Aquella matinada de divendres, Potamó, l'encarregat d'urgències de l'empresa de multiserveis permanents Carezza en W, va engegar la lletania més completa de renecs del seu repertori quan, acabat d'arribar a casa amb la Corine, després de la disbauxa de la nit de Cap d'Any, el va sobresaltar el mariconàs del busca i va haver de trucar a la centraleta de la xarxa de serveis on va recollir el missatge de l'avaria del TPE d'un dels edificis que tenia assignat.

--¿Què passa amoret...? --va dir la Corine, ensonyada.

Potamó havia viscut tan esbojarradament com havia pogut aquella última nit del segle vint. L'havia passada més esbojarradament que cap altra perquè aquella nit era també l'última nit del «seu» mil.lenni. I tot just en una nit tan assenyalada per a Potamó, a les escorrialles del segon mil.lenni de l'era cristiana, s'havia hagut d'embussar la reconsagrada canonada del TPE! El TPE era el Transport Pneumàtic d'Escombraries d'un edifici d'apartaments d'alt estànding que reunia 276 propietaris --ell en deia 276 podrits adinerats!--. Potamó s'encarregava del manteniment d'aquella mena de torre de màsters des de feia tres anys. De més jove, havia estat promotor d'habitatges d'un grup immobiliari que va fer fallida. S'hi va trobar enganxat per casualitat. Un amic de la primera nòvia que va tenir li va dir que hi havia una plaça de promotor i que no exigien gaire cosa més que bona presència i do de gents. Potamó havia deixat els cursos nocturns de Formació Professional abans d'hora. Tenia quatre nocions de tot. Tenia bon tracte. Als de la immobiliària els va fer el pes i li van donar la plaça. Però la fallida el va deixar abatut. No resistia haver-se convertit, d'un dia per l'altre, en un expromotor de pisos. A més, el que li dolia a Potamó era que havia perdut la primera nena per la merda de la immobiliària perquè el mateix amic que li havia parlat de la feina no va ni esperar que ell cobrés les primeres comissions, que ja li havia raspallat la nòvia. Sort que la Corine, l'amiga d'una altra nòvia que es va lligar de seguida, li va dir que potser podria fer feinetes de manteniment, si entenia en edificis i tot això. I així va ser com Potamó va entrar a formar part de la xarxa de la companyia de manteniment d'urgències de Carezza en W. Potamó era un autèntic exemplar de la nova espècie de treballadors autònoms que el vell mil.lenni havia deixat d'herència com un llast laboral. Estava adscrit a una ETT, una Empresa Temporal de Treball que, a la vegada, estava estretament lligada a aquella altra xarxa de serveis per subcontractació que, com a única garantia, posava un eslògan a disposició i benefici de tots els seus autònoms associats: ¿Una urgència? Visqui tranquil 24 hores al dia i confiï en l'eficàcia dels serveis de manteniment de Carezza en W. Cap dels treballadors autònoms com ell que hi estava inscrit no havia arribat a aclarir què volia dir aquella W de la xarxa de serveis. Potamó havia sentit a dir que el fundador era un encarregat de neteja, d'origen italià, que havia començat des de molt avall. Però també havia sentit parlar del pioner de Carezza en W com un antic escuraxemeneies especialitzat a desembussar tasses de wàter dels propietaris dels apartaments que hi havien confiat. Deien que s'havia enriquit provocant-ne els embussaments amb un sofisticat producte químic, el dissolvent del qual només coneixia ell. Potamó havia arribat a convence's que aquella W era un senyal d'identitat de la xarxa de manteniment. Per això la W era l'únic logo que hi havia a les furgonetes de servei d'urgències de la xarxa.

--¿Què passa amoret...? --va dir, doncs, la Corine, ensonyada i sobresaltada també pel senyal del busca.

