Martí Gadea (atribuït a ) Ensisam de totes herbes...pàg.358

És curiós observar com poden semblar-se tant dues formes prefixades i diferir-ne tant. La forma escato- és una partícula prefixada del mot grec éskhatos, que significa "final", "extrem", "últim". En canvi, skor, skatós, que també dóna escato- és una forma prefixada que significa "excrement". Així, mentre que l'escatologia no només és la doctrina sobre la renovada existéncia del món i de l'ésser humà a la fi de la història i més enllà de la mort , sinó allò últim i primordial del nostre cos, l'escatofília és la complaença -malaltissa o no- a contemplar o tocar excrements, a parlar o escriure sobre ells. En definitiva, en el camp filosòfic podríem fins i tot relacionar tots dos mots: el més enllà -contínuament renovat i il.limitat per desconegut- es presenta amb el gust de la transformació del gènere humà i de tot el que l'envolta en no res. És certament el resum del gènere humà: l'abocament de la humanitat cap a un més enllà on s'hi barreja la concepció més alta -la transcendència- amb la més efímera: el no res. La lluita entre allò que hi ha al més enllà i la nostra contínua essència de no res, de pols, d'excrement...Fixem-nos en la paraula deposició: curiosament, val per a definir una de les imatges emblemàtiques de Jesús, el fill de Déu, i també és el mot que ens val per a designar l'excrement.

Podem afirmar doncs que la història del gènere humà ha estat configurada per la barreja escatològica amb tocs escatofílics. Tot allò que ha eixit pels orificis humans ha estat producte de veneració, sorpresa o fàstic. Els pits, els anus, les boques, els òrgans sexuals -amb les seues imperioses demandes i els seus al.lucinants misteris-esdevenen allò que Deleuze i Guattani anomenen màquines desitjants, fragments de cos productors de substàncies que busquen unir-se a altres trossos d'uns altres cossos.

Al més amagat de les coves fa 30.000 anys, es reprodueixen vulves i penis que amb la humitat dels elements rocallosos semblen ensumar substàncies vitals. Allò masculí o femení en totes les seues facetes, des de la femella animal o humana a la mare comuna, paradigma de generació, presentada per la terra i personificada en allò que hi apareix com a font immediata de vida: la vulva o la dona sencera amb grans pits, amb la resta de trets acuradament suprimits o minimitzats. Les Venus paleolítiques són els primers tòtems corporis que posseïm, on es destaquen les zones productores d'aquestes substàncies. Fem memòria de la Venus de Willendorf, que es tapa púdicament els grans pits amb diminuts braços, cosa que fa senzillament remarcar encara més les grans protuberàncies mamàries. Pits que després esdevindran innombrables en divinitats més pròximes a nosaltres com Artemisa, filla d'altres cultes més pretèrits...passant per Mitra, on la llet es transforma en sang igualment nutrícia i acabant amb les mare de déus cristianes, on els pits són al mateix temps productors de l'ambrosia vital i refugi de Jesús, principi i fi de la història. Alfa i Omega. Les antigues esfinxs tenien els pits foradats, per on rajaven líquids perfumats i donadors de vida. Artemisa -la deessa de les múltiples mamelles- era venerada arreu de la Mediterrània i en un lloc concret d'aquest mar -Creta- les dones anaven fa 3500 anys amb vestits cenyits que deixaven lliures els pits de les dones. Fa uns 3000 anys al temple d'Ishtar a Assur trobem figuretes femenines molt estilitzades amb el sexe i els pits notablement exagerats. Els déus formen amb llet una de les constel.lacions, curiosament la nostra: la Via Làctia...

A la Grècia arcaica s'ignorava la distinció entre ànima i cos. Aquest recollia quantitat de realitats orgàniques, activitats físiques o fluxos divins. Segons ells, consideraven el cos humà com un producte de l'ara, efímer, sense res immutable. El cos moria i vivia cada dia, dormia i vetllava. La sang era la vida, però en el moment que hi havia una ferida es barrejava el líquid roig amb la terra i la pols, es corrompia i s'anunciava la mort. A la tradició biològica a la qual pertany el model fisiològic del dionisisme, el cor inaugura la vida, és el primer que naix en un ésser vivent i l'últim que mor quan la vida es retira del cos. La teologia dels òrfics conta com Dionisos, el nen-déu degollat pels Titans, s'escapa de la destrucció completa gràcies al cor, l´única part del cos que no ha estat devorada i de la qual renaixerà el déu. Té vida autònoma. Però no és l'única: també hi ha el fal.lus, un altre òrgan viu que es posa en moviment sense que el dirigesca l'intel.lecte, que es fan gran i menut, es contrau i s'allarga i posseeix-com el cor- un "humor vital". La seua autonomia esclata en el poder "de l'esperma que brolla d'ell com si fos un animal"La sang, però no ho era tot: mortals o immortals, els cossos antropomorfs són complexos i actius: les seues parts i els seus humors-les seues substàncies- s'exhibeixen en el primer plànol del relat de les seues vides. Afrodita per parlar a Helena es va presentar com una vella cardadora que a Lacedemònia preparava a Helena llanes precioses i que aquesta se l'estimava molt : Helena va reconèixer "el cabell meravellós, els desitjables pits i els refulgents ulls de la deessa, i bocabadada parla amb ella" Per això, els déus grecs partien del cos mortal per transcendir-lo i constituir un cos depurat, immortal. Amb Sòcrates veiem que l'ànima és immortal, que hi ha una separació entre allò mortal i diví. Per això el que passe amb el cos és indiferent: nega al cadàver tota influència sobre el destí futur de la seua ànima. Una altra percepció física del cos és la del Gnosticisme, que odiava el cos i fins i tot censuraven l'ànima per la seua associació amb el cos. Aquest segons ells, és una presó, una cova terrible on la negació del desig sexual és l'afirmació de la humanitat.

