1.2.4 El valencià apitxat

   

El valencià apitxat és el dialecte valencià  on totes les sibilants sonores /dZ/, /dz/ i /z/ s’han ensordit absorbides pels corresponents fonemes sords /tS/, /ts/ i /s/. Est fenomen fonètic dóna lloc a pronunciacions com txent, dotse i cassa en lloc de gent, dotze i casa. Cal afegir que el parlar apitxat és tradicionalment betacista (/vi/>[bi]) i més modernament pareix molt procliu al ieisme (llet >iet).

 1.2.4.1 Delimitació i característiques de l’apitxat

Pel nord el valencià apitxat aplega fins al sud de la Plana (Almenara i la Llosa (Saborit, 1998)), tot i que hi ha apitxament de /dZ/ a altres viles de la Plana, concretament a Onda, Tales, Suera, Veo, Aín i Betxí, les quals són també betacistes. Almenara (potser també la Llosa) apitxa /dZ/, /dz/ i /z/ però els vells encara distingixen /b/ i /v/ (Recasens, 1991, p. 196).

Els límits meridionals del valencià apitxat no estan del tot clars. Tradicionalment la frontera de l'apitxat, es troba a la vora sud de l'Albufera (el Palmar) i la isoglossa de l'ensordiment va cap a l'oest per Almussafes i Sollana després baixa cap a Albalat, deixa fora Algemesí i entra per Alzira i continua pel Xúquer deixant fora Antella i Gavarda. Resta al nord del Xúquer l'enclavament no apitxat d'Alfarb i Catadau (Veny, 1982, p. 169). Actualment, però, hom reporta la progressiva extensió de l'apitxat cap al sud, hom sent l'ensordiment entre adults i jóvens d'Algemesí, Antella, Gavarda, Carcaixent,
Polinyà i Corbera. En alguns casos, l'ensordiment es produïx de forma gradual i sol afectar més /dZ/ que no /z/, com ocorre a les viles de la Plana que esmentàvem adés.


 


Pel que fa a la distinció de /b/ i /v/, es troba generalment a les viles que no apitxen /dZ/ i /z/ si bé la distinció existix a Sollana que apitxa però no se sent a Alfarb, Catadau i Algemesí que estan excloses de la zona apitxada, (Recasens, 1991, p. 196). Com en el cas de les sibilants, la tendència actual és que els jóvens de totes les viles frontereres perden la distinció /b/ i /v/.

Lluny de les fronteres de l'apitxat (a banda dels casos esmentats a la Plana) també hi ha parlars que mostren, totalment o parcialment, trets d'est dialecte. És ben conegut el cas de Gandia, un illot que apitxa totes les sibilants tot i que està envoltada per pobles que no apitxen, (Morant-Escrivà, 1987). També hi ha apitxament al nord de Castelló (a Vilafranca i Forcall). A les comarques del sud hi ha ensordiment (progressiu) en alguna vila del Vinalopó (Petrer) i al Carxe murcià (Recasens, 1991, p. 286). Novament, cal matisar que a totes estes localitats (excepte a Gandia) l'apitxament afecta /dZ/ més que /z/.

Sense generalitzar, el procés d'extensió de la fonètica apitxada, lluny de la zona central, sembla progressiu entre el jovent de viles més populoses. És el cas de Xàtiva, que ja comença a ser reconeguda per l'apitxament progressiu del seu parlar. Al meu parer, l'ensordiment de les sibilants és un procés irremeiable en valencià i acabarà afectant bona part de les zones no apitxades en el proper segle XXI. Com suggerix Colón (1997: p. 337), el valencià basa gran part de les oposicions fonològiques en un sistema vocàlic sense neutralitzacions mentre que certes oposicions consonàntiques poden ser irrellevants. En el cas de les sibilants, hom pot observar el seu escàs rendiment fonològic i l'absència d’un nombre significatiu de parells mínims oposats per la manca o presència de la sonoritat.