Ah!, Corine, Corine! Ella sí que era com un àngel quan es posava a dormir! La Corine de Potamó era l'amiga que havia dit a la seva segona nòvia que potser hi hauria una plaça de manteniment per a ell a Carezza en W, mitjançant l'ETT. Potamó i Corine vivien plegats des d'aleshores. Potamó ja feia temps que havia intuït que Corine, l'amiga de la seva nòvia, estava bogeta per ell. I sabia que una dona bogeta per un home el primer que fa és buscar-li feina quan ell no en té. Després, tota la resta ve rodada. Ni que elles hagin de fer un lleig a la seva millor amiga. Aquella última nit de mil.lenni, l'àngel de Corine havia caigut rendida, després de la gresca, i per això no va fer gaire cas dels renecs de Potamó amb el busca i la central. --El podrit edifici dels cuions! La mare que el va parrir! --va renegar Potamó amb el seu parlar característic perquè, quan era l'hora, no el van poder portar al gabinet psicopedagògic per vés a saber quina punyeta de la llengua. Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza, era encara jove. Ell remarcava sempre l'encara. Tenia un rostre angulat. Les espatlles pujades com un jugador de rugbi. I el pit apilotat i fort. No havia fet 32 anys. Es trobava en forma perquè havia procurat no deixar de practicar el futbol. I va estar abonat a un gimnàs fins als 29. Ho va deixar quan es va posar a viure amb la Corine. Ella aleshores n'havia acabat de fer 22. I aquell any, el seu angelet, en faria 25. A pesar que ell ja ho considerava un miracle, després de tres anys i mig de compartir sostre, la Corine sempre deia que ell havia estat el primer. I Potamó jugava a creure-se-la perquè trobava que feia bonic que una dona digués això tres anys i mig seguits, convençuda que no enganyava ningú. Corine, Corine!, mentidera i seductora a la vegada! Potamó i Corine no tenien fills. Ell creia que això els havia mantingut units aquells tres anys llargs. Molts dels seus amics que havien fet el pas com ells dos ja havien fracassat en l'intent i, al damunt, havien deixat rastre pel camí. Potamó se'n sentia satisfet, d'aquell rècord batut de parella estable, entre el rosari de frustrades unions dels col.legues que tenien tant ell com Corine. Per això, Potamó i Corine es permetien el capritx de viure moltes nits de divendres de cap de setmana, i sobretot les nits de Cap d'Any, com si encara fossin dos adolescents enamorats, sense lligams, sense pensar en el futur, disposats a veure sortir el sol, estesos a la sorra de la recuperada platja de Botigues de Mar, veïns de frontera com eren de la nova urbanització de Mare Park. Però aquella nit, Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza, s'havia sentit més cansat que altres nits de Cap d'Any. Ell va dir que se sentia baldat. Com si hagués jugat un partit de futbol i hagués anat una setmana seguida al gimnàs, després de tres anys i mig sense haver tocat pilota ni haver calçat les esportives. Vivien en una de les cases barates que havien quedat en peu de Botigues de Mar i que havien pogut llogar per un preu raonable --unes 85 al mes--. Les seves possibilitats d'ingressos, els de Potamó, i els que es treia la Corine ajudant al súper de les galeries els dissabtes, no donaven per gaire més. Després de la disbauxa de la nit, Potamó i Corine van decidir que, amb el mal temps que feia, el sol del nou mil.lenni sortiria igual ni que ells dos no hi fossin. I per primera vegada en tres anys no van anar a la platja per fondre's en una abraçada d'amor encès, esperant el sol de cara. Però no havien renunciat a tot. Potamó es va treure del cap la trucada del busca i l'avís de la central. I com cada matinada de Cap d'Any quan arribaven a casa, Potamó va manipular el rellotge de pèndol del menjador. Va tornar a posar les agulles deu minuts abans de les dotze perquè ell i Corine tinguessin temps d'agafar el to. I van practicar el ritual d'amor que havien instituït entre ells dos totes les matinades de Cap d'Any. Potamó i Corine, aquella matinada, s'havien dit almenys vint vegades que s'estimaven. S'havien acariciat amb prou desig per no perdre més el temps amb preàmbuls. I van passar a unir els sexes en una abraçada que tenia l'alè de la novetat i el plaer del desconegut. Corine en sabia molt de tot això perquè s'havia subscrit al Manual per a parelles joves que sortia cada setmana al quiosc per fascicles. Li agradava que Corine fos una dona tan intel.lectual. L'únic tracte que havia tingut amb una dona