Amb el feix de cromos, els nens feien tractes, negocis i regateigs. Tot il·lusionat arribaves a casa i treies el tub d'"Imedio", posaves una goteta enmig i una a cada cantó del cromo. En enganxar-lo a la corresponent casella, un rectangle amb un número al centre, te'l miraves ben orgullós. La tornada al poble et fa sentir una altra volta infant. Veus xiquets jugant a futbol contra una portella de ferro, una dona mormolant-los que fan soroll, una bicicleta envellida, pelada i rovellada a terra. Pots ensumar les olors dels xiquets, les suors i les aromes barrejades amb la flaire que ix d'una casa per la finestra. La Plaça Major està rodejada de vells asseguts. Semblen adornaments amb gaiato i gorra grisa. Enmig, per darrere, als costats revolten els xiquets enjogassats.

Passant pel carrer de l'Obra, una xiqueta t'ha preguntat per què anaves tan carregat i tu no has sabut que contestar-li i has fet un somriure. Els xiquets parlen de sexe, música moderna i matemàtiques mentre es passen la pilota. No veus les trompes, les caniques, els cromos, ni àlbums de peixos, animals, plantes, races humanes...que tu tenies. Quan completaves una pàgina sencera n'estaves ben orgullós i treies l'àlbum al carrer i el mostraves als amics. El portaves a la mare, per mostrar-li'l, demostrar-li que ho havies aconseguit. Però... mai vas completar un àlbum sencer, complet, sempre et faltaven cromos, no completaves cap àlbum perquè et falten els cromos més valuosos, els que ningú tenia.

Però abans n’éreu més. Els xiquets no juguen ja al carrer. Ixen a prendre l'aire expulsats per les mares com jubilats, arrencats de les pantalles. Intercanvien jocs de vídeo i el calçat que porten donaria per comprar tots els cromos que tenien els àlbums que tu no completares mai. Hi ha xiquets que es donen cops al cap, en una discussió per veure qui porta el calçat més car.

Segueixes caminant cap el barri de Santa Bàrbara. És el barri més antic, tot nuat entorn a una església alçada en llaor a Santa Bàrbara, qui s'encarrega de la pluja i les tronades. Ara, l’església de Santa Bàrbara s'ha convertit en una exposició de làmpades. A l'exposició de làmpades feres la primera comunió, junt amb el teu germà vas xuclar l'hòstia amb una clara consciència què allò que estaves fent era molt important. Després, et vas confessar un parell de cops i ja no tornares a xafar l'actual exposició de làmpades més que per motius religiosos, sols per familiars. El capellà et va demanar que digueres els teus pecats i tu no sabies ben bé què contestar-li. Li vas dir que t'havies barallat amb el teu germà i li havies dit unes mentidetes a la mare, el frare et va receptar uns parenostres i tu ho vas trobar injust perquè volies explicar-li la picabaralla amb el Cèsar i el perquè de les mentidetes.

Santa Bàrbara és un barri desconegut, de carreronets estrets i amagats. Molta gent mai ha passat pel carrer de Santa Bàrbara on anaves de petit. Feia una ela sense eixida i sols hi havien tres cases, dues habitades i una abandonada. Allà vivia la tia Conxa, germana de la iaia Josefina. La tia Conxa era una dona seca, ossuda, solitària i amb cara de patiment. Si no haguera mort, li preguntaries per la seua soledat. La casa on vivia era un racó amb tres habitacions: dos dormitoris i en l'altra la cuina i el menjador. Tenia un petit corral on criava plantes i gats. Hi havia dotzenes de gats al terrat, parien pel corral i la tia Conxa els posava menjar. Anaren acudint els gats al terrat on es trobava el wàter a l'aire lliure, tapat per una uralita de sostre i una cortina de plàstic amb floretes. Potser, centenars de gats conquistaren el corral una vesprada, tots miolant cap a la porteta per on entrava la tia Conxa, amb un plat de menjar, a les quatre parets per on creixien geranis i falgueres. Plorant, la tia Conxa es refugià al vostre pis per l'assalt felí. Vas anar a espantar els gats del corral entre les falgueres que envaïen el reduït espai ple de testos. T'amenaçaren amb les seues mirades i les pelambreres arrufades, però sols recularen fins a les teules esperant caure-hi a la nit de nou. La tia Conxa anava a missa tots els dies. Sovint parlava amb Déu al racó on vivia, mentre feia bullir les sopes que ingeria mirant la televisió. Les poques visites que li fèieu el teu germà i tu van ser motiu d'alegria per a l'anciana. Li portàveu una mica de verdura de l'hort que la mare vos posava en una bossa de plàstic. L'encàrrec el rebíeu renegant, poques voltes vos oferia diners, dos duros, cinc durets. A tu et dolia agafar els diners de la tia Conxa, et donava la sensació d'estar aprofitant-te'n. Feies allò per llàstima a la tia, perquè era una persona trista.

