No et miris el dit,

mira allò que assenyala:

els edificis com esquelets,

el braç del temps hieràtic

cavant el teu sepulcre

amb la paciència pulcra

de les velles boixaires.

Mira la pau cercada

entre ferro i ciment

quan les vies et duen

sota cables i cel

rere els vidres fumats

i freds d'un Rodalies.

No has escoltat el nom

que algú ha pintat amb guix

als murs d'aquestes cases?

Has vist mai les petjades

que esclafen les arrels

dels esbarzers que creixen

tenyint de verd escales?

El vent duu foc als dits

quan respira entre esquerdes

d'aquests pisos buidats

i desnonats com ànimes,

l'aire crema les ales

d'aquells ocells que cerquen

ampits on prendre alè.

Humilment ara avances

amb la pell receptacle

de la llum que cedeix

als ulls el moviment

de la paraula en marxa.