Autorretrat d'Àlex Oliveres. Galeria Jordi Barnadas

Vaig néixer, com tothom, al primer pis. A l'últim, vaja, el de dalt de tot. I, lògicament, no en recordo re. El meu primer record, boirós i llunyà com solen ser aquesta mena de rememorances, és del primer test que em van fer passar: em veig intentant encaixar les peces d'un estrany trencaclosques sota la mirada atenta d'un instructor. Devia tenir poc més de quatre anys, jo, llavors. En tinc d'altres, de records, tan vagues i imprecisos com aquest. Records de llargues fileres de nens pels passadissos, del soroll dels altaveus i les pantalles de les classes, de les cerimonioses preparacions per a les sessions de psicohipnosi... Encara no sabia re, encara no m'ho havien ensenyat. L'únic que sabia era que el meu temps l'havia d'esmerçar en les diferents ocupacions dels nois de l'edifici: classes, estudi, exercicis físics, psicosessions de diferent mena i les llargues tirades pes passadissos i passadissos, d'habitació en habitació, baixar escales... Mai no m'havia preguntat encara per què sempre les baixàvem, les escales, i mai no les pujàvem. Però quan m'hi vaig començar a capficar, no em va caldre fer cap pregunta. El mateix dia que se'm va plantejar la qüestió me la van resoldre. Jo, com tothom, vivia a l'Edifici, una construcció immensa, quasi incommensurable que tenia més de dos mil pisos i que gairebé arribava als deu mil metres d'alçada. Els pisos superiors tenien una llargada de quasi cinc quilòmetres. Els inferiors superaven els deu quilòmetres... Sense obertures a l'exterior, tot el nostre món era ¾ havia de ser¾ l'Edifici. Naixem dalt de tot. Els últims pisos els travessem quan som nadons, en bressols, sota la vigilància de vés a saber quines dides. Travessant i baixant els pisos aprenem a caminar, a parlar, a distingir les primeres coses. Els primers anys, és clar, es triga més a baixar: així que camines sol amb un mínim de seguretat has de ser tu mateix qui recorri els passadissos, qui baixi les escales, al costat d'altres companys de la teva edat. Mai menges ni dorms ni jugues ni estudies en el mateix lloc. Sempre vas travessant els pisos de cap a cap, d'una escala a l'altra, parant-te per estudiar o menjar o dormir. Mai veus la mateixa habitació dues vegades. Sempre endavant, avall, avall. I sempre a peu, pels teus propis mitjans, des que et pots valdre de les cames, les mans i el teu propi enteniment. Em van dir que el que fèiem era baixar a terra, a ras de terra per a sortir al món exterior. Va ser quan em vaig assabentar que hi havia un món exterior. Ni jo ni cap dels meus companys tenia una idea massa clara del que era, de com era aquest món que ens esperava fora. Però mai ningú no ens en donava detalls. Només ¾ i no pas gaire¾ l'esmentàvem a les classes com a objectiu últim i a les converses amb els instructors i tutors hom s'hi referia indirectament. No podíem imaginar-nos-el, ja que el que havíem vist sempre eren passadissos, sales, escales... Ni un dibuix, ni una pel·lícula, ni una inducció hipnòtica, re. Existia, però no sabíem com, què, qui. I anàvem baixant. A poc a poc el meu grup inicial, la gent que va néixer amb mi i que baixava amb mi, s'anava reduint. Avui faltava aquell, demà l'altre. Cada test periòdic marcava una nova reducció del grup; em van dir que se'ns dividia segons les nostres aptituds i inclinacions personals per a especialitzar-nos en tasques diferents. La majoria ¾ més del noranta-nou per cent¾ estava destinada a sortir al món exterior. Només una fracció reduïdíssima de cada grup es quedaria per a renovar el personal de serveis de l'Edifici. Era gent que no veuria mai el món de fora, que mai sabria com és. Jo, com tothom, no vaig saber fins a l'últim moment, als últims pisos, al de baix, si em quedaria o sortiria. Mentrestant vaig anar creixent. Com més anava, més temps dedicava a l'exercici físic, a enfortir els músculs, i a augmentar la rapidesa dels meus reflexos. Entre nosaltres ens dèiem que la vida, a fora, devia ser difícil, per això ens havíem de preparar tan bé, per això havíem de ser forts i resistents com murs de formigó. Els