Quan eixies del forat on vivia, la tia quedava més trista que quan l'havies trobada. Sovint quedava a dos metres de la televisió engegada i que projectava imatges i llançava paraules a les seues oïdes. Es quedava allà amb l'única companya, Televisió Espanyola, i els seus sentinelles eterns: els gats. Mentre les cèl·lules es reproduïen de forma accelerada als pits envellits i malaltissos de la tia, la televisió projectava llums i ombres per les parets altes, pels forats del cau i per les arrugues. Ella escoltava els gats miolar pel terrat, i era aleshores quan podia adormir-se tranquil·la. Sols el miolar dels sentinelles tranquil·litzava la por al cervell de la tia. Una nit va tenir aquell malson un altre cop i l'explicava plorant a la iaia, mentre mastegaves l'entrepà amb xocolata. Somià que una rata li saltava a la cara i mossegava el peu al llit estant, la despertaven el soroll de les ungles rascant la porta de l'habitació. S'alçà en plena nit, no sentí els gats, emporuguida, isqué de l'habitació i escarvà la nevera buscant unes pells de pollastre que tenia per als seus soldats, les posà a un platet i obrí la porta del corral cridant els gats. N'acudiren sis a menjar i la tia entrà a casa espantada i es gità més tranquil·la amb els ulls plorosos.

Caminant pel poble, et fixes sovint en les façanes. T'agraden, t'has quedat amb la ratlla esmarronida a una paret d'una casona deshabitada. Recordes les pluges, l'octubre que tenies nou anys o deu, el poble es convertí en un infern d'aigua bruta. Dos, tres, fins a cinc metres va arribar l'aigua. Encara hi ha marques a les façanes de les cases abandonades, és la ratlla esmarronida. Un altre any va ser un metre, un altre, mig. Els vilatans han hagut d'aprendre a fer pasterades d'algeps per tapar la porta de sa casa, i cada cop que es dóna l'alarma tots fan obra. El pare va aparéixer a migdia alarmat i digué a la mare que arreplegara tot el que poguera que marxàveu a l'hort, al Camí de la Font. Tot allò, per a tu, era divertit, fantàstic, unes vacances a l'octubre. L'embassament de Tous esclatà a la vesprada i ningú no alertà el poble a temps, alguns dormien. Portareu la tia Conxa al vostre pis, que era tercer, la iaia i ella no van voler anar a l'hort. La tia remugava coses sobre gats i plantes. Carcaixent va patir tres metres de profunditat, fent una infusió en una aigua fangosa i pudenta. Tu no ho vas veure, t'haguera agradat. Els teus companys de l'escola t'explicaren coses amb detall. Els cotxes flotaven com si foren de suro per sobre de l'aigua, el corrent arrossegava portes, arbres, gossos morts. La gent intentava pescar les coses de casa des del balcó del veí. Les zòdiac de la Creu Roja van tardar en arribar, navegaven pels carrers com canals, algunes portaven aliments. L'aigua no baixava el primer dia, ni el segon, i ben poc el tercer. Mentrestant, alguns veïns dels primers pisos pujaven mobles als segons, en veure's l'aigua a un dit de l'esglaó de l'escala i a dos centímetres pel balcó. Per a tu era un estrany i petit estiu plujós en què tota la família es trobava a l'hort alarmada per les circumstàncies. Però estàveu tots els oncles i cosins, i era molt divertit.

Després vingué la ruïna, un metre de fang, animals morts, persones desaparegudes que s'inflaren d'aigua i van petar quan una pala les sorprengué entre el fang. Els carrers s'ompliren de mobles, electrodomèstics, trastos, robes... els xiquets anaven buscant coses que encara servien. Les dones anaren a la porta de Mercadona per arreplegar el menjar enllaunat, envasat en vidre i portar-lo a casa mentre tu parties tomaques acabades de collir a l'hort. "Fins ací arribà la pantanà de 1982".

Ara que pensaves tot això, en veure la marca a la paret de la casona abandonada, t'has adonat de la diferència que era tenir un hort, una casa gran al camp. Per a vosaltres, que éreu xiquets, va ser fantàstic. L'hort et va donar una infantesa enfortidora que no canviaries per cap. Te'n recordes de la teua bicicleta, la bassa, el camp ple de flors i de feina i el corral ple d'animals...

"Mentre dormiu, us creix la barba; això és el temps"
Joan Fuster

Les Barraques

Per eixir de Carcaixent cap al Camí de la Font de la Parra, ho hem de fer per Les Barraques. Vistes per un ocell, Les Barraques són un seguit llarg de cases apilades al costat d'un carrer. A l'altra banda, hi ha una paret de dos metres d'alt. La vorera de dalt és tota plena de vidres enganxats amb ciment perquè ningú no salte. Aquesta paret separa el poble dels camps de tarongers i és blanca per la calç, com les cases.