Un altre fenomen que s'estén ràpidament per la zona apitxada és el ieisme que provoca la deslateralització del fonema /´/ identificant-lo amb /j/. El resultat d’est fenomen ocasiona les pronunciacions eia, iarg, iuna o vai per ella, llarg, lluna i vall. L'extensió del ieisme a la zona apitxada està aplegant a límits alarmants entre jóvens i adults, i, de fet, és present de forma quasi general a la ciutat de València. El ieisme pareix un fenomen fonètic molt recent i amb tota seguretat ha estat importat del castellà, llengua on predomina en l'actualitat.

Una altra innovació fonètica que sembla estar sorgint en el parlar apitxat és l'aspiració de la /s/ implosiva en certs contexts. Hem sentit esta aspiració en parlants d’Alzira, Sagunt i Sollana, especialment quan /s/ precedix  les plosives /p/ i /k/. Cal apuntar que açò ocorre tant a la /s/ interior de mot com per fonètica sintàctica. Així mateix, és possible que l'aspiració vinga acompanyada d'una lleugera geminació (en el cas de /-sk-/ també fricatització) de la consonant que seguix. L'origen del fenomen deu ser modern i té continuació en les parles castellano-aragoneses veïnes (Foia de Bunyol), vejau els següents exemples:

 

·         Escolta [ahkólta], [ahkkólta] o [aXkólta].

 1.2.4.2 Morfologia

 Quant a la morfologia, el valencià apitxat sol preservar el passat sintètic (jo parlí, tu anares) que ha estat substituït pel passat analític o perifràstic (jo vaig parlar, tu vas anar) en quasi tot el domini. El passat sintètic no és, però, patrimoni d'est dialecte ja que se sent també a zones no apitxades com la Ribera Baixa, a tota la banda sud de la Ribera Alta, a la Safor, a les localitats occidentals de la Vall d'Albaida, la Costera de Ranes i també més al sud al Camp d'Elx (Sanchis Guarner, 1950, p. 194). Al nord, a la Plana, també s'ou el passat sintètic a la vila de Xilxes (Gimeno, comunicació personal) i esporàdicament entre els ancians de Moncofa i les Alqueries. Cal dir que a totes estes poblacions extremes, el passat simple sols apareix en les persones del plural (anaren, vinguérem). Hom pot observar la regressió del passat sintètic en benefici de l'analític que resulta lingüísticament més econòmic que aquell (la Ribera, la Safor, v. Morant-Escrivà, 1987). La progressió del passat analític o perifràstic opera especialment en la primera persona del singular (jo vinguí) la qual no se sent o se sent molt poc a certes localitats que conserven el paradigma sintètic per a les altres persones (ex: Benifaió, Carcaixent (la Ribera), Xilxes (la Plana), Eivissa).

Algunes persones (molt erròniament) han volgut associar a l'influx del castellà el manteniment del perfet sintètic a les comarques centrals valencianes. Desafortunades són eixes afirmacions car són precisament aquells més influïts pel castellà els que afavorixen el perfet analític allí on encara és viu (cf. Morant-Escrivà, 1987, Saragossà, 1997, p. 130, nota al peu).

Un altre tret morfològic de l'apitxat és la substitució dels pronoms reflexius mos (<nos) i vos pel reflexiu de la tercera persona, se. Així, mo(s) n'anem o renteu-vos esdevenen se n'anem i renteu-se. Esta reducció dels pronoms reflexius està prou estesa; pel nord, a la Plana s’estén progressivament per Onda, Betxí, Xilxes, la Vall d'Uixó, Ribesalbes, també apareix a zones de l'Alcalatén (l'Alcora) i l'Alt Maestrat (Benassal). Pel sud, la reducció dels reflexius sembla progressiva a moltes comarques (la Ribera, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià, la Marina, etc.) però no aplega a l'àrea de l'alacantí ni tampoc a la Marina (v. Colomina, 1985, p. 308). Cal apuntar que el canvi de mos i vos per se/es sol afectar més vos que no mos (la Plana, la Safor, etc. ).