intel.lectual havia estat amb la professora de socials de les classes nocturnes de l'institut de FP. Li va dir que, si volia aprovar, s'havien de veure en privat per repassar el tema de l'origen de l'home. Potamó ja sabia que ella el buscava. Però no hi va arribar a fer l'amor perquè, a l'hora de la veritat, quan ell ja li tenia els dits dins de la vora de les calces --aquell dia la mestra anava amb un vestit bustier de quadres amb cinturó i una faldilla també de quadres en conjunt de color ocre--, ella es va fer l'estreta i li va engegar un discurs sobre un paio de qui no havia sentir parlar mai, un tal Dargüin, que el va deixar clavat i amb els dits enrampats, a la vora de les calces de la intel.lectual de socials, com si els hagués enclavillat en un diferencial humit de 8'8 kW d'alta potència i sense protecció! El rellotge del menjador de casa de Potamó i Corine va començar a tocar les dotze campanades falses. Corine s'hi va posar bé. Corine, Corine, fantàstica! Potamó va acoblar el seu ritme de penetració al ritme de les campanades del rellotge de pèndol. Dotze vegades com dotze grans de raïm. Havien caigut rendits i abatuts. Ell havia enllestit de pressa --li feia l'efecte que aquell Cap d'Any havia estat a la campanada número set!--. Potamó havia fet un esbufec de ràbia i havia deixat anar una esbravada de xampany. Ella s'havia queixat que semblava un empleat d'ETT a preu fet. A Potamó, li havia dolgut que Corine li retragués la seva situació laboral per una esllavissada fora de temps, provocada segurament per l'estrés i per l'alcohol nocturn. ¿Li podia confessar, a la seva estimada Corine, que, enterbolit pel xampany, en el ritual de Cap d'Any, no s'havia pogut treure del cap la Stéphanie Einahpets, la rosseta malparida del departament de producció de la xarxa de serveis de Carezza en W que havia entrat a la central feia un parell de mesos? Potamó havia d'admetre que aquella nena el feia anar tant de corcoll com només l'hi havia fet anar els últims tres anys la mateixa Corine. Després que Potamó i Corine havien fet l'amor de Cap d'Any, va tornar a sonar el mariconàs de busca. Potamó va renegar i Corine li va tornar a dir ¿què passa amoret? I ell va maleir de nou l'edifici dels cuions amb el TPE embussat. Feia un fred que pelava. Potamó es va posar el tabard que tenia, a l'hivern, per a sortides d'emergència com aquella. Va baixar al magatzem de la casa barata, que havien habilitat de garatge. El propietari a qui l'havien llogat els havia dit que anys enrere hi havia hagut una lleteria. En una de les parets encara hi havia una de les plaques amb una vaca mamelluda de promoció. Sempre que Potamó baixava al garatge, no es podia treure del damunt una fortor de llet de vaca. Corine li havia dit que la fortor era de la humitat que feien totes les Botigues de Mar. Potamó es va fixar en la W del logo de Carezza a la furgoneta de servei. I va pensar que era un altre senyal d'identitat, com el de la placa amb la vaca de la lleteria. Potamó va engegar la furgoneta de servei, bufant-se les puntes dels dits, i picant amb força damunt del volant per escalfar-se. Aquella matinada de Cap d'Any, Potamó se sentia com un metge d'urgències. Tenia un recambró que li feia les funcions de taller de manteniment, al soterrani de l'edifici d'alt estànding. Els dies feiners, semblava que hi tingués obert un consultori permanent. Mentre preparava la caixa d'eines, va engegar d'esma el vell aparell de ràdio que havia adquirit per quatre quartos en una parada dels Encants. L'havia restaurat. Era una peça d'antiquari. D'aquells de moble de caoba envernissada, amb el comandament del dial manual i l'altaveu incorporat com un teatrí. Potamó el tenia instal.lat al talleret, sense necessitat de connectar-lo a l'antena col.lectiva, com els sofisticats equips d'alta fidelitat dels podrits de l'edifici. Una de les notícies que escoltava li va cridar l'atenció perquè va sentir que parlava de Mare Park: La policia del port i dues patrulles de submarinistes amb equips nocturns intenten rescatar des d'aquesta nit el cos sense vida d'un home que va caure al mar, en estranyes circumstàncies, a l'andana del pont de l'Estació Marítima, dins el seu cotxe, un luxós Lexus. La víctima va aconseguir creuar la passarel.la de vianants en una absència del servei de seguretat, no aclarida. Però tot sembla apuntar que es pot atribuir a l'enrenou propi de la celebració del canvi de mil.lenni a la mitjanit.

