|
BIOGRAFIA:
Joan Coromines i Vigneaux neix el 21 de març de 1905 a Barcelona. Segon fill de Pere Coromines i Montanya, important escriptor, economista i polític, i Celestina Vigneaux i Cibils, mestra d'escola i introductora del mètode Montessori a Catalunya.
Des de la seva infantesa passa els estius a Sant Pol a on es framiliaritza amb el llenguatge dels pescadors.
El 1915 es matricula a l'Institut General i Tècnic de Barcelona per dur a terme el batxillerat. Primerament s'interessa per la química, però també té un gran interés per la llengua. Com mostra el fet d'haver escrit als quinze anys una carta a Pompeu Fabra on li proposava fer desaparéixer la terminació -o en la primera persona del singular del present d'indicatiu (jo canto a jo cant), com succeïa al mallorquí. Aquesta carta va fer que Pompeu Fabra tingués converses amb Pere Coromines, gran amic seu.
Als disset anys el seu interès per la llengua continua: llegeix la crònica de Jaume I i fa un estudi sobre el trobador Bertran de Falgar. També comença a interessar-se per la toponímia que va poder conéixer a fons gràcies a una de les seves altres grans aficions, l'excursionisme.
L'any 1922 comença la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. Aquest mateix any també decideix estudiar Filosofia i Lletres.
Un any més tard i a causa del cop d'estat de Primo de Rivera, Joan Coromines comença a participar en les reunions polítiques de La Societat d'Estudis Militars, entre els quals hi havia Lluís Nicolau d'Olwer, Miquel Aiguadé, Ferran Cuito, entre d'altres. El 1925 es descobreix l'implicació de Joan Coromines en el complot del Garraf contra Primo de Rivera i el seu pare l'exilia a Montpeller. Allà completa els seus estudis de llengua i literatura romanes, i de lingüística amb el professor Maurice Grammont, un dels professors que el va influir més.
El 1926 torna a Barcelona i s'examina de les últimes assignatures de dret. L'any 1927 es llicencia en Dret i Filosofia i Lletres.
L'any 1929 es trasllada a Madrid per estudiar el doctorat en Dret i Lletres. A finals del més d'agost defensa la seva tesi doctoral: "Vocabulario Aranés", tesi que havia començat quatre anys abans amb la compilació de dades i materials toponímics i antroponímics per tota la Vall d'Aran. Aquest mateix any també és becat per anar a estudiar a Zurich la lingüística germànica. A la universitat té diversos professors com Louis Gauchat, Manu Leumman, però qui l'influencia més és Jakob Jud, com es pot llegir en una carta de Joan Coromines escrita als seus pares:
Aquell mateix any acaba l'estada a Zurich i es trasllada a París, becat per estudiar etimologia francesa i rus, romanès i indoeuropeu. L'any següent torna a Barcelona i Pompeu Fabra l'incorpora com a secretari de les Oficines Lexicogràfiques a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
A partir del 1931 comença a fer enquestes i a recollir materials toponímics i antroponímics, tot començant per pobles de la costa del Maresme. Aquest any, la Generalitat encarrega redactar el nomenclàtor de municipis de Catalunya, i l'IEC ho encomana a Pompeu Fabra, Josep Maria Casacuberta i Joan Coromines. Els següents anys, del 1932 al 1935, es dedica a fer conferències sobre la llengua catalana ( Introducció a l'estudi de la Toponímia Catalana, Toponímia catalana i mediterrània) i segueix fent enquestes per tot el territori català. L'any 1935 assumeix la secretaria del Butlletí de Dialectologia Catalana (revista lingüística que editava l'IEC) i que dirigia Pompeu Fabra.
 |
El 1936 es trasllada a Madrid per fer unes oposicions a una càtedra de provençal, i es troba allí quan es produeix l'aixecament militar contra la República. Al novembre es casa a Barcelona amb Bàrbara de Haro i Rodrígues. A principis del 1937 el seu pare, Pere Coromines, sofreix un atac d'hemiplegia i es trasllada't a París amb part de la seva família. Joan Coromines es queda a Barcelona i es destinat a la caserna de Sanitat de Barcelona i després, a la Secció d'Informació de l'Estat Major com a traductor.
