La Carrera d'Alexandre
Dedicat a en Thyron, company d'ilusions. El jutge Garris va treure's el mocador de la butxaca i s'assecà la suor que li queia pel front. Feia vuit hores que estava assegut a aquella sala, sentint els més horribles assassinats a sang freda i els robatoris més ben preparats de la història dels gàngsters. Eren ja les tres de la tarda. La gana començava a fer-se sentir dins la seva panxa. Anava a aixecar-se després de dictaminar la seva última sentència, però l'agutzil l'aturà. - Què passa ara? - preguntà el jutge desesperat. - Ens queda un últim cas, senyor - li respongué amb mirada ferma. - Molt bé... que passi l'acusat! De sobte, dos policies van entrar a la sala. Un d'ells anava tacat de dalt a baix. Entre altres coses, el jutge va poder distingir unes quantes taques de iogurt, farina, ous i mermelada. L'altre anava impecable. Portava un adolescent per l'orella, fent-li de tant en tant algun cop a la galta perquè no cridés. El jutge va mirar interessadament a aquells individus. No podia deixar de pensar en la gana que tenia veient un uniforme ple d'aliments sans i bons. Guardant la llengua al seu lloc, en Garris digué: - Bé, noi. No em facis perdre el temps. Digues el que hagis de dir. - Mai li dirà la veritat! - replicà un dels policies. - Per què no provem a escoltar-lo? - respongué tot seriós. - Em dic Alexandre - va començar l'adolescent. - Els meus amics em diuen el "Gran". - Caram! - Cridà el jutge - així deus ser tot un geni! - En realitat, em diuen així per les grans bestieses que sóc capaç d'organitzar. Sóc el més famós dels nois de la meva colla... El jutge recolzà el cap a les seves mans. Havia vist tot tipus de gent a la seva vida, però mai ningú que parlés com el "Gran". En primer lloc, estava a aquella sala per infringir la llei d'alguna manera desconeguda. Per continuar, es veia sincer, amb ganes d'acabar amb allò per sempre. Mostrava una gran valentia. El "Gran" començà a explicar tota la seva història mentre en Garris es concentrava més aviat en les restes de mermelada de l'uniforme del policia... - Veurà, senyor jutge. Ahir al matí va faltar el professor de Geografia. Els meus amics estaven molt avorrits a la classe sense fer res! - Naturalment, Alexandre - va interrompre el jutge. - Jo també he estat jove i sé molt bé l'avorriment que es pateix dins un aula quan manca el professor. - Jo els vaig proposar una bona idea. Com ja sap, l'any passat, el centre comercial de la ciutat va obrir les seves portes per primer cop. Fins ara, nosaltres no haviem pogut anar sols. - Què voleu fer allà sols? Comprar el sopar? - No exactament. Veurà... des que s'anulà el Grand Prix d'aquest any, teniem la intenció de viure nosaltres mateixos una aventura d'aquelles característiques. Però mai vam poder trobar el lloc ideal. - Sí, però... què té a veure això amb el centre comercial? - Deixi que li expliqui. Erem onze nois. Dos de nosaltres no estaven acostumats a grans esforços, la única cosa que podien fer era ser jutges d'arribada. - Sí, però el que no entenc és... - el jutge encara no sabia per on anirien els trets. - Podries anar més a poc a poc? - Vam anar al centre comercial. Els jutges d'arribada es quedaren a la planta baixa i els altres vam pujar fins a la cinquena. Allà ens dividírem en tres grups. El primer era el dels pesos lleugers, amb en "Jimmy" com a capità. En "Jimmy" era un bon noi que no arribava al metre seixanta. Tenia una veu molt cridanera i es deixava portar per qualsevol bandarra. - Qualsevol bandarra com tu, voldràs dir! - El segon grup érem els pesos mitjos i jo era el capità. Segons diuen, tinc un alt nivell de poder de convicció. L'últim dels grups era el de la "Mula". Aquest últim no tenia gaires opcions a guanyar, però podia fer-nos passar una estona desagradable. - M'ho crec, per dir-se "Mula" ha de tenir una bona causa... - Cada grup agafà un carro de compra i el capità es ficà a dins. - Això comença a posar-se interessant! - cridà el jutge mirant altre cop al policia de la mermelada. - Continua, si us plau! - En pocs segons, els altres dos membres de cada grup ja estaven empenyent el carro cap a endavant. Es podia preveure una màxima espectació degut a la gran quantitat de gent que estava realitzant la compra en aquells moments. El grup d'en "Jimmy" desaparegué ràpidament entre la multitud mentre s'iniciava una lluita bestial entre la "Mula" i jo. - Ja m'ho imagino - Va dir rient en Garris. - El carro de la "Mula" xocà contra el nostre tres o quatre cops, però no ens va fer perdre gaire temps. Amb una difícil però encertada maniobra, els meus amics em portaren per entre els prestatges dels llibres de