A la Xina del s V a. de C. , el cos s'articula com un autèntic sistema cosmogònic: "El cel té les seues 4 estacions, els seus 5 elements, les seues 9 divisions, 366 dies: l'home per la seua banda, té els seus 4 membres, 5 vísceres, els seus 9 orifici i 366 articulacions. La seua bilis és núvol, els pulmons són bufit, la melsa és vent, els ronyons pluja, el fetge tro... Però tot açò s'oblida en el naixement, de manera que l'ésser humà esdevé corrupció i excrements poblats de cucs malignes. Només expulsant-los esdevindrà un ésser espiritual. El sac d'impureses de l'estómac caldrà evaquar-lo ràpidament i continuament, fins arribar a la gran evaquació: la mort.

Per a la Càbala en l'Edat Mitjana, el concepte de resurrecció de la carn és absolutament essencial: la mort no és el destí final sinó un trànsit. Però fins que no arribe a Déu no podrà ser admirat. Per als seus seguidors, el cos és considerat com un lloc fatídic fins al coneixement de Déu. Els monuments arquitectònics estan poblats d'iconografies sexuals: és per recordar la impuresa dels instints, allò que és pecaminós i no s'ha de fer. "La gran prostituta" és la condemnació, el dimoni, allò que s'ha d'evitar

Per al Renaixement europeu naix l'individu, que es col.loca en el centre de l'univers i al mateix temps s'allunya del cosmos. Vesali estudia el cos com una realitat autònoma, un cos distanciat de tots i de tots. Descartes parla de màquines. El cos a poc a poc és un volum al servei de la tecnologia que naix

El cos modern ja que té fluids, si més no s'oculten. Foucault diu que l'època moderna s'inaugura amb un cos útil i disciplinat, amb aprenentatges d'ensinistrament i restriccions. Ens regulen des de l'escola, els hospitals, els quarters, les presons, les grans superfícies...Ens dissenyen per a ser bons treballadors i bons consumidors en una societat higienitzada, on tothom fa bona olor, o si més no l'olor que diuen que és bona. La salut, la prosperitat, la immaculitat del cos és l'actual motor. Perfums, aigües, aerosols, ambientadors, productes antiolors, cremes antiarrugues, preparats, cossos tensos i serpentinats...El complet silenci dels òrgans és el triomf més gran sobre el cos, productor d'olors, substàncies i matèries...El cos sempre sa i jove. No és una substància, perquè aquestes han desaparegut. És el cos sense òrgans: "res de boca, res de llengua, res de dents, res de laringe, res d'esòfag, res de ventre, res d'anus. Reconstruiré l'home que sóc"

Beckett parla d'aspectes repugnants del cos, en la seua carnalitat. Subratlla els sorolls degradants, les olors, les funcions fisiològiques: escopinyades, suors, vòmits, orina, excrements matèrics, llàgrimes, menstruacions, esperma...en definitiva, aquests aspectes són símptoma de corrupció, feblesa i decrepitut.

Relativament aliè a tot això s'ha mantingut una actitut popular que promou i anomena tot el que la societat -occidental i cristiana- s'ha ocupat d'amagar, de convertir en tabú. Fins i tot aquesta cultura popular s'ha ocupat de dividir taxonòmicament aquells fluids que l'actual status quo s'ha encarregat d'amagar.

La cultura popular -amb els seus refranys, dites, parèmies, comparacions, flastomies- dibuixa un món on l'escatofília no està barallada amb l'escatologia. Fins i tot el Rector de Vallfogona , el Tractat del Pet o L'ensisam de totes herbes ,són autors i obres pròpies clàssiques que han incidit sobre aquests temes

El nostre treball pretèn repassar algunes d'aquestes substàncies que han creat mites, històries, malnoms, refranys, acudits...

Són fonamentals en la nostra vida. Fins i tot els infants passen una etapa on se senten atrets pels excrements i pels fluids. Descobreixen el seu cos. Passen inclús un període que els psicòlegs relacionen amb els excrements. Les paraules d'aquest tipus són provades pels petits que riuen en comprovar que els majors les amaguen. Els acabem de crear el tabú dels fluids.

És interessant observar com tant la caca com el pipi són dues paraules bisíl.labes i amb repetició sil.làbica. Són dos dels mots que abans aprèn a dir un infant, junt a mama, papa i potser iaia.

En algunes comarques encara la gent es refereix als petits que van a escola com "els cagons". Anem als cagons, o escola de menudets quan som encara uns "caganius", criatures que encara es fan caca damunt, fent la comparació amb les aus, quan encara no poden eixir del niu ni per fer les seues necessitats fisiològiques. Un dels moments que la criatura deixa de ser-ho és quan sap demanar la necessitat fisiològica. El control d'aqueix element que ens embruta, viscós i pudent, és el símbol de la majoria d'edat.