El pont de l'Estació Marítima era al final de la platja de la urbanització Mare Park.

--Comencem bé el mil.lenni! --va dir Potamó, parlant amb el seu vell aparell de ràdio--: Un TPE avariat i un paio a l'aigua amb el seu cotxàs!

La curiositat va animar Potamó a sortir del seu taller del soterrani i pujar a l'avinguda del Parc.

El seu edifici era el més alt i el que tenia més capacitat de tota la nova urbanització de luxe Mare Park. L'havien alçat, entre uns altres 300 blocs de pedra, amb una mitjana de 200 apartaments cadascun, al centre neuràlgic mateix del nou complex urbanitzat. Es coneixia de lluny estant per les seves balconeres d'estructura metàl.lica daurada, amb vidres fumats i plaques de marbre blanc. I sobretot pel frontó que coronava l'edifici, en forma d'arcada clàssica. Una plaqueta del vestíbul deia que l'havia dirigit el taller d'arquitectura RSVP & Harmonitzadors del Medi. Comptava, a pocs metres de l'avinguda del Parc, amb tots els serveis que una urbanització de luxe de final de mil.lenni com aquella podia desitjar.
La nova urbanització de Mare Park s'havia projectat damunt la majoria d'hectàrees del vell barri de cases barates de Botigues de Mar. El projecte de llençament va captar de seguida l'interès dels nous estadants --gairebé tots pertanyents al que aleshores es coneixia com a gent de professions liberals. ¿I ell que era autònom no tenia també una prufazió alliberal d'aquelles?, pensava sovint Potamó. Aquella matinada, les aigües de la platja de la urbanització Mare Park només estaven envaïdes per un parell de vaixells de càrrega que no devien tenir el permís d'entrada al moll. Hi havia també un creuer de luxe de Cap d'Any ancorat al port esportiu, orfe de iots. Per l'època. I pel recent crack econòmic que Potamó no havia acabat d'entendre en què consistia. L'únic que sabia és que havia deixat alguns dels socis del port esportiu amb l'aigua al coll i sense el salvavides a punt. Potamó va veure com les ones s'arrossegaven mandroses, sense escuma, fins a la regenerada platja de Mare Park. Va detectar un parell de patrulles de la policia local allà baix, prop del pont, però no va endevinar cap moviment especial que indiqués que s'hi havia de fer un rescat. La platja era al final d'una zona enjardinada, conreada sobre el substrat ferruginós de les antigues fàbriques del barri. Els tècnics de jardineria municipal l'havien revestida amb plantes, arbres i arbustos autòctons --això és el que deia almenys un cartell que, cada dos per tres, Potamó veia que estava pintat de grafits: "Flora autòctona: romaní, margalló, desmais, farigoles, arboços, boixos, curatalls i pebrers"--. Segons l'explicació que Potamó donava a qui no coneixia el parc, hi havia també: llums de paraigua inútils quan plovia, jardineres de pedra picada escantellades, baranes de palet acabades perillosament en punxa, papereres d'enreixat tombades com cistelles de bàsquet, i bancs de fusta tropical impregnada amb resistent resina que la salinitat de mar ja havia malmès en quatre dies. Al bo de l'hivern, la platja de Mare Park d'aquella urbs de tres milions i mig d'habitants semblava un desert, solcat només per estols de gavines cada vegada més grasses i cada vegada més afamades, com si el crack hagués disminuït també les seves provisions. "¿I on rehòstia s'amagaven aquells tres milions i mig de pollosos podrits provocadors d'avaries domèstiques amb necessitat d'un servei d'urgència?", va pensar Potamó, aquella matinada. I com si les forces de l'univers li responguessin, alguns finestrals de les cambres de la torre del WH, el Washingtònia Hotel --el més alt de tota la conurbació de la costa del sud, 5 estrelles, 44 plantes, 455 habitacions de luxe, vistes a mar i muntanya, preus de risc-- començaven a obrir els llums. Potamó va pensar en l'avaria del TPE, el Transport Pneumàtic d'Escombraries, que li havia trepitjat el primer dia de mil.lenni. No tenia el gust de conèixer personalment els arquitectes de l'edifici, però més d'una vegada havia desitjat que un dia es punxessin amb el compàs i se'ls inflés el dit de dibuixar edificis d'alt estànding per totes les vegades que les seves espifiades l'havien tret a deshora del llit.
Corrien temps de precarietat laboral. Potamó ja ho sabia. Però ho sabia més bé des que ho havia sentit a dir a un líder del sindicat en un debat informatiu que el gremi de manteniment va fer per als autònoms com ell. "¿Era just desitjar cap mal als arquitectes que indirectament havien fet que ell tingués feina més o menys estable, en un temps com aquell, ni que fos d'autònom i amb un nus escorredor lligat als cuions i amb la corda ben agafada i tensada per la mà de la Stéphanie Einahpets, la rosseta malparida que el feia anar de corcoll i que remenava les cireres dels subcontractes de Carezza, des del departament de producció i manteniment d'aquella xarxa de serveis d'urgència que Potamó estava segur que era una xarxa xuclapolles de penjats com ell?". A Potamó, li va semblar que el seu edifici es despertava lentament després d'una nit llarga i desenfrenada. I amb un cert deix de tendresa, va pensar en el cotxe de luxe que la ràdio havia dit que s'havia enfonsat al port de l'Estació Marítima.

