El segle s'acaba i per a la cultura catalana s'acaba de manera prou semblant a com va començar. Modernisme i Noucentisme van contribuir a generar unes expectatives més o menys optimistes per a la supervivència decent d'una identitat cultural que venia transcorrent per una via clarament secundària, si no declaradament morta. Tant en el terreny lingüístic com en el de la producció artística i cultural en general, aquelles expectatives es van acomplir fins allà on les estructures de la societat dels Països Catalans van permetre. Després va venir el silenci del franquisme i, al capdavall, és a dir avui, hi ha veus que i símptomes que poden fer pensar que tornem a trobar-nos en una situació d'expectatives optimistes. El règim polític i les estructures socials, la situació dins el món desenvolupat en procés de globalització, així poden fer-ho pensar. Fins i tot es podria parlar d'un salt qualitatiu que, com en l'anterior tombant de segle i salvant les diferències que calgui, continua tenint per objectiu la modernització, l'obertura als corrents internacionals, els intents esforçats de fer circular el nostre tren per vies principals i a bona velocitat. Almenys, no hi ha cap amenaça clara i brusca a la vista. La majoria dels territoris de llengua catalana gaudeixen d'una capacitat d'autogovern consolidada, d'una qualitat de vida i d'un desenvolupament econòmic difícil d'imaginar anys enrere. Els avenços tecnològics van assumint-se segons aquesta dinàmica i els canals de vehiculació de la identitat cultural van adquirint la fesomia que correspon a les circumstàncies.

En aquest context, hi ha dues qüestions que mantenen una dinàmica constant pràcticament des de fa segles: la situació lingüística i la comunicació entre els diferents països catalanoparlants. Potser per encarar la primera qüestió faria falta abans fer un cop d'ull a la segona.

Per dir-ho clar i ras: s'entén que les formes d'organització política estatal, sobretot l'espanyola, condicionin avui com pràcticament des del segle XVI l'intercanvi cultural existent entre les diferents comunitats catalanoparlants i que, en aquest sentit, la consciència de pertànyer, no a una mateixa nació, sinó tan sols a un mateix àmbit cultural, no passa de ser un ingredient més d'un cert voluntarisme sense cap incidència en la vida pública. La dinàmica de l'estat de les autonomies és aclaparadora i si, en tot cas, hi ha algun tret de la vida pública que compartim és el d'ignorar-nos mútuament a causa d'un molt llargament treballat procés d'inculcació de prejudicis i altres manipulacions opressives que segons en quines fases del procés han anat venint de fora però que actualment podem dir que formen part de la manera de ser i fer de les entitats polítiques pròpies dels Països Catalans. Tret de l'Institut Joan Lluís Vives, que aplega gairebé totes les universitats, no hi ha cap entitat del tipus que sigui que prengui com a marc de la seva activitat, de la seva projecció, el conjunt de pobles catalanoparlants. En aquest sentit, la fragmentació, la militància fragmentarista, ahir com avui, és comuna a tothom. És veritat que hi ha entitats que han treballat i treballen per crear les condicions que trenquin aquesta mena de motlle perquè puguem ser d'una altra pasta. Posem per exemple l'Acció Cultural del País Valencià, que va fer possible, fa uns anys, que TV3 pogués ser vista, superant entrebancs de tota mena, arreu del País Valencià. Però l'esforç d'entitats com l'Acció Cultural, treballant sordament contra tots els impediments, és insuficient per bastir uns Països Catalans mínimament relligats, si més no, per unes relacions de cordialitat mútua. Es veu que el meliquisme que genera el sistema autonòmic s'adiu més als interessos dels dirigents corresponents, una actitud que no acaba de quadrar amb el flux d'intercanvi econòmic que diuen els experts que hi ha part de dalt i part de baix del Sénia.

En tot cas, aquesta situació de fragmentació d'identitat i cultural explica per si sola com van les coses en el terreny lingüístic. Difunt i enterrat el miratge de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut d'Estudis Catalans intenta sense suports fer valer la seva empremta unitària. És a dir, ens trobem on ens trobem des de 1983, quan el bloqueig institucional va deixar la unitat lingüística en el terreny de l'acceptació tàcita, com a molt. Això a efectes pràctics. No es veu que hi hagi perspectives sòlides en cap més sentit, tret d'iniciatives que, com ha estat assenyalat abans, van fent la feina de la formiga quan és estiu. És clar que podríem parlar del procés que en el Congres de Cultura Catalana es designava com "catalanització" i després es va anomenar "normalització", per, de moment, passar a dir-se "política lingüística"; però un cop d'ull als contrastos i rebotigues existents tot al llarg de l'àrea lingüística ens pot deixar sense alè.

I mentrestant vivim processos de gran abast que semblen no acabar de ser a l'abast de la cultura catalana. El que afecta els mitjans de comunicació de masses n'és un. Internet, un altre.

Quant al primer, es podria parlar d'un espai de comunicació comuna que només és ocupat per TV3 i la revista EL TEMPS. El món editorial, la majoria de l'audiovisual, el de la premsa, el del doblatge, no passen del seu àmbit d'estricta regionalitat i qualsevol ombra de d'intercanvi recíproc no passa l'examen del microscopi de les suspicàcies mútues. Amb aquestes condicions resulta instructiu, per exemple, contemplar els serveis informatius sobre el temps que emeten TV3 i Canal 9, al capdavall els dos mitjans propis amb una penetració social més eficient. Els primers mostren territoris sobre els quals amb prou penes donen cap notícia. Els segons inclouen les Balears i la província de Tarragona, com si tinguessin una deferència amb els veïns. En fer-ho, tanmateix, també inclouen Terol, Conca, Albacete i Múrcia, que també en són. No és aquesta la projecció territorial del Levante español? Les projeccions semàntiques que aquests fets contenen evidencien prou il·lustrativament la dinàmica de confluència i, alhora, disjunció de dues maneres d'entendre'ns a nosaltres mateixos. O millor dit de desentendre'ns.

Potser, ara quedaria bé dir que Internet pot ser l'esperança blanca de la identitat cultural, perquè com és un mitjà sense control, obert a la bona voluntat dels individus presos un per un, pot fer circular la consciència diguem-ne catalanesca sense cap tipus d'entrebancs. És possible. De moment, Internet és un fenomen relativament recent, que ha generat plataformes unitàries de comunicació prou interessants, com Vilaweb o Lincaweb; ha possibilitat l'accés a recursos lingüístics i culturals que abans tenien dificultats per projectar-se a tot el territori, com ara el TERMCAT; ha obert la porta a la projecció exterior, amb iniciatives com ara la de la Federació Internet d'Entitats Catalanes de l'Exterior (FIECE); i fa possible, per exemple l'aparició de publicacions com ara aquesta i algunes altres de més projecció i complexitat. Això no treu que, tal com s'assenyala Marc Candela (Llegir i escriure sense límits. EL TEMPS 794) l'estat de la publicació digital en català, especialment de contingut literari, estigui «en un estat d'experimentació molt embrionari». Afegim-hi que, fent un tomb pel "barri català" d'Internet es puguin constatar mancances prou peremptòries que afecten principalment les Balears i el País Valencià. És difícil trobar la web de cap biblioteca balear com és difícil trobar cap pagina decent d'una institució de tant de pes com l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM).

Llums i ombres, doncs, per a un fi de segle amb expectatives del que encara no hi ha.