Els xiquets de bolquers fan caca, i segons la textura i la quantitat fan "cacúcies", "caguerolis", "caguetes", "caqui", "carrutes", "guisca", "popó"...Si és tova, van "solts" o fan "cagueroles". Fins i tot van de "diarreitor". Alguns adapten ritmes de músiques contemporànies i ajusten lletres de cançons per fer del moment uns instants de gresca: "Conga, conga, conga, anem a fer caconga" canten els pares que conviden l'infant a acostar-se al lavabo al ritme de les orquestres americanes dirigides per Xavier Cugat. "Ole, ole, tenim cagueroles"

La saviesa popular formula parèmies, poesies i diàlegs surrealistes que fan referència a aquests quefers: a Llíria diuen "Ferrer, ferrer, manyà, manyà, que tinc caguera i no puc cagar". Fins i tot l'expressió "tenir caguera" ha quedat com enroniar-se per algú o alguna cosa. Quan quelcom és sorprenent diem que és "per a cagar-se i no torcar-se". Els diàlegs entre joves que troben en aquestes paraules un gust especial per pronunciar-les són del tipus:

Pel que hem vist, sembla que la nostra vida era plena d'excrements. O si més no, de la presència prohibida, amagada, de la citació. La deixalla orgànica era l'aliment principal d'aquella terra que després ens donaria al mateix temps, menjar. La nostra realitat doncs, donava noms a aqueixa substància que totes les criatures del món creàvem: "caga el Papa i caga el rei" referint-se a la igualtat desitjada que només era possible en aquell fet i en la mort. També es deia "menja molt i caga fort i no tingues por a la mort", una màxima discutible, sobretot si tenim en compte la quantitat de defuncions que pot arribar a produir.

Estudiem els elements i els resultats que en formen part del procés: l'excrement ix del florí, del forigol, del forat, de la fogonera, el crostó, el copró... Quan dues persones són molt amigues se'ls diu que són cul i merda, ço és, inseparables. Un cul és zona d'impactes en gran part de generacions encara vives que quan eren infants rebien allí les palmades, els baticuls o les fuetades dels seus "educadors". "Anar de cul" significa anar de bòlit, sense cap control. "Vés a prendre pel cul" és una frase que no necessita comentaris. Cal, però distingir entre "prendre'n" i "donar-ne". Aquest matís és clarament romà: els llatins consideraven un orgull "donar" pel cul. Era un símbol de domini. Tots els homes ben posicionats en la societat tenien aquesta etapa. En canvi, "prendre'n" significava humiliació. Certament, en l'actualitat diem "vés a prendre pel cul", quan volem traure'ns algú de sobre. Però si diem "no em dones pel cul" significa "no em molestes". Si una cosa està passada "pel cul de l'agutzil" desconfieu-ne: vol dir que no sereu els primers a experimentar-la.

A banda d'admirar-lo, no ens hem estat d'incloure el cul en algunes coses tan serioses com la marxa reial:

Una altra lletra reformada adequadament és la de la coneguda nadalenca anglosaxona Gingle Bells que entre nosaltres queda així:

que és un més que tu.

A l'escola, quan ens ensenyaven francès, hi havia un moment certament divertit. El costum de recitar oracions, frases, verbs en veu alta i a cor, es veia recompensada quan arribàvem al número 40 i els següents: sonaven a "cagant-te-un, cagant-te-dos, cagant-te-tres, cagant-te-quatre...". Jaume devia ser molt mogut, perquè se sol dir "ets un cul d'en Jaumet" o "ets un cul de mal seient" per a fer referència una persona que no està quieta en un lloc. Aquell que té una cara àmplia i rodona en diem que fa "cara de cul". Per a referir-nos que una cosa és d'ínfima categoria en diem que "això és un cul". La frase "cul de gallina" també la fem servir com a sinònim d'arrugat:"procura fer ben pla el pedaç d'aquests pantalons, que no et quede un cul de gallina". Un "cul de sac" és un atzucac, un carreró sense eixida, o bé un tema al qual no li veiem solució.Si diem que una joia està feta de "cul de got" és que no és de pedres precioses precisament. També direm la mateixa frase si una persona du ulleres amb els vidres molt gruixuts. Si algú es deixa les portes obertes li direm que és "un cul obert".Hi ha algunes comparacions que fan referència a la part del cos: "aquell té un cul com un bagul" o "aquella té un culàs com un cabàs" . Actualment, ja no es veu el cul com a productor de substàncies, sinó com a motiu d'admiració perquè és un cul net, revestit de texans o de teles. Hi havia en l'edat mitjana una fórmula màgica per a desenamorar-te d'una persona que no et convenia: havies d'aconseguir un excrement d'aquesta persona i posar-te'l a l'interior de la sabata. La constant pudor que provocaria la deposició al teu peu, et faria odiar el motiu del teu amor, per molt guapa o guapo que fos.

