El seu precedent és el "cognomen", tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà, i es situa l'origen com a element per a distingir uns individus d'uns altres a l'edat mitjana.

El nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al segle VII.

Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un "sobrenom" atribuït a poques persones.

La moda, al segle XI, va divulgar certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb l'empobriment quantitatiu consegüent.

La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual va provocar la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les.

L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del segle XI: "Ramon, fill que fores d'Elisabet".

L'ús comú, però, va preferir unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al segle IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per "quem vocat" ('que anomenen'), "qui vocatur" ('que s'anomena'), o bé "alio nomine" ('per altre nom'), "quem alio nomine vocant" ('que criden amb un altre nom').

Les dones acostumaven a posseir cognoms al·lusius a la seva bellesa i també afectius.

El mot català 'cognom' sembla que va ser introduït, pel record erudit d'època visigoda, per un personatge important: el jutge barceloní, i després bisbe sense seu, que signava "Ervigi cognomento ('de cognom') Marc" ja des del 975.

La fórmula es troba, bé que rarament, durant el segle XI i precisament en el seu fill, també jutge, Ponç Bonfill Marc (des del 1017).

El sistema de molt el més corrent, però, va ser el de cognomenar-se amb el nom del pare en genitiu. Sembla que podria ésser per imitació de l'ús àrab, com ho indica la fórmula completa: "filius qui fuit", "filius" o "prolis" seguit de genitiu o del "de".

El vescomte de Barcelona ja apareix en un document secret de la cancelleria califal de Còrdova de la fi del segle X com a Guitard Arnal.

La fórmula va ser adoptada pels comtes de Barcelona ja a partir de Ramon Borrell.

El sistema va ser imitat de seguida per la gran majoria de persones, nobles o no, del país, la qual cosa sovint va facilitar la filiació familiar.

A l'occident de Catalunya de vegades apareix com a cognom el nom de la mare.

L'alta noblesa i la baixa varen tendir a prendre ben aviat (ja des del segle XI) com a distintiu el nom del seu feu territorial, sigui per mitjà del "de+ topònim"o bé en forma adjectivada.

Per influència de la forma aragonesa i com a Navarra, Gascunya i Castella, es va estendre, al segle XIII, al País Valencià, la utilització de la desinència en "-is" (o -es) en alguns cognoms (Ferrandis, fill de Ferran).

Aquesta forma encara perdura en alguns cognoms de diverses llengües, com per exemple, en castellà es va utilitzar la desinència "-ez" (Sánchez, fill de Sancho) o en anglès "-son" (Johnson, fill de John).