últims pisos eren els més grans i pesats de recórrer. Sovint, ara, ens feien passar per llargs corredors plens d'obstacles i perills, i trigàvem hores i hores en anar d'un cap a l'altre i mai sabies i quan s'acabaria la prova, si duraria una setmana seguida o dues, si podries reposar, menjar, disposar d'una estona per a fer el que volguessis. Sí, la vida als últims pisos no era massa agradable. L'únic al·licient és assolir el nivell de terra, l'últim nivell, el de sortida. El meu grup va arribar al tercer pis en el moment òptim del nostre desenvolupament físic. Érem forts, durs i resistents com el cuiro adobat. I tots érem bons tècnics mecànics en engranatges i transmissions de primer grau (les més complexes, no cal dir). Ningú no ens ho havia confirmat, però era evident que aquesta seria la nostra feina a l'exterior. Al segon pis ¾ només ens en quedava un per sortir¾ van començar les sorpreses agradables: ens vam trobar amb un estol de noies d ela nostra edat que ens esperaven. Eren exactament tantes com nois. I, pel que vam poder comprovar, estaven triades acuradament: hi havia una noia destinada a cadascú de nosaltres. No va ser gens difícil: aviat vam estar tots aparellats sense cap mena de problemes: a cadascú li agradava només una d eles noies. La meva parella, rossa, no massa alta, de pits petits, m'ho va explicar: havien estat triades com a mares per les seves possibilitats genètiques. Sabia, fins i tot, que estava destinada a mi des de feia set o vuit pisos. Alguns companys van prenyar la parella en pocs dies. Els van separar de seguida. Jo, malgrat les píndoles conceptives, vaig trigar dues setmanes. I després, amb una mica de recança, vaig haver de seguir avançant. Però m'esperava una segona noia més endavant. I després una altra. Totes tres magnífiques, inoblidables. Tres mares sensacionals. Estic segur que en sortiran tres fills immillorables. A la fi del segon pis hi havia una confortabilíssima zona de relaxament i repòs. M'hi van fer estar uns quants dies per recuperar forces, però al primer pis, a la planta baixa, van tornar els entrenaments intensos, les classes més dures i el repàs exhaustiu dels nostres coneixements de mecànica. I vaig arribar al hall de sortida. Aquell dia havia dormit satisfactòriament malgrat la cinta psicohipnòtica, que aquesta vegada havia estat suau i estimulant. M'havien donat un abundant esmorzar i em van fer prendre unes píndoles que no havia pres mai. Els metges em van fer l'última revisió i em van declarar definitivament apte. Jo exultava davant la cambra de sortida. Es va obrir la comporta. Vaig entrar al cubicle. Al meu darrera, la comporta va baixar. Davant meu tenia una pantalla il·luminada que mostrava com una mena de plànol molt complex en el qual hi havia, senyalat en negre i vermell, un trajecte. Ho vaig reconèixer tot de seguida: tenia el trajecte gravat a la memòria, me'l devien haver imprès al subconscient en les últimes sessions de psicohipnosi. Abans d'obrir-me la comporta de sortida es va obrir una portella al meu costat i va aparèixer un petit sarró. Me'l vaig penjar al coll. I es va obrir la sortida. Davant meu hi havia un llarg corredor. Al capdavall hi havia una altra porta. Era d'aquelles dobles i hermètiques ¾ formaven part d'alguns dels meus exercicis de preparació¾ que després d'haver-les obert, es tornen a tancar automàticament. Vaig traspassar el doble llindar. I just en el moment que vaig ser fora, es va activar el magnetòfon que hi havia en el sarró i em va donar les instruccions: havia d'anar al lloc assenyalat en el plànol gravat a la meva memòria i revisar el funcionament dels engranatges i corretges de transmissió d'una de les màquines ¾ enormes construccions colossals¾ que alimentaven, sostenien i possibilitaven l'edifici. Mai hagués imaginat que l'exterior era d ela manera que era. Era un món fosc, boirós i opressiu. Hi havia un fum espès i fosc que es movia lentament, com una boira molt densa, per arreu. No veia gran cosa, però no calia: ho intuïa: unes grans masses sorolloses i amb parts mòbils que amb prou feines deixaven entre elles estrets