Que molts habitants del planeta viuen lluny de la natura, és un fet. I que la majoria de nosaltres hem perdut gran part del vocabulari que ens relacionava amb aquella, també. Avui, molts joves saben que és un CD Rom o un DVD, però dubtem a assenyalar quin peix és l’aladroc a la parada del peix. Pel que sembla, el vocabulari que fa referència als animals o a les seues característiques s’ha esvaït de la nostra memòria i ha estat ocupat per altres objectes més relacionats amb la nostra vida quotidiana. Però no ens enganyem: la nostra llengua és plena de referències zoològiques que ens permeten recordar la nostra relació amb les altres criatures que poblen la terra. Permeteu-me acompanyar-vos a un viatge imaginari a les parèmies, frases fetes, comparacions que expressem i que fan referència al món animal.

Hi ha algunes referències molt generals, que ens apropen a poc a poc a aquest món: per exemple, diem que una persona està "feta un animal" quan l’individu en qüestió es comporta d’una manera no civilitzada. Si aquest espècimen damunt "menja com un porc" ens farà pensar en la poca discreció que té el gènere porcí quan li aboquen el menjar a l’abeurador i aquell s’hi llança sense posar-se ni el tovalló. Parlem d’algú que "xiscla com un porc" quan la seua manera de parlar és desagradable o inconvenient. Completarem el quadre si damunt de tot "fa olor de porc", recordant que aquests animalons no tenen per costum posar-se colònia massa sovint. També algunes persones som "burres" quan el nostre coeficient intel·lectual s’acosta perillosament a l’encefal·lograma pla. Però "fer el burro" és una altra cosa: es relaciona amb la tossuderia del comparat, igual que els rucs o ases quan es neguen a caminar encara que els arranquen la pell. A més, treballar com "un burro" és feinejar tant com aquests animals, de sol a sol. El contrari de treballar molt, és -evidentment- no treballar gens: aleshores direm que "aquell és un gos" o "estic fent el xitxo" quan has fet un alto en la tasca diària. També el gos es relaciona a estar prim, i si tenim la mala sort de morir sols haurem "mort com un gos". Estar "fet un gos" és trobar-se esgotat, i si el que volem dir és que algú ens ha tractat malament, direm que "m’han atés com a un gos". El ca fins i tot pot fer referència al color: diem que era "del color del gos quan fuig" quan la tonalitat de l’objecte era indefinida, fosca...La comparació respecte als gossos també existeix en el llenguatge col·loquial quan per a definir una persona amb mal geni en diem que "té males puces" com si n’hi hagués de bones. Dir a una persona "més que a un gos" és renyar-la d’una manera escandalosa. No cal que esmentem ací que un dels insults més recorreguts és titllar algú de "fill de gossa". Sense comentaris.

I què me’n dieu del gat? L’enemic emblemàtic del gos també és present en el nostre llenguatge col·loquial. "Busquem tres peus al gat" quan aquest "gat" no és animal, sinó sinònim de trípode. Comportar-se com un "gat vell" és demostrar l’experiència en alguna faceta de la vida. Els xiquets fins i tot tenen més vides que els gats, perquè solen "caure de potes, com els gats" perquè gràcies als déus tenen "set vides". Si malgrat tot, s’han fet mal els direm una frase màgica: "cua de gat, ja s’ha curat". Si som poca gent llegint açò direm que "som quatre gats". I a l’inrevés: quan volem dir que a un esdeveniment hi va anar tot un poble es diu que s’hi van aplegar "gatets i gossets". De nit, tots els gats són negres i d’algunes persones que tenen problemes amb la higiene comentem que "es renten com els gats". Si algú està enemistat amb algú, direm que estan "com gat i gos". Recordem que quan una persona és una "gata moixa" o una "gata maula" és que fa la seua, malgrat certs aires d’innocència. Fins i tot haurem de dur un "gat" si volem reparar la roda punxada del cotxe. I un "gat" també és una borratxera. Un company del gat és l’inseparable ratolí: ara mateix estic escrivint açò gràcies a un ratolí electrònic, i tots hem fet "la rata" quan posàvem qualsevol objecte enmig del raig de llum. Les dents de ratolí ens acompanyen en algun moment de les nostres vides i som uns "rates" quan som capaços de no donar ni els mocs.