Per últim, destacarem la tendència de la zona apitxada a la formació analògica dels participis dels verbs de la segona conjugació amb el sufix velaritzat -guent com també ocorre en balear: beguent, creguent, diguent, poguent, siguent, etc. Unes altres formacions analògiques són molt típiques de la zona apitxada; formes palatalitzades del present d'indicatiu i gerundi de vore (>veure): vegem [betSém], vegent [betSént] per veem i veent; participi de viure: vixquent [biSként]; formes velaritzades de creure i traure en present d'indicatiu: creguem, traguem, cregueu, tragueu per creem, traem, creeu, traeu; formes velaritzades del present de subjuntiu de vore i haver: veixca [bé(j)Ska], veigga [béZÄa], haixca [á(j)Ska] o haigga [áZÄa] per veja i haja. Emperò, contràriament al castellonenc i alacantí, fer conserva les formes etimològiques del present de subjuntiu: faça, faces (alacantí i castellonenc, faja, fages). A més, es mantenen prou vives les desinències clàssiques -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera (batam, digau, vullgam, etc. ) que en part de l'alacantí i (especialment) del castellonenc tendixen a substituir-se per les formes analògiques -em, -eu (batem, digueu, vullguem, etc. ). Sobre les desinències -am i -au observem que alguns parlants a Morvedre i l'Horta les usen també en present d'indicatiu, ex: No sabeu el que digau!; Què fosc! No vejam res! .

 

 1.2.4.3 Sobre l’origen de l’apitxat

 

Resta per comentar l'origen del parlar apitxat. Des de Sanchis Guarner l'apitxat s'ha considerat una interferència fonètica del castellà envers la nostra llengua. Esta interferència hauria sorgit amb força des del s. XV (Veny, 1982, p. 170)  afavorida per l'enorme emigració de castellans i aragonesos cap a les comarques centrals durant i després de la reconquesta (cf. Guinot, 1999, p. 260).

Diversos autors (P. Barnils, À. López, Recasens), però, han donat evidència que l'ensordiment de les sibilants no és cap interferència castellano-aragonesa sinó un procés intern del valencià que (cal dir-ho) no és exclusiu d'est dialecte sinó que també ha afectat el català barceloní en posició intervocàlica (barc. metxa, fetxa per metge i fetge).

Daniel Recasens afirma que l'ensordiment de les sibilants, en concret de /dZ/, és ocasionat per la conjunció de dos factors, l’alt grau de palatalitat i tensió articulatòria  de l'element oclusiu de /dZ/ que acaba ensordint la fase fricativa d'eix fonema (Recasens, 1991, p. 287). El fet que /z/ i freqüentment /dz/ (que són sonors però no palatals) es conserven sonores a zones on s'apitxa /dZ/semblen confirmar esta tesi. Si el castellà fóra el responsable de la fonètica apitxada, l'apitxament de les africades /dZ/ i /dz/ i de l'alveolar /z/ seria simultani puix que el castellà manca de qualsevol sibilant sonora.

Jordi Colomina (1999, pp. 99-105) ha donat també suport a l'origen autòcton de l'apitxat amb arguments prou concloents. Segons est autor, l'ensordiment de /dZ/ és degut a l'inexistència d'un correlat fricatiu en oposició (absència d'una oposició /dZ/ vs /Z/ com en català general) paral·lel a l'oposició de les palatals africada i fricativa sordes (/tS/ vs /S/). Diu Colomina que en ensordir-se /dZ/ el sistema de les palatals valencianes s’equilibra. Colón (1967, pp. 223-224) confirma que l'ensordiment de /z/ és molt posterior al de /dZ/ cosa que dóna suport a un ensordiment escalonat de les sibilants com proposa Colomina. Com véiem adés, dit ensordiment escalonat palesa l’origen autòcton de la fonètica apitxada, si bé no podem descartar que el castellà fóra un factor clau en l’extensió d’un fenomen fonètic paral·lel a l’esdevingut en esta llengua al llarg del segle XV.

També assenyala Colomina que l'apitxat no és un fenomen medieval sinó modern i aporta dades bibliogràfiques que confirmen que el sorgiment dels ensordiments no és anterior al segle XVII. Segons l'autor, l'actual extensió del valencià apitxat és molt moderna i no pas antiga com s'havia suposat (dels segles XVIII i XIX). Com véiem, dita extensió continua el seu curs per les viles que citàvem adés (zones frontereres de la Ribera i la Plana, viles de Xàtiva i Gandia).