Les Barraques és una de les tantes entrades que té la vila als camps de taronges. Per això, aquest carrer és un dels que més vida té a les cinc, les sis o les set del matí. Els hòmens envaeixen els bars a l'alba, quan sempre fa fred. Semblen dolces bestioles que van a mullar-se la cara, per espavilar-se. Cafés, alcohol i tabac de diferents tipus són l'aigua que aquests hòmens usen per espavilar-se.

Mon pare demanava un rebullit tocat de conyac i s'encenia un Celtas, però hi havia diferents gustos: tallats, cassalla, caliquenyos... En plena temporada de la taronja, es respirava un ambient carregadíssim i un crit podia espavilar-te per tot el dia. Els més joves, amb els ulls inflats, mig tancats, s'amorraven al café amb llet. Callaven i bufaven. De dolces bestioles, n'hi havia de moltes classes, tots eren diferents i tenien noms propis. Jo coneixia els noms d'uns quants: Boluda, mon tio Monrós, Mora. Mon pare, Rafel, els coneixia a tots. Cadascú tenia les seues característiques. Uns grassos i rojos, d'altres prims i negres. Els vells eren secs, el sol els havia matat la pell i els ulls els tenien clavats al cervell. El vi els havia inflat les venes, les mans eren com urpes. Mans grogues de pell i os. La nit anterior els havien llogat a La Plaça.

La Plaça era tota una institució a Carcaixent. A la vesprada, quan els hòmens s'havien dutxat i perfumat, eixien mudats cap a La Plaça i la dona es quedava fent el sopar. Allò era com un mercat d'hòmens i treball. Hi havia un parell de casinos. Les quadrilles es reunien allà, perquè allà era on es comprava el seu treball. Jo anava a "El Gallero". Era un casino vell, històric. Els vells hi jugaven al truc i al dòmino tot el dia. "El Gallero" era un club de vells. El bar era gegant. Separada per un vidre, hi havia una sala de jocs i una altra de lectura on es trobaven els periòdics del dia i uns quants llibres amb una grossa pel·lícula de pols. La talla de les parets feia formes modernistes. Les portes dels banys tenien uns vidres opacs. El pany del servei de dones estava negre, el d'hòmens estava més lluent que l'or.

A les set del matí, alguns d'aquests vells ja estaven allà, corbats com garrots, amb la cara damunt la barra, asseguts a una taula amb el gaiato entre les cames, observant-ho tot. Els vells eren com els mobles a "El Gallero". Com deia, a les huit de la vesprada es deixaven caure per allà, a voltes cobraven i tornaven tots pagats a portar els diners a casa i a sopar. Durant la temporada de la taronja, jo em reunia amb la meua quadrilla a "El Gallero" a les sis o dos quarts de set. Els vells estaven allà. Acostumats a alçar-se a les cinc del matí per anar a collir, els vells veien com els joves es saludaven. Estic segur que estaven tristos per dins. Miraven, tots arrugats, i callaven. Venien a acomiadar-nos quan eixíem per anar a collir als tarongerars humits per la rosada. Ells, massa vells per anar-hi, tenien el cor encara massa fort i la sang els bullia pel vi, els esmorzars i el sol que havien pres al llarg de la seua vida.

A la vesprada, l'olor de fum de tabac negre es mesclava amb l’alè de la cervesa i la colònia barata. El cap de quadrilla pagava i feia comptes, deia qui anava el dia següent a collir, i tots contents, o no, a sopar.

Abans d'anar a l'hort, mon pare solia parar al bar Borredà. Era l'últim bar del poble. Unes passes més enllà, s'escampaven cents de quilòmetres quadrats de tarongers, d'un verd quasi negre a l'hivern. Després del rebullit tocat, continuàvem el nostre camí cap a "Las Palomas". Eixíem per Les Barraques i entràvem al camí la font. El Camí de la Font de la Parra, camí la font, es deia així perquè moria a una font natural entre muntanyes. Aquesta font eixia d'una mil·lenària parra, quasi un fòssil vegetal. L'aigua era fresca i clara, gelava les dents i per això bevíem a glopets curts. De la parra, sols en quedava un tronc i unes castigades branques que semblava que es queixaven entre uns filferros que algú havia malencreuat. Ara, l'Ajuntament havia canalitzat les aigües. Sortien sis o set dolls d'uns simples tubs metàl·lics. Allà, molta gent del poble anava a omplir marraixes amb aigua. L'aigua del poble no era bona.

Hi havia uns quatre quilòmetres des de Les Barraques fins a l'hort. El camí variava metre a metre. A les seues vores, els camps estaven protegits per parets amb vidres. Allò protegia els quilòmetres i quilòmetres d'arbres, tan atapeïts que les brosses no rebien llum per créixer. Havia observat aquell paisatge milers de voltes i cada vegada que tornava a fer el camí, comprovava la seua riquesa. Una casa llunyana, unes palmeres, un caminal que se n'eixia, sempre hi havia alguna cosa amb la qual mai no m'havia fixat abans.