Ens atreviríem a dir que aquest article només pot tenir un símbol: el caganer. És una de les figures emblemàtiques en els nostres pessebres i mai entés per unes altres cultures. És la figura escatològica i escatofílica per excel.lència. Perquè està defecant amb els pantalons abaixats i perquè ho està fent al costat del misteri més profund del Cristianisme: als voltants d'un pessebre on Jesús és nat. Cap cultura al món, s'ha atrevit a tant: caganers de tot tipus, vestits de diferent manera poblen actualment els nostres Betlems...però una aportació pròpia a la iconografia del pessebrisme. És el nostre punt peculiar de relacionar el més enllà amb el més ací. Una altra tradició molt més antiga en la nostra cultura és el fet que en algunes comarques es fa "cagar el tió" . En la nit de Nadal ningú no dormia. El refrany ja ho deia: "Aquesta nit, només una cama al llit". En havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d'aquella nit. Hom creu que el tió havia constituït un dels tributs feudals que els vassalls havien de pagar al senyor en espècies, d'acord amb les necessitats de les diferents estacions. Per Nadal, temps de fred, el tribut consistia en llenya per a la llar. L'esdeveniment el presidia el més vell de la família, que dirigia la cerimònia amb gravetat. Podríem comparar-ho amb els rituals màgics cinegètics de la prehistòria. Els guerrers es reunien en la foscor d'una cova perquè amb els seus moviments davant d'un animal pintat, la caça real els fos propícia. El tió és aquest desig que la natura "defeque" abundància en la vida real. Tot el procés es fa a la cuina i vora al foc. Hom situava un tronc diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons o d'una cadira, mentre que per l'altre cap tocava a terra. La xicalla, proveïda de bastons, el colpejava furiosament, mentre cantava una cançó amb moltes variants. Hi havia llocs que aquestes cançons eren considerades com a Parenostre, detall que ens mena a pensar que hi havia un sentit mig mític amb el tió, com si fos una divinitat productora de desitjos, una cosa semblant a un corn de l'abundància. Se l'humanitzava ja que els infants l'abrigaven amb una manta perquè no es constipés. Al mateix temps, això permetia amagar sota seu allò que havia de traure. Objectes i aliments fonamentalment: torrons, neules, fruites seques... Fins i tot, per tal que l'evacuació fos més abundant, abans de començar a colpejar-lo, el cap de la casa el ruixava amb una mica de vi blanc, com si el bategés. Però no només "cagava". També "orinava" xavos. Això significava que la defecació s'acabava. A Carcaixent per exemple, cercaven el tió més gros que podien obtenir i el poseven a la llar perquè fes foc i bon caliu durant les festes. Solia durar dos o tres dies i era anomenat capçal.

Per a designar una cosa que no val res, en diem que és una "caca", o una "merda"; si duem algú de bòlit, o el menystenim, diem que el duem "com cagalló per séquia" o com "excrement per via fluvial" en la versió estàndard. Si volem enviar algú a pastar fang o on brama la tonyina, l'aventarem "a la merda" , "a cagar" o a "fer la mà". Si hem fet un bon àpat algú proposarà després en la digestió i els cafès "anar a cagar a la via". Fins i tot, és una bona sort trepitjar una caca, i la manera de desitjar bons auguris en una representació teatral és desitjar "molta merda". Si algú és insignificant diem que és un merdós, un cagó o un caguerri quan té por. Si algú té molta por es "cagarà" o "s'embrutarà les calces o els pantalons". És el símbol del descontrol dels esfínters, que en definitiva és l'última cosa que passa amb un moribund. Un ajusticiat sol defecar i ejacular quan han acomplert la sentència. És l'última acció d'aquell que deixa aquest món i vol regar-lo per darrera vegada i vol establir-hi les darreres arrels, al mateix temps que ha relaxat tots els seus orificis d'eixida. Defecar significa estar indefens, sobretot per la postura abans d'inventar-se l'inodor. "T'han agafat cagant" es diu quan algú està despistat. Els pantalons abaixats i la posició ajupida feien que el protagonista no pogués córrer, escapar-se d'un possible perill.¿ Pot tenir un caràcter sexual el fet de defecar? Sí si ens atenem a aquesta frase plena de desig que es diu a Sueca quan un home veu una dona que li desperta els humors més salvatges i primaris: "qui t'agafara cagant en un hort!!"

Però la majoria de vegades l'acte de defecar és reproduït des de la vessant de l'humor. Recordeu la quantitat d'acudits que existeixen d'aquesta fenomenologia. Hi ha eslògans publicitaris convenientment adaptats: "paper higiènic l'Elefant, per tenir el cul elegant". Algunes sèries de televisió donaven aquestes versions: "Sandokan, Sandokan, pixa i caga en un orinal"...L'orinal, la bassenilla, el bací, la gibrelleta: el símbol del continent brut acumulat durant la nit, avui dia desaparegut entre els adults, i present sota les més diverses formes i colors entre la canalla: en forma d'ànec, d'hipopòtam, amb nansa, amb música, en forma d'inodor d'adult...acaba en alguns infants abans al cap que al cul. En el pitjor dels casos rodolava per terra i vessava el contingut amb l'alegria dels pares. Curiosament, hi ha infants que es neguen a fer caca a l'orinal: no relacionen allò intern amb aquell objecte extern. Segurament, aquests ho tindrien més fàcil si algú fes un orinal "coproforme", és a dir, en forma de caca.

Precisament, aquest és el producte de la defecació -la caca- , l'excrement en el seu estat pur. Alguns venedors de confits ambulants que cridaven pel carrer la famosa frase Arrop i Talladetes!! eren contestats per veus anònimes amb el crit de "i merda per les xiquetes". Aquest món fins i tot deixa rastre en els malnoms dels pobles: El Cagalló, la Cagona, Cul negre, Culó, Florió, Pere Cul Alt, Cagabarraques, el tio Cul Pelat, Cagarraïm, Merda Seca, Culet, Caganpena

Per la morfologia, els excrements són perfectament catalogables. Avui dia, podem fer un autèntic treball de camp gràcies a les deposicions que fan els gossos a les voreres de les nostres ciutats. Tenim un catàleg variat en forma de mones, pastissos, panderades (si són escampades), uatlles volanderes, béns de Xixona, ensaimades (més o menys artístiques), vambes, merda, caguerada... Fins i tot donen cançons:

