La regulació pot ser més senzilla en aquells Estats on els habitants d'una mateixa llengua es trobin concentrats en àrees geogràficament més homogènies que no pas en aquells on els parlants visquin dispersos i barrejats. En el primer cas, es pot aplicar una normativa basada en el principi de territorialitat (com a Suïssa, Bèlgica i Iugoslàvia), més econòmica que la basada en el principi de personalitat.
En una situació de conflicte lingüístic (com és el cas dels Països Catalans) s'ha de dictar una més abundant legislació per a impedir les imposicions o avantatges d'uns grups lingüístics respecte els altres. En aquells casos en què l'àmbit d'algunes llengües sigui limitat per l'àmbit d'ús d'altres caldrà dictar, si es vol protegir, redreçar i normalitzar les primeres, una complexa normativa que corregeixi la paulatina assimlicació o substitució.
L'article 3 de la Constitució Espanyola diu:
"El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla".
Oficilitzar una llengua significa adoptar-la com a vehicle de comunicació dels poders públics: normes, lleis, reglaments, actes, debats de les institucions i dels òrgans col·legiats, etc. També, l'oficialitat significa que aquella llengua serà el vehicle de comunicació entre els ciutadans i els poders públics, que hauran de garantir les mesures necessàries perquè els ciutadans l'entenguin. Ara bé, l'oficialitat d'una llengua no comporta el deure o l'obligació de conèixer-la, només comporta que el particular no pot al·legar no comprendre-la davant de les comunicacions oficials.
Atès que l'oficialitat ja garantia prou la comunicació entre tots els ciutadans de l'Estat Espanyol, no calia afegir-hi el deure de conèixer-la.
L'autor del text opina que el text del segon paràgraf estableix que les altres llengües han de ser oficials, i no pas que poden ser-ho. El segon paràgraf diu:
"Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos".
En ser el castellà la llengua oficial de tot l'Estat Espanyol i en disposar el paràgraf segon que las altres seran també oficials, la Constitució opta per ordenar jurídicament el fet multilingüe a través de règims de cooficiliat en les comunitats amb llengua pròpia diferent del castellà. Per tant, la Constitució retarda aquesta cooficalitat fins a l'existència dels Estatuts, la qual cosa depén de l'eficàcia del procés autonòmic.
|
Daniel Ruiz-Trillo L'elaboració de les lleis UAB. |
 |
Política Lingüística 2001-2002 Albert Branchadell. |