JAPÓ
INDUMENTÀRIA TRADICIONAL
El KIMONO és una túnica llarga que constitueix el vestit tradicional japonès.
Encara que actualment la majoria de japonesos utilitza roba occidental, acostumen a vestir-se amb kimonos els dies de festa i en ocasions especials.
La faixa ampla que s'ajusta al KIMONO s'anomena OBI.

LLENGUA
El japonès és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques.

És parlat al Japó per uns 120 milions de persones, a les illes Hawaii (més de 250000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300000) i al Brasil (150000).

Té una gran varietat dialectal, i el dialecte de Tòquio és considerat l'idioma oficial.

La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V.

És una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en mots simples. Cadascun d'aquests elements té una significació fixa i apta per a existir separadament.

Té poques vocals i consonants, i la major part de les síl·labes són obertes. La "r" i la "l" no es distingeixen l'una de l'altra. No té veritables pronoms, i els verbs són bàsicament impersonals, amb formes especials. Els adjectius verbals tenen una sola forma. L'accent és musical, i té tres tons diferents (baix, mitjà i alt). No existeixen articles ni gènere, i el cas és indicat pels sufixos.

Té 19 consonants que es corresponen amb: k, s, sh, t, ch, ts, n, h, f, m, y, r, w, g, z, j, d, b, y p.

L'escriptura japonesa utilitza caràcters xinesos i dos alfabets sil·làbics nadius, el KATAKANA i l'HIRAGANA.
Els japonesos utilitzen els moderns instruments d'escriptura, però el tradicional pinzell és la base per a l'ensenyança cal·ligràfica.
La bona escriptura a mà es considera al Japó com una clau de la personalitat.

Es poden trobar més de 17.000 espècies de plantes amb o sense flors, moltes d'elles molt cultivades i molt populars, com les pruneres blanques i vermelles, els cirerers, azalees, peònies, lotos i, en especial, els CRISANTEMS, la flor nacional de Japó.

Altres espècies importants són la pimpinella, la campànula, el gladiol i moltes varietats de liles. Hi ha poques flors silvestres.

La varietat d'arbres predominant al Japó és la conífera. Una espècie comuna és el "sugi", o cedre japonès, que pot arribar a fer 46 m d'altura.
Altres perennifolis notables són la pícea i moltes varietats d'avets.

A Kyushu, Shikoku i el sud d'Honshu creixen arbres subtropicals com el bambú, l'arbre de la càmfora i l'arbre de la cera, i es cultiva la planta del te.

Els arbres del centre i del nord d'Honshu són els típics de la zona temperada, com els salzes, els castanys i les coníferes.
L'arbre de la laca i la morera es cultiven extensivament i el xiprer, el boix i la murta són abundants.

A Hokkaido la vegetació és subàrtica i similar a la del sud de Sibèria. La pícea i l'avet meridional són els arbres més comuns, encara que hi ha exemplars de verns, àlbers i faigs.

Els fruiters més comuns al Japó són els presseguers, les pereres i els tarongers.