Una altra tipologia de l'excrement és quan és de tipus barra o monòlit: direm que és un puro, un cagalló, un mondongo, menhir...Si en són diversos poden formar Taules, Cròmlechs, botifarres..Si el volum és de petites dimensions en direm cagarrulles, normalment d'animals (esquirols, conills, cabres...).Si l'excrement és líquid, diem que és producte de la diarrea, coneguda també com diarrera, de diarrea i darrera. Així, si és líquida, direm que la persona ha anat de curruixes, colitis, xurret, xurruc, xurrut... Si té fragments de coses, direm que està empinyonada o que té pinyons. Ara, amb la cultura de l'aigua gairebé tothom s'ha acostumat a anar a defecar a l'inodor. Les maneres de dir-ho són diverses: al vàter, al lavabo "a fer de ventre", a l'excusat (m'excuseu un moment?), a l'oficina, al cagador , al comú que feia referència al lloc on s'igualava tota la gent, de qualsevol condició social, a Ca'n Felip -pel rei que a catalans, valencians i mallorquins ens va traure tot el que teníem, Felip Vé- o Ca'n Roca -perquè Roca és un fabricant important d'aquest tipus de sanitaris-. També existeix "cagar", "ciscar", "evaquar", "hinyar", "collir floretes"... Fins i tot en català tenim un altre lloc d'on traure "caca": de les orelles. Així diem "m'he tret caca de les orelles" quan furguem dins de les oïdes i en treiem el cerumen.

En sentit figurat, anem cagant-nos en tot: ens caguem en les cartes: l'as de bastos, la sota, en la llet, en l'ou, en la mar, en Dena, en Dei, en Dénia, en Déu, , en l'Hòstia santa, divina, consagrada, hosticana, os, en els collons, en la figa, en la puta, la gran puta, el dimoni, l'infern, la pena negra, la mare que va, el pare que torna, ta mare, ton pare, ta tia, l'ombra del dimoni, en Judesen la mare de Julià, en la figa de Catà, en tot...

La forma cagar-se va ser substituïda per l'eufemisme "catxis", una manera de no embrutar-se la boca amb una paraula malsonant. El més estés és "catxis la mar", però també "catxis mi" (una manera d'onanisme defecatori), "catxis la porra"...

Un producte derivat d'aquest interessantíssim camp d'investigació és la ventositat. En la nostra cultura és -com el rot- una possibilitat de concurs i de passar agradables estones amb els amics. És curiosament, un passatemps quasi exclusivament masculí. Fins i tot, hem estat capaços de crear un grup musical amb un nom ben emblemàtic que triomfa més enllà de les nostres fronteres: Els Pets. Hi ha diàlegs i frases fetes que denoten la importància d'aquest fenomen:

La saviesa popular ha donat endevinalles que fan referència a aquest element:

Entre banc i banc ix un frare bonegant (o) mormolant

També hi han donat parèmies, refranys, frases fetes...Entre aquestes darreres n'hi ha una que feia referència a quan acabava de sonar un orgue, petava amb un últim so però molt poc sonor: d'allí ve la frase feta ésser l'últim pet de l'orgue, ço és, ésser poc important..."Anar petant" és anar ràpid. La frase "després que ha fet el pet, estreny el cul" vol dir que una persona no vol assumir les conseqüències. No cal comentar la màxima "més val petar que rebentar" perquè l'alta filosofia i la profunda essència ens dòna una altra digna de ser recordada: "un pet és l'alegria del pobret". Efectivament, quan no hi ha un duro, res millor que un bon concurs de pets. Fins i tot en els contes apareixen escenes certament surrealistes que tenen relació amb el nucli central del nostre tema: el conte d'En Patufet acaba així: una vaca se'l menja i "la vaca va fer un pet i allí està Patufet emplastrat a la paret"

La paraula "pet" ve del llatí pedo, pepedi, petitum. En italìa, ha donat peto, en francés, pet, en portugués peido i en castellà pedo, amb la variant andalusa, peo

És curiós, però en la nostra cultura els pets "es fan". Es fabriquen, pateixen un procés complicat i llarg: després s'expulsen amb la convicció de la faena ben feta. És clarament amb els rots, una herència de la cultura islàmica. És un símptoma de trobar-se perfectament. Altres cultures occidentals participen d'aquesta característica i si bé no en fan escarafalls, tampoc no amaguen el fet.

Aquestes ventositats les denominem segons la potència, perillositat nuclear o filigrana tècnica. El pet és el tradicional, el més comú,amb la varietat infantil el petiu (de pet petitiu). En aquest esglaó tenim el pet d'ase, el de llop, de bou, del diable, del dimoni...El pet de monja no té res a veure amb la ventositat. El seu inventor, un pastisser italìa de Barcelona li va dir Petto di monaca, que com tots i totes sabem vol dir "Pit de monja". Per evolució, el "pet de monja" és aquell que ha estat llançat dissimuladament tot aixecant un poc el cul després d'uns segons de concentració. L'objectiu d'aquest pet és que passe desapercebut. Segons diu la dita clàssica: tres maneres hi ha de vent detràs: pet, bufa i biula. El pet és sorolló, la bufa silenciosa i la biula sibil.lant. El pet també ha passat a ser sinònim de borratxera segurament perquè es compara l'estat semiinconscient ebri amb l'estamordiment que et provoca una expedició d'aquest tipus de gasos. No cal dir que la paraula "petard" ve d'aquesta onomatopeia transformada en mot. La llengua també es pot fer petar quan inicia el moviment per a parlar, i el petó és el soroll que fan els infants quan miren de besar les primeres vegades. El petorro és sorollós però inofensiu. La bufa és globulosa, no fa soroll i sol ser de relativa llarga durada en el procés de confecció, en l'ejecció i en la permanència a l'aire. L'esclatabufa i la bufassa són variants més depurades. La llufa és de dimensions majors i es caracteritza pel seu nul soroll i la seua hedor sobtada. La perfa és la ventositat més perillosa dins d'aquesta jerarquia: és sorollosa, el protagonista reivindica la seua autoria, espera el reconeixement del públic i deixa un desagradable perfum durant 3 o 4 minuts. Podríem dir que el soroll és inversament proporcional a l'hedor: a més soroll, menys pudor i a l'inrevés. Quan s'aconsegueix un producte on el soroll i la pudor són notables, ens trobem davant del pet còsmic, perfecte, digne de figurar en el Guiness. Amb el nou tipus d'alimentació, hi ha uns altres tipus de ventositats que s'escapen de l'escala que hi hem proposat: el pet nuclear, el patimpatampatum, la megabufa, el rotovator...Per comprovar la flaire d'aquests elements hi ha una frase feta: "Trau-hi el nas i t'ho trobaràs".

