Les utopies esvaïdes és una crònica de la transició democràtica a les Illes Balears entre 1974 i 1978, contemplada des de gairebé tots els àmbits polítics possibles. S’inicia el 1974 quan tot comença a canviar i acaba amb la constitució del Consell General Interinsular, el juliol de 1978, la primera institució d’autogovern de les Illes Balears.

En aquests cinc anys les utopies polítiques que es defensaven el 1974 s’aniran esvaint a poc a poc davant l’emergent realitat política democràtica que s’evidenciarà amb les primeres eleccions de juny de 1977 i amb la seva conseqüència institucional directa com és la creació del Consell General Interinsular (CGI).

El món polític de 1977 i 1978 (les bases del qual seran les mateixes dels anys següent, i fins avui) no es pareixerà en res al de 1974 quan totes les utopies semblaven poder-se convertir en realitat. En només cinc anys, una època perfectament delimitada cronològicament, les Balears viuran un procés intens, accelaradíssim i apassionant: el trànsit dels utòpics plantejaments polítics a la realitat democràtica. Un procés que no va ser fàcil per a ningú. Uns s’adaptaren. Altres, desaparegueren.

Aquest complex procés és el que narra la present crònica.

Totes aquelles persones (més de 600 que tenen entrada en l’índex onomàstic del llibre), institucions, partits, moviments i esdeveniments polítics que tengueren rellevància durant aquells anys apareixen en el llibre. S’analitza el qui, el com, s’aventura a vegades el per què; com actuen els partits, les associacions i les institucions; quines eren les preocupacions polítiques; com es desenvolupen els grans temes i, també, alguns fets menors o anecdòtics; com s’agrupen els partits o com divergeixen, com es presenten a les eleccions, els resultats que obtenen i com els afecta.

Els partits, i els seus líders, dissidents de la dictadura; les institucions, i els seus polítics oficials, el sindicalisme, els moviments culturals, l’associacionisme veïnal amb implicacions polítiques; les manifestacions al carrer, les detencions, les eleccions, els periodistes, el clero, l’ecologisme, els comunistes, els nacionalistes, el feixistes, els socialistes, el catalanistes, els mallorquinistes, els localistes, els procuradors, els batles, els diputats provincials... tot i tothom que tengués alguna activitat política, i com s’interrelacionen, hi queda reflectit.

La crònica s’inicia el 1974 quan aterra a Balears un nou concepte polític de la mà de Josep Melià: l’obertura, que significarà el començament de la transició a Balears. El procés acaba amb la constitució del CGI el juliol de 1978, com a resultat de les primeres eleccions (de juny de 1977) i com a certificació que a partir d’aquell moment la vida política estarà marcada per la representativitat assolida per cada partit a cada elecció.

Aquest llibre parteix de la concepció de l’existència d’un procés polític propi a Balears dins del procés general de la transició espanyola. A tot Espanya el procés s’acabarà amb la Constitució (1978) o, a tot estirar, amb les primeres Corts constitucionals (1979). Si es mira, però, des del punt de vista balear, i considerant que la Constitució preveu la configuració de l’Estat de la Autonomies, és evident que la transició no acabarà a les Balears fins a la consecució de l’autonomia (1983) i la posada en marxa de les institucions d’autogovern. Ara bé, aquest llarg procés té dues etapes, dividides per l’existència o no de participació democràtica. El primer serà el que marcarà de veres el pas entre els dos sistemes i especialment entre les dues maneres de fer política. Aquesta és, precisament, l’època que s’ha analitzat: la de 1974-1978.

Ja en el subtítol del llibre es fa referència al caràcter balear de què presumeix el treball. En una comunitat com la nostra, desestructurada i sovint plena de desconfiances mútues entre cada una de les illes, que algú pretengui, des de Palma, fer un llibre sobre un aspecte global balear sol ser vist com un impossible. Aquesta crònica recull i relaciona els principals esdeveniments que afecten la vida política balear, indistintament d'on s'hagin produït: la part forana de Mallorca, Eivissa, Menorca, Formentera, o Palma, que és on per la seva condició de capital es desenvolupa, abans i ara, la principal activitat política que afecta el conjunt balear.

