El dia que amb
en Xavier Miserachs, vàrem assitir a l’enterrament del nostre estimat Català Roca,
no vaig poder deixar de fer-li el comentari "ad hoc" molt típic de la nostra
relació: "mira Xavier, com que en Català tenia vuit anys més que jo, i jo en tinc
nou més que tu, doncs ara em tocarà a mi". Ell, davant del que la lògica del meu
comentari, tan català -ja que un andalús no l’hagués fet mai-, no va voler fer cap
compliment, ni dir allò de: "això no se sap mai, la voluntat del Senyor és
inesbrinable". Només va contestar: "bueno"; o sigui que amb en Xavier va
quedar molt clar: em tocava primer a mi, i ell hi estava d’acord. No era matèria
opinable.
Els biògrafs i historiadors no
concreten l’any que en Xavier i jo ens vàrem conèixer. Només ell podria
aclarir-ho. Jo no sé si la primera vegada va ser als locals de l’Agrupació
Fotogràfica de Catalunya o a la terrassa del bar Marítim de Cadaqués, aguantant una
bronca d’en Pere, l’amo, que tot sovint ens escridassava amb el seu lema:
"Estic fart de forasters", que a nosaltres, barcelonins-massoques, ens feia
tanta gràcia. Sovint comentàvem que va ser tan divertit que ens haguessin despatxat del
restaurant de les Galiotes, després d’haver fet la "comanda" de nou
"oquemacus", perquè rèiem a taula.
Potser de Cadaqués ens agradava
que la carretera fos tan dolenta (abans que l’arreglessin els americans de "la
base") o que l’aigua sortís salada per les aixetes i aquestes circumstàncies
feien que no hi anessin massa famílies amb nens petits i cunyades i tietes que destorben
tant a les platges. Cadaqués ens agradava perquè tot era incòmode. En Xavier i jo hi
vàrem començar anar com a "okupes", si no ens deixaven dormir a casa
d’una o altra de les amiguetes d’en Xavier, dormíem dins del meu
"siscents", això sí, nou de trinca i amb volant de fusta, perquè estava
"trucat" per la casa Nardi…
No se sap qui ens va presentar
però teníem massa afinitats per resistir una mútua atracció. Una de les primeres
vegades que hi vaig "pujar" sol, va ser perquè en Xavier va descobrir una nena
que es deia Teresa i que ell "sabia" que m’agradaria molt, i així va ser,
per poder-la retratar en el cementiri o a les roques del Cap de Creus.
Les roques de Cadaqués ens
servien de "background", de fons, per retratar encenedors Flaminaire, ampolles
de colònia dels Puig, joies, etc. En aquells desolats paratges ens quedaven
super-artístiques.
Les nenes, també. En Xavier va
immortalitzar allà, totes les nanes de bona pinta de Barcelona i "part de
l’estranger", com s’acostuma a dir. Jo, pels anys 50, era un entusiasta
colonitzador d’Eivissa i Formentera, però allò es va anar acabant als inicis dels
seixanta.
En Xavier em va introduir en el
grup d’agitadors culturals de "Cadac’s" (com es deia en pijo), i jo em
vaig deixar davallar per la relliscosa pendent. En Xavier tenia diverses
"novietes". Jo la que li envejava més era una que tocava el piano. Encara no
sé perquè vàrem arribar a ser tan amics. Quan el vaig conèixer, vaig adonar-me de
seguida que ell era més circumspecte que jo. Més mesurat i més culte, per aquest
"barnís" que et dóna la universitat. Jo li explicava, que per aquesta
circumstància, tenia un afany desmesurat per tractar sempre amb gent més intel.ligent
que jo. Li retreia que preferís anar a jugar al tennis amb uns amics molt
"tontos" que tenia, dels que no en podia treure cap benefici intel.lectual. Ell
em responia que jo era un aprofitat. Jo li deia que sí, perquè jo no havia pogut tenir
la sort de passar per la universitat.
De totes maneres a en Xavier no li
agradava gens discutir de res. Odiava la controvèrsia, la polèmica, fins i tot la
dialèctica. Sort que el seu sentit de l’humor, que compartíem en tot moment, ens
evitava tot problema. Hi ha coses que no entendré mai. Un dia en Xavier em va explicar
que no havia "arribat" mai a les mans amb ningú, que no havia repartit mai
"hòsties", perquè ens entenem. I jo li deia: "Ni durant la mili que vas
acabar d’oficial?". Doncs, no. Jo no ho entenia. A mi sempre m’havia
agradat, fins ben acabada la mili i una mica més, fotre un bolet, procurant sempre tenir
la raó i ser el primer, perquè no s’hi poguessin tornar. En Xavier, no. Jo li havia
d’ensenyar que en els meus artells, en els meus punys, hi ha petites cicatrius de
batalles passades, dels meus primers vint-i-dos anys de vida...
Jo me’n reia de la seva
afició d’anar pels boscos a caçar bolets. L’únic que trobava bé
d’aquesta afecció és que hi anava amb en Rufo, el seu gos. Un dia m’hi va
voler dur a mi i és clar, no en vàrem trobar ni un. Jo el vaig consolar dient-li:
"Però, com vols que trobem bolets abandonats, aquí, per terra, si a la botiga del
meu barri els venen a dues mil pessetes el quilo? I deu haver gent qualificada per
trobar-los, però anant amb mi, no en trobaràs mai." Com sempre, davant d’una
explicació lògica, en Xavier no discutia.