L'any 1939 Joan Coromines travessa la frontera i després d'estar internat durant dues setmanes en un camp de refugiats, arriba a París on es reuneix amb la seva família. Allà fa una conferència sobre filologia romànica i treballa com a professor a l'École Practique des Hautes Études. Finalment s'exilia amb part de la seva família i la seva dona a Argentina, on gràcies a les gestions de Ramón Menéndez Pidal, Amado Alonso i Ricardo Rojas, aconsegueix una plaça de catedràtic de castellà i llatí a la Universitat de Cuyo a Mendoza.
L'1 de desembre de 1939 mor el seu pare, Pere Coromines, a l'edat de 69 anys. Durant l'enterrament, Joan Coromines llegeix uns poemes.
El 1940 funda la revista Anales del Instituto de Lingüística de la universitat de Cuyo. Tot i poder dedicar-se a l'ensenyament en aquella universitat, no està content, ja que allà no hi ha el material necessari per continuar estudiant lingüística o completar la seva formació. Per aquest motiu escriu una carta al seu mestre Américo Castro, on li envia un currículum vitae per si hi ha alguna plaça disponible de professor en alguna universitat Norteamericana.
 |
Durant la seva estada a Argentina, entre els anys 1941 i 1946 es va dedicar en gran part a dos projectes. Primer: la recollida de material i informació per l'el·laboració del "Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana". Segon: la publicació de la "Miscel·lània Fabra", en commemoració del 75è aniversari de Pompeu Fabra. Al final va aconseguir la publicació d'uns 400 exemplars, l'any 1944.
L'any 1945 rep una beca de la Fundació John Simon Guggenheim per a la redacció del "Diccionario Crítico etimológico de la lengua castellana". Un any després es trasllada als EE.UU per exercir de professor de filologia romànica, francesa i castellana a la Universitat de Xicago, gràcies a la intervenció de Ramon Menéndez Pidal.
El gener de 1947 comença la redacció del "Diccionario Crítico etimológico de la lengua castellana", després de 7 anys de recollida de material. Rep una altra beca de 3.000 dòlars de la fundació John Simon Guggenheim. El 1951 publica en anglès "El que s'ha de saber de la llengua catalana". Aquest mateix any finalitza el "Diccionario Crítico etimológico de la lengua castellana", però no es publica fins 1954-1957.
Després de 13 anys d'exili, el 5 de maig de 1952 torna a Barcelona amb la seva dona. A partir d'aquest any farà una estada de 6 mesos a Catalunya cada any, per així poder recollir material i fer les enquestes necessàries per redactar l'"Onomasticon Cataloniae" i el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana". Aquest any pren possesió del càrrec en la Secció Filològica de l'IEC, del qual ja havia estat nomenat el 1950.
El 1953 se li ofereix una càtedra de Lletres i Literatura Catalanes a la Universitat de Madrid, però la rebutja. En una carta escrita als seu amic, l'historiador i polític Josep Maria Batista i Roca, explica els motius:
Participa en el VII Congrés Internacional de la Lingüística Romànica, i presenta el seu treball "Sobre els elements pre-romans del domini català". En la clausura del congrès fa un discurs crític sobre el régim franquista. Allà coneix Max Cahner, que posteriorment esdevindrà un gran col·laborador i amic. El 1954 publica en català "El que s'ha de saber de la llengua catalana", que havia estat publicat anteriorment en anglès.
El gener de 1955 dimiteix en la secció Filològica de l'IEC, després d'haver col·laborat des de 1931 en la nova edició del Diccionari Fabra, ja que no es compta amb ell per a la seva impressió i es cita el seu nom de manera molt breu, tot i haver col·laborat laboriasament en el projecte. En canvi l'any 1956, és ell qui es fa responsable de l'edició i enllesteix el "Prefaci" de la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra.
 |
Com a vocal, Joan Coromines participa en una comissió amb l'objectiu de revisar la problemàtica existent en la transcripció oficial dels noms de lloc de les quatre províncies catalanes. El 1957 entra a formar part com a assesor de la continuació i acabament del Diccionario de construcción y régimen verbal de la lengua castellana, de Rufino José Cuervo.
El desembre de 1957, rep la primera meitat de la beca concedida per la Fundació Guggenheim, per a l'estudi dels noms de llocs de Catalunya i el 1958 rep la segona meitat. Aquesta beca li permet seguir fent enquestes i recollir material per tota Catalunya.
A partir d'aquest any passarà la majoria d'estius a Pineda de Mar.