"¿Qui devia ser el pobre mort?"

Després, amb un rampell de maldat espontània --ell mateix sabia que no feia cap mal a ningú per pensar-ho--, va desitjar que l'ofegat fos el veí malparit que havia provocat el col.lapse al Transport Pneumàtic d'Escombraries tot just en aquella nit de Cap de Mil.leni.

"¿Quin dels més de 600 residents d'algun dels 276 apartaments de l'edifici, devia haver estat el graciós?".

Potamó es va aixecar el coll del tabard. Amb el fred de la matinada, l'alè li desprenia un baf d'escalfor que formava un nuvolet damunt del nas i finalment se li difuminava al davant dels ulls.

"¿Un Lexus de luxe, havien dit a la ràdio?".

Potamó no hi entenia gaire en cotxes, però reconeixeria d'una hora lluny qualsevol dels models que hi havia al pàrking del seu edifici. Recordava un Lexus. Un GS 300. ¿Era el d'aquella vegada que...? Però tampoc no ho podria assegurar perquè, en aquell edifici, podia aparèixer, de Nadal a Sant Esteve, un Lexus amb rodes de recanvi i tot, sense que es notés la seva presència enmig de les altres diligències últim model. El dia que li venia a la memòria el Lexus aquell havia plogut a bots i barrals. Ell era al talleret. Va sentir entrar un cotxe al pàrking. Va sentir la portella que s'obria i es tancava. Va escoltar el trepig d'uns talons que s'acostaven cap al recambró del soterrani. Es va eixugar les mans amb un drapot. La fortor de gasolina del pàrking l'emborratxava i el feia sentir com a flipat quan era allà sota.

--Hola! Hi ha algú? --va sentir que cridaven, prop de la porteta del recambró.

Devia ser una de les podrides polloses que de tant en tant el venien a veure per qualsevol fotesa del seu apartament. A aquella pàmfila no la coneixia de res. Portava un cadell de gos d'atura que remenava la cua com si estigués tan flipat com ell amb la fortor de gasolina.

--Com plou! --va anunciar ella.

I tant si plovia! La pollosa portava un minipull negre amb detalls quadrats verdosos i uns pantalons elàstics també negres. Anava empapada com una esponja. Els cabells foscos li queien premsats damunt la cara. Se'ls va eixugar una mica amb una tovallola neta que Potamó li va deixar. Es va treure les sabates de taló i es va quedar amb el peu nu i les sabates a la mà.

--Oh! --va fer, somrient dolçament, com si anunciés una marca de calçat i estigués satisfeta de la seva postureta--. ¿Ets l'encarregat de manteniment? --li va preguntar, amb un ets que a Potamó li va semblar un abús de confiança. El cadell de gos d'atura havia entrat al talleret i ensumava un caixó ple de ferralla, gomes de recanvi i cargols vells.

--He tingut pana a l'autovia. Em pensava que no arribava a casa! He hagut de sortir del cotxe i m'he posat com una... sirena! --va dir, esclatant amb una cleca que va ressonar per tot el pàrking i que a Potamó li va semblar un alè de frescor, entre tanta fortor de gasolina.

--¿I què li convé a aquesta... sirena? --va empalmar de seguida Potamó. --¿Hi entens en el tub catalític dels cotxes?

Potamó va agrair al cel i la pluja d'aquell dia que la unió dels gasos contaminants del tub d'escapament --els hidrocarburs no cremats, els monòxids de carbó i els òxids de nitrogen-- s'haguessin conxorxat per portar-li al davant seu la sirena del cadell d'atura. Va ser així com va conèixer a fons un Lexus de luxe, un GS 300, per fora i per dins. El catalític de la sirena s'havia rebentat. Li va fer un pegat. Hauria d'anar al taller mecànic, però. Van fer la prova. Ella va entrar al seient del conductor. Va engegar i va deixar anar gas. El tub va estossegar. El cadell d'atura va bordar una mica. Ell va anar cap a la finestreta del volant i va reüllar cap dins.

--Un bon cotxe, eh? --va dir.

--Vols coneixe'l per dins? --es va oferir ella, posant-se al seient del costat i obrint-li la portella del volant.

Des d'aquell dia, Potamó creia en les sirenes. Va examinar el quadre de comandaments del Lexus. Va provar el volant. Va fer anar els vidres automàtics. I va engegar els eixugaparabrises, que van escarritxar el cadell d'atura que s'havia enfilat a la capota, esperant a fora.

Potamó va començar pel melic que la sirena deixava entreveure sota el minipull negre. No portava sostenidors. Va notar el tacte suau de la pell de les sirenes. ¿Uns 25 a punt de fer, potser, com la seva Corine? Va notar com ella li posava la mà pel pitet de la granota fins baix. Potamó no va anar gens ràpid aquell dia. Com si la fortor de gasolina enfortís aquella benedicció del cel. Com si el fet de sentir-se amo pollós d'un Lexus de luxe li hagués reforçat el temps de retenció de la seva manegueta de combustible.

--¿És teu? --va dir Potamó, quan ja estaven, tractant-la amb la mateixa confiança que ella havia fet servir abans.

--¿El gosset? --va bromejar ella. --El Lexus aquest, vull dir! --va aclarir Potamó.

--Ja ho voldria! No tinc tants calés! És del meu... --va fer una pausa--. És del Joosi. Gràcies en nom del Joosie pel que li has fet amb el tub catalític.

--Un pegadet de res --va dir Potamó amb modèstia.

--He de pujar a l'apartament. El Joosie deu estar patint! A saber què deu pensar que he fet amb el seu Lexus!

Potamó es va posar més bé encara el coll del tabard.

"Una sirena de pàrking!", va recordar, amb un somriure nostàlgic. "¿Un Lexus de luxe, havien dit a la ràdio?", va tornar a pensar. I mirant una altra vegada cap a la banda on hi havia el pont de l'Estació Marítima per si hi veia moviment, es va dir que al món hi havia molts podrits com aquell tal Joosi, l'amiguet de la seva sirena del pàrking, que es podien permetre un Lexus com el que ell havia tingut el plaer de provar. Potamó va anar cap a la sala de serveis generals de l'edifici on hi havia l'infern del Transport Pneumàtic d'Escombraries. S'hi va passar una bona estona observant el funcionament anòmal del TPE. Va revisar la maquinària de la pressió d'aire. Va comprovar el control de les palanques d'accionament de cada apartament. I va fer un parell de proves de tiratge al Pneumàtic central. Fent broma, a vegades --coses dels autònoms que treballen en solitari-- del Transport Pneumàtic en deia l'Ejeculador Pneumàtic. Per fi, en una exhalació de triomf, Potamó va aconseguir fer ejecular l'embús. "¿De què serveixen els contenidors de reciclatge si els podrits de dalt es pensen que el TPE s'ho pot empassar tot?", va dir en veu baixa, fent un cop de força amb la clau anglesa en una de les aixetes de circulació. Va trobar les restes d'una mena de gran funda plastificada que havia col.lapsat la pressió de l'aire. La va recuperar forfollant dins el tub amb un ganxo. Aquella pelleringa de goma plastificada --¿podia ser que fos poliamida?-- estava empastifada de totes les deixalles que havia anat trobant pel camí del Pneumàtic!