Hi havia tres llocs especialment característics del camí la font. Per ordre, el primer d'ells era la Pujà Negra. Era una costa després d'una recta -ja era estrany trobar-n'hi-. Darrere deixàvem Casablanca, una finca al voltant d'un mur blanc de calç vigilada des d'un turonet per un impetuós mas blanc. La Pujà Negra era sinistra. Deu ser pel següent pel que la gent la va batejar amb aquest nom. Quasi al cim de la pujada, a mà dreta, hi havia una casa molt gran i vella. Era impossible no quedar una mica bocabadat quan es passava per allà. Recorde que jo tenia una mica de por quan passava alguna vegada que vaig fer el camí amb bicicleta. Aquella casa feia una gran ombra sobre el camí. L'ombra ampla s'allargava a les vesprades. Jo em quedava mirant les seues finestres, poregós. Tenien un misteri silenciós entre les negres fustes i els vidres opacs de runa. Mai no vaig veure ningú per aquell caseró. Els vidres opacs, la portassa de ferro, l'ombra ampla i freda feien el lloc obscur, negre.

Passada la Pujà Negra feia un sospir involuntari, si més no, per agafar forces ja que uns metres més avant en venia una altra, la més costosa. A voltes, quan anava amb bicicleta no arribava mai dalt de tot. Era rabiosament pronunciada. Un pendent curt i dur de passar pels llauradors que, amb les seues bicicletes i carros, s'havien barallat amb ell durant tantes generacions. Aquella era la Pujà del Retoret. El camí feia un zig-zag. A la meitat d'aquella zeta natural i quan la suor més regalimava pel front, hom veia una caseta blanca i xicoteta. Eren quatre parets, amb un sostre arquejat i una porteta. Segons diuen, allà va viure un rector que feia penitència, ho demostra una creueta que està enganxada damunt la porteta. Al darrere hi havia uns turonets sense pins, cremats i trists. Quan mon pare era jove i la gent poblava els horts, hom anava a confessar-se a la caseta del rector. També li pregaven per l'oratge, perquè el Nostre Senyor fos misericordiós amb ells.

Ara el camí quedava lliure de la paret que l'ofegava al principi. Des de la bicicleta es podien collir les mandarines dels arbres sense parar de pedalejar. Estaven madures als mandarins. Arribava ja a l'olivera la cornà. Feia una pronunciada essa i passava per un barranc sec i pedregós. Quan plovia hi corria l'aigua roja, arrossegant terra, pedres i rames. Després quedaven les roques tintades. A la dreta del pontet hi havia una olivereta negra i centenària, tota arrugada. L'anciana estava protegida per una paret del camí. Hom diu que un llaurador que estava birbant l'hortet va veure com un bou corria furiós cap a ell. Tirant la birbadora, l'home, cagat de por, pujà a l'olivera d'un bot per no ser banyegat pel bouàs. L'animal va clavar el corn a la soca i quasi tirà aquell pobre. Va estar allà més d'un dia sencer esperant que la bèstia, que estava tota boja, pegara a fugir. Quan anava amb bicicleta, vaig saltar la pareteta alguns dies per fixar-me en la profunda marca que tenia la soca. La centenària olivereta estava inclinada i pobrament criava quatre olives com cagueradetes de cabra.

Ja lluny de l'olivera la cornà, entràvem en una urbanització clavada a una pineda, era "Los Amigos". Els pins portaven una orquestra de grills que sincronitzaven sàviament els seus cants. Eixint d'aquest concert perfumat per la pinassa, el romer i la pebrella, es veia "Las Palomas".

La casa era gran. Tenia dues plantes. Dalt vivíem nosaltres als estius. Veritablement, tenia totes les comoditats. Segons tinc entés, va ser mon pare el que la va fer, amb l'ajuda d'un obrer i del meu oncle, que era electricista i en va fer la instal·lació. L'aigua corrent provenia d'una cisterna que hi havia a la part de darrere. L'aigua s'hi mantenia neta i fresca. Mitjançant un motor, omplíem el dipòsit que hi havia al sostre. Recorde que, en estiu, quan ens gitàvem, mon pare encenia el motoret una llarga estona. Aquell soroll que semblava molest era molt agradable per a mi ja que era com un senyal que deia "a dormir!". Ens hi havíem acostumat per la seua periodicitat.

Dues grans paraules, amb lletres sinuosament escrites amb traça, adornaven les dues parts separades de la façana: Las Palomas. Aquell nom no havia estat posat debades. Entre el sostre i el segon pis hi havia una cambra molt estreta on teníem un viver de coloms. Era el colomer. Allà dalt sempre hi van haver coloms. Nosaltres hi pujàvem per posar-los dacsa als menjadors. També controlàvem els joves. Si n'hi havia molts, o si en teníem ganes, féiem una menjada de colomets. Com més m'agradaven eren fregidets amb alls.

