ALMASSORA
Almassora es troba a poc més de tres quilòmetres de Castelló, per est motiu deuríem trobar-nos amb un parlar similar al de la capital per raons de veïnatge amb esta ciutat, la major de la Plana, però la singularitat del valencià d'Almassora és precisament la seua oposició al valencià del Castelló i la seua semblança als parlars de Borriana i Vila-real geogràficament més distants d'Almassora.
FONÈTICA
El valencià d'Almassora, com déiem adés, es mostra diferent i oposat al de la veïna Castelló i de fet podem observar la resistència d'est parlar a les innovacions fonètiques de la capital de la Plana. Així els almassorins conserven més la distinció entre /b/ i /v/ que a Castelló només se sent entre els més vells. Certament, com ocorre a altres viles de la Plana, el betacisme és notable entre els jóvens, tot i que he pogut observar la distinció en parlants de totes les edats.
Pel que respecta a la prepalatal fricativa sorda /S/, el valencià d'Almassora la conserva front a la pèrdua general a Castelló tot i que la fusió d'est fonema i /s/ pot sentir-se prou entre els jóvens. També és possible que en molts parlants que oposen /S/-/s/, dita oposició siga neutralitzada en posició final amb possibles homonímies com lluïx = Lluís i la rima de lleis i peix, són dades per confirmar en futurs estudis.
Com succeïx a les Alqueries (Saborit, 1998), l'alveolar /ts/ (tots, gots, gats) encara se sent en boca d'alguns vells mentre que /dz/ (dotze, tretze) sobreviu, almanco, fins la generació adulta. Sembla que els jóvens s'inclinen per les palatalitzacions /ts/>[tS], /dz/>[dZ] i inclús per la reducció de totes les africades a [tS] com observem entre el jovent acastellanat de tota la Plana (Castelló, Borriana, Betxí, Onda, etc. ).
La /t/ no es pronuncia darrere de nasal (gent > gen) com és normal en castellonenc però en els gerundis acompanyats del pronom enclític ho, /t/ sol reaparéixer sonoritzada; pensant-ho > [pensándo], mirant-ho [mirándo], veent-ho [veéndo], si bé la tendència del jovent és cap a la pèrdua de [d]</t/ en est context, potser fruit d'un procés dissimilatori; [nd]>[n]. Sembla que l'evolució [nt]>[nd]>[n] podria haver donat origen a la pèrdua de /t/ en est context gerundi + enclític (ho), pèrdua ben estesa per tot el val. septentrional i cat. nord-occidental.
Respecte al vocalisme, el valencià d'Almassora mostra l'harmonia vocàlica amb // donant lloc a pronunciacions com Monc[]f[] o Mall[]rc[] tal i com se sent a Borriana i les Alqueries i a la majoria de parlars al sud de l'Horta de València.
MORFOSINTAXI
A diferència de Castelló, Almassora té [a] en les primeres i terceres persones del singular, com el valencià general. Així a Almassora es diu pensa/pensava/pensara i no pense/pensa(v)e/pensare. Els almassorins en són molt conscients d'est fet i potser açò contribuïx al rebuig d'est tret morfològic que és vist com a foraster i impropi dels locals. Dit açò, hi ha indicis d'alguns parlants que utilitzen el paradigma en -e propi de Castelló i, de fet, jo mateix vaig manifestar a El valencià de les Alqueries (Saborit, 1998) la possibilitat que els almassorins estigueren assimilant est tret típic de Castelló i altres viles més al nord. Vull matisar aquelles afirmacions puix que després de diverses observacions no hi veem una tendència significant cap a l'assimilació d'eix tret morfològic.
Altres trets morfològics destacables són els següents:
La primera i tercera
persona del passat simple de deure es formen amb
l'afegiment de la desinència analògica -re tal i
com se sent a Castelló i a Vila-real. ex: deguere
pensar que no estaves ací en lloc de degué
pensar... Per
influència de Castelló, al diminutiu -et/-a
se li superposa -inyo/-a; trossinyo,
menudinyo, xicotinya desplaçant al sufix
més local -ico/-a; xicotico, xicotica.
Els verbs haver
i vore tenen formes velaritzades analògiques en
subjuntiu hajga, vejga i vejguera
les quals també se senten en altres viles veïnes, ex: espere
que hajga vingut, si te vejguera al mercat
dis-m'ho, no crec que me vejga en estes ulleres.
Els verbs de les
conjugacions segona i tercera en present de subjuntiu i
imperatiu han abandonat del tot les desinències
clàssiques -am, -au que se senten en
valencià general sent substituïdes per les analògiques
-em, -eu, típiques de Vila-real, Castelló
i de totes les altres poblacions al nord del Millars, ex:
vingueu quan tingueu temps, espere que puguem
trobar puesto prompte.
Perdura a Almassora (i
a la resta de la Plana), especialment entre els grans,
l'ús de ser per a expressar l'estada momentània
en un lloc determinat, ex: som al mercat, són
a la plaça. Est ús clàssic de ser és
típic del valencià septentrional i és gairebé inèdit
en valencià general.
També és típic de
la vila l'ús de la preposició a indicant el lloc
on ocorre o roman alguna cosa: vixc a València, estic
a la cuina, ton pare es queda a casa, etc. que
a les viles veïnes, com en valencià general, tendix a
suplir-se per en especialment davant de topònims
(ex: vixc en València).
Com en valencià
septentrional i català estricte, els noms propis són
precedits pels articles el, la (l'Enric,
la Maria) sense que est tractament tinga el caire
despectiu que manifesta en altres viles de la Plana i en
valencià general.
Com en català
general, les locucions més bé i més mal
tendixen a substituir a millor i pitjor: hui
me trobe més bé que ahir, la casa està més mal
que l'any passat.
La locució a saber
de (està a saber de bo) tendix a utilitzar-se
amb valor absolut equivalent a a muntó o molt:
eixa coca m'agrada a saber.
Perdura l'ús de debades
(pr. debaes) amb un significat causal; no
debades no trobava el poal, se l'havia emportat ta mare!
LÈXIC
El lèxic almassorí és ric en arcaismes i mots que es troben en desús a les viles veïnes. Vejam uns exemples:
Caràcter: com en alguna altra vila (les Alqueries) caràcter vol dir forma de ser i també fa referència a l'aparença física; no me sona el seu caràcter, crec que no l'he vist mai.
Costura: escola (també se sent als pobles veïns).
Cru /crua: mot que s'articula sense velaritzar (val. cruc/cruga).
Detràs: vell mot valencià hui restringit a Castelló i al valencià septentrional. Contràriament al que puga paréixer, detràs no és cap castellanisme.
Pataca: mot
típic del valencià septentrional en front a creïlla
més típica de les 
viles veïnes i del valencià general.
Tros: (hort) mot que sona antiquat a les viles veïnes.
Branca: mot que sobreviu a Almassora en lloc del cast. rama de les viles veïnes i gran part del valencià.
Matinet: de bon matí.
Tot i la riquesa lèxica d'Almassora, també trobem alguns castellanismes molt xocants per als parlants dels pobles veïns, exemples: mueble o zumo per moble i suc, aiudar per ajudar i hinvern per hivern.