EL IEISME NO ETIMOLÒGIC EN VALENCIÀ

EL IEISME NO ETIMOLÒGIC EN VALENCIÀ

DEFINICIÓ

El ieisme no etimològic és una innovació fonètica del valencià contemporani i és causant de la pèrdua de l’oposició entre el fonema palatal lateral sonor /´/ (<ll>) i la semiconsonant medio-palatal aproximant /j/ (<i>). Dita innovació ha originat pronunciacions com iet, iuna, vai o uieres en lloc de llet, lluna, vall i ulleres.

ORIGEN DEL IEISME

Com diem, l’origen d’esta innovació és prou recent puix que la majoria de parlants valencians vells i adults solen mantindre el fonema palatal /´/, (cf. Calvo, 1997, Colomina, 1985, Meneu, 1990, Saborit, 1998). No sembla haver un lloc geogràfic desencadenant del ieisme tot i que la zona de l’apitxat podria constituir un focus primari de la innovació. Açò es constata per la presència de parlants adults ieistes a la dita zona i molt especialment a la ciutat de València on la gran majoria de la població (inclús alguns de majors) mostren el pas de /´/>[j]. El fet que la ciutat de València –fortament castellanitzada- mostre tal estat avançat de ieisme ens fa pensar que el castellà ha actuat com a força expansiva de la innovació (influència que també degué causar l'ensordiment de les sibilants i la fusió de /b/ i /v/).

Si observem el desenvolupament del ieisme en castellà, comprovarem com el fenomen ha progressat enormement durant el present segle però el seu origen es remunta molts segles enrere, entorn els segles XVII i XVIII. El focus del ieisme castellà degué originar-se a les grans ciutats andaluses (Cadis, Granada, Sevilla, Huelva...) puix que a Andalusia –la regió més ieista del castellà- encara hi ha zones rurals distingidores (cf. Zamora Vicente, 1989, pp. 75-83, 309-313). Durant el segle XIX el ieisme castellà seria fort a Andalusia i estava introduint-se a les ciutats castellano-manxegues (Ciudad Real, Madrid, Toledo...). Actualment el ieisme predomina en totes o la gran majoria de les ciutats castellanoparlants. Només queden restes de distinció entre els vells i adults de les zones rurals, especialment del nord, tot i que el ieisme avança ferm per tot arreu i la distinció podria desaparéixer completament cap a la primera meitat del segle vinent.

Sembla clar que la força expansiva del ieisme castellà és la causa de la seua expansió en la nostra llengua. Sociolingüísticament la innovació sempre ha comportat un desprestigi entre els valencianoparlants però, poc a poc, la seua expansió el fa veure com a més normal. Justament el fet que a Catalunya el ieisme continue sent vist com a foraster (és propi dels immigrants i dels acastellanats) podria justificar la major resistència a la innovació de les terres catalanes.

CAP A UNA EXPLICACIÓ FONÈTICA DEL IEISME

Hi ha hagut pocs intents d’explicar l’origen fonètic del ieisme modern. Podem estar d’acord en el seu origen com a una interferència del castellà però hi ha indicis que apunten cap a una possible origen fonètic de la innovació. Observem estes dades:

1. L’oposició /´/-/j/ es fonamenta, en gran part, en els trets +consonant per a (´), +vocal per a (j). Encara que en la parla ràpida /´/ es percebut més relaxat (més proper a /j/) la naturalesa vocàlica (sense fricció) de /j/ no fa perillar la distinció amb un fonema /´/ que sempre mostra una articulació plenament consonàntica.

2. Després de l’observació de parlants ieistes i no ieistes, ens podem adonar com entre els parlants distingidors la semiconsonant /j/ té una articulació oberta i completament lliure de fricció, similar a la iot de l’anglés (yes), però els ieistes valencians tendixen a tancar i reforçar l’articulació de /j/ amb una lleugera fricció palatal similar a la y del castellà modern en paraules com yugo o mayo. Com déiem adés, un dels trets diferencials de /´/ i /j/ és la plena articulació consonàntica de /´/ front una articulació quasi vocàlica de /j/, però si /j/ augmenta la seua tensió articulatòria, apropant-se a una qualitat fonètica de tipus consonàntic, l’oposició /´/-/j/ pot perdre part del seu rendiment perceptiu donant-se lloc a la seua confusió.