Hi teníem tres cambres grans, un bany, una cuina i un menjador ample. A les habitacions hi havia llits i lliteres. Distribuïts allà dormíem les dues germanes, Carmen i Lourdes, mon pare i ma mare, els meus germans Rafa, Cèsar, David, i jo. Sovint, sempre hi havia algú més, el meu cosí Raül, o una de les dues àvies. M'agradava que estigués la casa plena de gent dormint. La terrassa era ampla i rodejava tot el pis, allà teníem una taula de marbre i cadires, era deliciosa. També hi assecàvem la tarongeta per després vendre-la més cara al sequer.

Abans que hi arribara la llum elèctrica, vam funcionar amb la bateria del cotxe de mon pare, un Jeep Comando més fort que una pedra. De dia no teníem electricitat. La bateria del cotxe no donava per molt, havíem de controlar la quantitat de llums encesos si no volíem que el cotxe es quedara sec.

Ma mare llavava tota la roba a mà. Era l'única incomoditat, la cuina anava amb gas i també la nevera, baixàvem de tant en tant al poble per proveir-nos de tot allò que ens calguera.

Crec que la casa estava orientada cap al nord. Davant hi havia un pati de ciment, ampli per jugar i tot rodejat d'un jardinet estretíssim. Allà punxàvem les pilotes. Els rosers estaven sempre escanyats, a l'estiu no tenien temps de fer moltes roses. Aquell jardinet que rodava el pati tenia de tot. A mi m'encantaven les violeteres quan florien. Aquell color i l'aroma, tan femenins i sensuals, van acompanyar el despertar de la meua adolescència. Però el que realment s'imposava en aquell jardinet era el gesmiler. Era tan alt com jo, s'agarrava a un fils d'aram que estratègicament havia posat el pare, per això s'havia expandit, i arribà a colonitzar el territori d'altres plantes que ara estaven ben tristes. Sols les periòdiques pilotades paraven aquell imperialisme del gesmiler. Quan floria, l'olor a gesmil inundava tot el pati. A mi m'agradava arrancar-li les flors i xuclar-les, mantenir-les a la boca i assaborir-les. Ma mare i la meua àvia agafaven a muntó de flors i les cosien fent un matollet, després se les enganxaven al pit, també amb fil i agulla, i anaven tota la vesprada escampant l'olor a gessamí. Quan el collien, posaven un petit plateret a la taula del menjador o a la cuina, ple de flor. Era agradable tornar del camp per dinar i sentir aquesta flaire tan espontàniament. La collita del gesmiler pertot arreu llançava la seua fragància.

Teníem rosers de tots els colors: rojos, blancs, roses i fins i tot crec que un de groc. Jo adorava les roses blanques. Aquella puresa era inimitable per a mi. Acostumat a tractar amb altres tipus de plantes com les tomaqueres, el pimentonar... i amb les brosses com verdolagues o la corretjola, quedava fascinat davant un capoll de rosa blanca, fresc i perfumat, perfecte. Els capolls rojos també eren bells però diferents. Per mi eren diferents com l'amor cap a distintes persones.

Al pobre jardinet hi havia tres arbres que li donaven una mica de brillantor. Un era el cirerer. A finals d'hivern, quan feia uns dies més suaus i assolellats, s'omplia de floretes blanques i rosades, ho feia alhora que pruneres i bresquilleres. Les abelles hi gaudien enlluernades. Arribaven a embriagar-se de mels, aromes i colors irresistiblement atractívols, fins i tot, fartes feien vols estranys i rialles de deliri. Les cireres eren les fruites més primerenques a l'estiu. El cirerer, aleshores verd i viril, s'omplia de cirerots grans com nous i rojos. Aquelles cireres eren tan fresques i dolces que els veïns, sabedors, no podien deixar de mirar-les quan passaven. Nosaltres, mentre jugàvem, paràvem a menjar-ne, n'agafàvem dues i ens les posaven a l'orella com arracades.

Un altre arbre era el pomer. Passava molt més desapercebut. Feia unes pomes xicotetes, d'agredolç, en menjaves una o dues i prou. Les fulles eren d'un verd esmarronit i les flors no eren gaire vistoses, no feien olor a res. Les seues branques feien pena per passar i mon pare les tallava. El pomer era un arbre lleig i pobre, però amb personalitat pròpia d'agredolç. M'era simpàtic.

