Ningú va arribar a explicar-se de manera més o menys aclaridora les raons que, els darrers dies de novembre de 1969, van portar el Climent Queralt a passar-se la corda pel coll i, d'una lleu inflexió del cos cap endavant, que precedí un sotrac escruixidor, restar suspés de la branca d'una olivera, les faccions desconjuntades, mirant al sol ponent de la tarda. L'estampa del cos penjat fou entrellucada de lluny estant pel Fermí Centelles, pastor, el qual, curiosament, tingué en vida la fatal facultat de trobar els cossos inermes de tres suïcidats. Entre els estupefactes participants del tristíssim seguici que acompanyà el difunt fins a la part posterior del cementeri, allà on eren sebollits els cossos d'aquells que morien sense els sagraments, hom comentava aquestes raons i totes les altres que hi poguessen aportar poca o molta llum.

Hom havia tingut sempre el Climent com una persona normal, com tants altres homes que ja no podien considerar-se joves, que havien passat les penalitats del temps de la fam, que havien hagut de passar pel servei militar perllongat dels anys de postguerra, que havien, en molts de casos, hagut d'agafar la casa i la família i traure-les endavant malgrat tot: les pèrdues, les absències, la marginació, el setge continu de l'autoritat de l'ordre. Uns, passada la infantesa de penúries i la joventut mediatitzada, van aconseguir casar-se de manera més o menys convencional; d'altres, com n'era el cas, havien restat fadrins, sense aconseguir de portar a terme la seua oportunitat matrimonial, sovint sense arribar a tindre el més mínim contacte amb l'organització matrimonial de l'època, en què les famílies posaven les filles en ramats, lapidades de preceptes de pudor, engrillonades a les confraries religioses, a les convencions catoliquíssimes, oferint-les com a negoci de compra i venda en aquell aparador en què es convertia el carrer Major els diumenges a l'hora de l'eixida de missa. D'una banda hi havia la vida real, la que cadascú havia viscut, amb els seus fracassos i les seues alegries, amb els seus misteris i les seues vergonyes; de l'altra, el futur es presentava com l'obligació del negoci del matrimoni: escollir un partit bo i favorable, que s'adigués a la posició social, i mirar d'establir el contracte, negociar, regatejar, jugar la carta de la partició del patrimoni entre els descendents, una inversió a llarg termini... Després de tot ja vindria el llit llòbrec, la submissió escamarrada, les pistoletades brutals, sense traça...

El Climent havia restat fadrí. Com d'altres. Va créixer a ca l'àvia, on passava dies sencers a l'hivern, quan feia mal temps, i anava a jugar-hi les llargues nits d'estiu, en què des de darrera la casa, sobre el barranc de la font i els safarejos, hom podia assistir a la plenitud estelada del solstici, a la tendresa horitzontal de la naixent lluna plena, que anava enfilant-se al capdamunt de la nit, fins a banyar les coses amb la seua llum suau i fresca. Al carrer de l'àvia hi havia conegut la Roseta i el Miquel, l'Antoniet, el Pepet i les seues germanes Pilareta i Carme: amics del temps de la infantesa que havien format una colla de còmplices durant dos estius i, anys més tard, s'havien de dispersar com les desferres d'una bomba. De bell antuvi i per a sempre, la personalitat de la Carme havia exercit en ell l'atracció, la seducció sens fi que engrapa el cor involuntàriament.