En el món de la publicitat popular s'han produït eslògans notables dins d'aquest camp semàntic:

Un producte dels pets, són les deixalles més o menys tòxiques: els flocs. La prova fefaent que hi ha hagut un pet amb descàrrega no només gasosa. Són els senyals als calçotets o a les bragues.

I el pixum?. Un acudit que forma part del nostre imaginari col.lectiu tenia a veure amb aquest tema i la convivència de les llengües i les cultures: hi havia un francés que tenia pixera i no sabia on fer-ne. En un carreró trobà un munt de sacs de farina d'un forn que hi havia al costat. Mentre estava pixant, algú l'observà i li va dir: -Però home, no siga porc i no es pixe en la farina!. El pobre home -suposem que incòmode- deia :-Je ne comprend pas (Je ne compre pa). L'altre sense dubtar-ho, li va dir:-Home de Déu, està bé que no compre pa, però no es pixe en la farina, tio porc!.

Observem i anomenem l'acció i les ganes de pixar: "tinc pixera","me'n vaig al pixador", "a l'urinari","a fer pipí", "vaig a pixar", "vaig a fer un riu", "vaig a canviar l'aigua al canari", "evaquar", "pixarada", "orinar"..."Pixar-se de riure" és perdre el control dels esfínters per motiu de la rialla..."Pixar alt" és tenir moltes pretensions. També podem "pixar fora de test", és a dir, podem dir o cometre algun despropòsit i podem "pixar aigua beneita", ço és, ésser molt devot...Un "pixaner", un "pixó" o una "pixona" és una persona que necessita pixar molt sovint i si un líquid està molt aigualit direm que són pixarelles. Un empleat d'aquells que està enganxat a una taula és un "pixatinters" i si la boira és molt humida direm que és "pixotera". A l'Alcoià un "pixorro" és un badoc. Un "pixavins" és una persona que fa malbé tot el que toca.

Dos dels tòtems resum del tabú sexual de la civilització occidental són la vagina i el penis, òrgans emblemàtics en la nostra cultura.

La vagina és la porta de la vida. N'hi ha fins i tot endevinalles que -aparentment-en fan referència:

fica-hi la mà, i veuràs que calent que estic (el guant)

perquè em clave una cosa certa (el pany)

En l'obra de J. B. i Baldoví El Virgo de Vicenteta trobem unes comparacions interessants:

Pasqualo: La vinya de Sant Txotxim

vinya, trull (vagina)

raïm, nap (penis)

La vagina en totes les seues varietats ha donat un bon grapat de frases fetes:

Tira més un pèl de figa que una maroma de barco, quan vols dir que estàs penjat per una dona. També aquest sentit té estar "enfigat" amb les seues versions més o menys "tolerades": ser a la figuereta, ser un figolis, ser un figa-molla...que acaba per significar estar despistat o ser un bla. Algunes expressions valen per a descriure una dona "lleugera": a Sueca diuen per exemple que "aquella té la figa més sucada que un pla d'all i oli". Fer figa significa que una cosa no funciona, i pot venir de la fórmula per exorcitzar mals auguris: per fer-ho, els pobles mediterranis es posaven el dit polze entre l'índex i el cor, i ensenyaven el conjunt ostensiblement. D'aquesta manera ensenyaven el penis de Príap, déu protector contra el mal d'ull. Dir "toca't la figa" o "la figa de ta tia" és no voler saber-se'n res del que estem parlant o enviar algú a pastar fang.

Continuem amb una comparació no exempta de malícia: És més dolç que les figues de les monges L'explicació fins i tot està versificada:

La sinonímia de la vagina és variada: va des d'unes referències religioses: sagrari, santíssim sagrament, com a símbol d'allò intocable, a les més populars del llenguatge específic vegetal o mariner: figa, xona, badia, farranaco, parrús parrussa bacora, musclo, clòtxina, mostatxo, patata, cova, arpa, fogonera, tomaca, cony, coi, petxina, maruja, manola, xomino, conil, cotorra, cotola...Si correspon a una nena els noms són gairebé tots en diminutiu: petxinola, petxinòlia, floreta, patateta patatona, txutxim, xominet, pastilleta, flor, cotoleta...Els malnoms als pobles també en poden fer referència com per exemple Figa de Ferro

