XAVIER MISERACHS

Fou un dels elegits i formà part d’aquella eclosió fantàstica dels anys seixanta, que a Catalunya ha donat gent com Leopold Pomés, Colita, Oriol Maspons, Masats, Terrès, Colom i altres.

La veritat és que ho ompliren tot, eren a tot arreu i fer-se un lloc a la seva alçada, no era fàcil pels qui venien amb altres idees; cosa afortunadament inevitable per la diversitat humana i perquè l’impacte d’un resorgiment d’aquesta intensitat, genera dialèctica i el naixement de noves tendències. Així funciona l’evolució.

Avui sabem que una bona part de la fotografia que es va fer a Catalunya durant els anys 60, 70 i 80 -m’aturo aquí, perquè miro enrere i explico una petita història- pot penjar-se per mèrits propis en moltes parets, incloent-hi les dels museus. Aquests poden ser de belles arts, però també d’antropologia, d’història o de geografia, si n’hi haguessin, donat que la fotografia és un instrument cultural, de coneixement, que es fa subtil i fins i tot poderós, si és recolzat pel talent creador.

Per tot això, ens podem preguntar per a què fotografiava en Xavier Miserachs, a part de per a allò més legítim, com és guanyar-se la vida.

I s’ha de respondre que, entre d’altres finalitats, fotografiava per trencar la visió convencional de la realitat, que és un defecte de l’home actual; per acostar-nos a allò que no és aparent, a l’estructura de les coses -com apuntava Steinert-; a l’aura de les persones i dels objectes, com precisava Walter Benjamin; en definitiva, a una més intensa percepció "del món que som" (mostrar els objectes més intensament, Callahan!).

Perquè la fotografia és el mitjà desvetllador més agut si es confecciona amb talent; entre d’altres raons, perquè la lent pot utilitzar-se com un ull insubornable. Talent, màgia creativa, imaginació, tot pot aplicar-se a les seves finalitats; a la transferència i a l’encantament.

Estem parlant de Xavier Miserachs.

No el vaig conèixer personalment i ho lamento.

Visquérem relativament a prop, però no coincidirem.

Tot d’una, ja no fou possible.

M’hagués agradat dir-li que les seves fotografies m’agradaven des de sempre, en blanc i negre i en color, bo i sabent que la nostra visió del món -i en part per això mateix- és diferent.

Dir-li que sempre em va atraure el seu sentit del temps, intens i diàfan, tractés o no el que és humà.

Ell sabia que allò quotidià és un dels grans temes de l’home, com ho fou d’aquells déus mediterranis que estimaren, atravessaren les mars i miraren astoradament la seva pròpia creació.

Com a home mediterrani ho explicà a través d’imatges subtils, a vegades al.legòriques, com traient-li transcendència a l’assumpte.

Però en les seves fotografies hi ha una idea poderosa: una senzillesa trobada que ens condueix al contingut i aquest s’expandeix pel nostre interior ràpidament.

Colom o mussol. Finestra o mirall. Les eternes preguntes.

El misssatge de Miserachs tal com el veig és així:

sentim;

a través del sentiment, coneixem;

el coneixement es trasllada, vibrant, a la ment;

i aquí s’analitza i queda, potser per sempre.