Tenia un any més que ell, prima, de cabell llarg i castany, recollit en una cua de trena; faccions estilitzades de l'adolescència primerenca, dues perles a punt d'enervar-se sota l'escot; el dia que la va conèixer, llunyà com el ressò de les vides conegudes i no viscudes, en fer acte de presència a l'entrada de ca l'àvia, ella i sa germana, aconduïdes pel Pepet, encara tan sols un infant: l'esme del Climent va fixar-se com un clau a la fusta. Hi havia en ella l'altivesa de la carn, els matisos de la tarda reflectits en son somriure, l'abandó de la vida. Aquells jovenel·los ocupaven els capaltards i les nits d'estiu a vagar pels carrers baixos, de rogle en rogle, a seure a la barana de la murada, a baixar a la font o perdre's per les timbetes de la costa, rere la portella del carrer del Tremedal. Tots s'abocaven a la companya com a escapatòria del domini dels grans, aquella gent infinitament arrogant, que desparava la mà i el garrot si convenia al més mínim senyal d'insubmissió. En aquells dos estius, la cabana rere la capella de la font, entre els carrasquissos i el rocall, havia estat el seu refugi, el seu santuari: s'hi accedia baixant fins al primer revolt de la costa de la baixada, allí saltaves la barana i, sobre el sostre de la capella de Sant Vicent, caminaves a l'esquerra, on començava el pany de marge; havies d'esmunyir-te pel relleix de pedra seca, d'un pam d'amplada, fins a la roca de dins, ja sota el carrasquís; des d'allí, i emparrant-te per les branques i les soques passaves a la segona roca. Una vegada l'Antoniet va relliscar i va quedar-se penjat només dels braços, les cames balancejant sobre el buit: portava unes sabates velles de son pare, comprades a València en tornar de la guerra de Cuba, quan era jove, i van desaparèixer ràpidament entre l'espessor, ja que, en anar-les a buscar rere la font, a baix de tot, no les van trobar. De la segona roca descendies relliscant sobre les anques fins a la cabana, una mescla d'amagatall i de jóc, que volia recordar, molt fantàsticament, les comoditats d'una casa veritable. Sobre aquell sòl de sària, cofins i roba podrida de sac, van passar les tardes meravelloses d'estiu, jugant al set i mig, rotllant aquells primers cigarrets, menjant fruita robada o, en fi, ofenent les dones dels safarejos, sobre les quals, si molt renegaven, podia arribar a despenjar-se un cantal sorollós; o les nits, quan fugien dels rogles que prenien la fresca a la portella i anaven a jocar-se, panxa enlaire, a veure els estels que apareixien a la clariana dels matolls.

En Miquel sempre havia estat el cap de colla, el catalitzador que arrossegava els altres a la transgressió, qui creava expectatives de misteri i atracció, qui captivava amb la paraula, amb la mirada, fins amb la forma de caminar. Les noies formaven un reducte a banda, però hi havia estones que les germanes no es podien pair, per les baralles que portaven de casa; hi havia entre elles una concòrdia entusiasta i la seguretat dels germans. Al final del primer estiu van romandre estones a la nit, llargues, sense creuar paraula, només oint l'oreig de l'aire, la crida de l'òliba, els raigs dels canons de la font, i en moments determinats hi hagué temptatives d'aparellament, tan sols suggerides, però perceptibles. En la indolència d'aquell estiu que s'acabava, el Climent va poder percebre que la Pilareta feia intents d'insinuar-se-li, o potser se n'havia adonat al cap del temps, d'allò, i com la Carme convergia insensiblement cap al domini del Miquel. A l'estiu següent, la cosa va aclarir-se de seguida: començaren les juguesques de besos a torns i, ràpidament, després d'uns dies d'encís comú, en què, si perdies, t'havies de sotmetre al designi salomònic dels altres, tots els nois van passar pels llavis d'elles, excepte el Pepet, que només va poder besar la Roseta, ja que ses germanes se li aferrissaren de mala manera. Altrament, la Roseta no va tindre inconvenient de deixar-se morrejar per son germà, qui fins va engrapar-li aquell pitet, en una exhibició de la seua estimació i de la docilitat sensual d'ella. El bes de la Carme havia estat en llavis del Climent com un mos d'eternitat, una blana i cadenciosa humitat amb sabor d'olives trencades i timó. Ell va guardar la besada impresa a les neurones; ella tan sols va adreçar-li un llampec de voluptuositat amb la mirada fosca, i al cap de dos dies es gronxava en braços del Miquel. Finalment, la Pilareta s'havia decidit per l'Antoniet, el segon de bord, que l'acollí més pel prestigi que li donava davant els altres més menuts que no per l'atractiu d'ella. Així que el Pepet i el Climent hagueren de partir-se la Roseta, o ella va fer-se'ls seus perquè eren els dos més joves i inexperts i així podia mantenir-los tots dos donant-li plaer alhora, qui als llavis, qui a la pitrera. I en fi, a la Roseta se la partiren tots, perquè era més calenta que la gossa de Quintino.