El ginjoler era el més jove. Aquell sí que donava pena a tota hora! Era quasi arbust. Tot ple de punxes que es clavaven a posta, amb mala llet i molta facilitat. Era un arbre de poques paraules, baix, d'un verd claríssim, quasi groc. Els gínjols no ens agradaven massa, en feia a cabassos i molt xicotets, però sempre era millor que tirar-ne a terra per obtenir-ne de grossos, l'arbre era un punxeram de gínjols ben indigestos. Mon pare el deixava créixer per no arrancar-lo, tenia massa feina.

Enmig del pati estava el rei. Hi havia un cercle de paret d'un metre i poc d'alçada, estreta, feta de rajoles roges. Allà dins, hi havia plantat un gran noguer, tan alt com la casa. La soca era poc ampla i més recta que un fil, perpendicular a terra. Era un poc més vell que jo, però havia crescut ràpid. A l'hivern, pelat, estava trist. Es quedava amb els ossos i la corfa de la soca era més grisa, quasi morta. A l'estiu despertava amb milers de rebrots. S'omplia de fulla i feia ombra. Quina ombra!. Obscura, fresca i ampla, atapeïda. Donava gust asseure's baix d'aquella ombra quan feia tanta calor i el sol picava a l'esquena. Aquell noguer formava part de la casa, era com un pilar, com les lletres. Feia una quantitat increïble de nous. Tantes que havíem de llevar-li'n la meitat amb una canya quan eren verdes. Si no, les hauria fet petites com cigrons. Així i tot, les nous eren petites i molta gent les menyspreava perquè, damunt, eren dures com un os. La corfa es resistia al colp de les pedres, quan et decidies a pegar-li amb més ràbia, s'esclafava molla i tot, aleshores eren molt difícils de separar. Si aconseguies traure-li les molles, menjaves la nou més gustosa que mai havies provat. Mon pare sabia traure-li-la bé, nosaltres les esclafàvem. Les molles eren petites i feien sabor a nou, no com altres més grans i menjar menys aparatós. Nosaltres ens pegàvem bones fartades després de dinar, fins que no podíem més, la taula s'omplia de corfes, miràvem qui treia la molla més gran, sovint mon pare. El pare, quan en treia una sencera, ens la donava a nosaltres.

La casa vivia en un veritable ecosistema amb la natura. Hi vivien dragons. Els dragons eixien per la nit a caçar els mosquits, les aranyes i qualsevol animaló que s'apropara a la llum de la terrassa. Nosaltres sopàvem sota la cacera, ja hi estàvem acostumats, però a voltes algú deia: mireu el dragó que està al racó! Estava a punt de caçar una gran cuca. I tots esperàvem per veure si acabaria amb ella. Després seguíem, com si res, el nostre àpat. Els dragons ens llevaven molts mosquits i d'altres indesitjables criatures del damunt. A més, ens distreien.

Les aigües de la casa anaven a parar al pou cec. Al principi, mon pare el netejava de tan en tan. Venia un camió per traure'n tota la brutícia. Quan mon pare el netejava, tota la casa feia pudor. El pou tenia forats que desaiguaven a la terra. Els arbres més propers se'n beneficiaven, quan estava molt ple, però, no se'ls assentava molt bé pels sabons que usava la mare per escurar els plats. Aleshores era quan el pou xumava i es feia un rotgle humit on ni les junces creixien.

Al pis de baix hi vivien ratolins. A ma mare li feien molta por, era fòbia incontrolada. Jo els trobava simpàtics, una volta, Cèsar i jo vam agafar-ne un de viu i aleshores ens penedírem de totes les matances de ratolins que havíem fet. Els ratolins vivien al corral i al quartet. Al corral teníem alguns animals de granja. Al fem es criaven els ratolins, quan el trèiem eixien tots espantats i nosaltres els matàvem com un joc. A més, els ratolins, que es menjaven bones quantitats de pinso per als animals, eren l'àpat favorit dels pollastres. Aquests feien llargues curses i lluites per un tros de ratolí que algú havia sorprés menjant. Els pollastres menjaven de tot; ara un meló d’Alger podrit, ara l'arròs sobrant... Menjaven les sobres.

Per completar l'ecosistema, les deixalles que féiem anaven a la foguera del fem. Allà ho cremàvem tot: papers, menjars sobrants... Les cendres també les escampàvem quan regàvem, tot anava a la terra d'on havia eixit.

N'estàvem rodejats. En teníem d'hostes, de paràsits i d'altres de salvatges, externs a la casa però visitadors. Sens dubte, els animals més estimats van ser els gossos. Eren els més integrats a la família i, malgrat la seua tinença utilitària, els teníem com un més. Vam tindre dues gosses. Es deien les dues Olga. La primera va ser una doverman. Era elegantíssima i molt carinyosa. La volíem amb deliri. Defensava la casa com un soldat i amb nosaltres, xiquets, era una joguina. La van matar, algun veí rabiós, una mala persona. Quan va morir, enverinada, vam plorar i la vam soterrar a un lloc especial. Aleshores vam aconseguir la segona gossa i la vam batejar igual, en la seua memòria. Aquesta era pastora alemanya travessada amb llop. Preciosa. Va acabar inevitablement a una gossera.