--Tota la merda d'alt estànding!

Potamó sabia, per experiència professional, que cada veí de l'edifici produïa a l'any uns 400 quilos d'escombraries. Sabia que el 45% d'aquells residus eren de matèria orgànica. Que el 22% eren de paper. Que el 19% eren de vidre. Que el 12% eren de plàstic. I que el 2% restant eren matèries estranyes. Aquella mena de bossa de plàstic de poliamida --ara ja estava segur que ho era!-- pertanyia a aquell 2% de matèries estranyes que li havia rebentat el primer dia del mil.lenni! Localitzada la causa de l'avaria, Potamó va programar de nou el quadre de comandaments. Una colla de petits TPE's impacients --276 TPE's sense comptar els dels locals comercials-- es van accionar automàticament i van omplir, d'una glopada, el contenidor que l'infern del transport pneumàtic d'escombraries de l'edifici tenia al seu ventre. Tot un abocador de tècnica avançada, importada dels alemanys.

Quan va sortir de la sala de serveis generals per anar a deixar la caixa d'eines al taller, Potamó va llençar la bossa de plàstic de poliamida, la culpable de l'embús, en un dels contenidors de reciclatge. Va sentir la sirena d'un cotxe patrulla, i després la d'una ambulància, prop del pont de l'Estació Marítima.

"Uns altres que han desembussat el seu pneumàtic ben d'hora!", es va dir.

Va fer un badall. Tenia son. Va fer un cigarret --LM-- per enganyar la gana. Va tornar amb la furgoneta de serveis a casa. Sort del tabard. Aquella carrossa amb rodes deixava passar aire corrent per tot arreu! Va somniar uns segons en l'aire condicionat d'un Lexus de luxe. Va somniar uns segons en la sirena del pàrking que no havia vist mai més després d'aquell dia. Va somniar uns moments en la Stéphanie Einahpets, la rosseta de Carezza. Va somniar uns moments en la seva estimada Corine, que l'esperava al llit de casa, damunt de l'antiga lleteria del barri de Botigues de Mar. Li van agafar ganes de repetir per segona vegada, quan arribés a casa, les campanades falses de mitjanit, ara que ja s'havia desvetllat amb la sortida d'emergència del TPE i que es trobava psicològicament preparat per no descarregar a la campanada que feia set. Va recordar el que li va explicar un dia la Stéphanie Einahpets, la rosseta del departament de subcontractes de Carezza, fent broma, al taulell de la central de serveis. Aquella desvergonyida que li feia fer més viatges del compte a la central per qualsevol bajanada i que amb prou feines en devia haver fet 19 encara, li va parlar de follar com qui parla de prendre cafè. Ella en deia simplement així: follar. I afegia: follar a ritme de l'empresa. És a dir, follar amb carezza. I Potamó es va sentir, de cop i volta, davant d'aquella mocosa amb maquillatge de Lancôme, com si fos un autònom jubilat i desfasat de la vida i de la feina, com si no hagués practicat el sexe des de feia segles. Potamó va envermellir perquè Stéphanie Einahpets el feia envermellir com un pipioli. La serpeta, a més de ser rossa a matar --una debilitat irresistible de tota la vida per a Potamó-- era alta, prima però ben feta, portava sempre pantalons cenyits i, fos quin fos el fred que fes, mostrava un escot que li insinuava unes mamelles en forma de ve doble --molt d'acord amb l'empresa-- que s'enduien als abismes més profunds els ulls febles i cansats de Potamó. Però ho sabia dissimular. I quan Potamó es posava vermell, l'enganyava somrient. Feia veure que ell també es passava el dia parlant de l'assumpte amb les rossetes descarades com ella i que només parlava de follar perquè fer l'amor era cosa de podrits pollosos.

Stéphanie Einahpets li va dir que follar amb carezza és com practicar el cant del Hare Krishna.