D'ençà d'aleshores, el Climent va quedar-se en secret admirador de la Carme, fidelíssim i encegat, discret i avergonyit tan sols a un encontre d'esguards. Ella va créixer de pressa, modulant-se-li els contorns de dona i després el Miquel en contava prodigis: els llavis molsuts, el coll suavíssim, aquelles puntes de mugró que deia xuclar-li, els seus sospirs, els gemecs apagats en posar-li la mà a l'entrecuix, sota la faldilla. Al cap d'un temps van acabar donant a conèixer la seua relació a la família: eren joves i prompte es casarien. I tanmateix, en les trobades posteriors a aquells dies de la cabana, el Climent se sentia observat per la mirada críptica i enfiladissa d'ella, que no sabia desxifrar i, confós, el diafragma li botia dins el cos, que li donava tombs en ensurts d'una dolça angoixa.

Llavors va vindre la guerra i el Miquel va haver-hi d'anar. A les acaballes del trenta-vuit va morir vora el Pinell de Brai, als dèneu anys, a la flor de la joventut. Potser havia estat massa decidit. Les circumstàncies de la seua mort semblaven atribuir el fet a una imprudència seua. Però com la vila ja era en poder dels feixistes de feia un temps, no se'n va saber res fins acabada la guerra. La Carme va desaparèixer: no sortia més que a missa i a treballar a defora. Una volta que van trobar-se a la font, ella omplint el cànter, ell abeurant el matxo, va saludar-lo amb la mà, de lluny estant, i amb l'aigua al maluc va allunyar-se'n. Ell va resseguir-la amb la mirada i en la seua forma de caminar hi va intuir la tristesa del temps que venia.

Maleït temps de la fam i la misèria, sense besos al coll, sense cossos tendres a la cabana, sense nits al raig de l'aigua i el cant de l'òliba, maleït servei militar a Tenerife i maleïda tornada a casa, amb vint-i-quatre anys i un bolic de roba pudenta al sarró, pollosa. I retrobar la Carme embolicada vulgues que no a la confraria, mantellina i atxa, escapulari al coll, sense girar-li la cara, que el temps passa i els oblits fan la història de la vida, a la recerca d'una demanda profitosa que no trigà a arribar: xicot de bona planta i millor família, bons vilars, un hortet al torelló del barranc, pubill, un pèl carregat d'espatlles, closca i anys, però xe! un partit que no pot desaprofitar una dona que vol ésser decent, que vol acubar-se en la mediocritat del llit matrimonial, dels fills de pèl rapat, dels anys, de l'esllanguiment de la joventut, sota els designis de l'infalible pater familias, asfixiant el record, escanyant l'ànima, el desig de l'amor franc que ja no tornaria. El Climent havia tingut temps de pensar-hi, massa temps. Se'n formà una imatge ideal, descarnada, que rarament confluïa amb la Carme veritable, a qui mai veia, tret d'algunes processons, algun dia assenyalat, pura casualitat; i s'hi aferrà obstinadament. A casa, el pare va quedar-se desvalgut abans d'hora, després de la depuració, i els germans petits, tres més, bé havien de menjar: va prendre la casa i la terra al seu càrrec, avorrí la vida desolada de la vila, camp de ganivets, i esdevingué un fadrí solitari. Ni encara el Pepet, l'únic amb qui reprengué una amistat distant i íntimament interessada, va arribar a tractar-lo suficientment per conèixer-lo, o reconèixer-lo. El Climent era fred de mena, però acabà esdevenint esquerp. No hi hagué entre el Pepet i ell més que l'efusió del reencontre, una efusió instantània i efímera, en veure's els relleus del fons dels ulls, les nafres morals, les claudicacions: ja mai més tornà a ésser com abans. Podia explicar-li que anàvem fent, avant i avant, i les germanes bé, Pilareta en un mas de Tarragona, va casar-se i se n'hi va anar, Carme sí que van bé, que ell treballa per a son cunyat, i la dona ja espera el quart, el tercer havia nascut mort, una fatalitat, coses de la vida...