passadissos laberíntics pels quals havia de passar jo per anar a la meva fita. El meu sarró, el magnetòfon, m'urgia imperiosament que dugués a terme la missió encomanada. La meva porta no era l'única de sortida de l'edifici: n'hi havia moltes més s'obrien ara i adés i veia gent córrer, entre la boira negra i els pesats volums que omplien l'espai dels sorolls més estridents, cap als seus objectius. El pitjor de tot, però, no era el fum o les màquines espaordidores i eixordants sinó les descàrregues elèctriques que il·luminaven instantàniament els indrets, les contínues explosions que aquí i allà es produïen seguit, seguit. I qui sap si no hi havia també fugues d'energia atòmica que ens podien esborrar de la superfície en una milionèsima de segon... Una descàrrega elèctrica va esclatar ben a prop meu, no sé si producte d'una guspira que va saltar d'una de les màquines, i va enxampar un pobre desgraciat que, amb el seu sarró i la seva careta, corria cap al lloc que li havien assignat. La careta! L'aire era molt enrarit i gairebé irrespirable i m'havia oblidat de posar-me-la. La duia penjada al cenyidor. Me la vaig posar i vaig llançar-me al laberint buscant el lloc que em corresponia. Havia de comprovar si un tros ¾ el meu¾ d'uns cinquanta metres de cinta transportadora funcionava sense problemes, si hi havia alguna peça deteriorada o a punt de ser substituïda i, en aquest cas, substituir-la amb recanvis que hi havia al sarró. Si de cas no podia arreglar-ho jo, havia de posar en marxa un dels monitors de vigilància que hi haurien en el tros que em corresponia per tal que la gent de dintre es fes capaç de la mena d'avaria i de la reparació que era necessària. La meva missió, doncs, era arreglar o prevenir les possibles avaries i deixar sense problemes actuals o futurs immediats el meu sector. Es tractava de la cinta hermètica que transportava productes naturals d'un dels tancs de cultius hidropònics a la planta automàtica d'elaboració ¾ tot a l'exterior era automàtic, des de l'aprofitament d'energia primària, fins a la manufacturació i preparació de productes d'ús i consum; tot, menys la reparació i revisió de les màquines automàtiques, és clar. Hi havia perill, massa perill, en el meu trajecte, en tots els trajectes i totes les missions de l'exterior. Ho vaig entendre llavors. Ara. Ho he entès. No tornaré mai més a l'edifici. Ni jo ni ningú. No hi ha camí de tornada. No està calculat. No tinc imprès, en el subconscient, cap trajecte de tornada. A més, les portes només deuen obrir-se en una direcció: la que permet la gent sortir, però no la que permetria l'entrada. He reeixit a arribar al meu sector. I he fet la meva feina. A consciència. Segur que en el que a mi em pertoca, la cinta transportadora no s'aturarà. D'altra banda no és usual trobar-se amb problemes que l'enviat no pugui solucionar amb rapidesa i eficiència. Així està calculat. Tant li fa, però, segur que aviat vindrà algú altre a revisar el meu sector de nou. I quan m'he volgut alçar per a provar de desfer el camí, no he pogut. Deu ser l'aire. Fa estona que, malgrat la careta, em costa respirar, que m'escomet una estranya somnolència. Ja he perdut el compte dels companys que he vist morir trossejats per una explosió, aixafats per una d'aquestes parts mòbils d eles màquines que es mouen inexorablement, carbonitzats per una descàrrega elèctrica. Però molts, imagino, deuen haver reeixit, com jo, en el que els havien encomanat i s'han trobat amb una altra mena de mort. I no para de sortir gent de l'edifici. Gent cap a les reparacions. Gent cap a la mort. Cal enviar gent a la mort per mantenir la maquinària en funcionament perquè l'edifici es mantingui viu, perquè vagi naixent gent nova per enviar-los, quan siguin prou forts, a la mort per mantenir les màquines en funcionament perquè mantinguin l'edifici viu... Tot és perfecte. Han pensat en tot. Fins i tot en aquest magnetòfon que hi ha al sarró perquè si et ve de gust puguis esmerçar els teus últims minuts a explicar la teva història, milions de vegades repetida i que ningú mai no escoltarà perq... qqq... ee... e.