Li va explicar el mètode: Quan follés, Potamó havia d'introduir el penis a la vagina i deixar-l'hi immobilitzat per caure en una profunda meditació. L'objectiu era, segons Stéphanie Einahpets, evitar l'ejeculació. Com un monjo budista evita la temptació. Arribats a aquest punt, ella li va fer un somriure i una clavada d'ulls que, a Potamó, li va semblar una burxada al seu consentit escrot. Mentre s'acostava al garatge de la vella lleteria de casa hi va tornar a pensar, en allò de fer l'amor amb carezza. Aquella fortor de llet de vaca el marejava! Va tornar a pensar en la cria aquella que l'havia volgut ensinistrar amb la seva tècnica oriental. La seva estimada Corine roncava com un tronc. Potamó va fer tot l'escàndol del món perquè es despertés. Ella va ronsejar un parell de vegades. Encara tenia la camisa de dormir arromangada, testimoni de la rebolcadeta de les dotze campanades falses del rellotge de pèndol del menjador que havien celebrat abans que ell sortís a fer el servei d'emergència. --Fem una carezza, reina! --li va dir Potamó a cau d'orella. I la va començar a petonejar darrera el lòbul, sota el coll, damunt dels pits, es va entretenir amb els mugrons, i va baixar fins a la ratlla del pubis.

--¿Mmm... Ja està això del Pneumàtic? --va fer ella, tan ensonyada com l'havia deixada abans de sortir. --Corine, una carezza, xata... --va implorar.

Va seguir les instruccions de la rosseta Stéphanie Einahpets pas a pas. Va introduir el penis --a vegades ell en deia fent broma el meu TPE-- a la vagina poc predisposada de la Corine --a vegades ell en deia carinyosament la meva ve doble-- i hi va immobilitzar el penis encara endurit, aprofitant que Corine havia tornat a caure rendida. Potamó es va fer el monjo i va meditar profundament amb el seu penis immobilitzat dins la vagina de Corine. Hare Krishna, Hare Krishna, Krishna, Krishna, Hare, Hare, Hare Rama, Hare Rama, Rama, Rama, Hare, Hare. Mai, en aquell parell de mesos que feia que coneixia la rosseta de la central, no havia tingut tan clara la imatge de la Stéphanie Einahpets barrejant-se en l'acte sexual amb la Corine. Va meditar tenint la seva mestressa oriental com a font d'inspiració. Potamó es va sentir un monjo de debò. Potamó va evitar caure en la temptació. Va aguantar l'ejeculació almenys mitja hora llarga. Fins que la Corine, a qui tenia engrapada per la vagina, es va remoure una mica. Va ser quan la Stéphanie Einahpets que el guiava espiritualment li va xiuxiuejar que no fes sempre el que la mestra li deia i abandonés el mètode de la carezza. Li va dir --¿dir? no! manar!-- que la deixés a ella, la seva Stéphanie Einahpets folladora, com una dona nova per encarar el mil.leni. Aleshores, Potamó va ejecular. Però Corine ni se'n va adonar. La seva estimada continuava dormint dolçament. Només es va tornar a regirar una altra mica, motivada potser per l'escalfor de l'esperma espiritual del seu monjo particular de manteniment furtiu. Tot això passava, al damunt de la vella lleteria de casa de Potamó i Corine, quan ja era ben avançat el matí. Potamó també va caure rendit després de la profunda meditació. Es va abaltir, endolcit per la tebior humitejada de la Corine, bressolat encara pel somriure de la Stéphanie Einahpets, a qui Potamó no podria ullar de nou la pitrera en forma de ve doble fins l'endemà perquè la rosseta dels subcontractes de Carezza tenia el dia de festa. I va ser així com Potamó no va pensar més ni en l'avaria del Transport Pneumàtic d'Escombraries de l'edifici de Mare Park que l'havia tret del llit aquella matinada de Cap d'Any, ni en el rescat de l'home que havia mort ofegat sota el pont de l'Estació Marítima dins el seu Lexus de luxe aquella última nit de mil.lenni. I Potamó, l'encarregat d'urgències de l'empresa de multiserveis permanents Carezza en W, aquella primera matinada del nou mil.leni, es va adormir plàcidament. Amb la consciència tranquil.la que aleshores només tenien els que havien acabat el vell mil.lenni sabent que havien fet la feina ben feta.