I els anys van passar pesadament, dolorosament, obscena, lents com l'edat, com l'alternança del dia i la nit, imperceptibles com el desplaçament del sol, com la rotació dels estels en la nit. I el Climent somiava que menjava olives trencades, d'una polpa carnosa i perfumada, feréstegament perfumada de timó, i només llavors pressentia la il·lusió interna de la felicitat, espectre que s'autoconsumia, font de doll perible. Quan la cosa va canviar i tingué dos somnis seguits en què menjava llana i pólvora, i tots els medicaments que havia arribat a prendre's son pare, va sentir-se buit com una canterella buida, desert, mort. No va dir-ho absolutament a ningú. Ningú no va conèixer-li el mal que el temps va encomanar-li. Ja era gran, molt gran, sabia que començava a envellir. Llavors va voler reaccionar, desesperadament. Aquell estiu del seixanta-nou intentà de qualsevol manera entrar en contacte amb la Carme, dona decent que pujava els fills, de molt bon veure, el marit de la qual era un fill de puta que extorquia els mitgers, que tenia un cosí a l'ajuntament, que es feia portar havans i li deia cuquello com qui diu fes-te més cap allà, que acapissava els fills que l'altra pujava. El Climent ho va intentar. I va ésser a punt d'aconseguir-ho. O això va pensar. Va ésser el dia vuit de setembre a la Font de la Salut. La gent sortia a doll de la basílica i s'arremolinava als porxos perquè havia començat a caure un ruix. Ell estava recolzat en una pilastra. Ella va acostar-se-li sense veure'l, del bracet de dues altres dones: a un costat Pilareta, a l'altre una sogra de les dues, va oblidar de seguida de quina en concret. Van saludar-se, la Pilareta havia tingut cinc fills, un darrere l'altre, però se n'havien sortit mitjançant l'estraperlo; la Carme va dir que feia molt de temps que no s'havien vist, va preguntar-li si encara no es volia casar, va esguardar-lo amb la seua mirada incògnita, que potser volia dir-ho tot alhora i va estirar els llavis en un somriure un pèl postís, molt del règim. Ell va capir fulminantment que no hi hauria més oportunitats, va posar-li la mà sobre el braç per dir-li quelcom confidencial, però les paraules no van poder sortir-li de la gola, i va adonar-se que, agafada d'aquella manera entre sa germana i la sogra, no podia iniciar cap relació adúltera. Van acomiadar-se anunciant-se vagament que ja es tornarien a veure.

En arribar definitivament la tardor, el Climent va concloure que el temps s'havia exhaurit i les opcions eren nul·les: xocà de front amb la realitat. Va morir als quaranta-sis anys.

En l'aixecament del cadàver, el jutge Bayerri va recollir el sobre que li anava adreçat i que fou trobat a la trinxa del difunt. Va fer vindre, al cap de mes i mig, passat Nadal, el Batiste Bort al seu despatx fred i polsegós de l'ajuntament, damunt les masmorres de l'antiga presó. Allí va llegir-li el contingut del sobre, on, entre altres coses, Climent Queralt declarava que moria per l'amor de la seua dona, a qui havia estimat d'ençà de la tendra joventut, des del moll dels ossos fins a la punta dels cabells, fins a les ungles dels peus, fins a la darrera de les conseqüències. Moria i ho feia havent intentat una relació adúltera i havent-hi fracassat, moria a més en la confusió de no saber, de no haver sabut mai des del dia que la conegué, si ella havia tingut mai la idea, el pressentiment, de l'atracció per ell, de l'amor per ell. Confiava la carta al jutge de pau perquè la fes arribar, sota secret professional, a la seua destinatària final.

El jutge Bayerri va proposar al Batiste Bort de portar-la ell mateix, la carta. Aquest la prengué, la rotllà, tragué dos havans, n'allargà un al jutge Bayerri, prengué foc al paper masegat i s'encengueren els cigars. El fum del paper voleià per uns moments dins el despatx fred, i una sentor dobla de tabac s'expandí arreu de l'estança.