Primer de tot es procedí a la consulta de totes les fonts documentals periodístiques existents. és a dir, els tres diaris que en aquell temps s'editaven a Palma (Diario de Mallorca, Ultima Hora i Baleares) a Eivissa (Diario de Ibiza) i a Maó (Menorca. Diario Insular), a més de la premsa no diària com Lluc i Cort, i també altres revistes d'Eivissa i Menorca i diverses capçaleres de premsa de partits, i les fonts documentals per alguns temes que es localitzaren a l'Arxiu del Regne de Mallorca. A partir de la lectura de tots els documents recollits es va fer un pre-sumari, obrint carpetes documentals per blocs, capítols i subcapítols. Posteriorment, a través d'una segona lectura contrastada de tots els documents i retalls bibliogràfics, se'ls va anar filtrant : es decidia aquells que eren substancials, i es refusava els reiteratius o els marginals que no aportaven res interessant. Així, a poc a poc, s'anà omplint de contingut documental cada bloc temàtic i cronològic general (n'hi ha 5) a cada un dels quals s'havia obert els capítols corresponents (n'hi ha 32, en total ), i, a la vegada, cada un dels capítols tenia els seus propis sub-capítols (en total n'hi ha 106).

Una vegada culminada aquesta fase, es procedí a refer el pre-sumari per convertir-lo en el sumari definitiu. A partir d'aquest sumari es va fer la primera redacció, amb nombrosos peus de pàgines, de manera que totes i cadascuna de les afirmacions del llibre tenen un document que les justifica. Finalitzada aquesta primera redacció es va fer la segona, eliminant els peus de pàgina i donant una forma més elaborada al text. Una tercera redacció serví per unificar el to de tot el conjunt, sintetitzar al màxim (degut a la inicialment excessiva extensió) i per introduir les fotografies.

Des del primer moment es va tenir clar que el llibre s'adreçaria al públic en general. Dit en altres paraules, que si algú es pogués sentir interessat en el tema, la forma de redactar el llibre no li havia de suposar un inconvenient a l'hora adquirir-lo i llegir-lo. Per això s'ha fugit decididament d'aportar un excés de notes a peu de pàgina (només n'hi ha 15, en 420 pàgines) i per això mateix s'ha optat per una redacció diguem-ne el més periodística possible. Les cites són el més curtes que s'ha pogut, fugint de la reiteració, no hi ha més elements complementaris (com taules estadístiques, gràfics...) que els imprescindibles (dos), s'ha evitat al màxim les feixugues explicacions numèriques a no ser un parell d'inevitables, i s'ha estructurat cada capítol a partir d'una entradeta que és una mena de sinopsi i petits subcapítols que pretenen fer més àgil la lectura.

Com en un reportatge, s'han cercat les fotografies adients per il·lustrar els temes més rellevants. No hi són ni per fer bonic ni tampoc no n'hi ha cap que no tengui la seva raó de ser. Totes les que es publiquen compleixen una funció.

En paral·lel a la tècnica de redacció, l'edició també persegueix el mateix objectiu: fer el més fàcil possible la decisió del comprador-lector a l'hora d'adquirir-llegir el llibre. Per això s'ha optat per un format gran (160x240 mm) amb una caixa de text també de dimensions prou considerables (110x185 mm); amb una lletra Cheltenham del cos 11, amb un interlineat 14; amb unes sagnies de 25 mm (interior), 25 mm (exterior), 25 mm (superior) i 27 mm (inferior); amb impressió sobre paper couché de 125 grams que assegura una taca neta i una reproducció fotogràfica de qualitat.

Tot plegat dóna com a resultat que cada pàgina és de molt fàcil lectura, amb prou blancs que donen aire, que descansen la vista i, sobretot, és un llibre la paginació total del qual (450 pàgines) no és en absolut cap inconvenient per fer-lo més atractiu pel possible lector.

Com ja s'ha fet menció anteriorment el llibre és estructurat en 5 grans blocs. Tenen una seqüència cronològica. S'inicia el 1974 i s'acaba el 1978. Cada bloc és dividit en capítols temàtics que també mantenen una evolució cronològica al llarg de tot el llibre. Finalment, cada capítol es format per sub-capítols que són temes alguns dels quals presenten una continuïtat cronològica, i d'altres són puntuals.

L'any 1974 aterra a Balears, de la mà de Josep Melià, un nou concepte polític: l'oberturisme. Els oberturistes, que eren membres de l'administració, volien una evolució pacifica de la dictadura a la democràcia. En front d'ells hi havia els immobilistes, el búnquer del Moviment, que no volien que res canviàs en l'Estat del 18 de juliol del 36 i aparentment eren els que tenien més poder. Enmig de tot dos s'hi situava el recentment nomenat president del Govern, Carlos Arias. A la clandestinitat hi eren els partits il·legals, els opositors que volien la substitució radical de la dictadura per una democràcia, amb diferències entre cada un sobre com hauria de ser aquesta futura democràcia.

Els tres grans grups es veien entre si, al marge de les profundes divergències de tot tipus, com a projectes polítics utòpics. La realitat, l'única realitat política oficial, a començaments de 1974 era el Govern de Carlos Arias, que deia voler impulsar unes lleugeríssimes reformes, més cosmètiques que altra cosa. Quina de les tres utopies aconseguiria convertir-se en realitat? O es confirmaria la dictablanda d'Arias?