El penis era considerat un símbol apotropaic en l'antiguitat. Hi havia una festa a Egipte on les dones portaven en processó uns ninos articulats on el membre viril de dimensions exagerades s'agitava vigorosament. A l'antiga Grècia hi havia la processó del fal.lus que era organitzada anualment per la ciutat i organitzada per les ciutadanes i els ciutadans.Reconstruïm-la: Dionisos-el primer- portava el fal.lus. Afrodita prenia forma de semen, en l'esperma que brollava del membre d'Urà, tallat per Cronos sota la instigació de la totpoderosa Gea. Junt a Afrodita, hi havia l'Hermes voluntàriament itifàl.lic, en forma de pilar dotat d'un sexe en erecció. Molt pròxims Príap i Pan: el primer el més petit dels déus i provist del penis més gros, el segon un moltó amb el penis en erecció disposat a penetrar violentament qualsevol . Però no només apareixien penis en aquesta processó. Els fal.lus es duien durant les grans Dionisíaques en març-abril, després durant les Dionisíaques de desembre, així com a les Lenees en gener-febrer i les Antestèries en febrer-març. A més a més els penis es fabricaven: era un treball de fusters que feien servir fusta, cola i claus. De gran tamany, el dia assenyalat desfilava custodiat per les joves de bona família que feien l'ofici de canèfores, les portadores dels cistells del sacrifici. Les ciutats es protegien de mals auguris amb la representació d'un penis erecte a les portes de les ciutats, i la gent es penjava un penis al coll per tal d'evitar el mal d'ull. Els picaportes de les cases tenien forma de penis per tal de protegir-se , i Príap el del penis enorme era el protector dels mals averanys. Avui la frase fer figa significa no funcionar una cosa, fallar quelcom, peròa vegades va acompanyada del gest de posar el dit polze de la mà entre l'índex i el cor, representant el penis de Príap, déu protector i inhibidor del mal d'ull....La sexualitat ha estat molt mediatitzada per l'actual civilització cristiana occidental. Les relacions entre l'acte amorós i el més enllà estaven molt esteses en el món antic mediterrani. A la Tomba dels Bous a Tarquínia (VI a. de C. )trobem un bou tombat al costat d'una unió carnal damunt d'un varó agenollat. Al costat una filera de magranes, símbol de la immortalitat. A la Tomba del llit fúnebre (460 a. de C. ) trobem els personatges amb ous a la mà, símbol de la immortalitat. En el s. IV a . de C. les dones atenenques celebraven les festes en honor a Adonis, l'amant d'Afrodita, mort per un senglar. Aristòfanes en lisístrata descriu les dones atenenques una mica begudes i diu "ploreu per Adonis". Curiosament aquestes Adonies se celebraven a Betlem de Judà a la cova on segons la tradició després va nàixer Jesús. al costat, hi havia un bosc sagrat. Aquest Adonis és el mite d'un jove oriental símbol de la potència sexual que ressussita cada any. A partir del segle II d. de C. una flama de fervor ascètic abrasà els ciments corcats de l'Imperi romà. Fins i tot en les distants províncies on no havia arribat el llibertinatge de la Roma imperial va triomfar la reacció puritana del cristianisme. Un déu sever forjat per un poble de pastors als deserts de Judea escorcollava amb la seua cellejuda mirada les confiades alcoves de l'Imperi decadent. Sobre les ruïnes de Roma, els nous rectors de la moralitat pública proclamaven que l'estat perfecte de l'individu és la contenció cèl.lib, l'autodomini i la repressió dels sentits.Tot aquest tema tabú en molts casos -descobert d'una manera incompleta per alguns actualment-era molt diferent en altres civilitzacions. Potser un refrany que denota actituds pretèrites siga "dels pecats del piu déu se'n riu" . O el gust per canviar parts de la missa en llatí on els fidels canviaven les lletanies. Així, l'ora pronobis esdevenia pubis pronabis. Actualment, als pobles hi ha alguns malnoms que fan referència a aquest òrgan: Pelila, Piu de ferro, Tres cames...

Certament, tenim el penis molt present. A principis de segle es va fer famosa la frase "Salut i força al canut" que ara tothom creu que feia referència a la potència sexual masculina. No era cert. Antigament, els homes es guardaven els diners en una mena de canut de canya subjectat per la faixa. El sentit de la frase era que tingueres molta força, molta potència econòmica al "canut", però de canya. En canvi, quasibé al mateix temps en va eixir una altra que sí que feia referència a la potència sexual: "salut, pessetes i força a les castanyetes". Una frase que de menut t'introduïa en aquest món era:

La prohibició, el tabú, el respecte i temor cap aquests elements fa que en la parla s'hagen aigualit: així diem els eufemismes "torrons" o "botons" per a exclamar "collons". Fins i tot Petri, el personatge del Club Super-3 diu sovint "petrillons!". L'exclamació "fotre!" és molt normal en molts pobles, i sense dubte les formes "no fotes", "fotris" i derivats són ben presents en els nostres discursos. És una paraula fins i tot coixí, que ha estat convenientment amagada amb la forma "fosca!". El "carall" com a exclamació ha esdevingut en "caram" o "carai" .O amb l'excusa de recitar uns versos acabem per dir -sense voler- les paraules prohibides:

En temps de censura franquista La Trinca deia en el tema El drapaire un conjunt de paraulotes amb l'excusa de parlar de "nassos"

Jo recullo nets

recullo nets tots els papers (recollonets)

Jo recullo nassos

recullo nassos de cartró (recollonassos)

Dividim l'aparell reproductor masculí en dues parts fonamentals: el penis pròpiament dit i els testicles. Els noms del penis són molts , variats i majoritàriament fan referència a productes de la terra més o menys volumètrics: membre, tronc, tronquet, nano, moniato, porro, nap, bitlla, aparell, ciri, atxa, barrina, broca, flauta, flabiol, xirimita, dolçaina , cigala, pardal, titola, batall, bajoca, xerivia, safanòria, bajoca, pastenaga, cacau, cogombre, piu, xufa... Una persona "trempada" és que té força, polida, sana...Molts ho hem transformat en templada. La "trempera matinera" no és només una cançó de La Trinca, que com hem vist es dedicaven a aquests quefers, sinó l'erecció matinal provocada per la normal irrigació sanguínia al penis. Hem de recordar que a principis de segle hi havia aparells que es connectaven al penis i provocaven una descàrrega elèctrica al primer simptoma de "trempera".