Ell ha deixat el cotxe a la vorera on encara no toca el sol. A l'altra banda de l'avinguda, la pintura dels cotxes que hi ha aparcats refulgeix sota el sol de migdia de juliol. Els habitacles deuen ser com càpsules de descens a l'infern. Un lleu ventijol carregat d'una humitat calda i salada arriba des de la mar propera. Falta mitja hora per dinar i s'ha ofert per atansar-se al supermercat a comprar unes quantes begudes fresques per a l'àpat amb els amics que han vingut avui a veure'ls al petit xalet que tenen llogat des de fa un parell d'estius. Han tret taules i cadires al jardí i han parat taula sota l'olivera mentre els nens es banyaven a la piscina. Els amics han quedat gratament sorpresos d'aquella mena de refugi estiuenc en aquell paratge apartat de les urbanitzacions de primera línia de platja i la seua filla de seguida s'ha afegit als banyistes de la piscina. És veritat que s'han presentat una mica d'improvís, perquè no els esperaven fins a l'endemà, però hi devia haver alguna confusió, perquè ells han dit que les dones de les parelles respectives havien quedat per aquell dia. El cas és que en un tres i no res s'exhauriran les begudes. Llavors la seua dona li ha dit d'atansar-se un moment al supermercat on fan la compra habitualment. Ell se n'hi ha anat sense ni deixar al seu amic l'oportunitat d'acompanyar-lo. El seu amic encara no s'ha pres la confiança habitual i es troba una mica descol·locat, com si no sabés com entrar en joc. I és llavors que tanca les portes del seu cotxe potent, que encara paga a terminis, amb el comandament a distància, i entra al supermercat darrere les ulleres de sol imprescindibles per no enlluernar-se en aquesta hora zenital. Com que ve amb les mans a les butxaques dels pantalons curts, va directe als carrets mentre pensa que potser sí que hauria pogut dir al seu amic d'acompanyar-lo i que sempre es veuen molt de tant i en tant i costa una mica trencar el gel. D'aquesta manera accedeix a l'interior del supermercat després esquivar una dona grassa amb un gran barret que ha fet una compra per a tota la setmana. El reben de seguida, a mà esquerra, els productes de neteja, amuntegant-se acolorits als prestatges. Una alenada d'aire artificialment fred descarrega la seua llepada sobre el seu clatell. En aquell moment, no sap ben bé per què, es diu a si mateix que hauria pogut canviar-se de roba, i no fer cap al supermercat com un banyista qualsevol dels que encara porten la sorra apegada als turmells i un grapadet de pedretes als calçotets. Després de tot, però, ja fa amb les espardenyes a retaló, les bermudes ratllades que es va comprar fa un parell d'anys i una samarreta ampla amb un motiu vagament esportiu.

En aquell moment, ella ha tancat la porta transparent del frigorífic on hi ha els gelats. N'ha agafat tota una capsa per als nens. Van arribar ahir mateix i ha de carregar de queviures per a una temporada llarga, malgrat saber que al cap de pocs dies ja s'hauran exhaurit. Aquella manera de passar les vacances no li acaba de fer el pes, perquè no fa de mestressa en tot l'any i n'ha de fer ara, quan millor podrien passar-ho. Ben mirat, ja té ganes que les vacances s'acaben i pugui retornar a la seva feina mal pagada, on, almenys, vesteix com una senyora i es fa tractar bé. Allarga el braç i pren una safata de poliuretà plena de talls de carn magra; li farà paper per al sopar. Perquè haurà de fer el sopar. Quan està a punt de bandejar aquests pensaments i dir-se a si mateixa que més valdrà conformar-s'hi perquè el pressupost familiar no va més enllà, la pila dels pots de cigrons trontolla lleument i està a punt de trencar el seu precari equilibri. Potser ella es troba en la mateixa situació que aquella banal pila de pots de cigrons. Però per què ha d'amargar-se el dia si encara es considera una dona jove, enfeinada, sí, però jove i ben considerada a la feina. Llàstima de la ritualitat del seu matrimoni, entre un marit que li para una atenció limitada i uns nens que se la mengen cada cop més. No s'hi pot fer més. Sospira i es passa la mà per apartar-se els flocs arrissats que li cauen sobre la cella esquerra tot pensant que amb l'aigua de la platja aquella permanent de coloració àcida no li durarà gaire. S'adona que té moltes ganes de prendre un bany i posar-se crema per estar ben morena i poder lluir bronzejat quan torni a la ciutat i les companyes de la feina li pregunten què ha fet durant les vacances. Almenys tindrà alguna cosa per contar. Ara, fixa't quins braços més pàl·lids. Quan vaja a la platja i es desempallegui d'aquella roba que porta, que als grans magatzems anomenen d'esport i que la fa sentir una mica massa turista, el seu cos allargat i esblanqueït farà pensar als badocs que segurament és estrangera.