Els tres corrents aniran xocant entre ells a les Illes durant el 1974 i 1975, i també hi haurà friccions entre els grups interns de cada àmbit. A partir de 1976, i sobretot el 1977 amb les eleccions i les seves conseqüències, les posicions de cada grup s'aniran aclarint i es podrà començar a veure qui s'adapta a la realitat democràtica i qui no.

La primera de les utopies en esvair-se va ser la del búnquer. Els ultradretans varen ser incapaços d'adaptar-se als nous temps. A pesar de la força que exhibeixen el 1975, anaren perdent ràpidament suports el 1976, segellant-se la seva derrota a Balears amb la destitució del seu més clar exponent, el governador i cap del Moviment, Carlos de Meer. Quan s'acostaren les eleccions intentaren diverses plataformes. Finalment es presentaren dues candidatures que foren agranades per les urnes.

La realitat política de 1974, la del Govern d'Arias, aviat es va veure com impossible de mantenir. Després de la mort del dictador, la supervivència d'aquell president es convertí en una pura utopia, que s'esvaí com a conseqüència del seu allunyament del Rei i dels oberturistes. El substituí Adolfo Suárez, que impulsà la Reforma Política de 1976. Tota l'oposició d'esquerres balear, així com la ultradreta, intentaren el boicot a aquella reforma. I fracassaren. L'oberturisme, durant el 1976, s'anà convertint en reformisme, ara amb l'aportació d'elements de fora de l'administració franquista. Aquest reformisme va ser el triomfador

L'oposició balear vivia, entre 1974 i 1977, enmig d'una efervescència ideològica i política que no es corresponia amb l'entorn social illenc. Existia un nombre creixent de partits, una part considerable dels quals no eren més que simples sigles sense estructura orgànica real. La majoria, si no totes, de les romàntiques aspiracions de l'oposició anaren caient una darrera l'altra. Ni tan sols no va ser necessari arribar a les eleccions de 1977 per veure que gairebé totes les utopies que defensaven eren del tot irrealitzables. Les divergències entre cada grup respecte a tots tipus de qüestions –especialment al fet autonòmic– va fer impossible la unitat d'acció. Quan s'acostaren les eleccions cada un va fer el seu propi camí'. El veredicte de les urnes no deixà dubtes. Només el PSOE obtingué representativitat. L'esquerra revolucionària va ser destrossada. El PCE i els nacionalistes d'esquerra aconseguiren uns nivells de suport electoral que els permeteren la continuïtat.

Aquelles eleccions foren guanyades a Balears pels partit d'àmbit espanyol que no tenien en l'autonomia la raó essencial del seu ésser polític. La conseqüència lògica va ser que el procés que desembocà en la constitució del Consell General Interinsular –i posteriorment en l'Estatut– va ser protagonitzat per aquestes forces –PSOE, UCD i, en menor grau, AP–, davant la impotència dels nacionalistes –fossin més moderats o més radicals, de centre o d'esquerra– que veren esvair–se no només el gran somni pel qual sospiraven: els Països Catalans com a realitat política, sinó també el d'una autonomia balear fruit d'un procés protagonitzat per ells mateixos.

La realitat política que s'imposà va ser la dels oberturistes, que tothom feia el 1974 com els ingenus utòpics que volien fer evolucionar la dictadura. Aquell inicial grup que tenia el suport del Príncep i el rebuig frontal de l'immobilisme i de l'oposició, va aconseguir fer–se amb una identitat bastant intangible ideològicament el 1977, com va ser la UCD, però amb prou atractiu com per guanyar les primeres eleccions. A Balears els centristes reformadors arrasaren, però també pagaren el peatge pel trànsit de les utopies a la realitat: els intents de crear una força centrista, o de centre-dreta, autòctona i sòlida, fracassaren. Des de Madrid s'imposà el model de partit centrista, UCD. Aquesta manca de fortalesa en certa manera explica també que en el moment de l'esbucament electoral de la UCD (1982) fos l'altre partit no d'esquerres d'àmbit espanyol, AP, el que majoritàriament obtingués els seus vots. El significat dels resultats electorals de 1977 és resumible en poques paraules: guanyà la reforma. Justament allò que la immensa majoria dels partits que es presenten a les primeres eleccions a Balears no defensaven, i no pocs combatien. A partir d'aleshores tots els partits que deien no acceptar la reforma no tengueren més remei que acceptar-la o situar-se en la marginalitat.

Les bases político-ideològiques majoritàries a la societat balear que posaren en evidència les primeres eleccions s'han mantingut, amb matisos, des d'aquells moments fins avui.