terror. Els pesos pesants no controlaren amb precisió el seu carro i el "Mula" es donà de caps contra un piló de llibres. - Li devia quedar la cara com un mapa. - No, això va ser després. Baixàvem per les escales mecàniques i vam veure en "Jimmy", al final d'un dels passadissos de les llaunes. Sense pensar-ho dues vegades, ens dirigírem cap a allà. Al mateix temps, els de la "Mula" havien agafat l'ascensor i ja anaven arribant a la planta baixa. Allò era fer trampes! - No suporto els tramposos! - cridà en Garris malhumorat. - Jo tampoc! - respongué el "Gran". - En "Jimmy" els havia vist i volia fer un pacte amb nosaltres. Ens va dir que la "Mula" sempre volia guanyar, fos com fos. Això ens indignà de tal manera que acceptàrem un nou repte: sabotatge! - Sí, senyor! No mereixen res millor els tramposos! - En "Jimmy" i els seus agafaren un altre ascensor i nosaltres baixàrem pel muntacàrregues. La "Mula" no havia arribat al final del trajecte, encara estava perdut per entre els congelats i les verdures... - A sobre de trampós, incompetent! - murmurà el jutge. - En "Jimmy" i els seus es situaren darrera d'ells, tancant el camí que condu‹a a la meta. Mentrestant, nosaltres avançàrem cap a ells frontalment. La "Mula" cridà histèricament i, els seus companys acceleraren en direcció contrària. Però van veure en "Jimmy" a darrera i s'aturaren de cop. Havien comprès que anàvem directament contra ells. - En el fons no eren tan tontos, no? - La "Mula" indicà amb la mà un prestatge de iogurts i, en aquell moment, doncs... - En aquell moment vaig intervenir jo! - va interrompre el policia tacat. - Mai en la vida havia vist una colla de bandarres com aquests! - Si us plau, senyor, - digué el jutge - deixi continuar el noi. - El carro de la "Mula" avançà ràpidament i xocà contra el prestatge. Tots els iogurts van sortir volant. Alguns s'obriren i produ‹ren una pluja de colors de maduixa, llimona i pinya. A l'altre costat hi havia aquest policia parlant amb una dona. - O sigui que... - en Garris esclatà en grans rialles mirant el policia. - Vostè amb una dona i, de sobte... I com va quedar la dona? - No hi veig la gràcia, jutge Garris! - cridà el policia. - Sí, però - continuà el "Gran" - el cas és que la "Mula" escapà. Nosaltres començàrem a còrrer darrera d'ells. - I darrera de tot el policia! - digué el jutge sense poder aguantar el riure. - El senyor policia ens estava fent difícil la nostra feina. Li vam llençar uns quants pots de mermelada, ous i farina. Després vam perseguir més còmodament a la "Mula". La gent cridava queixant-se "d'aquesta juventut que puja". Això ens animà molt i aviat ens trobàrem amb la "Mula" una altra vegada. - Senyor Garris, - va interrompre el policia que s'estava posant nerviós - suposo que veurà la gravetat d'aquest cas... - Calli, agent. Sembla que vostè mai hagi estat un nen! - Ens aturàrem tots allà mateix - prosseguí el noi. - Ens vam posar d'acord per acabar bé la cursa i competir sense fer trampes l'últim trajecte. Fou un moment força emocionant. Ens alineàrem al primer dels passadissos i vam apretar l'accelerador per última vegada. - I el policia? - preguntà en Garris amb impaciència. - Encara era lluny! - Menys mal! - Només ens quedava la recta final. La "Mula" quedà de seguida en última posició. El títol de campió podia caure en les mans d'en "Jimmy" o en les meves. En un moment donat, els pesos lleugers van perdre el control i nosaltres avançàrem uns quants metres més. - Un final emocionant, pel que veig. - Ja ho pot ben dir. La victòria començà a pujar-nos al cap i els meus ajudants van augmentar massa la velocitat. Quedava poca distància per les caixes. Afortunadament, no hi havia ningú pagant en aquell moment. Els altres dos van relliscar i caigueren a terre, però el carro anava a gran velocitat descrivint una trajectòria totalment rectilínia. Vaig poder veure una jova dependenta a l'altre costat de la caixa. Era una noia d'uns dinou anys, rossa... com diria jo? - Sé exactament de què em parles: - va dir en Garris - era la noia dels teus somnis! - Això mateix. La seva cara mostrava més horror que altra cosa. No perquè jo fos lleig, sinó perquè anava a més de cent quilòmetres per hora. Finalment, el carro s'estavellà contra la caixa i el meu cos sortí volant pel cim. La jova dependenta va intentar esquivar-me, però no ho aconseguí. - Pobra noia! - Vaig xocar violentament contra ella i caiguérem tots dos a terre. La seva reacció no fou com a les pel.lícules, no em va petonejar, sinó tot el contrari. Cridà empipada donant-me records per tota la meva família. El jutge Garris quedà amb la mirada fixa sobre els ulls del "Gran". Els