Aquest pensament la fa somriure en tombar al final del passadís de les conserves, que dóna a l'aparador de la fruita i les verdures. Sense voler, ha topat amb un altre carro que encara va buit, portat per aquell xicot tan espigat que s'amaga darrere les seves ulleres de sol. Així és que s'ha produït una petita confusió perquè ell anava mirant cap a una altra banda, potser cap a unes síndries obertes per la meitat que exposen la seva polpa sucosa i roja als prestatges de la fruita de temporada, i anava a arrufar les celles quan ha girat la vista i ha vist aquell somriure somniador, que encara no s'havia despenjat dels llavis d'ella. Ell s'ha sentit una mica ridícul havent de tallar aquell inici de rebuig. Ella, mentrestant, ha tingut temps d'apagar el llum de la seua imaginació i adoptar aquell posat d'una distant elegància exterior prèvia a les disculpes. Han creuat una mirada de compromís mentre es demanen perdó. Un perdó convencional, gairebé de retret. Ell ha continuat cap a l'interior de l'establiment. Ella s'ha quedat un moment guaitant la fruita fresca.

Ha percebut quelcom en el somriure d'aquella dona. Li ha causat una sensació estranya, inusual. Feia temps que no en veia un d'igual. No és que es tracte d'una fesomia de trets especialment atractius, sinó que hi ha una actitud, un gest, un posat rematadament graciosos, senzillament encantadors. Però no fa cas d'aquella il·lusió momentània, pensa que es tracta d'una de tantes visions instantànies i fugisseres, efímeres, que solen tenir els homes quan es troben sense esperar-ho una dona bonica, i recondueix la seua voluntat cap a les begudes refrescants que es troben al fons del local. Mentre avança pel passadís de les llaminadures, les pastes i els aperitius, li torna a venir al cap la idea que no s'ha acabat de portar bé amb el seu amic, que se l'hauria pogut emportar i ara podrien parlar de les coses que parlen els homes quan no hi ha dones entremig.

Mentre fixa la seua atenció en uns maduixots d'aspecte turgent, s'adona que el xicot amb qui ha topat arrossegava darrere seu un hàlit d'aigua de colònia per a home mesclada amb el perfum natural d'un cos de mascle a l'estiu. Tot plegat, una sentor pròpia de l'aventurer del desert que busca noia a qui salvar d'una tempesta de sorra. La barba de tres dies s'hi escau prou, amb aquest paper que inconscientment li assigna. Llàstima d'ulleres de sol que li difuminen la mirada. Encara que, ben mirat, li la fan més suggestiva, com si li remarquessin aquell aire de despreocupada independència. Potser anava una mica despentinat i tot.

És llavors quan, amb dues botelles de cervesa fresca a les mans, té la sensació d'acabar de viure uns fets que recorda d'abans, com si els hagués somniat i ara es convertissen en realitat. De sobte és com si hagués caigut el teló del final de la representació i es trobés sol només amb ell mateix i aquell parell de cerveses a les mans. Si fos més jove el diafragma li hauria fet un bot que li hauria accelerat el pols, però pensa que allò ara ja no el pot afectar tant. Li sembla que pot sentir-se segur de si mateix i intueix que ha de tornar tan ràpid com puga cap a la caixa d'eixida. En realitat s'adona que vol dir quelcom a la dona amb qui ha topat, però què? Si es trobés en un d'aquells centres comercials on els ciutadans van clavant-se cops de colze els dissabtes, aquella topada no tindria la més mínima importància. Però ací, en aquest plàcid establiment amb aire condicionat d'una petita ciutat costanera on encara falten uns quants dies perquè arribe la invasió dels turistes de carxot, sembla que la vida pot ser més amable. Tanmateix, no és això el que busca, sinó tan sols fer-li un cop d'ull, d'esquitllentes, i satisfer el seu desig morbós. Tampoc no és la primera vegada. Sense saber ben bé per què, s'atura un moment davant les begudes alcohòliques i pren una botella de whisky del bo. En altres circumstàncies hauria decidit que se la beurien ell i el seu amic tot recordant antigues borratxeres, però ara no està segur que el vaixell arribe en aquest port.