Al desembre de 1959 comença la redacció de la traducció feta pel seu pare del sànscrit al català de Vikramórvaçi, de Kalidassa. Treball molt laboriós ja que encara que havia après sànscrit el 1928, ho havia oblidat. L'obra serà publicada el 1970. El 1960 publica l'últim dels quatre volums de les Comèdies de Terenci, versió catalana escrita pel seu pare.
L'any 1961, l'Editorial Gredos publica el "Breve diccionario etimológico de la lengua castellana", una versió més breu i renovada de l'extens "Diccionario etimológico crítico de la lengua castellana". El setembre d'aquest any, adquireix un solar a Pineda de Mar, per construir una casa.
El mes de maig de 1963 enllesteix l'Edició Critica del Libro de Buen Amor, de Juan Ruiz. Aquest mateix mes, l'Universitat de Xicago li atorga la càtedra d'Investigació W.Colvin que li permet dedicar-se durant un any sencer a la investigació. Durant tot una any residirà a Catalunya per poder recollir tot el material antroponímic i toponímic que li resta per poder començar a el·laborar l' "Onomasticon Cataloniae".
El 13 de maig de 1963 mor la seva mare, Celestina Vigneaux i Cibils, a l'edat de 86 anys.
L'any 1965 publica el primer volum dels "Estudis de toponímia catalana". L'any següent se li renova el contracte com a assessor tècnic del Diccionario de construcción y régimen de la lengua castellana, de Rufino José Cuento.
 |
El 3 de març del 1967 participa en l'homenatge públic al Dr. Jordi Rubió i Balaguer amb motiu del seu 80è aniversari. La policia deté 19 dels intel·lectuals, entre ells Coromines. Tots són empresonats excepte ell per tenir passaport nord-americà i és expulsat a França. Joan Coromines es dirigeix a París, on treballa en les enquestes toponomàstiques de Mallorca. El mes d'octubre d'aquest any es jubila com a professor de la universitat de Xicago i s'instal·la a Barcelona, però passa llargues temporades a la seva casa de Pineda de Mar.
L'any 1968 comença la seva col·laboració en l'elaboració del Diccionario etimológico vasco d'Antonio Tovar i Luis Mitxelena
Dos anys més tard, Joan Coromines es veu obligat a fer una 2a edició del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, ja que des de la seva publicació, ha recollit material durant les seves investigacions posteriors. A partir d'aquest any treballa en aconseguir el reconeixement del seu pare, Pere Coromines. Participa en diversos actes d'homenatge i es publiquen obres com Vikramórvaçi, Obres completes de Pere Coromines, Diaris i records de Pere Coromines, etc.
El 1971 publica Lleures i converses d'un filòleg, per el qual l'any 1972 se li atorga la Lletra d'Or i també el Premi Crítica Serra d'Or. Des del febrer fins al juny de 1973 es dedica a revisar i completar les enquestes realitzades al País Valencià per a la recollida de material toponímic.
L'any 1974 contrau matrimoni canònic amb la seva esposa Bárbara de Haro, amb la qual ja s'hi havia casat pel jutjat l'11 de novembre de 1936 a Barcelona.
L'any 1976 acaba la redacció del nou Diccionario Crítico Etimológico Castellano e hispánico amb la col·laboració de José Antonio Pascual. Al setembre i per celebrar el 50è aniversari de l'ascensió en solitari al Montardo, puja una altra vegada acompanyat d'un guia. Aquesta excursió constitueix l'adéu definitiu a l'alpinisme. El mes de novembre es publica els dos primers volums d'Entre dos llenguatges.
El 15 de març de 1977 comença la redacció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, amb la col·laboració de Joseph Gulsoy, Max Cahner i l'auxiliari tècnic Carles Duarte i Àngel Satué.
El dia 4 de febrer de 1978 és investit a París doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona en un acte de gran solemnitat. Aquest fet representa "el reconeixement mundial inqüestionable de la seva obra".
 |
El 20 de març de 1981 mor la seva dona Bàrbara de Haro després d'una llarga malaltia.
El 3 de juny rep el premi d'Honor Jaume I, dotat amb un milió de pessetes, atorgat "pel seu alt i exemplar testimoniatge de fidelitat a la llengua catalana al llarg de tota una vida consagrada a la recerca filològica i a la docència universitària".