Els animals del corral ens permetien mantenir-nos en un règim d'autosuficiència. Hi havia gallines que ponien ous, conills i pollastres. Vam arribar a vendre'n, a veïns. Tinc records no massa grats del corral. Llevar el fem era fastigós. Els pixums i excrements, barrejats amb la palla descomposta i els menjars sobrants, arribaven a fer una capa perillosa, tòxica. En un pricipi, quan els matàvem, el pare s'encarregava de tallar-los el coll. La matança semblava un ritus satànic. El ganivet era el més esmolat que teníem. L'un subjectava fortament les potes al conill. L'altre li tirava el cap arrere per les orelles i li tallava el coll. L'animalet bramava una estona mentre la sang queia a un got per un colador. Els pollastres podien aguantar llargs minuts fins a morir. Recorde un dia que mon pare ens va manar que matàrem el pollastre més gran del corral, allò va ser una veritable odissea per a nosaltres. Va ser un combat a mort. Quan vam entrar al corral i el vam assenyalar, l'animal no va assumir aquella decisió. I que el podíem agafar! Pollastre amunt, pollastre avall, per sota les cames, picada a la mà. I clar, els altres també hi van participar. El joc d'estratègia animal es va trencar quan vam usar la granera. Cèsar li va tallar el coll, jo n'era incapaç. Les sacsades d'ales i potes va ser increïbles, no vaig aconseguir que el got recollira ni la meitat de sang que eixia a dolls. Com es va calmar aviat, el vam deixar damunt d'aquella paret que feia frontera amb l'hort del tio Alfredo i vam anar a avisar a ma mare que posara l’aigua a bullir per escaldar l'au. Quan vam girar-nos el pollastre havia desaparegut i no es veia enlloc. Ens vam mirar cavil·lant on podia estar. La reacció de veure un pollastre caminant amb el coll penjant d'una pell ens va deixar glaçats. El meu germà el va acaçar fins la mort.

Els pollastres eren unes males bèsties. Eren animals sanguinaris i sense escrúpols. Els més grans atacaven als petits en lluites constants. Sovint, els més menuts anaven amb el cap pelat i a voltes sagnaven. Aquell que sagnava moria a picades. Això em feia odiar-los. S'acaçaven fins a la mort. Alguna vegada vam arreplegar algun poll amb el cervell mig eixit. Eren fastigosos. Però als guisos i olles eren insuperables, de carns sanes, tendres i gustoses.

Els conills eren diferents. Pacífics i més pacients, com bons herbívors, mastegaven l'herba dels conills que conreàvem a posta. Com persones, acompanyaven l'herba amb trossos de pa dur. Els teníem engabiats, a mi em donaven llàstima, eren tan dòcils. N'hi havia de tots els colors; blancs amb ulls rojos, grisos, esmarronits, tacats de negre. El mascle habitava una gàbia per a ell sol. Era un conillàs gegant, feia respecte i arribava a pesar sis i set quilos. Tot i la meua simpatia cap a ells, els conills em torturaven amb els seus corrossius pixums tan forts com l'amoníac.

Les palputs sempre volaven pels voltants del nostre camp. M'impressionaven els seus colors i sorolls. La cresta era per mi d'un valor exòtic inigualable per cap altre ocell. També criaven pels tarongers les esmerles. Mon pare en caçava quan les pruneres estaven carregades i madures. Posava parances amb una pruna ben madura i picada pel bec d'algun ocell. Allò era un art. Triar la prunera correcta així com la fruita, saber soterrar la parança, orientar-la amb bastons per un costat, etc, era un ofici per a mestres com mon pare, home que ho sabia tot.

De nit se sentien cantar les granotes, mussols i grills. Tot plegat era un concert. Un concert esplèndid i dolç que s'allunyava mentre jo anava adormint-me al llit.

Viure tres mesos per aquells paratges era una delícia malgrat els treballs a l'hort. L'esperit d'autosuficiència de mon pare l'havia portat a conrear tota mena de vegetals. Teníem tomacar, pimentonar, alberginieres, carabasseres i d'altres productives plantes. Fins i tot va plantar pebrella i vitets, per fer la salmorra. L'objectiu era poder viure sense més necessitat que el treball propi. Ara pense que la mentalitat del pare sempre ha sigut així: no demanes res a ningú mentre pugues. El producte eren les tomaques més saboroses, els pimentons més llustrosos, les alberginies més tendres que mai he menjat. Quan esmorzàvem, després de les primeres hores de treball, l'aroma de la tomaca fregida, de les sardines salades i dels pimentons torrats s'escampava per tot l'hort i ma mare cridava des de la cuina: a esmorzar!! Deixàvem els quefers i corríem afamats cap a la casa. Mon pare deia que menjàvem millor que els rics mentre sucava oli de pimentó fregit, i tenia tota la raó del món.