Mira cap al fons del passadís i el veu aparèixer darrere el carret ple de botelles. Sense saber per què, li ha semblat que havia de tornar a ser ell. Potser perquè no hi ha gaire més gent o perquè se li ha desfermat l'impuls estiuenc que fa cada moment irrepetible. Veu que ha intentat dissimular però no ha pogut evitar mirar-la com si l'escannegés, s'ha tret les ulleres i s'ha quedat amb la boca entreoberta. Fa cara d'enlluernat, de dormir poc i malament. Ella no sap si ho ha fet per equivocació o perquè l'estampa d'aquell desconegut li ha semblat irresistible, però quan desava una plata de maduixots dins el seu carret, li ha picat involuntàriament l'ullet. És una cosa que no pot evitar amb qui li cau simpàtic, però és que la majoria de vegades ni se n'adona. Ara, en canvi, s'ha sorprès a si mateixa concedint-se aquell plaer desconcertant. Avergonyida, ha girat cua cap a l'eixida sense poder evitar arquejar els llavis en un somriure càndidament maliciós.

Momentàniament desarmat, ell s'ha quedat un instant clavat amb les ulleres en una mà i l'expressió de desconcert a la cara. A l'acte li ha semblat com si la conegués i que té un cos magnífic que cal veure a la llum natural dels fluorescents, però s'adona que ella també el mira amb la seva mirada obliqua des de darrere dels seus rulls tenyits. Llavors ell no sap què fer i de sobte rep aquella picada d'ullet fulminant, aquella provocació a boca de canó. Sense poder evitar posar cara de babau, pensa que, malgrat el pas del temps, encara no ha perdut facultats. Per si fos poc, ella s'allunya passadís enllà tot mostrant-li una esquena plena d'onades. Per uns moments veu obrir-se les portes del paradís de l'estiu.

Reacciona de seguida i decideix seguir-la; encara no s'ha perdut darrere els prestatges de les bosses de pa torrat. Mentre avança darrere l'estela d'ella, tots els pensaments que li ocupaven la pensa quan ha entrat a l'establiment es fonen com un gelat llançat a l'arena de la platja. Només dispara la seua Polaroid intransferible a la silueta oscil·lant d'ella: una de cos sencer -cabell ros, pròtesis als muscles, ample escot del mallot arrapat a la pell, pantalons curts elàstics, sandàlies de pell-; una altra a l'esquena nua; una altra als malucs balancejants; i accelera el pas com se li accelera el cor. Li ve al pensament l'escena d'un espot publicitari de vermut, però no l'acaba de recordar del tot perquè ara necessita com sigui adreçar-se a aquella aparició providencial. Intueix instantàniament que una ocasió d'aquestes característiques pot no tornar a presentar-se mai, així que es posa a buscar com un boig un motiu de conversa. Es podria dir que tota la intel·ligència i la voluntat de la seua vida convergeixen en aquella trajectòria darrere el cos esvelt que desapareix més enllà de les bosses de pa, ja enfilant cap a la caixa.

No és que ara intenti jugar com ho ha pogut fer altres vegades, sinó que no s'ha pogut controlar, i mentre intenta desaparèixer de la vista d'aquell xicot que fa un moment se l'ha mirada gairebé extasiat, percep que ell la segueix i té la sensació que està passant alguna cosa inevitable. Així que intenta moure el seu cos cadenciosament, però alhora s'adona que se sent ridícula i maldestra, incapaç de reproduir aquella manera de caminar amb què de vegades se sent tan a pler, i no sap si voldria eixir volant o aturar-se un moment a contemplar el prestatge dels dolços. Traint-se a si mateixa, es queda contemplant les rajoles de xocolata mentre no li acaba d'eixir l'autoexcusa banal per fer-ho. És aleshores, mentre l'home se li apropa fins a fer aparèixer el carret carregat de begudes fresques a la cantonada de les bosses de pa torrat, que l'escomet la sensació subjugadora de saber que no té més remei que fer cas del que el cos i tota la persona li demanen. És com si li saltés la tapa de l'olla. Per què s'ha començat a excitar?