Els infants juguen a "conillets d’amagar" quan imiten les evolucions d’aquestes bestioles en la natura, I estem en "conill", quan ens trobem nus, sense roba. Sens dubte, pel record de quan es pelava el conill i es deixava amb les fibres musculars a l’aire, una imatge fixa en la ment de molts dels qui hem fet la trentena. No cal dir que una dona que haja parit moltes vegades se la compararà amb una conilla. La llebre sempre està relacionada amb algú molt ràpid. El titot , gall d’indi o polit ens ve al cap quan envermellim per alguna raó. Rojos com uns crancs o com una gamba ens farem si hem pres massa el sol. Les comparacions amb animals voluminosos sempre venen de la mà de la bàscula: "en tal està fet un hipopòtam, o una balena o una vaca o una foca". En canvi, sempre coneixem algú prim com un llagostí o insignificant com un microbi. Si a més de prim és eixut, direm que "és més sec que un bacallà". I si el nostre veí és molt actiu, li direm que es belluga com una "llampuga" que és un peix molt ràpid. La tenca, peix endèmic de l’Albufera, el comparem amb algú dolent: "és més roí que la tenca amb suc", diem. Un "escurçó" o un "furó" és una persona que vol tafanejar. Al recaptador d’impostos no és estrany conèixer-lo com a "sangonera, perquè aquests animals que viuen en l’aigua s’enganxen a la pell i xuclen la sang de la víctima.

Podem estar "com una cabra" o penjats "com una mona" si tenim el cap "corcat". Les mones. Podem agafar-les amb alcohol o si fem una "monada" sempre serà tenint present les gràcies que exhibeixen aquests parents nostres. A les comarques del sud del País Valencià, quan veiem un infant, entre altres coses li diem que és un "micorro", diminutiu de "mico". No acabarem aquest paràgraf sense recordar que "ser més lleig que el cul d’una mona" és una frase feta que no cal massa explicació

Les comparacions amb l’aviram es troben presents en els nostres registres col·loquials: "estar gelat com un poll" és tenir molt fred, "ser un gallina" és demostrar covardia davant d’un fet o una persona. "Tenir més merda que el pal d’un galliner" és una qüestió d’higiene, i tenir un "ull de poll" és bastant dolorós, alhora que comparem la zona del peu afectada amb l’òrgan de la visió de galls, pollastres i gallines. Encara als pobles hi ha gent que denomina les xiques joves "polletes". Continuem amb les aus: si algú s’ha quedat com un "pardalet", com un "passarell" o una "cadernera", vol dir que es compara la indefensió d’aquests ocells quan són engabiats, que normalment hi moren. En canvi, dir d’una persona que és un "pardal" és calibrar-lo com de categoria humana molt baixa. Beure com un "pardalet" és ingerir líquid molt a poc a poc i en quantitat ínfima, i beure "a gallet" és elevar el porró de tal manera que el raig de líquid ens caiga a la boca oberta amb un moviment i allargament de coll característic, com si imitàssem la manera de beure que tenen els ocells. Si ens traslladem al món tropical, diem que algú és més lleig que un lloro, o té més anys que una cacatua quan el primer és especialment horrible i el segon es corria taboles amb Nefertiti. Alguns xarren més que les cotorres i fins i tot si algú porta la bragueta mal passada li preguntaran si se li ha mort el canari. Tenir vista d’àguila és important i ho és més si es té "vista de xoriguer", una au més menuda i més abundant en les nostres terres. Un altre ocell, el gafarró, deu ser molt petit perquè encara diem d’alguna persona que és molt menuda "és més xicotet que un gafarró". A més, recordem que hi ha molta gent que conserva correctament l’onomatopeia que fan els ocells: diem que algú "no ha dit ni piu" quan no ha badat boca. I acabarem aquest apartat amb un dels millors invents mediterranis: la dormida que alguns es peguen en l’hora sexta llatina: d’ací ve el nom en algunes llengües: "sesta", "siesta"...Nosaltres, però, li diem també "becaina", "becada"...Aquest mot i els derivats, fa referència a les aus que, sobre una branca, s’adormen i deixen caure el bec -que és la defensa còrnia per on ingereixen els aliments- cap a terra. La "becada" és això precisament: deixar caure el "bec" de les persones quan ens abaltim, mentre escoltem un fantàstic documental en el canal 33.