L'hort estava net de brosses i branques improductives. Els tarongers estaven sans, portaven tanta sàvia a les venes que les fulles eren d'un verd negrós. Les bresquilles eren grosses, d'un aroma dolç i una carn tendra. Era un hort exemplar per les rodalies. Mantenir-lo, però, costava. Els treballs eren esgotadors. Birbar, cremar llenya, netejar arbres, rasclejar fulla, apuntalar. Sempre n'hi havia. Ens ho agafàvem amb calma, però no ens aturàvem. Abans de dinar, quan més calor feia, ens tiràvem a la bassa. La bassa era quasi una piscina, la manteníem neta i nedàvem tots els dies. Era a més un lloc d'esplai i de jocs. Quan canviàvem l'aigua, estava tan gelada que no podíem nedar fins un dia o dos. Després de nadar estàvem desmaiats i l’estómac rugia, aleshores sentíem mentre preníem el sol per assecar-nos: a dinar!! Era deliciós, magnífic.

Els diumenges no treballàvem quasi, excepte el pare. Nosaltres ens alçàvem tard i anàvem als horts dels amics per jugar. La bicicleta era el mitjà de transport ideal. Amb ella, podíem anar enlloc, fins al cim d'una muntanya. Els diumenges ens visitaven oncles i féiem paelles gegants, amb llenya. Mai més n'he menjat com aquelles. Cuinar paelles com aquelles sols es pot fer a "Las Palomas". Menjàvem fins a quedar farts, moltes voltes directament del paeller. M'agradava rascar l'arròs socarradet i menjar-me'l. Tot estava sucós i bo. Una tomaca madura partida amb sal era un berenar, una taronja dolça era un refresc mentre treballàvem, dues esmerles fregides amb allets eren l'aperitiu. Tot estava gustós i tot eixia de la terra, de la nostra terra.

Nosaltres ens férem majors. Els pares es van anar fent grans sense que ens adonàrem. Mon pare, pitjor de les cames, es va veure cada vegada més sol. A l'hivern, tornava cansat de treballar i pensar tant. Sol a l'hort, es calfava el cap amb tot. La natura va anar erosionant-lo, com una pedra. Les taronges no valien diners, la terra baixava de preu cada any. Els recursos econòmics de la família van estar molt fluixos. La decisió era grossa i va portar a mon pare a cavil·lar de forma inhumana. Cansat de tot, mon pare, va vendre "Las Palomas". Olga va anar a una gossera. Jo era encara un adolescent. La decisió va ser molt ben rebuda a la família, açò va ajudar a vendre. Lliurat de treballs de camp, també vaig estar-hi d'acord.

El temps va passar. Va arribar un estiu i vam marxar a la platja. Va arribar-ne un altre i ens quedàrem al poble. Quant enyorava els estius allà! Moltes voltes, gitat al llit, recordava Olga, les paelles, la bassa i tot. Desitjava treballar al camp i sentir tot desmaiat el crit de ma mare, i caçar un ratolí o anar a la muntanya a per pedres. Enyore el camp, ple de vida, de treballs i fruits. L'aire fresc de la matinada. La rosada enganxada a la brossa. Per això, quan ara observe els camps de tarongers, els veig de forma diferent a molta gent. I deixe que la meua mirada es perda per la verdor. Perquè veig més que allò.

Fa poc vaig anar a La Font de la Parra, a per aigua amb el pare. Com sempre, el camí anava canviant: la Pujà Negra, la Pujà del Rectoret, l'olivera la cornà, tot era igual i canviat al mateix temps. Vaig girar el cap, mon pare també era el mateix, però havia canviat. Els cabells li havien caigut més, i començava a prendre color d'home gran. Com les muntanyes, que eren les mateixes, però hi havia més turons cremats. Tot semblava gastat. Aleshores, vaig pensar com estaria "Las Palomas". Quan hi vam passar, mon pare va reduir la velocitat, però no es va girar per veure la casa. El camp estava tot tancat, el jardinet havia desaparegut i les bresquilleres també. No vam parlar, els dos sabíem el que sentíem. Els seus sentiments, però, li estaven cremant el cor. Aquella casa l'havia construït ell, amb les seues pròpies mans. Ara desitjava entrar-hi, la tanca li ho impedia. Entrar-hi i arrancar alguna mala brossa, collir un meló i portar-lo a casa, netejar un arbre. Va seguir el camí callat, jo mirava per la finestra. Em vaig adonar com el temps passa, com les il·lusions canvien, com canviem nosaltres i tot allò que ens envolta. Aleshores, vaig pensar que la vida passa, i els humans deixem les nostres herències, i que les immaterials són les més importants. Les herències que es queden a les ments són les úniques que es queden.