonight i voldràs tornar amb mi.

Directament, en privat

MEDITACIONS GUITARRÍSTIQUES

Per Clàudia Viladrich

Han trucat altra vegada, he anat com un coet cap el telèfon, però res, no eres tu, mai tu, ja no sóc la nena dels teus somnis. Cada cop més, estar amb tu i poder tocar-te el que més desitjo, més que la meva sang: aquesta nit, tinc fam de tu.

Dijous passat, passejant per la Rambla, vaig contemplar amb esguard la meva ciutat: el Liceu, un pintor visionari sense ni un duro acompanyat del seu gat en cel, somiant en marxar ben i ben lluny, cap al nord , o potser a les platges de Miami. Al davant, asseguda en una taula, la Roseta, obsessionada com sempre enviant missatges pel mòbil, probablement sense cobertura. Més avall, davant del bar d'en Friscu, aquell on sempre hi volen mosques, un "tiu" en melenes fuig de la bòfia, i ella, conscient que encara no és l'hora de marxar, crida: "Corre, que no t'agafin"; tot ho feia pel seu fill.

Arribo al port. Tan sols es veu un navegant solitari, ell sí que ho té clar: la seva terra és la mar blava, entre la dolçor de la sal . Sola, sota el cel rogent, em ve la imatge dels teus ulls pregons, aquells ulls que em donen pau cada cop que m'envolten. Però ja ho saps nen, surt al carrer, llença't i, si cal, abans, fes un glop i tindràs el valor per trepitjar fort i aparèixer a casa meva: jo també vindré, i la foscor del nostre amor s'il.luminarà amb el sol de l'estiu. Saps que sempre m'han atret els nois pagesots, com tu, que vibren davant de rocks estelars i salten entre les màgiques guspires dels diables; no sé si encara estàs traumatitzat per aquella vegada que a l'Institut vas catejar les "mates", però avui ets tot un heroi: lluites per la terra igual que en Zapata va fer al seu moment, el que hi ha dins teu és molt més.

Tot i que ja fa temps que ens coneixem, no sé pas com preguntar-te si estàs pensant en tornar o bé perpetuar aquell darrer instant fugaç en què els nostres ulls van mirar-se, i mai més es repetirà; això em toca molt els ous Isaac, vas de punt, o què ??? Potser em parles en clau de no, ets com una caixa que puja i baixa, i això em fa pensar si realment sé qui ets tu. No sé pas com dir-t'ho, no ets pas cap Umba, no et vaig pas triar, no sé pas com vas arribar a formar part del meu món, però ara per ara, tu ets la llum.

Ens veurem ben aviat

MENTRE EL MÓN ES MOU

Per Clàudia Viladrich

Tenia divuit anys, i de companya de viatge la motxilla i les xiruques. Ja no era la cabra boja d'abans. Després de dies i dies de carretera, vaig veure la llum: l'Empordà s'enlairava al meu davant. Em quedava llarga estona de camí per arribar al castell, entre fullarca i flors de fum, però em vaig dir "No tinguis pressa", sinó mai trobaràs el teu refugi.

Per aquells paratges no hi havia camí, no podia tornar enrere, el so de la llum em guiava, l'anhel de respirar sota una estrella, l'anhel de viure.

Realment, m'havia canviat la sort, havia descobert un món diferent. Els darrers dies a Girona anava de cul, deien que era el boig de la ciutat, jo mateix em sentia bloquejat, cardíac i acabat, tota aquella penya de caradures amb mala sang m'havien deixat ni més ni menys que la cara partida, vaig estar a punt de cometre un homicidi. Aquella nit, entre un ball de buidors, el so del rock'n roll del "garitu" es convertia en lletania que em transportava a l'adéu de la dona del meu cor, l'adéu de la dolça Sarah a l'estació de França; no em va deixar acabar la frase "Si et quedes amb mi ...", i el tren fugí; així ets tu, si cadascú de nosaltres en begués un glop ... Aquell instant del temps em quedà grabat per sempre més: tu, jo i la circumstància.

Quan sents que la teva vida es converteix en temps mort, i que a la resta del món la roda va girant ... Els tendres vespres junts a la Mina d'en Ninyin quedaven enrere, n'estava fins els collons, necessitava un canvi d'aires .

Desitjant que aquella nit no tot quedés igual, em vaig dir "Ei noi, no esperis més, fes la maleta", i sense ni un duro (l'amor es paga) vaig fugir pel carrer dels torrats. En aquell moment, la meva vida era un full en blanc, esperava trobar noves i insospitades nits de glòria. Era com un vaixell perdut buscant la sort enmig del camí. En el meu rumb, direcció sud, ben endins de la mar,vaig veure la llum, la llum del far. El sol queia rere l'horitzó, tornava a ser lliure. En aquell paradís, rere la palmera de l'univers, naixia cada matí dins d'un núvol, entre hores bruixes que brillaven sempre amb tu.

Dicky

VOS ESTIM A TOTS IGUAL

Talment com la primera llavor que donà vida, aparegué la màgia a l'univers d'en Joan i deixà per sempre un cràter dins es seu cor. Després d'un viatge cibernàutic dins de la bombolla de sabó que havia creat davant del mirall, es trobà inmers enmig d'un camp de maduixes roges com el fons del got de Coca-Cola que tenia a la tauleta de sa cambra.

Envoltat d'un perfum màgic i encisador, s'endinsà al paradís. Com un satèl·lit, travessà paisatges i arribà a una monumental font, feia calor i sense pensar-s'ho giravoltà la maneta per a mullar-se els llavis amb l'aigua paradisíaca, aigua de colors com capses de retoladors. Degustà un sabor que el transportà a un regust estiuenc insuperable, era aigua de síndria, dolça com sa besada de s'Antònia. S'embriagà d'energia per a continuar la conquesta d'aquell espai del planeta encara per descobrir. Els seus braços esdevingueren ales i, com un alpinista-samurai alçà el vol per a guaitar aquell primaveral paisatge rogenc. Giravoltà les ninetes dels seus ulls, una misteriosa cova li definí el seu rumb, a ritme de rumba i patxanga integral. Era el pilot del seu jo, amb tots els motors encesos i el poder de la transparència d'un tel de ceba. S'endinsà enmig de grutes de belles estalectites. La calidesa inicial es difuminà, els graus devallaven, se congelava però s'aguantava. El camí, autopista d'un joc de simpatia, s'ho valia. Arribà al centre de la cova, amb un magne llac groc al qual s'hi llençà en pilotes, i en sortí perfumat de llimona. Veigué un petit forat d'on sortia llum, devia ser l'exterior.

De ben segur que a fora ja era negra nit, i devia fer una rasca insuperable, més que a Rússia, així que es posà quinze sostres de roba, i alçà el vol. Podia copsar detalladament cadascuna de les maduixes, ses estrelles del cel il·luminaven els fruits que encara no havia tastat, no fos cas que productes de neteja de químiques estranyes eclipsessin el somni. Plovia, però no es mullava, obrí la boca per tastar una gota, i s'endolcí les papil·les gustatives amb pluja de trinaranjus. La seva pell esdevingué taronja, una melodia indesxifrable sonava arreu del camp, i el cant de s'animal que no existeix li pregava que el volia sentir respirar des d'aquell moment i els 30.000 dematins que restés a sa terra. Aquella nit realitat i somni es fusionaren, es menjaren, es gastronomiren esdevenint multiorgàsmia general.

Es despertà en una platja amb perfum de flam i iogurt natural. Recordà llavors l'illa, l'Hotel Occidental, el cafetó de Colòmbia de cada matí i es seus germans de mar i cel, terrestres com es fang. Encara enyorava l'esteroide num. 15.000, i declarà damunt sa roca, ple de felicitat intrínsica, somrient al vent: "No puc viure sense tu, he entrat en sa vida i he pescat sa terra !!!" Les ones l'engronxaren cap a s'estel d'aquari enimg dels focs artificials de les seves mans.

Sa vida passa. Ses coses no són fàcils dins d'aquest iglú. Tanmateix, caigué d'un arbre sa llavor i en sorgí un altre de millor. Enterrà sa tristesa i ressucità la neurona de sa llibertat i alegria, i aconseguí que sa barca optimista, navegant per oceanes, el transportés a un viatge com aquell.