8

8.4 BORRIANA

La vila de Borriana, capital de la Plana Baixa, fou un dels nuclis històrics més importants de l'antic Regne de València. Durant la primera meitat d'est segle, Borriana, afavorida pel seu port, es convertí en una de les poblacions més riques de la nostra terra i de tot l'estat. El conreu de la taronja i la fertilitat de la seua horta va fer d'esta vila el destí d'emigrants d'altres viles valencians de la Plana i també de la Ribera del Xúquer (Ortells, 1987, p. 369). Vaig suggerir a El valencià de les Alqueries (Saborit, 1998) que la presència de l'harmonia vocàlica amb // (porta, ['prt]) pot ser un reflex de l'emigració riberenca cap a Borriana.

FONÈTICA

En línies generals, el valencià de Borriana es mostra conservador davant les tendències innovadores que s'estenen des de la ciutat de Castelló tot i que els jóvens comencen a propagar les tendències castellanitzadores que s'observen per tot arreu de la Plana.

Pel que respecta al consonantisme, el valencià de Borriana conserva prou bé la distinció /b/-/v/ si bé és cert que els més jóvens van perdent dita distinció (vi>bi). La prepalatal fricativa /S/ (faixa, feix) es manté entre vells i adults mentre que es confosa amb /s/ en molts parlants jóvens especialment en posició final (peix>peis). És clar que la despalatalització de /S/ entre els jóvens borrianencs és una fenomen molt modern i sovint paral.lel a l'apitxament de /dZ/ i /z/ i també al betacisme i ieisme. Tots estos fenòmens estan encara en una fase primerenca de desenvolupament però podrien arrelar entre els locals al cap de dues generacions més.

És molt típic de Borriana la conservació de /t/ en els gerundis combinats amb ho enclític front a l'omissió (Betxí, Onda, etc. ) que se sent a la majoria de les viles al nord del riu Sec de Betxí; pensant-ho, veent-ho, regant-ho i no pensan-ho o veen-ho. La conservació de /t/ en est context podria tractar-se d'una resta fossilitzada de la /t/ que antigament es pronunciava al grup final /-nt/. Com veem a Nules, la pèrdua d'esta /t/ és prou recent, probablement degué esdevindre muda durant el segle passat.

Respecte a la distinció de les consonants africades sordes i sonores /ts/-/tS=/ i /dz/-/dZ/, la situació sembla pareguda a la de les Alqueries, és a dir, la confusió de /ts/-/tS=/ està molt més avançada que la dels correlats sonors /dz/-/dZ/. Com succeïx a Betxí, no tant a les Alqueries, la tendència d'alguns jóvens és la de total fusió de les quatre consonants africades en l'africada palatal sorda; /ts/-/tS=/-/dz/-/dZ/ > [tS]. Est fenomen és, una volta més, imputable a la forta castellanització fonètica d'alguns jóvens de la localitat a l'igual que ocorre entre molts altres jóvens de la nostra comarca (v. Onda).

MORFOLOGIA

El valencià de Borriana presenta una morfologia similar a la de la veïna Alqueries tot i que compta amb la proliferació de certes formes analògiques típiques d'altres poblacions veïnes:

La primera i tercera persona del passat simple de deure es formen amb el normatiu degué (o degue) però els jóvens tendixen a l'afegiment de la desinència analògica -re ( i a vegades -ra) tal i com se sent a Almassora, Castelló i Vila-real. ex: deguere ( o deguera) pensar que no estaves ací en lloc de degué pensar...

Com a les viles veïnes i en valencià general els verbs haver i vore tenen tendència a formar el present de subjuntiu amb les formes velaritzades hajga, vejga. També trobem l'imperfet de subjuntiu analògic de vore, vejguera, ex: espere que hajga vingut, si te vejguera al mercat dis-m'ho, no crec que me vejga en estes ulleres.

Com a les Alqueries haver té les formes analògiques havera/haveres que conviuen amb les normatives haguera/hagueres; si l'haveres/hagueres portat adés ja el tindries arreglat. Així mateix el verb fer presenta vacil.lació entre les formes analògiques palatals del present subjuntiu (faja, fages) i les etimològiques amb [s] (faça, faces); què vols que li faja/faça?

El passat analític (o perifràstic) es forma bé amb les formes vares/vàrem/vàreu/varen o amb les formes reduïdes vaes/vas, vàem/vam, vaeu/vau, vaen/van. Com en el cas de les Alqueries s'observa una variació sociolingüística entre estes variants amb la preferència de les formes en -re (vàrem, varen) pels majors i de les formes sense -re (vam, van) pels jóvens. Tot açò es manifesta amb estadis de vacil.lació (vàem, vaen) que no fan un altra cosa que confirmar que l'origen de les formes simples (vam, vau, van) es troba en la prèvia descomposició del paradigma en -re (vàrem, vàreu...).

Alguns parlants jóvens, com succeïx a Betxí, substituïxen el pronom els com a objecte indirecte plural per la forma lis, analògica de li i segurament afavorida pel cast. les; no lis vaig dir res, lis volien furtar el cotxe.

LÈXIC

Ausades [aozáes]: vell mot valencià que no es coneix al nord del riu Sec. S'usa freqüentment a la frase ausades ma vida dita col.loquial que vol dir ja ho crec estimat/estimada.

Aixeta: mot molt viu a la vila en comptes del cast. grifo que s'estén entre parlants d'altres viles.

Cerdo! ['sErDo]: típica interjecció dels borrianencs que suposadament donà origen al malnom utilitzat per referir-se als naturals de la vila.

En acabant: perífrasi molt típica de Borriana usada en comtes del castellanisme después típic del valencià col.loquial.

SOBRE EL NOM DE LA VILA

No està del tot clar si la grafia d'est poble hauria de ser o (Borriana) o u (Burriana). Per a Coromines, la grafia etimològica deu ser o puix que la pronunciació u seria deguda a l'inflexió de la i (com cusí per cosí). Un altra possibilitat és que la grafia fóra u si l'ètim provinguera del llatí BURRUS.

Pel que fa a la documentació antiga, ambdues grafies han estat utilitzades indistintament Borriana o Burriana. Germà Colón, analitzant les característiques fonètiques del valencià, conclou que és més factible que Borriana donara Burriana que a l'inrevés. Hi ha testimonis d'una pronunciació Boriana [boriána] amb o, sentida en parlants nascuts el segle passat. De confirmar-se estos testimonis hauríem d'afirmar que, efectivament, Burriana és una variant posterior a Borriana. Cal assenyalar que la grafia originaria no implica cap canvi en la pronunciació d'est topònim que pot ser perfectament articulat amb [u], [burriána].