dos policies estaven ara en silenci. No es podia sentir ni el més petit soroll d'una mosca volant. El jutge reflexionà uns moments i observà uns papers que li havien deixat sobre la taula. El policia tacat, es treié de sobre una massa mig líquida que encara li penjava de la jaqueta. La seva cara reflectia un sentiment d'odi i menyspreu respecte el "Gran". En Garris aixecà els ulls i obrí lleugerament la boca. Semblava que volia acabar amb allò, però encara dubtava un xic. Es posà bé la seva típica vestimenta i digué per fi el que havia de dir. - No crec que aquesta història sigui motiu per fer un judici. - Què ha dit? - cridà el policia. - El que ha sentit. Sé que, per fer carreres de carros, un centre comercial no és gaire indicat, però tampoc hi ha res establert contra això a la constitució. - Però... però... - El senyor sap més de lleis que el propi jutge? - No, però... - Doncs no es parli més. Ja poden marxar! Els dos policies deixaren anar el "Gran" i abandonaren la sala. El noi va còrrer cap a fora amb els seus amics, que l'esperaven de feia estona. Poc després es sentí un gran xivarri que s'allunyà a poc a poc. El jutge quedà assegut a la seva cadira, sense aixecar els ulls dels papers que tenia sobre la taula. L'agutzil també se n'anà deixant en Garris amb la seva consciència. El jutge recolzà el cap sobre les mans. Tenia els ulls cansats i del seu rostre sorgia tot un caràcter de seriositat. La seva secretària entrà a la sala per dur-li els antecedents penals dels acusats d'un cas de tràfic de drogues. Però en Garris no l'agafà. - Senyor Garris, no ho vol veure? - preguntà la secretària. El jutge va fer que no amb el cap. Suspirà profundament i mirà els ulls de la seva secretària. Ella va somriure lleugerament esperant alguna floreta. Durant dos minuts van romandre així, sense que cap dels dos digués res. Finalment, en Garris mirà el rellotge i obrí la boca per fer un badall. Tornà a una posició de seriositat i esperà uns moments. La secretària anava a retirar-se, però el jutge la deturà agafant-la del braç. Aquesta es girà estranyada. En Garris va somriure un altre cop i digué: - Perdoni, però... a vostè li agraden les carreres? na gota de sudor se desliza por el perfil de mi rostro. Nace en el costado de la frente y deja una fina esquela alrededor del ojo frenándose al llegar al pómulo. Se detiene un instante y sigue bordeándolo por otro camino. Al otro lado, una gota gemela, con similar destino, aunque más retrasada. Es por el calor que siento. La sangre hierve en mis venas, que palpitan al ritmo de un corazón acelerado. Los músculos se tensan y se agita mi cuerpo inconsciente. Manos y piernas me tiemblan sin motivo. La boca abierta, respirando por ella. Los ojos cerrados, me pesan los párpados. No puedo saber cuándo acabará. Ni siquiera sé de lo que ello pienso. Si es bueno o es malo. Sale de mí toda la dureza, la rabia y el dolor que haya podido sufrir antes. No hay dulzura en mi interior. La amarga tristeza aparece en mi mente una y otra vez. Todo mi sueño cumplido, una simple pesadilla. El amor desaparece. Es la lucha contra uno mismo. Vencer la propia sombra, los fantasmas del pasado y del futuro. Una eterna soledad me rodea en este instante. Y en este más que en todos, pese estar tan unido a alguien. La soledad es siempre absoluta y la vida es siempre soledad. El motivo es que ya no hay nadie. Nadie existe. Sólo hay cuerpos inconscientes. Sólo hay sangre que hierve y que marca con fuerza las venas. Sólo hay ojos que se cierran por sus párpados pesados. Sólo hay manos y piernas que tiemblan. Corazones acelerados y músculos tensos. Ya nada parece tener sentido en un mundo que por los sentidos se arrastra. Si alguna vez hubo un coraje. Si existió antes el honor. Si el amor fue puro y dulce en alguna ocasión. Todo aquello son ahora las cenizas que cubren nuestro cuerpo como una falsa máscara. La distinción de lo racional, algo que ya no se entiende. Mientras mi cuerpo se mueve, al ritmo de muchos en algún otro lugar, vivo y sobrevivo con una utópica esperanza. Quisiera hallar aquello que en mi inocencia soñé. Las palabras bajo sonrisa pronunciadas. Las que sólo escuchan los niños porque a los mayores no les dejan disfrutar. Siento un escalofrío en la nuca y a lo largo de toda la columna. Cierro con fuerza las manos. Me encojo y me revuelvo. Aprieto los brazos. Bajo la cabeza. Ahora me inunda más la soledad. Ha terminado y no lo he comprendido. Y siempre pasa lo mismo. Estoy vacío. Nada parece importarme, pero aún estoy ahí, aguardando... hasta que una dulce voz de adivinada sonrisa me susurre al oído un suave te quiero.
		Jam, sin fecha.