Aquest no és el meu món d'Àlex Oliveres. Galeria Jordi Barnadas

I ara, senyors, la més gran i esborronadora meravella natural de tots els temps. Poden acostar-se a la barana, però no provin pas de saltar-la: hi ha un dispositiu de seguretat (electrònic, és clar), que els fregiria en un obrir i tancar d'ulls. I, per altra banda, encara que s'hi acostessin més, tampoc no veurien altra cosa que el que ara veuen: no re. Perquè això, senyors, és el re de veritat, el buit, el buit absolut, el buit còsmic, el buit metafísic, el buit per definició, per excel·lència. Apa! I com és això? Com es va produir? em preguntaran, encuriosits ¾ legítima curiositat, val a dir¾ , vostès. Doncs qui ho vulgui saber que pari l'orella que engego l'explicació. Oi. Sí. Sembla ser, diuen, que en Joanet Parpal (d'altres investigadors creuen que es tracta d'en Joanot Puntal, però vostès ja comprenen que aquí, el nom, l'individu, és el de menys), en Joanet Parpal, deia, doncs, tornava una nit a casa seva a les tres de la matinada, borratxo com un gat fart de sagí, per l'avinguda Maragall. I sembla ser, també, que es va entrebancar i va fer un mal gest amb el peu. I ja hi vam ser! Vostès, que fan cara de ser persones prou llegides, ja deuen saber que el nostre univers no és únic. Què dic, únic! Estem materialment sebollits en un brou d'universos paral·lels, tangents, transversals, perpendiculars, convergents, divergents, i da-li per on vulguis! I els uns estan separats dels altres per unes pel·lícules (membranes, fronteres o el que sigui) finíssimes, però d'allò més infranquejables. Ara que, ja se sap, sempre hi ha la possibilitat d'un accident. I això va ser el que va passar aquella nit. Al fer un gest no usual (diuen els entesos que és molt important això de no usual) amb el peu, la sabata va relliscar per la nostra realitat fins a topar amb un punt momentàniament feble (degut, potser, segurament, a la distorsió de l'espai) de la membrana divisòria, i es va esllavissar una mica ¾ uns mil·límetres, unes micres, un no re, però n'hi va haver prou¾ cap a un altre univers ¾ un d'aquests infinits universos que ens envolten, que estan aquí, aquí mateix, a l'altra banda del paper de fumar que ens fa de partió¾ i es va produir la catàstrofe. Tothom sap que cap d'aquests universos no pot posar-se en contacte entre si, ja que cadascun és l'oposat de qualsevol altre, com si diguéssim que l'un sempre és el negatiu de qualsevol veí. L'univers que vulgueu, que no sigui el nostre, és l'antiunivers, ja m'enteneu, mira, que s'exclouen mútuament, com el gat i el gos, vaja, però en pitjor, en molt pitjor, en pitjoríssim, garramèu de mèu mèu! I doncs! On érem? Ah! La punta, sí. Ei. La punta de la sabata que, malauradament, va travessar la partió, va provocar l'encontre d'una part de matèria amb la corresponent antimatèria (s'estima que en el mateix moment i el mateix lloc, però a l'inrevés, un anti-Joanet Parpal havia travessat, també, des de l'altra banda, el tel que separava els dos desgraciats, i les dues puntes de sabates van coincidir, és clar). L'explosió fou d'aquelles que omplen de cucs les orelles i feines a tapar-se-les. Però el que va ser veritablement terrible fou que la punta de la sabata d'en