No s'esperava trobar-la tan de sobte i gairebé passa de llarg, però després de passar-li a frec, s'atura en sec i es queda com un estaquirot mirant les rajoles de xocolata. Ella torna a identificar les feromones masculines abans d'alçar la vista. Hi ha un moment en què és tan evident la impostura que no poden suportar-la més i, tímidament, s'adrecen una llambregada mútua acompanyada d'un somriure de forçada cortesia. Ell formula un comentari estúpid sobre la xocolata. En conseqüència, es produeix un intercanvi de mirades convencional mentre tots dos intenten contenir el somriure de saber que l'altre sap... Ella té uns ulls verdosos, ell foscos. Com si respongués a les pautes d'un joc que desconeix que domina a la perfecció, ella es bat en una retirada tàctica cap a la caixa després d'un cop de cap efectista, com per posar-se la cabellera al lloc, que no és més que una dilació per afeblir la torbació i marcar les regles. Però no ha dit res i ell pensa que això està més que millor perquè aquella dona dels seus somnis s'avé a iniciar una relació que ja arranca més enllà de l'amistat. Ho sap, li ho diu el cor i està decidit a jugar-s'ho tot a una carta. És a dir: tot.

Això mateix barrina vertiginosament el cap d'ella mentre aboca el gènere que portava a la cinta de la caixa. Ell s'atreveix a fer tocar lleument la reixeta del seu carret a les cuixes d'ella. Pot ser la desfeta de totes les defenses d'ella o el final de l'equívoc. No sap per què però ella troba aquella transgressió insignificant la més dolça de les propostes indecents que mai li hagin pogut fer. Torna a mirar-lo amb una expressió captivadora i ell dispara la seua sageta de foc: «Perdone, s'ha deixat la xocolata», «Ho sí, no me n'havia adonat», mentre la noia de la caixa no acaba de capir la jugada.

La conversa continua amb una voluntat gairebé emocionada. Ella ha vingut a peu perquè s'està en un apartament a uns deu minuts. Ell s'ofereix a portar-la fins a la porta de casa i més enllà si molt convé. Com es pot tenir tanta cara per fer el que estan fent, es pregunten els dos interiorment, mentre intenten bandejar com poden totes les reserves que la raó els imposa en aquella situació. A fora, el sol fueteja el capot dels cotxes aparcats. Ell torna a insistir a portar-la, ella no s'hi vol negar. El propietari de l'automòbil carrega les compres al maleter i fa pujar la seua acompanyant. Cotxe potent, home potent, no pot evitar de pensar ella mentre el desig li puja cames amunt. S'adona que, en la llunyania del final del carrer, el trencall d'una ona es retalla sota la ratlla blava de l'horitzó marí. És ara o mai, es diu mentre ell ja ha obert la porta i s'asseu al lloc del conductor pensant que el que li està passant és increïble. Es miren i es fonen en un petó humit. Ell no pot evitar deixar anar la mà, però ella se'l treu de sobre àgilment i diu: «Arranca». Ell obeeix i el cotxe es posa en circulació mentre bramula carrer avall. Fan cap al passeig marítim, des d'on es pot veure els banyistes de la platja, però ella de seguida demana de desviar-se cap a un carrer més tranquil. El conductor ha engegat l'aire condicionat del cotxe mentre busca una emissora amb bona música.

Es troben encara una mica impactats per aquella vulneració mútua que s'acaben de cometre, que s'estan cometent encara. I no hi ha res que els puga apartar de l'avidesa d'acabar-la de consumar. Passat i futur no pertanyen a l'embriaguesa de l'amor. Tan sols l'estiu engega totes les possibilitats del present. Apressadament, s'allunyen cap la carretera que porta a l'interior. La llum del dia els encega.