Si és infantil se'l coneix com pilileta, boneta, lili, petit, pardalet, pelinet, pepito, pi, pilila, pipi, pistoleta, pito, piu, xufeta, xufa, titoleta, xufineta...Els testicles reben el nom de collons, castanyetes, borles, cascàrries, rosaris, arracades, penjolls,dallonces, esquellots, sugus, pebrots, ous, anissets, boles, bolingues...A Pego hi havia un home que tenia de malnom "3 ous" perquè va declarar per lliurar-se de la mili, que en tenia 3 d'ous. En comprovar que només en tenia 2, deia que en valien per 3.

Als pobles de l'Alcoià definim una persona com "collons al vol" o un "collonera" quan és un beneit, un bovo, una persona que no reacciona per res, condescendent , badoc i pusil.lànim. És un sinònim de "carallot".Un "caracollons" és un insult benigne que val per a tot. És sinònim de "poca-vergonya" simpàtic, profitós, viu...Els testicles són possiblement un lloc sagrat, de difícil accés i improbable tacte. D'aquesta paraula -testicle- vé testimoni, perquè en l'antiga jurisprudència llatina la gent-els homes- es posaven la mà dreta als testicles per tal de donar testimoni en un procés judicial. Per això és una zona sagrada, d'on ix la saba generadora de vida. Des del principi els ous han tingut una gran presència en la nostra realitat. Segons la civilització mesopotàmica, l'Univers era un ou: el cel era l'albúmina i nosaltres érem-com no- el rovell. La Bíblia parla d'un jurament fàl.lic. Ossiris ja se'l representava posant la mà dreta sobre el seu sexe. Actualment, amb la teoria del Big-Bang els científics opinen això mateix: l'Univers és un nucli d'energia que està contínuament expandint-se i impandint-se. En tota la història de la humanitat apareix l'ou com a protagonista: "açò és la mare dels ous", diem per referir-nos al quid de la qüestió. La mona té un ou que trenquem al front de la persona més gran del clan, mentre que diem una frase màgica. Els ous com a misteri dels orígens: l'ou de fer calça, l'ou de Colom, els ous que pengen les cultures anglosaxones a l'arbre de Nadal, el Virgili amagant un ou d'or al Castel dell Uovo a Nàpols, fins a arribar a la sorpresa de l'ou de la casa Kinder... En el nostre vocabulari aquests testicles-els ous- són presents en moltes frases: "no em toques els ous", que vol dir que no m'emprenyes, "vés i toca't els ous" "fa un fred d'un parell d'ous", "això val un ou", "és un tio amb molts collons", "això és collonut", "se li van posar els ous de corbata", "no m'ix dels ous", "no tens ous", "ets collonut"...

No he pretés fer aquest treball com una frivolitat. He volgut repassar un aspecte que moltes cultures ni el consideren. No m'estic de recordar la darrera escena del film de J.J.Annaud A la recerca del foc. A la llum d'una lluna immensa, la parella d'éssers humans protagonistes descansa i admira aquella enorme bola blanca. Ella, embarassada de molts mesos deixa entreveure un ventre inflat, mentre que ell l'acaricia tot mirant cap al cel. Els misteris del cos. El misteri humà. I això, n'és només una part.

• Abril,J.:Diccionari de frases fetes. El cangur. Ed. 62. Barcelona, 1996

• Amades, J.:Costumari Català,

• Atienza,J.G.: Nuestra Señora de Lucifer, Ed. M. Roca, Barcelona, 1991

• Baixeras,A: Redención del ignominioso i abominable pedo, Tikal, Girona 1998

• Beckett, J.:El innombrable, Lumen, Barcelona, 1966

• Bermejo, J. M.: La vida amorosa en la epoca de los trovadores, Temas de Hoy, Madrid, 1996

• Bruegiere, B.(ed. ): Les figures du corps. Publications de la Sorbone, París, 1991

• Cailloss, R.: El mito y el hombre. FCE, Mèxic, 1988

• Ceronetti, G.: Le silence du corps. Ed. Albin Michel, París, 1984

• Clark, K.: El desnudo, Alianza Editorial, Madrid 1990

• Cortés, J.M.: El cuerpo mutilado, Direcció General de Museus i Belles Arts, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1996

• DDAA : Actes 14è Col.loqui General de la Societat d'onomàstica, Generalitat Valenciana, Alacant, 1989

• DDAA : Diccionari Català-Castellà. Diccionaris de la Gran Enciclopèdia Catalana.Barcelona. Edició 1997.

• Eliade, M.: Mito y Realidad, Labor, Barcelona, 1986

• Eslava Galan, J.: La vida amorosa en Roma, Temas de Hoy, Madrid 1996

• Fugamella, V.: El cuerpo en la Edad Media. Nerea, Madrid, 1990

• Maertens, J.T.: Le corps sexionné, Ed: A. Montaigne, París, 1995

• Morant, R i Peñarroya M.: Llenguatge i cultura. Per una ecologia lingüística. Biblioteca lingüística Catalana, Universitat de València, 1995

• Mosse, C.: La mujer en la Grecia clásica, Ed. Nerea, Madrid, 1990

• Pey,S.: Diccionari de Sinònims i antònims. Ed. Teide, Barcelona, 1989

• Raspall, J i Martí,J.: Diccionari de Locucions i de frases fetes. Edicions 62, Barcelona, 1989

• Sissa G.: La vida cotidiana de los dioses griegos, bolsitemas, Madrid, 1994

• Vergue, L.: Il Corpo como linguagio. Ed: Giampolo Prearo, Milà, 1978