Joanet va desaparèixer. Així mateix, com els ho dic: va desaparèixer. No es donava aquí el cas de la desintegració: la matèria no es transformava en energia, com diuen que passa, sinó que es fonia com si fos gel al mig de l'estiu i al ple del sol. Bufa, noi! On hi havia hagut cuiro, pell de verro o de vedella, o bé vés a saber quina llei de materials sintètics, no hi havia re. Re de re. En Joanet tenia una sabata netament retallada per la punta, una sabata camussa De fet, el mal no era gaire gros; es odia adobar comprant-ne un parell nou, de sabates,. Però encara hi havia una cosa més: el forat. Ah! el forat! Redéu, quin forat! Un forat, sí, una fuita, un punt d'expansió. En Joanet, la voravia, una botiga de vetes i fils, un bar d'aquells exòtics i un semàfor, es van escolar, com si els xuclessin, pel foradet. I es veu que a l'altra banda passava el mateix, i que el Joanet coincidí amb l'altre Joanet, el tros de voravia amb l'altre tros de voravia, la botiga amb l'altra botiga i aneu comptant, explosió rera explosió, i coses que desapareixien com si algú les esborrés del mapa. I el forat cada cop més gros, és clar. I com més gros, més coses xuclava: un autobús de la línia efa-hac, un quiosc de diaris amb diaris i tot, un sereno amb tot un manyoc de claus, una paperera municipal, un municipal fora de servei que passava per allí... I que no hi havia manera d'aturar-ho! I al pas que anava, amb aquell deler d'esborrar coses entre explosió i explosió, el món sencer no trigaria gaire a escolar-se per aquell forat infaust. Però heus ací que, atrets pel soroll dels espetecs, i pensant-se segurament que ja hi tornàvem a ser, que ara toca l'avinguda Maragall, es va presentar una patrulla de policies al lloc del fet. Tot va ser u: presentar-se, xuclar-los el forat i, pam, desaparèixer. Amb els policies xuclats ¾ jeep inclòs¾ no va produir-se cap detonació, però. I no van estar gaires segons en el món del buit. En un no re, després d'uns estranys instants en els quals va semblar com si tot el forat fos commogut per una gran consternació, els guàrdies ¾ i el jeep, ep¾ van ser regurgitats de nou a aquesta banda. I aquell desfici deglutidor del forat es va aturar de sobte com si li haguessin tallat la cua o nuat la gorja. I doncs, què havia passat? Ah! senyors meus" Se suposa ¾ tot són suposicions, i re més que suposicions, les coses com siguin¾ que si bé tots els universos són parions, no són, en canvi, allò que es diu exactes, clavats, calcats. El de l'altra banda, aquest cop, no tenia forces de l'ordre públic i els guàrdies, en no topar amb els seus «antis», no van desintegrar-se, van ser retornats, i així van trencar la cadena explosiva i anorreadora que, ben segur, de no ser per això, hauria estat causa de la fi del món. I de tot el merder, dit sigui amb perdó, només en va restar aquest forat que ara vostès poden admirar. I una vegada més, senyors meus, els servidors de l'ordre van salvar la nostra societat ¾ i la nostra civilització, ei! ¾ de desaparèixer en l'abisme inexpugnable de la buidor còsmica. I amb aquest extraordinari testimoni d'un tan excepcional fenomen natural, acaba la visita a la ciutat. És la voluntat, si els plau. Gràcies. Moltes gràcies, senyors. Gràcies.