Un retret important podrien fer-se a esta teoria sobre l’origen fonètic del ieisme:

Si el reforçament articulatori de /j/ és el causant del pas de /´/>[j], hauríem de trobar principis de dit fenomen en parlants distingidors, cosa que no sol ser així. El reforçament de /j/ ocorre normalment entre parlants ieistes. ¿Quina explicació té tot açò?

Com afirma Jordi Colomina (1985), el ieisme sembla ser un típic infantilisme fonètic car els infants de curta edat tenen sovint una gran dificultat en articular el fonema /´/ pronunciant-lo com [j], i sols amb posterioritat comencen a adoptar l’oposició /´/-/j/ en la seua parla. Suposem que durant el procés d’adquisició del fonema /´/ els xiquets que articulen una iot aproximant adquirixen més fàcilment el fonema /´/ puix que la seua diferència articulatòria i perceptiva amb una /j/ quasi vocàlica és notable, però per a aquells xiquets que han desenvolupat una iot amb fricció consonàntica, el fonema /´/ és un fonema difícil ja que el senten massa proper a la seua iot ara amb el tret +consonant. Resumim esta explicació:

L’oposició /´/-/j/ es fonamenta, en gran part, en els trets +consonant per a (´), +vocal per a (j).

Els parlants ieistes tenen una /j/ amb el tret +consonant.

No hi ha pas previ de reforçament consonàntic de /j/ en parlants distingidors, per tant el reforçament deu originar-se de forma espontània des de la infància entre els parlants ieistes. No estranyament, el ieisme és un conegut infantilisme fonètic que en una situació normal no s'estendria més allà de la infantesa.

Si els infants adopten una /j/ amb el tret +vocal tenen menys dificultats en adoptar el fonema /´/ car la distància articulatòria entre /´/ i /j/ és ben percebuda.

Si els infants articulen una /j/ amb el tret +consonant, tenen dificultat en articular el fonema /´/ puix que el senten molt proper a /j/ i açò els dificulta el seu aprenentatge.

Ara podríem preguntar-nos el següent: si el fenomen ieista ve produint-se entre els infants, per què ha aplegat a l’edat adulta durant el present segle i no abans? Ací és on situaríem la influència del castellà com a element afavoridor del ieisme entre els parlants adults del present segle:

Durant el segle passat el ieisme castellà estava localitzat en els parlars urbans del sud-oest, però la distinció era ferma en el castellà central i del nord, i clar està, també en el castellà que entrava en contacte amb el valencià. Des del moment que el castellà (especialment el les variants urbanes) ha generalitzat el ieisme, el fenomen s’ha introduït també en valencià, ja havem dit com: potenciant l’incipient ieisme infantil causat per uns fenòmens fonètics suara descrits.

EXTENSIÓ I VITALITAT DEL IEISME

És difícil fixar l'extensió i la vitalitat d'est fenomen puix que encara no existix cap estudi dedicat sistemàticament a tal qüestió. De tota manera, podem suggerir el següent:

Sociolingüísticament, el ieisme augmenta amb la joventut dels parlants i amb el seu grau d'exposició a la fonètica castellana.

Geogràficament pareix que el ieisme siga més típic de l'àrea de l'apitxat on pot oir-se, inclús, en parlants d'edat (València). En el valencià castellonenc, diverses fonts (v. Meneu, Saborit) han constatat la millor conservació de /´/ i la absència de ieistes majors de 30 anys. Jordi Colomina (Colomina, 1985, pp. 157-158), apunta també l'extensió del ieisme entre els jóvens de les comarques meridionals i afirma que Elx és un focus ieista car la majoria de parlants menors de 50 anys mostren la innovació.

Pel que fa a Catalunya, pot observar-se la major retenció de /´/ entre els jóvens. Inclús el ieisme etimològic de la zona nord-est està en procés d'eliminació per influència de la prestigiosa parla barcelonina on el ieisme està socialment estigmatitzat (v. Alegre, 1991, pp. 100-101, Recasens, 1991, p. 324). Dit açò, he observat a jóvens ieistes menors de 30 anys en la zona sud de Catalunya, potser contaminats per la força de la innovació a terres valencianes.

Com en valencià, el ieisme no etimològic s'estén progressivament per les Balears (esp. a l'est de Menorca) i també pel Rosselló per influència del francés, (Recasens, 1991, p. 324).