El 21 d'abril de 1982 la Generalitat de Catalunya li concedeix el Premi de Literatura Catalana a la millor obra d'investigació sobre la llengua catalana pel segon volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Aquest mateix any el rei Juan Carlos I també li atorga la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, que posteriorment Joan Coromines retorna, tot escrivint una carta al rei explicant-li les raons:
L'any 1983 s'inicia el projecte de fer una Miscel·làna Joan Coromines. Al principi Joan Coromines no s'hi oposa, però finalment demana que el projecte es paralitzi, com es mostra en un telegrama a Josep Massat: "Miscel·lània anul·lada costi el que costi."
El 21 de maig de 1984 se li concedeix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, per "la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual que ha contribuït de forma notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans".
El mes d'octubre de 1985, enllesteix la redacció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana en el que va començar a treballar l'any 1922.
El 1986 la Universitat del País Basc li fa la proposta de nomenar-lo doctor honoris causa. El mes de novembre, Joan Coromines ho accepta a diferència de les dos propostes d'universitats de Barcelona i la de València. Però el 20 de desembre tramet una carta on renuncia al nomenament degut al decés del seu gran amic Koldo Mitxelena, mort l'11 d' octubre. L'any següent participa en l'homenatge que s'ha organitzar en memòria de Koldo Mitxelena.
L'any 1989 se li concedeix el Premio Nacional de las Letras Españolas, dotat amb 5 milions de pessetes. Joan Coromines escriu una carta al ministre de Cultura en què expressa el seu pensament sobre el tractament del català per part del govern espanyol, i que si a causa d'això li retiren el premi, ho respectarà. Finalment li atorguen el premi.
 |
Finalment aquest any és guardonat amb el Premi Sanchis Guarner a la unitat de la llengua catalana per la publicació del primer volum de l'Onomasticon Cataloniae.
El 7 de febrer de 1990 assisteix a l'homenatge amb motiu del 50è aniversari de la mort del seu pare, Pere Coromines, que es celebra a l'Ateneu de Barcelona. A partir del mes d'abril d'aquest any, el filòleg, Joan Ferrer i Costa, col·labora en diverses tasques amb Joan Coromines.
El mes de març de 1991 es publica l'últim volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Joan Coromines el dedica a la memòria del seu pare.
El 25 de gener 1992 assisteix a l'homenatge al seu pare que organitzen l'Ajuntament i els Amics de les Arts de Sant Pol de Mar. El 25 de maig Jordi Pujol el visita a la seva casa de Pineda de Mar. Al setembre, el Departement d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya posa al seu servei el filòleg Joan Ferrer i Costa, que ja havia estat col·laborador seu i el qual esdevindrà un col·laborador fidel i indispensable.
El dia 11 de juliol de 1994 és nomenat fill adoptiu il·lustre de la Vall d'Aran pel Consell de la Vall d'Aran. El mes d'octubre enllesteix finalment la redacció de l'Onomasticon Cataloniae. I el 23 de desembre el Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona acorda concedir-li la Medalla d'Or de la Ciutat "per la seva contribució primordial a la Filologia romànica, la dedicació als estudis etimològics de les llengües catalana i castellana i l'euxhastiva recerca en toponímia de les terres catalanes". Però de la qual, Joan Maragall no li fa lliurament fins el 10 d'abril del 1996.
L'any 1995 i en motiu del 90è aniversari del naixement de Joan Coromines, se li fan diversos homenatges. El 31 de març la Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, el nomena membre d'honor de la Corporació.
El dia 27 d'abril assisteix a la inauguració de la plaça que l'Ajuntament de Barcelona dedica al seu pare, Pere Coromines.
El dia 9 de febrer de 1996 els rectors de les Universitats de València i l'Autònoma de Barcelona expressen per mitjà d'una carta el desig de nomenar-lo doctor honoris causa en un acte conjunt. Joan Coromines no s'oposa aquesta vegada a la distinció, però demana que esperin fins a la publicació total de l'Onomasticon Cataloniae, prevista per a finals de l'any següent.
El dia 15 d'abril d'aquest any, la Institució de les Lletres Catalanes li concedeix la segona edició dels premis de la Institució dotat amb un milió de pessetes en l'apartat de la llengua, com a autor del millor estudi sobre llengua els anys 1993, 1994, 1995 per l'Onomasticon Cataloniae.
 |
La capella ardent d'instal·la al Saló de Sant Jordi de la Generalitat, un honor que només fins llavors havien tingut, en el món de les lletres, Salvador Espriu i Josep Vicenç Foix. Els funerals es celebren el dissabte dia 4 a la basílica de Santa Maria del Mar.
OBRES PRINCIPALS:
PREMIS I GUARDONS MÉS IMPORTANTS: